El far del cap de Sant Sebastià.

He vist paisatges de tota mena. He albirat l’horitzó, que sembla infinit, des de cims de  tres mil metres al Pirineu, m’he aclaparat davant la blanca amenaça de les geleres del Montblanc i del Matterhorn. M’he sentit posseïdor de la terra dalt d’un cim imponent, seient damunt d’un piló i fent un mos compartit amb uns companys de fadigues. He sentit el calfred de la por, carenejant i flanquejant ‘a la bavaresa’ un mal pas damunt d’un estimball de més d'un centenar de metres, però en cap lloc m’ha semblat estar tan a prop de l’infinit i de la irrealitat  com en el Cap de Sant Sebastià, damunt de Llafranc.

Hom hi arriba sense gens d’ esforç, per carretera i amb vehicle, però al capdamunt del turó encimellat on hi ha les restes d’un poblat ibèric, una capella i un hotel bastit en el que fou una fortalesa i una torre de guaita del segle XVI, s’albira la meravella: Cent vuitanta graus de mar blava i cent vuitanta de costa abrupta, verda, amb la difícil dialèctica del mar i la terra que es tradueix en rocams i cales d’un cromatisme esclatant.

Fent abstracció de la humanitat  en calça curta i samarreta florejada que es mou pels entorns, pots sentir-te fora del món material. La immensitat blava de la mar, potser trencada per la blancor d’alguna vela o la mitja circumferència de  l’estela d’una embarcació, són la síntesi de l’absurditat cartesiana. Cel, mar i terra es conjuguen en una simfonia surrealista, aclaparant, que et transporta a formes i dimensions ignotes. Si bufa la tramuntana, pots embogir i sentir-te com  alguna mena d’esser fantàstic volant per l’infinit, lliure i eteri.

És lloc pel misticisme i la transmutació de la matèria en esperit. Pots sentir-te viure i morir al mateix temps. Si hi ha indrets màgics al planeta, aquest n’és un.  

No és estrany que algunes patums intel·lectuals anessin a tancar-hi nits etíliques. Segons ens explica un que havia estat cuiner de l’hotel del far, els notables arribaven a les tantes de la matinada, i demanaven una ceba esparracada, que és una senzilla fórmula de preparar la ceba de Figueres: S’agafa una ceba de bona mida i ben formosa, s’embolica amb un tovalló de cotó, i se l’hi clava una patacada seca i ben forta, digna del teu pitjor enemic, per tal de que deixi anar tota la seva coïssor fruït de la mala llet que arrossega, es desembolica i es treuen les pelleringues de les primeres capes, posant la resta en un plat i amanint-la amb un bon raig d’oli d’oliva i un xic de sal i vinagre. Se la cruspien de matinada i com a colofó d’una vetllada etílica. Jo l’he provada i reconec que la combinació de paisatge, alcohol i ceba esparracada poden influir molt en la metafísica concepció surrealista del món.

Un d’aquells il·lustres gormands, hedonistes i gaudidors de les coses d’aquest món, que era en Josep Maria de Sagarra, un dia, potser per imposar-se a la màgia del lloc, i reafirmar la seva pertinença al món racional de les coses i a la gent que toca de peus a terra –ja se sap que la millor defensa és un atac-  davant la imperiosa necessitat de buidar la bufeta, se li va ocórrer apropar-se a l’estimball i orinar de cara la mar, composant i recitant aquella genial bestiesa que ha passat a la posteritat:

“Pixo a l’abím.

Al fons la mar blava.

Allà el Cap de Begur,

aquí el cap de la fava”.     

I és que la metafísica i la física poden tenir uns punts de propera complicitat quan es barregen les coses d’aquest món i les de l’altre: La  poesia associada a les prosaiques  necessitats mundanes donen aquesta mena de  resultats.  

Els botxins de Jesús de Natzaret eren catalans?

Ho cita en Luis Racionero en el seu llibre “Memorias de un liberal psicodélico” que és una mena de recull d’anècdotes de l’escriptor al voltant de les seves experiències acadèmiques  i místiques dels anys seixanta a Berkeley,  farcides, segons diu, de sexe, droga i rock and roll. També hi explica  les seves dèries tàntriques, taoistes i literàries, passades per l’Empordà, on es feia amb  en Josep Pla i en Salvador Dalí. El resultat és una obra un xic delirant, on l’autor aboca les seves experiències amb evident autocomplaença i de on se’n poden treure sucoses anècdotes al voltant del munt de personatges que, explica,  freqüentava la seva masia de Sant Martí d’Empúries. 

Una d’elles és que cert dia va coincidir amb l’acadèmic i falangista Eugenio Montes a Roma i que aquest, molt excitat li va comentar que acabava de descobrir que els qui havien torturat i  crucificat en Jesucrist,  eren catalans. Li va dir que a la Biblioteca Vaticana havia constatat que en Ponç Pilat, abans de ser governador de Judea ho havia estat de Tarragona i com que els romans no volien que la guàrdia del governador la formés gent del país, havien decretat que s’emportessin els soldats de la província de on provenien,  per la qual cosa en aquest cas, els legionaris  eren de  la Tarraconense. El sil·logisme és ben clar, malgrat que una mica  agafat pels pèls: Si l’exèrcit romà de Judea era format per catalans de la Tarraconense, ergo aquests van ser els que van crucificar el Natzarè.   

