dimarts, 30 de novembre de 2010

Una contradictio in terminis.

 

En Manuel i la Carmen són una parella de funcionaris que treballen en diferents departaments de la Generalitat de Catalunya. Ell és tècnic superior i ella tècnic mig.   Són joves –al bell mig de la quarantena d’anys-  catalans, fills de gent emigrada a Catalunya els anys seixanta  (ell de família andalusa i ella, castellana). Coneixen perfectament  el català i disposen del nivell C, que van precisar per guanyar les oposicions, malgrat que entre ells i amb el seu fill parlen habitualment en castellà. Solen verbalitzar el seu espanyolisme, bastit de respectables sentiments de sublimació dels orígens familiars i l’adoració, d’etiologia una mica superficial, d’icones que van des del seguiment incondicional de “la roja” i el Real Madrid –una mica per dur la contrària al veïnat i als companys de feina- i l’usdefruit d’un cert pensament conservador i catòlic, que surt més de les tripes de la nostàlgia i la necessitat de  fidelitat a unes arrels que del raciocini.
El seu fill únic el duen a una escola privada, molt cara –s’hi gasten el que no tenen- que sol ser freqüentada per gent de l’alta burgesia i té fama d’estar controlada per l’Opus Dei. El nen hi pateix força, doncs malgrat que segueix el ritme docent amb una normal correcció, no pot gaudir dels programes extraescolars dels seus companys, i no assisteix a classes d’equitació, ni fa estades a la Val d’Aràn per perfeccionar l’esquí, la qual cosa, junt amb el que sent a dir dels fastuosos caps de setmana que gaudeixen, amb piscines privades i automòbils de gamma altíssima, el fan sentir com l’ànec lleig de l’escola, reblant en el seu caràcter altes cotes de frustració i sentiments d’inferioritat.
Els pares no s’avenen a raons quan alguns companys de feina i amics els hi volen fer veure el seu error. Ells diuen que aquella escola és garantia d’una educació de qualitat, catòlica, en castellà, sense immersions lingüístiques en català, la qual cosa no trobarien en  la pública.
En quan a les seves opinions polítiques, tot i provenir d’un estrat familiar humil, és més proper al que predica el PP que el d’altres formacions; malgrat que –potser pressionats per l’opinió del seu entorn social-  confessen haver votat a Ciudadanos d’Albert Rivera, doncs afirmen que “defensa les posicions espanyolistes sense ser tan de dretes com el PP (sic)” i ella diu , amb un deix d'estudiada  fivolitat, que l'Albert és molt guapo.         
El diumenge, desprès d’haver anat a votar, van anar a un dinar amb amics i coneguts de la feina, que es celebrava a una braseria radicada a una masia fora de la ciutat. Servia les taules un atrafegat cambrer, possiblement d’origen dominicà. Varen fer la comanda i quan la beguda, en Manel va demanar un porronet . “Un qué?- va preguntar el cambrer, que de ben segur era novell -“Perdone usted, pero es que no le entiendo· -va afegir el dominicà.
En Manuel, davant l’astorament general,  s’hi va encarar, en perfecte català, dient-li que per treballar aquí i atendre el públic  era del tot imprescindible conèixer el que és un “porronet” i que si no s’hi avenia, que deixés el seu lloc de treball a algun espanyol aturat que ho sabés. Es va fer un silenci sepulcral.
El dominicà fa anar servint la taula sense obrir boca, visiblement enutjat. Algú de la taula va recriminar l’actitud a en Manuel i es va encetar una agra discussió sobre els drets i els deures dels immigrants, on van sortir tots els tòpics que s’han emprat per part del ventall polític de la dreta extrema del PP, de C,s i la Plataforma de l’Anglada, contraposats al ideari conciliador i obert de l’esquerra. 
Aquest fet, que m’han explicat, em fa pensar que en el nostre país hi perviuen unes contradiccions psicològiques, polítiques i socials que fan possible que surtis emmascarat per una paella bruta.      
 

27 comentaris:

  1. Perdón por la expresión, pero lo que hay (y mucho) en este país es mucho gilipollas...
    Todos somos políticamente correctos, el fenómeno en el restaurante dice mucho de esa persona, como dice que, mientras en España llegaban miles de emigrantes, el paro estaba en el diez por ciento, cosa que nunca entenderé... Tal vez hubiese que revisar muchas cosas....
    Por cierto tal vez hubiese que poner colegios públicos en castellano y así no hubiese que ir a los del Opus, pues habrá gente en Barcelona de paso por unos años. El lenguaje en una comunidad bilingüe (para mi), debe ser elección, no imposición...

