Blog en català per expressar les coses que em passen pel cap, ja siguin poemes, relats, articles, opinions...
La vocació és la d'una amable tertúlia entre amics, com les anades, surant més que nedant, a la boia del Port Pelegrí de Calella de Palafrugell, a les nou del matí d'un dia de lleure a l'estiu.
Fa anys, anaves caminant per la geografia catalana i et trobaves ermites i monestirs on hom hi deixava exvots: cames de cera, caps, cors i unes pintures ingènues, naïf, on s’hi expressava el fet calamitós i la Verge o el Sant que havien intercedit per evitar-lo. Les persones que les havien dipositat, estaven agraïdes al Més Enllà pel seu guariment, o els dels seus, o per haver sortit ben parats de guerres, tempestes i desgràcies vàries.
Tot plegat era d’una ingenuïtat aclaparant, barrejada amb la crua realitat d’uns fets que ultrapassaven la voluntat d’aquella gent senzilla –generalment pagesos o mariners- que, amb la seva bona fe, creien haver-ne sortir gràcies a la intercessió del transcendentalisme religiós.
Recordo haver vist a Montserrat, ja fa molts anys, en una capella, interessants estampes pintades, referides a la Guerra del Francès i a les Carlinades. Ara no són al públic i un dia vaig preguntar al Centre d’Acolliment on podien estar. Un amable monjo me’n va ensenyar unes quantes penjades als despatxos, dient que no les tenien de cara al públic, doncs hi havia risc d’espoli.
També en recordo un que hi havia a Sant Llorenç del Munt, que representava uns que estaven al refectori amb el porró i la botifarra i s’havien salvat d’un llamp per la intercessió del Sant. Imagino que ara deu decorar algun despatx de la Diputació de Barcelona, que n’és la propietària de tot allò.
On n’hi ha de molt interessants és al Museu de Ripoll, on també hi ha un reguitzell de fets històrics, pintats amb mà maldestre i de manera molt ingènua.
Trobo a faltar una bona catalogació de tot aquest patrimoni cultural i històric, i em tremo que la por d’espoli del monjo montserratí és ben fonamentada.
Trobo a faltar una catalogació i un estudi a consciència d’aquest patrimoni, tot i que molta part deu estar descontrolada, i empolsinada a les golfes d’alguna sagristia, i una altra, com art naïf que és, decorant parets particulars, de clergues o seglars.
En Faustino Sánchez Pestiño tenia una insuperable afició al futbol. Ja de petit, a l’escola, quan al pati els capitans dels equips se les tenien en subhasta per aplegar els més bons al seu costat, es quedava sempre el darrer i sovint sense equip; invariablement mogut per un impuls conciliador i d’afany de justícia, s’oferia per fer d’àrbitre, la qual cosa era acceptada per la majoria, doncs sempre era millor tenir-lo xiulant, tot i que no li feien gens de cas, que no pas jugant a la pilota, de tant dolent com era.
Ja gran, escàs d’estudis i sense que cap equip s’interessés mai per les seves minses qualitats tècniques com a futbolista, s’apuntà a uns cursets organitzats per la Federació i el van qualificar com a àrbitre de categories regionals, per la qual cosa, els diumenges completava el seu sou de dependent, afartant-se de dirimir els plets que sorgien en sagnants i ferotges encontres de barriada on sovint havia de sortir per cames, o custodiat per les forces de l’ordre. La seva autoestima i el seu ego s’anava enfortint, quan més qüestionat per la plebs es veia, creient-se posseïdor de la veritat absoluta en qüestions de l’aplicació del reglament esportiu, per damunt del predominant i manifest desoneixement i incompliment per part de jugadors i directius, que eren una colla d’ignorants en matèria de les normes de l’art de donar cops de peu a una pilota.