He cercat informació i només  he trobat que el desconegut lloc de naixença de Ponç Pilat se’l disputen Tarragona (Tarraco) i Astorga (Asturica Augusta), amb la prova circumstancial  a favor de la ciutat lleonesa de que quan va néixer el futur governador de Judea, el seu pare estava al front d’unes forces militars que operaven per sotmetre i romanitzar els càntabres, segons una làpida trobada a Jerusalem l’any 1962, i aquest residia a Asturica Augusta, per la qual cosa  es més que probable que també l’acompanyés la muller, a menys que la tingués prenent el sol a Tarraco –fet no demostrat empíricament-

Malgrat la manca de proves, la qual cosa deixa els fet en meres hipòtesis especulatives, l' idea de que els legionaris que van executar el Crist fossin catalans em sembla suggerent. Mireu quin filó pels cultivadors de la novel·la històrica: m’imagino un ‘best seller’  amb un guió del tipus de  la “Túnica Sagrada”, protagonitzat per un nostrat centurió nascut pels voltants de Reus, amb una acurada descripció psicològica del seu sentiment de culpa per la mort del Crist i acompanyat d’una acurada descripció de l’alegre tropa catalana, que beuria en porró i parlaria el llatí vulgar a la manera que es fa encara  al nord-est de la península ibèrica. Caldria no fer molt èmfasi amb certes costums nostrades, i no caure en l’error de fer-los menjar pa amb tomàquet, doncs aquells anys encara no l’ havien inventat per no haver vingut encara  d’Amèrica les roges i preuades saboroses fruites.    

Lliuro l'idea a qui la vulgui aprofitar literàriament, amb la prevenció de que la divulgació d’aquest probable fet no ajudaria gaire als catalans a guanyar-nos les simpaties de les Espanyes abans imperials, malgrat que el capitost que va donar les ordres sembla ser que era d'Astorga  (Lleó), gairebé com el mateix José Luis Rodríguez Zapatero, la qual cosa  reblaria encara  més el clau de la nostra impopularitat.

Tampoc sé com s’ho prendrien en Duràn i Lleida i els seus amics d’Unió Democràtica de Catalunya, i cal comptar que caldria revisar molts dels aspectes de la iconografia i de les representacions populars i litúrgiques de la  Setmana Santa i de la Passió de Crist.     

Actuals 'Armats' de Tarragona.

    

No envieu més SPAM

Darrerament es prodiga per la xarxa una campanya de desprestigi de la ‘cosa pública’ que ja fa pudor de socarrim. 

Gent de tota confiança t’envien missatges on es fa referència als sous dels polítics, els seus privilegis i les seves canongies.

L’altre dia ja m’hi vaig referir, però crec que val la pena insistir-hi, doncs aquests atacs a ‘la cosa pública’ tenen tota la pinta de provenir de ‘la cosa nostra’ de l’extrema i profunda negror de la dreta més abjecta i interessada.

El seu discurs és el mateix que els de certs mitjans foscos i radicals, com ‘Intereconomia’, La Cope i d’altres per l’estil...

Ahir, una bona amiga em va remetre tot un reguitzell de diputats i diputades fent petar la becaina a l’escó del Parlament. Algú ha anat col·leccionant imatges de gent amb els ulls tancats –n’hi ha que els enxampen en l’instant de parpellejar i diuen que dormen- i d’altres, puntualment, de ben segur els ha vençut l’avorriment  del  discurs pesat de l’orador de torn i no poden evitar el ‘pesar figues’, com es diu per terres vallesanes quan et venç aquella son irresistible i aclaparadora

Aquesta mena ‘d’informació’ l’elimino immediatament  i trenco la cadena, però cada vegada  la gent de bona fe es prodiga més enviant aquesta porqueria de dubtosa procedència, de ben segur  per reafirmar la seva indignació.

Jo també estic indignat, i vull una seriosa reforma constitucional,  una democràcia més directa i participativa i, ja posats a somniar, un país on hom planifiqui estratègicament els recursos públics, fugint de les improvisacions tàctiques de darrera hora, a les que tant afeccionats estem. Vull més transport públic i menys AVE especulador, més corredor mediterrani i menys apartament a Marina d’Or, ni aeroports inútils a Ciudad Real; vull equipaments públics que no tinguin l’espectacularitat dels poliesportius per acollir equips de regional ni els costosos  teatres per representar-hi els Pastorets per Nadal i la ‘Verbena de la Paloma’ els del Casal d’Avis, quan manquen infraestructures com residències o escoles bressol. Vull una justa distribució fiscal i territorial i un municipalisme mesurat i just amb l’objectiu de vetllar pel comerç i els serveis del territori, sense els embolics d’haver de gestionar urbanismes desfermats i haver de responsabilitzar-se de la seguretat i la policia. Vull una distribució racional dels recursos i les subvencions, sense clientelismes ni fidelització de vots interessats.  