    ResponElimina
  2. És la por, sinó no s'entén, la por que manipulen i gestionen aquells que saben que, així, poden seguir en el poder. Tant les dretes com les esquerres, aquest és el sistema. I en el cas de la parella protagonista potser la necessitat de sentir-se "algú", de separar-se del llegat social dels seus tot magnificant-los en el record, com a autèntics herois. Dir que ets fill d'algú que ha hagut d'emigrar per pobresa és com posar-te al costat del cambrer menyspreable. Fer-ne bandera de la diferència i instal·lar-se al costat dels que fan de la queixa una virtut és elevar els teus a la categoria d'herois. De cartró pedra, això si.

    ResponElimina
  3. Temujín,
    La realidad es mucho más compleja y no se resuelve con las tripas ni con descalificaciones globales. Hace años que no debato cuestiones de identidad, puesto que estoy muy seguro de la mía. Sólo constatar que Cataluña es fruto de la confluencia de muchas realidades y al Manuel del relato le pasa que se ha desarraigado y posiblemente se siente extraño en el pueblo de sus padres y , al tiempo, precisa refirmar su identidad en Cataluña. Esta ambigüedad cultural le produce un cierto componente histérico que le conduce a su contradictoria y radical actuación ante los que considera inferiores a él.
    Por cierto, no es necesario ir a un colegio del Opus para estudiar en castellano. Se hace en todas las escuelas públicas, sin abdicar de la enseñanza en catalán. Maestros hay en la red y en estos debates que pueden informarte con más criterio que yo.

    ResponElimina
  4. Clidice,
    Crec que has copsat amb claredat meridiana el perfil psicològic que he intentat dibuixar i ho has resumit de manera excel•lent
    El desarrelament és una font continua de frustracions i allò de ‘presumir’ de català al poble dels pares i aquí fer tot lo contrari, és un fenomen que tots els que ens hem mogut en el món dels emigrats ( jo podria ser-ne un, doncs la mare era andalusa i el pare català, i la meva companya és castellano-manxega) podem testimoniar.
    Salut.

    ResponElimina
  5. Calen moltes generacions per poder treure's l'estigma d'emigrant, però per altra banda penso que és indispensable un xic de voluntat, voluntat de pertànyer, voluntat de tenir quelcom en comú amb el que et rep.

    ResponElimina
  6. De xicotet recorde que se'ns deia una i altra volta allò de "predicar con el ejemplo" doncs a aquest paio no l'haguera anat gens de mal recordar-ho. Magnífic relat-document i molt adient al que està passant. Salut.

    ResponElimina
  7. Wanderlust,
    És molt cert. Tota aquella persona que vol integrar-se a una societat pot fer-ho, respectant els trets essencials d'aquella comunitat. Nedar contra corrent i voler imposar-se, sempre serà motiu de marginació: aquí i a la xina.

    ResponElimina
  8. Vicicle,
    Gràcies. La gran riquesa del món és la varietat, però els humans sóm contradictoris i subjectes a reaccions emocionals de certa complexitat i sovint reactius i prou.
    Salut.

    ResponElimina
  9. Cada vegada tinc més clar que les societats més potents són aquelles que parteixen d'una gran diversitat. Ara bé, aquestes societats no funcionen si no estan cohesionades. En cada cas s'ha de buscar aquest element de cohesió. En el cas de Catalunya la llengua és un bon element per fer aquesta funció. Per una banda pot unir gent de diferents orígens i per l'altra lliga la gent amb un territori, un llegat, unes tradicions i un bagatge. Calen arrels.

    ResponElimina
  10. Si ens posem així, tots som immigrants. Els meus avis van baixar del poble a la ciutat per guanyar-se les garrofes.
    Però l'actitud que descrius és la pròpia de l'autoodi. Amb tants vots a partits que es posicionen clarament en contra de la immigració, el problema es torna ben real. No saben qui són ni perquè i quen se senten amenaçats ataquen contra el primer blanc que els posen. Perillossíssim.

    ResponElimina
  11. L'inmersió linguística es l'excusa perfecta pel pp per atacar-nos, però ells no porten els seus fills a la pública, si no a carísimes escoles monolíngues (no sempre en castellà, de fet valoren més l'anglés). El que si no trobo bé son les multes per no rotular en català, perquè aleshores, cada cop que vaig a Madrid tinc que escoltar que som un represors, que això ho feia Franco, etc, etc.

