Una contradictio in terminis.

 

En Manuel i la Carmen són una parella de funcionaris que treballen en diferents departaments de la Generalitat de Catalunya. Ell és tècnic superior i ella tècnic mig.   Són joves –al bell mig de la quarantena d’anys-  catalans, fills de gent emigrada a Catalunya els anys seixanta  (ell de família andalusa i ella, castellana). Coneixen perfectament  el català i disposen del nivell C, que van precisar per guanyar les oposicions, malgrat que entre ells i amb el seu fill parlen habitualment en castellà. Solen verbalitzar el seu espanyolisme, bastit de respectables sentiments de sublimació dels orígens familiars i l’adoració, d’etiologia una mica superficial, d’icones que van des del seguiment incondicional de “la roja” i el Real Madrid –una mica per dur la contrària al veïnat i als companys de feina- i l’usdefruit d’un cert pensament conservador i catòlic, que surt més de les tripes de la nostàlgia i la necessitat de  fidelitat a unes arrels que del raciocini.

El seu fill únic el duen a una escola privada, molt cara –s’hi gasten el que no tenen- que sol ser freqüentada per gent de l’alta burgesia i té fama d’estar controlada per l’Opus Dei. El nen hi pateix força, doncs malgrat que segueix el ritme docent amb una normal correcció, no pot gaudir dels programes extraescolars dels seus companys, i no assisteix a classes d’equitació, ni fa estades a la Val d’Aràn per perfeccionar l’esquí, la qual cosa, junt amb el que sent a dir dels fastuosos caps de setmana que gaudeixen, amb piscines privades i automòbils de gamma altíssima, el fan sentir com l’ànec lleig de l’escola, reblant en el seu caràcter altes cotes de frustració i sentiments d’inferioritat.

Els pares no s’avenen a raons quan alguns companys de feina i amics els hi volen fer veure el seu error. Ells diuen que aquella escola és garantia d’una educació de qualitat, catòlica, en castellà, sense immersions lingüístiques en català, la qual cosa no trobarien en  la pública.

En quan a les seves opinions polítiques, tot i provenir d’un estrat familiar humil, és més proper al que predica el PP que el d’altres formacions; malgrat que –potser pressionats per l’opinió del seu entorn social-  confessen haver votat a Ciudadanos d’Albert Rivera, doncs afirmen que “defensa les posicions espanyolistes sense ser tan de dretes com el PP (sic)” i ella diu , amb un deix d'estudiada  fivolitat, que l'Albert és molt guapo.         

El diumenge, desprès d’haver anat a votar, van anar a un dinar amb amics i coneguts de la feina, que es celebrava a una braseria radicada a una masia fora de la ciutat. Servia les taules un atrafegat cambrer, possiblement d’origen dominicà. Varen fer la comanda i quan la beguda, en Manel va demanar un porronet . “Un qué?- va preguntar el cambrer, que de ben segur era novell -“Perdone usted, pero es que no le entiendo· -va afegir el dominicà.

En Manuel, davant l’astorament general,  s’hi va encarar, en perfecte català, dient-li que per treballar aquí i atendre el públic  era del tot imprescindible conèixer el que és un “porronet” i que si no s’hi avenia, que deixés el seu lloc de treball a algun espanyol aturat que ho sabés. Es va fer un silenci sepulcral.

El dominicà fa anar servint la taula sense obrir boca, visiblement enutjat. Algú de la taula va recriminar l’actitud a en Manuel i es va encetar una agra discussió sobre els drets i els deures dels immigrants, on van sortir tots els tòpics que s’han emprat per part del ventall polític de la dreta extrema del PP, de C,s i la Plataforma de l’Anglada, contraposats al ideari conciliador i obert de l’esquerra. 

Aquest fet, que m’han explicat, em fa pensar que en el nostre país hi perviuen unes contradiccions psicològiques, polítiques i socials que fan possible que surtis emmascarat per una paella bruta.