Per això voldria que aquestes campanyes interessades quedessin al descobert, sorgís la vertadera faç del seus promotors, i la gent de bona fe no els fes predicament i, per favor, amics i coneguts, trenqueu-ne les cadenes i no me’ls envieu més.

Els diputats i diputades no es passen el dia clapant al seu escó. I si algú ha fet un cop de cap, d’avorriment o per cansament, i no és menys que la tocada d’escrot de  qualsevol empleat, que s’escapa a fer el cafè de mig matí, obre el correu particular abans de començar la jornada, procura allargar una baixa per un refredat més de quinze dies i els dilluns se’ls passa parlant o malparlant de futbol.

Ja sé que em direu que això no ho paguem nosaltres públicament  i va al càrrec del qui contracta, però no us penseu que hi hagi tantes diferències a la societat com per estar dividits entre sants barons i gent de caire normalet.

Indignem-nos i demanem les reformes que precisem. Lluitem contra els desmantellament de la ‘cosa pública’ i engeguem a pastar fang  ‘la cosa nostra’ d’etiologia neoliberal que en vol treure les palles llargues del progressiu deteriorament i el desprestigi de la democràcia.

Ah. i repeteixo: No m’envieu més SPAM d’aquesta mena, si us plau!.     

La senzilla “senyora de...”

El marit de la senyora Virtudes havia estat un lluitador, un home de cert protagonisme dintre del seu entorn social, un capità d’empresa fet a si mateix y que havia destacat per les seves qualitats professionals i humanes. Home d’estudis i emprenedor, s’havia casat amb una dona, que diuen que de jove estava de molt bon veure, tot i que és gairebé analfabeta, i amb un rosari de virtuts, entre les que no hi consten les de la humilitat, l’empatia  ni la intel·ligència.

Avui la senyora Virtudes, ja vídua, apareix com una obesa matriarca, vella, pesada, orgullosa, hieràtica, carregada de vanitat i bastant neuròtica.. S’havia passat la vida a recer de l’ombra del seu mascle protector, vivint de manera parasitària, i un cop ha desaparegut ell,  ha assolit el rang de cap d’una família hereva d’un patrimoni familiar llaurat i guanyat pel pare i els fills.. Malgrat la modèstia dels negocis i de la fortuna, fantasieja i  es creu formar part de l’alta burgesia barcelonina.

Ell ja fa anys que va morir, però ella, a més de gaudir del modest patrimoni llegat,  també vol ser hereva de l’ascendència social i del carisma del seu difunt marit i seguir gaudint de l’aura personal que ell s’havia guanyat. Espera el mateix reconeixement social i davant dels coneguts es mou de manera ridículament histriònica, com un paó al mig d’un corral de gallinetes. El desaparegut marit, segur del seu valer, mai havia imposat res i havia estat acceptat tal com era, però ella, rèmora de la seva personalitat, avui òrfena del seu carisma, el vol imposar a tort i a dret amb tota la maldestra torpor de la seva escassa i poc cultivada intel·ligència.

Ahir la vaig veure a la platja. Distant i pesada com un vaixell de guerra es passejava pel bell mig d’una colla de veïns jaient al sol, paint la ressaca de la passada revetlla de Sant Joan. Anava d’un grup a un altre, nerviosa, intentant  imposar de manera histèrica la seva nul·la autoritat social davant la distreta indiferència de gairebé tots, que procuraven evitar-la amb discreta cortesia, canviant un parell de mots protocol·laris i adéu-siau.   

Trepitjant tovalloles i bosses, explicava –una vegada més-  de manera compulsiva  les seves fàtues fantasies  i la futilitat de les seves preteses grandeses. Sense que ningú li preguntés, passava llista  dels restaurants famosos que havia concorregut el passat hivern, les òperes i concerts que havia escoltat, el teatre que havia vist, les meravelles acadèmiques dels seus néts i nétes i les gràcies i les desgràcies  -en obscena exhibició-  de les plusvàlues de la seva fortuna, malmesa per la crisis -deia-  malgrat la manifesta intel·ligent disposició de les seves finances a càrrec dels seus fills.

Patètica i menystinguda, ‘la senyora de’, avui flor marcida,  perduda la discreció de quan el seu espòs vivia, ha esdevingut una  histriònica  i pobre caricatura dels mèrits professionals i el carisma que el seu marit s’havia guanyat a pols. 

El veïnat li ha posat el malnom de “la senzilla”, doncs gairebé sempre  comença  les seves insofribles llaunes amb la frase: “Malgrat la nostra posició social,  nosaltres som molt senzills, bla, bla, bla.” 

Per sort, avui el concepte de ‘la senyora de...’ és un  fenomen de caràcter minvant en la nostra societat.  El progressiu paper igualitari professional i polític de les dones  l’està eradicant. Potser és allò que els pròcers de la Conferència Episcopal qualifiquen com la malaurada disgregació de la família cristiana. No ho sé. 