    ResponElimina
  12. Aris, l'estat espanyol multa per no rotular en castellà, té una munió de normatives sancionadores respecte al castellà, o sigui que si els catalans fem el que feia Franco, els espanyols deuen estar a l'alçada de Hitler, pel cap baix.

    ResponElimina
  13. ¿donde se multa por no rotular en castellano? es por curiosidad...

    ResponElimina
  14. ganes de donar feina

    aquí hi tens la llista de totes les Lleis d'España que fan referència al tema
    aquí
    a Burgos també

    ResponElimina
  15. Els pitjors enemics dels ùltims immigrantsm, son els penultims immigrants, i és que la memòria és molt flaca.

    ResponElimina
  16. Clidice eso es para que todo el mundo lo pueda leer, si lo etiquetan en chino, no lo puede leer todo el mundo. En España todo el mundo comprende el castellano, pero en Burgos tu puedes poner una tienda con rótulos en catalán y no pasa nada. Yo lo que defiendo es que cada uno pueda poner los rótulos o en castellano o en catalán. Si yo pienso que vendo más poniendo librería Pepe en castellano ¿porque no hacerlo?.
    En Burgos lo que sacas es por semillas de Marihuana sin etiquetar, no por el idioma y ese caso lo conozco bien...

    ResponElimina
  17. La necessitat de autoafirmar-se jo crec que és congènita a totes les persones, tot i que la manifestem més o menys segons la circumstància i el caràcter de cadascú. Els immigrants de la primera meitat del segle passat es varen anar integrant perquè es sentien en una situació de indefensió, i integrar-se era la manera de ser acceptats i de afirmar-se en la comunitat d'acollida. Els de les següents onades -massa nombroses per integrar-se- varen constituir guetos en ciutats dormitori i es varen autoafirmar entre ells; ja només els que ho veien com una forma de promoció o de prestigi social feien l'esforç de integrar-se.

    Els del últim terç del passat segle -o els fills o nets dels que ja estaven aquí- ja no anaven amb una ma al davant i l'altre al darrera com els de la maleta de cartró: podien parlar de tu a tu als catalans. I si tenien una "plaça en propietat" en una administració pública (com la parella de la anècdota), fins i tot més que de tu a tu. En aquest cas l'autoafirmació pot caure en les aparents contradiccions que esmentes: Davant dels catalans son castellans, quan van de visita al poble son "catalans", i davant del pobre cambrer immigrant s'autoafirmen com a integrants de la comunitat establerta.

    Però insisteixo, son com tots nosaltres, i el català mig es comportaria igual en situacions similars.

    ResponElimina
  18. Tirant.
    Molt d’acord amb que els elements culturals aporten arrels i elements d’integració. No hi ha llengües ni cultures superiors o inferiors a d’altres.

    Joan,
    Ben cert. És perillosíssim entrar a burxar en les diversitats. Ho va fer en Lerroux a la primera meitat del segle XX i ho han fet alguns polítics, com els PP, que fa temps que va tirant de la rifeta de l’anticatalanisme i ara a casa nostra amb la nova emigració de l’est i sudamèrica . Trobo a faltar l’equanimitat del PSUC de quan la transició.

    Aris,
    La Clidice t’ha respost millor que jo amb el tema de les multes. Coincideixo totalment amb ella.

    Clidice,
    Bona feina. Un dia el meu fill i jo varem contar-ne 126 que feien referència al castellà.

    Temujin.
    No vamos a repetir el reiterado argumento de que se precisa una cierta regulación de algo que está en peligro y sujeto a presión ambiental, como es nuestra lengua. De todas formas, ven a Cataluña y verás rótulos en todos los idiomas, incluído el chino.

    Francesc,
    Una veritat com un temple, amb una explicació psicològica ben senzilla. No es la primera vegada que dic que el separatista més radical que conec és burgalès ( i no és una al•lusió sarcàstica per a en Temujin).

    Brian,
    S’han anat succeint les diferents onades –si ens remetem al segle XV-XVI hi ha una allau de francesos- posteriorment les més integrades i darrerament una vinguda massiva de gent d’arreu, més difícil d’integrar, tal com dius.
    Els catalans ens comportaríem igual, i no ho dubto. Hi ha casals catalans arreu del món, amb jocs florals i tota la pesca, i fins i tot els de Madrid ballen sardanes al Retiro, tal com l’altre dia ens va informar en Francesc Puigcarbó.