Els conceptes de ‘primera dama’, de ‘consort reial’ o senzillament de ‘consort de notable’, ja sigui de les lletres, de la política, de la judicatura o del món de l’espectacle, afortunadament van perdent preponderància, tot i que encara en queden ridículs i patètics  residus, especialment de gent de generacions, com la meva i l de la senyora Virtudes,  que ja ostenten  certa edat. 

Divagacions d’una nit d‘estiu. (Tertúlies casolanes i petit burgeses a la Boia de Port Pelegrí)

Què vols dir amb això de que Boudelaire i Rimbaud eren millors que Maragall i Guimerà?

Si, i Le Courbusier i el Van de Rohe són infinitament millors que en Tàpies, que és un decadent exponent de la inutilitat amanida pel màrqueting... És el fum d’encenalls de l’estètica deslligada de la ètica de la nostra Europa decadent, davant la competència de l’Orient puixant, ni que sigui mercès a l’esclavitud de la seva gent. 

Però tu em compares ous i castanyes. Què tenen en comú els uns i els altres com perquè els comparis...?

La inutilitat de l’art davant el bell axioma de que és bell allò que és útil, com aquesta senzilla barana  de ferro, sense cap ornament ni cap mena d’intent d’imitar la natura. Ara et sembla la burda feina industrial d’un taller , però qui primer va concebre el disseny d’aquesta joia de l’enginy, era un artista.

Un artista sempre ha de ser algú anticipat al seu temps. Qui tingui la noció del més enllà per crear tot allò que ens sembla quotidià.

Mira, a diferència d’en Tàpies, els cubistes van concebre l’estètica de la social democràcia, de la universalització de la vivenda i el disseny. Els blocs dels habitacles actuals són d’estètica cubista, sense ells, el món  de les corbes barroques i  modernistes es dividia entre les sumptuoses mansions i les fàbriques dels  burgesos i les barraques dels seus treballadors. Heu vist les colònies tèxtils del riu Llobregat ? Una casa senyorial, dalt del punt més enlairat i dominant,  unes dotzenes de barraques insalubres destinades als obrers i la gran fàbrica, amb la monumental xemeneia. No és això una concepció medieval de les relacions humanes?. Per sort van venir Duchamp i els cubistes i van trencar amb això, l’un destruint la vella estètica i els altres construint la nova i revolucionaria que era el cubisme.    

Potser et descuides les pistoles dels anarcosindicalistes, que també hi van tenir el seu paper.

Bah. Aquests com els indignats d’avui. Jo també n’ estic d’ indignat, però amb els que es diuen indignats. No es pot anar a destruir l’estat ni impedir que els representants electes facin la seva feina al Parlament. On s’és vist?

Però de quin estat parles? Has vist pel món occidental un estat més fictici que l'espanyol?. Però si no en tenim: Està ofegat pel municipalisme hereu del vell caciquisme,  el bipartidisme, un poder judicial captiu de l’executiu i una ficció insostenible d’estat federal amb el ‘café para todos’ de les autonomies.

És inviable i sembla que l’hagués ideat, en un deliri,  en Duchamp en persona. Vols cosa més surrealista que el que passa aquí ?

Oh, si i els europeus estan ben acollonits. Grècia la vendran a trossos, la liquidaran en parcel·les, com les finques rurals de vora mar de l’Empordà, però si els fallem nosaltres se’n van  a prendre pel sac. Ens tenen por, com ens n’han tingut sempre.

Quan la Guerra Civil els europeus van fer-se l’orni i van abandonar la República Espanyola, doncs l’anarquisme els tenia espantats, amb els seus excessos de primera hora. Fèiem por.

Amb l’anarquisme va passar la mateixa cosa que amb els ‘Indignats’. Hi ha tanta bona fe, que hi entren els virus i el pugó . El 1936 van lliurar els presos i aquests, violents i bregats van capitanejar el moviment revolucionari, van apartar els pacífics i van copar les fronteres, fins que els comunistes d’acord amb la Generalitat van recuperar el control el maig del 1937, però aquells deu mesos de terror havien estat suficients per acollonir la burgesia europea. Ara tornem-hi! I Per sort, sembla ser que dels capellans no se’n recorda ningú, que si no, ja tindríem muntada una nova croada.

 Per cert, aquest rom “Flor de Caña” és molt bo i lliga molt bé per fer carajillos. Llàstima que ja ens l’hàgim polit.

No patiu, a Can Grau, aquí a Palagrugell se’n troba i és aquí al costat, demà anirem a comprar-ne unes quantes ampolles més.

De moment us puc oferir un cava ben fresquet: Un ‘Recaredo’ brut nature degollat aquest mateix mes de març.

Au, doncs,  porta’l i que no decaigui la festa!.  

Quina nit més  xafogosa! I tot Barcelona sembla que hagi pujat a la Costa Brava i encara diuen de la crisis!

Em sembla que nomes t’has fixat en la cua de l’autopista i no en la de les oficines d’ocupació.

Ets tan realista, que sempre li treus la màgia a tot.

Potser si.

Aquest ‘Recaredo’ està de puta mare; pot passar ben bé per xampany francès. Un gavatx no li trobaria pas la diferència.    

Ja tenim alguna cosa que els europeus ens podrien agrair, Ho veus ?    

Solstici d’estiu (nit de Sant Joan)

L’incessant espetec dels explosius

el retruny llunyà dels morters

i els monòtons esclats de  les traques

serien més suportables,

sense la resplendor dels focs

i la ferum de pólvora i socarrim

que envaeix els sentits.   

Ombres incertes d’infants que corren

es confonen amb  la foscor de la nit,

mentre les copes de brut Pinot Noir

-diuen que està de moda el cava rosat-

s’escalfen lentament al caliu de la nit,

i algú defensa, en amable tertúlia,

l’inseparable conjunció de l’ètica i l’ estètica

en embolicats móns d’ artistes vocacionals

immersos en civilitzacions crepusculars.

A llevant brilla,

amb qualitat de plata brunyida

per l’efecte de  la lluna minvant,

la vella meuca Mediterrània,

bressol de la nostra cultura.

Tot just a l’altra riba:

 L’incessant espetec dels explosius

 el retruny llunyà dels morters

i els monòtons esclats de  les traques

serien més suportables,

sense la resplendor dels focs

i la ferum de pólvora i socarrim

que envaeix els sentits

Ombres incertes d’infants que corren

es confonen amb la foscor de la nit,

mentre l’angoixa de saber si viurà demà

-els sàtrapes es resisteixen a deixar els palaus-

oprimeix el cor de la noia magrebí   

que somnia  embarcar els seus neguits

travessant la negra Mediterrània

que l’uneix i separa de la vella Europa

on diuen que tothom és net, polit i ric.

Com hauria de ser.

Competir per no pensar.

No m’agrada l’esport competitiu. Ahir estava veient un partit de futbol sala per la tele, i el públic rugia. Es podien veure les cares crispades de gent irada, que feia gestos obscens amb el dit, dels tipus aquell que  els americans entenen per  ‘fuck you’. 

Com que el joc es desenvolupava en un espai petit i gairebé reclòs, com és el d’un poliesportiu, es podien sentir els insults del públic i les seves crides a l’eliminació del contrari. Quan s’oblidaven de qualificar la presumpta i mercenària professió de les mares dels jugadors contraris i els àrbitres, cridaven allò de “A por ellos, oé...A por ellos, oé”  , agressiva i clara invitació a la violència física i psíquica, molt de moda en els àmbits competitius futbolístics, que si la practiquessin en altres àmbits fora dels esportius –posem per cas a la Plaça de Catalunya, o davant del Parc de la Ciutadella- surtirien en Mas i en Puig invocant el Codi Penal, però en la relativa impunitat del camp d’esports, gaudeixen de la més complaent comprensió dels poders públics i privats.  Els locutors no ajuden gaire a la conciliació i fiquen cullerada, fen èmfasi amb certs comentaris posant més llenya al foc, o apagant-lo amb gasolina.  

Pensava que aquesta mena d’esports competitius van néixer dintre de les colonials casernes britàniques, i tenien la finalitat d’entretenir les classes de tropa i els oficials, reclosos en la relativa seguretat dels murs dels forts i els àmbits militars Els refinats cavallers jugaven tennis i polo i les classes de tropa, futbol i rugbi.  

És clar que els britànics no podien trescar gaire  dintre les seves casernes colonials, i les úniques passejades que els eren permeses,  eren les militars,  i no hi ha res més llunyà a una bona i saludable caminada que una feixuga, disciplinada i perillosa marxa militar, baix el perill de les hostilitats dels malagraïts colonitzats, que no es saben el que es perden resistint-se a ser súbdits de la metròpolis. Van haver de cercar algun substitutiu i es van inspirar en antigues competicions de caràcter ritual, militar i religiós, que encara subjuguen les nostres masses.

En Pierre deCoubertin, a començaments del segle XX  va trobar la manera de fer competir nacions entre elles, en una mena de recreació romàntica dels jocs olímpics de la grega antigor, que eren unes competicions de caràcter militar per formar i distingir els millors  guerrers que defensarien les polis. Ho va fer enaltint els valors dels nacionalismes, fent que les nacions recentment constituïdes en estats s’enfrontessin entre elles, per realçar les virtuts de les races i les de les respectives joventuts, en uns enfrontaments no sagnants, però que cercaven ser un substitutiu de les confrontacions bèl·liques.  No va faltar temps perquè els dictadors més ferotges que la història ens ha ofert,  incorporessin aquests ‘valors’ dintre els paràmetres de les seves simbologies, idearis i icones.