    ResponElimina
  19. Una aclaració: quan parlo del separatista radical, vull dir separatista catalanista, es clar...

    ResponElimina
  20. Estic intentant acabar per avui un treball de Filosofia i em trobo això:

    "... el nostre jo no és indpendent de com l'experimentem quan l'interpretem lingüísticament, sinó que resulta d'aquesta interpretació. Una altra manera de dir-nos a nosaltres mateixos implica una altra concepció de nosaltres mateixos, i això és important perquè resulta que la concepció de nosaltres mateixos és constitutiva del que som. Això té importants repercussions tant per conduir les investigacions sobre la identitat com per a definir aquesta realitat substantiva que és la identitat." Charles Taylor

    ResponElimina
  21. me'n torno, que també vull veure el Crackòvia després :( no arribo, no arribo! ;)

    ResponElimina
  22. Clidice,
    Elemental estimat Watson (vull dir Charles Taylor)El Crackòvia avui serà una vegada la Terribes hagi entrevistat l'Arturu...Veurem el que serà més cómic...;-)

    ResponElimina
  23. Com que el cas i el debat posterior ja ha estat força complet, em permeto insinuar un aspecte secundari a partir del primer comentari.
    Crec que a la gent que passa una temporada curta aquí procedent de l'estranger li és igual, segons el país d'on vénen, que la llengua vehicular dels col·legis sigui l'espanyol o el català si és que en arribar els nens desconeixen les dues. En aquests casos, potser s'haurien de tenir centres amb l'ensenyament (i el pla d'estudis) homologat a cada país d'origen amb determinades classes de llengua i cultura del país.

    ResponElimina
  24. Pere,
    Moltes gràcies pel teu punt de vista professional que em sembla d'una clara i impecable exactitud. Malgrat això, potser el que es demana és castellà exclusiu pels fills dels espanyols que passen per Catalunya de manera provisional, com els dels funcionaris subjectes a posterior trasllat, executius d'empreses multinacionals que no s'arrelaran, i d'altres. Aquests no hi veuen cap utilitat a que l'aprenguin i fins i tot es posicionen en contra. En aquests casos, amb la millor voluntad, potser no hi ha país que a la pública els fes programes a mida. Aquesta duplicitat, potser és ja més una questió de possibilitats econòmiques que de manca de voluntat política.

    ResponElimina
  25. És clar, Alberich, queda entès que la proposta és per a parlants de llengua espanyola, però deixa'm que no continuï amb un debat que seria llarguíssim i estrictament polítics.
    Continuo amb la meva aparent demagògia: per què els que vénen de paísos de la Comunitat Europea, ja sense fronteres (italians, alemanys, romanesos), no poden tenir un ensenyament en la seva pròpia llengua? És que no tenen les mateixes necessitats que els altres.
    I ara sense la més mínima aparença de demagògia. Malgrat la dificultat inicial, els alumnes de parla castellana poden assolir bons resultats al cap de poc temps de seguir les classes.
    Però anem més enllà. Per què no s'ensenyen dues hores setmanals de les diverses llengües de l'estat en determinats cursos? A a fi, el seu aprenentatge no seria ni més ni menys adequat que moltes altres matèries que fan i que fins i tot és qüestionable que s'hagin de fer als centres públics d'ensanyament, com ara la religió o les seves alternatives.
    Inacabable, Alberich.

    ResponElimina
  26. Pere,
    Clara i meridiana la teva exposició.
    1. Opino que els vinguts de fora (romanesos, magrebins...), objectivament tindrien el mateix dret a ser educats en la seva llengua. El fet, però no és assumible, ni aquí ni a enlloc.
    2. Els que tenen com a llengua materna una de llatina, tenen molta facilitat per adaptar-se, tal com dius, per la qual cosa el debat del castellà per damunt del català no hauria de tenir sentit. En l’àmbit laboral, moltes empreses multinacionals –jo ho he vist- quan valoren els curriculums i algú es refereix als idiomes que coneix, les llengües llatines, com el castellà, el italià -alguns inclouen el francès- s’entén que n’és una de sola i no les puntuen als efectes de concurs com a idiomes diferents.
    No soc cap expert en temes d’ensenyament, però com a pare i ciutadà, estic totalment d’acord amb el que dius.
    Si, no s'acaba mai aquesta història.
    Salut.

    ResponElimina

Cercar en aquest blog