És per això que l’esport – com moltes coses d’ aquesta vida,  incloses les idees- és quelcom que cal fer sense competir amb ningú més que amb un mateix: Passejar, trescar, grimpar, córrer, anar amb bicicleta o nedant a la boia del Port Pelegrí, com faig jo -millor amb colla i bona companyia- és la millor manera de moure els muscles i la psique i per això no cal arribar primer que el company ni passar pel damunt del cadàver del contrincant de torn.

I així ningú se’n recorda de la presumpta professió mercenària de la mare de ningú.   

"Primer els de casa"

Manllevat del blog 'Collonades' del Francesc Puigcarbó

 L’altre dia parlava de la reacció de certa gent davant del fenomen migratori i la convivència amb les diferents cultures del país, quan m’hi referia a l’entrada d’aquest blog “Musica ètnica, tastets de botifarra i prejudicis”. Apart de la reacció, sempre amable, dels varis comentaristes que hi vareu dir la vostra, a Palafrugell va tenir un ressò una mica més virulent per part d’alguns dels ‘afectats’ directament, la qual cosa m’ha dut a fer un cert acte d’empatia i comprensió amb ells i els problemes de la convivència i m’ha recordat les dificultats que pateixo jo mateix amb el veïnat de casa, que de manera catàrtica us exposaré.

Tinc uns veïns que són del PP –el dia de les eleccions municipals estaven d’interventors, vigilant l’estricta ortodòxia dels comicis lluint la tarja blava amb la gavina voladora identificadora al col·legi electoral del barri- que opino que són la nota discrepant del veïnat –un grup heterogeni de gent treballadora de classe mitja, votants de CIU,  PSC o ERC, els que encara s’apropen a les urnes-  

La parella en qüestió i els seus fills produeixen unes certes irritacions al conjunt de ben avinguts i heterogenis residents, propietaris horitzontals de l’immoble.

Explicaré les que pateixo jo, doncs cadascú li cou a on li pica.

Ella, èmula de l’Alicia Sánchez Camacho, gasta uns talonets de pam i mig que no es deu treure ni per anar a dormir, doncs a les set del matí i a les tantes de la nit es poden sentir les seves sorolloses cavalcades amunt i avall del pis, fent evident la seva presència.

Si agafes l’ascensor immediatament d’haver-hi baixat els veïns, no es pot resistir la ferum de Moschino  que deixa ella i la d’Allure Sport de Chanel, ell, que per separat encara s’aguanten, però juntes produeixen un mareig i unes basques indescriptibles –i encara sort que són un parell o tres de pisos, que si fóssim a un edifici més alt, hi hauria alguna desgràcia irreparable.

Se’n van a treballar, però deixen una senyora que comença a engegar fòtils: rentadores, aspiradores i d’altres estris de fer soroll a totes hores.

Quan tornen, ella segueix talonejant, com una ballarina flamenca, i a ell li dóna pel bricolatge, per la qual cosa engega serres, polidores i eines de foradar en un incessant desfici: quan no canvien el bany, pengen quadros, i quan no, tiren embans i arrosseguen mobles.

Alguns divendres es reuneixen en conciliàbuls i sopen, beuen i emeten unes riallades que et distreuen de la teva silenciosa i discreta quotidiana activitat, impedint poder veure amb comoditat les discussions i els neguits de la Belén Esteban a Tele 5.

Quan acaben- a les tantes- si ja has agafat el son, sovint et despertes espantat, a risc de patir un cobriment de cor, per uns xiscles i uns udols, emesos per la dels tacons, que sembla ser que arriba  a un clímax que se suposa de tipus sexual.

I això seria poca cosa si no fos que quan juga el Real Madrid o la Selección Nacional de Futbol, i aquests marquen un gol, piquen de peus i xisclen igualment que com quan fan l’amor, en una escalada sorollosa de greu impacte ambiental. .

Si a tot això hi sumem que en època d’eleccions t’omplen la bústia de propaganda electoral PePera, la cosa ja és inaguantable. 

És per això que estic fent pancartes amb els eslògans:  “Adapteu-vos a les nostres costums”,”Molts ho pensen, jo ho dic” , “Parlant clar” i “Primer els de casa”, que penjaré per la façana de casa, esperant que surti algun Xavier García Albiol o un Josep Anglada,  de l’agrupació que sigui i se les faci seves i prengui cartes en l’assumpte. Si ens ha de lliurar d’aquestes molestes actituds, té garantit el meu vot a les properes eleccions.  Estic disposat a vendre’m l’ànima al diable.     

        

Com sembraràs colliràs, si no pedrega.

Castellers fan llenya.

 

Aquesta és una frase tòpica del refranyer popular català, semblant a la castellana  ‘quien siembra vientos recoge tempestades’ i és aplicable al fenomen interessat que es produeix avui de desprestigi de tota la cosa pública.

I dic interessat, doncs no és cap secret que a Europa, i en concret als països PIGS, els estats estan en fase de liquidació en benefici d’un liberalisme desfermat als interessos dels més dominants, en un  procés de fagocitar i privatitzar els serveis.  

No hi ha dia que no rebi un parell de correus, que esborro immediatament,  de cadenes que corren per la xarxa on es diu que els polítics d’aquest país cobren sous fabulosos, perceben pensions vitalícies i practiquen uns absentismes d’escàndol. També hi ha campanyes encetades per demanar que es desmantelli el Senat, qualificat d’inútil, amagant que tal fet desballestaria el darrer nexe de representació territorial que la Constitució va preveure, tot i que la Institució de representació territorial no s’hagi desenvolupat com seria desitjable, talment no han evolucionat lleis de desenvolupament  constitucional com l’electoral, a l’estar el context polític en una mena de cul-de-sac d’un bipartidisme democràticament poc higiènic i causa i efecte de molts dels mals que es pateixen.

La mateixa campanya desprestigia l’estat de les Autonomies, en un intent d’involució que reitera de manera negativa en el ‘café para todos’ i aprofundeix demagògicament  amb el tema, dient que ens costa un ull de la cara a tots, tot i que amb les coses del riure i del plorar, la cosa vagi a estones.   

Hi ha mitjans incitadors de tals campanyes de desprestigi de la política i de l’estat de dret, on es malparla  reiteradament de diputats i diputades, al pitjor estil i tècniques de la televisió escombraries de tant èxit popular,  sovint per raons de sexe i d’altres ‘mèrits’ aliens a la seva feina política i sospitosament aquests mitjans són clars valedors de posicions neoliberals, conservadores, amb ferum de caverna i humitat de sagristia.    

Tampoc aquests mitjans i aquestes campanyes no fan mai referència a la corrupció d’uns quants, als sous dels magnats de la banca –que també paguem entre tots- a la seva imperícia i inutilitat per gestionar l’economia si no és en benefici propi, a les martingales que es gesten a les files de certs partits hegemònics, al manteniment de la romana església catòlica i apostòlica  i les indemnitzacions milionàries –a càrrec de la creueta de la IRPF-  que els cal pagar pels desficis de l’entrecuix de certs clergues i prelats.

Hi ha un moviment d’indignació, desviat amb certa tendenciositat i traïdoria cap als polítics.

I com quan es parla de clergues pederastes hom invoca els bons sacerdots, jo vull invocar els polítics honestos: Hi ha una majoria de polítics que compaginen les seves feines quotidianes amb la seva tasca representativa i ho fan amb una total generositat i bona fe. No tenen cotxe oficial, ni reben sous ni pensions i són la gran majoria i formen  el pal de paller del sistema.

Potser cal que ho anem dient en veu ben alta: HE CONEGUT POLITICS HONESTOS i SÓN LA MAJORIA ! ...i de banquers honrats i altruistes en conec ben pocs, per no dir ni un, tot i que potser sigui que darrerament no hi tinc gaires tractes.

Si us plau: no m’envieu pel correu més cadenes on es malparli dels polítics; són els banquers els que vull conèixer!

Música ètnica, tastets de botifarra i prejudicis.

Imatge de la xarxa.

La tarda del dissabte dia 4 de juny a la Plaça Nova de Palafrugell hi plovisquejava.

Ens hi varem apropar per treure el nas per les Festes de Primavera que es celebren durant tota aquesta setmana, i en les que la ciutat empordanesa homenatja la bonior del bon temps i acomiada les grisors del hivern.

Hi anàvem atrets pels ‘enfilalls’, una mena de tastets oferts pels establiments de restauració i hoteleria, que ofereixen un mostrari de les seves especialitats en unes paradetes que s’escampen per la Plaça Nova i el carrer de Pi i Margall. Faríem un  ‘sopar de puta’, segons diu un amic meu quan es tracta de picar alguna cosa abans d’entrar a un cinema o a veure un espectacle. - Vuit euros per vuit tastets de delicadeses locals, beguda inclosa; redéu tota una ganga!-   

Una música sensual i sincopada, barreja de jazz, rock i uns càlids sons ètnics mediterranis ens va cridar l’atenció, i en arribar a la Plaça, davant del vell casino de ‘La Fraternal’, varem veure que  hi havia un escenari, profusament il·luminat, en el que uns nois s’escarrassaven davant d’una audiència de passavolants.

Amb la perspectiva d’una tarda trepitjant comerços badant, tal com suggerien les  dones, un company i jo varem optar per seure en una terrassa, davant l’escenari i escoltar l’oferta musical d’aquells nois que cantaven i tocaven una sensual música ètnica.

Actuaven dintre dels actes del II Qwerty festival. Festival de músiques del món, dintre del programa de les Festes de Primavera de Palafrugell  i es diuen ‘Chaqlalà’. Tres magrebins, un brasiler, una noia grega i dos catalans, emprant instruments tradicionals desgranaven una musica engrescadora, amb càlides pinzellades africanes, cantades en les llengües del Maghreb, de l’Atles, àrabs del nord d’Àfrica. Les  lletres feien referència a la solitud de nois que somnien amors impossibles al mig del desert, a angunies de donzelles condemnades a matrimonis indesitjats, i descrivien l’enormitat del cel clar i de les nits saharianes amb les remors del vent i les games de colors ocres i roigs, tal com ens anava explicant, abans de cada cançó, un xicot en un excel·lent català normatiu amb accent xava de la dreta de l’Eixample. Eren lletres  dintre de la tradició de les narracions orals que van passant de pares a fills i que uns bards  a les places dels pobles o a la vora dels focs dels campaments nòmades, expliquen a tots aquells qui les vulguin escoltar. 

Hi havia un públic passavolant, que cercava les millors parades d’’enfilalls’ gastronòmics i s’aturava uns moments per escoltar el conjunt.  Al voltant de l’escenari una munió de gent jove, heterogènia i amb profusió de magribins, xalava seguint els ritmes i les lletres foranes. Més endarrere, dones discretes, amb el mocador dit  ‘hijab’ cobrint els seus cabells, algunes  tibant cotxets amb criatures. Entre la munió heterogènia de badocs, es destacava algun vestit bíblic.

Els mateixos membres de ‘’Chaqlalà’ defineixen la seva música com a ‘rock bereber’ i en realitat és una barreja de pinzellades exòtiques, amb molta percussió, dintre de la tradició mediterrània, passat pel sedàs dels acords del rock, amb un resultat excel·lent.

Vaig pensar que feien una música global i mestissa per un món divers, i em deixava portar per les cadències sensuals d’aquella poesia rubricada per la música. Una barreja de sensacions agradables em feia sentir proper a aquella cultura, tant semblant a la nostra. La melodia no m’era aliena, ni la percussió. Alguns moments recordaven els esgarips angoixosos del flamenc del sud peninsular, els nostàlgics del jazz americà  i les cadències melancòliques dels enyors i l’evocació romàntica del nostres mites i  frustracions meridionals, amb la cadència cromàtica de la electrònica i la percussió.

Quan més abstrets estàvem, paladejant la cervesa i sentint més que escoltant la música, un veí de taula, vagament conegut del comerç local, ens va fer tornar a la realitat:

-Quina vergonya!. Això no pot quedar així. Ens queixarem a l’Ajuntament . On s’és vist barrejar aquesta música de moros amb la festa dels ‘enfilalls’ ! Tothom està molt emprenyat. Com si no hi haguessin places a les barriades per què aquesta gent faci  la seva festa! ...Aquesta és la nostra, la de tota la vida...

I el paio ho deia en un castellà meridional, mestís, farcit de catalanades, amb un rictus d’odi i mala bava .

Ens el varem mirar, i li vaig dir.

Doncs no ho fan pas tant malament, oi?

I em va tornar l’esguard, com si no hi fos tot i m’hagués begut l’enteniment.

Es podien veure algunes patums de la TV i de la política moure’s dintre de la gentada, descanviant tiquets per ‘enfilalls’ de botifarra de perol i llepolies esnobs de la  darrera hora.

Vaig pensar en la condició humana i que potser portem els guetos a dintre nostre i no ens en adonem.  

Tina de Jarque, una possible història d’espionatge dintre de la nostra Guerra Civil.

Fa cosa d’un any que us parlava d’una vella i fosca història en la que una actriu i vedette catalana, de nom Tina de Jarque,  desapareixia misteriosament dintre del magma tràgic de la guerra civil.

Us explicava que l’actriu  havia estat treballant en un rar i extraordinari film, finalment produït per la CNT i que havia desaparegut en una fosca mar d’hipòtesis d’espionatge, prostitució, delacions i dobles jocs que invitaven a una més seriosa investigació historiogràfica.

Aquest film era “Carne de fieras” d’en Armand Guerra, i va ser reconstruït tècnica i històricament per un germà meu que es diu Ferran Alberich,  que es mou, des de fa molts anys professionalment en el món de la recuperació de velles pel·lícules i material cinematogràfic, havent col·laborat amb la Filmoteca, tant a Madrid com a Barcelona.   

També, dintre del context del cinema maleït, no fa gaire us explicava el periple d’un film falangista de l’any 1942, denominat  “Rojo y Negro”, prohibit pel règim i condemnant a l’oblit, pel fet que explica la història dels amors entre un comunista llibertari i una noia falangista, morint ambdós, com en el mite d’en Romeu i Julieta, la qual cosa no era del gust del general manaia que regia els destins de l’Espanya Imperial, que no volia fer cap mena de gest vers a una idea de reconciliació de les dues Espanyes.

Bé, tot això ho ha agafat amb una serietat i un rigor històric prou important el catedràtic de literatura espanyola de la Universitat d’Alacant, Juan Antonio Rios Carratalá, publicant un llibre que es diu “El tiempo de la desmesura”, en el qual fa un estudi molt seriós i ben documentat del periple d’aquests films i dels itineraris dels seus protagonistes, llibre, que si us interessa el tema de la recent història i les seves tortuoses contradiccions, us pot convenir, per la qual cosa em permeto recomanar-vos-el.

 

Un poso un tastet del film amb l'actuació de la Tina de Jarque.