S’havia tornat tant mesell als insults i a les corredisses amb una colla de brètols al darrere, que quan aquell tipus tan ben relacionat amb els de dalt li va encarregar que arbitrés una final entre dos equips regionals, suggerint-li subtilment que un d’ells era el seu favorit, no va entendre el missatge, per la qual cosa no va poder fer-li cas –la seva intel·ligència, poc cultivada i travada per la brutalitat de l’entorn del futbol de barriada no donava per més- El fet casual de que, malgrat l’ambient hostil dels seguidors de l’altre equip, xiulés un penal a favor del favorit del directiu, li va valdre una certa consideració per part del jerarca, que, convençut de tenir un bon col·laborador amb ell, no va dubtar a recomanar-lo als de dalt, per la qual cosa no va tardar en ascendir de categoria. Ara ja no arbitrava equips regionals; la tercera divisió ja era una altra cosa, amb instal·lacions més confortables, amb jutges auxiliars que l’ajudaven i la seguretat dels serveis d’ordre, que li garantien sortir-ne il·lès, encara que sovint escortat, xiulés el que xiulés.
Ell no ho sabia, però s’havia corregut la brama de que era un àrbitre al que es “podia tocar” i aquell personatge influent, que semblava ser el padrí de la seva carrera, li anava enviant missatges subliminals, que ell mai entenia i en conseqüència ignorava, però que per casualitat o per atzars d’etiologia esotèrica , es confirmaven i es complien escrupolosament: “Avui aniria bé que guanyés el “Bobadilla del Monte FC” i no pas el “Viviendas del Generalísimo, FC”, que aquest darrer està farcit de gent de CCOO”-li deien- i per atzar i sense influència conscient de la seva mà –o més ben dit, del seu xiulet- guanyava el de Bobadilla, ja que en Faustino Sánchez Pestiño, malgrat la seva bona fe, xiulava els penals i els fores de joc que veia i equivocant-se gairebé sempre a favor dels interessos del seu padrí. La superioritat futbolera establerta, amagada darrera el fum del seus havans, n’estava prou satisfeta de la seva conducta, doncs el tenien per un fidel executor dels seus desitjos, quan en realitat ell es creia un paladí de l’ordre establert (esportiu, és clar) i un honrat “bufa-llaunes” exemple d’honradesa i d’eficiència arbitral.
El van ascendir a categories superiors. Va passar pels diferents camps de la Segona B, i va arribar a la Segona A, on les virolles que es jugaven els equips ja tenien un cert pes econòmic i el nombre de seguidors dels clubs i el seguiment de la categoria per la TV, feien de cada partit un bon joc d’interessos i els equips i els seus directius es jugaven el ser o no ser en la elit esportiva i futbolera. Ell, però, seguia impertorbable, encastellat en la seva honradesa professional, rebent els sibil·lins suggeriments del seu padrí que ja provenien de les altes instàncies de la cosa i, sempre per casualitat, era un servidor dòcil dels seus desitjos. És curiós constatar que per a certes ments d’intel·ligència limitada, la manipulació pot influir en el inconscient, la qual cosa explicaria la coincidència entre els interessos del padrí i la conducta del “bufa-llaunes”...,
En fi, fos pel que fos, la satisfacció professional i l’autoestima del Faustino Sánchez Pestiño, estaven a una alçada immillorable. De continuar el seu espectacular ascens, no tardaria en arbitrar en la primera divisió, i si s’espavilava aprenent idiomes, potser podria aspirar a dirigir partits internacionals de clubs i fins i tot de les seleccions nacionals.
Però la sort no és mai eterna: Li havien assignat un partit transcendent de Segona A a finals de temporada, on dos equips s’hi jugaven el campionat i l’ascens a la Primera. Com sempre, li havien arribat els subtils suggeriments del seu padrí, que entenia com afalacs a la seva imparcialitat; ell estava disposat a arbitrar el partit amb la seva habitual honradesa.
S’havia allotjat en un hotel modest de la capital de província on es jugava el transcendental partit i, com acostumava a fer, havia sortit el vespre a donar un tomb per l’avorrida ciutat i prendre’s un refresc. Quan tornava del passeig, un personatge somrient el va aturar i li va lliurar una petita maleta. Ell se’l va quedar mirant amb curiositat. L’altre l’hi va dir que l’acceptés en nom de l’equip local i, sense perdre el somriure, va afegir que en cas de no acceptar, l’alternativa seria que algú, en un futur incert, li podia trencar les cames.
En Faustino Sánchez Pestiño, va creure que era una broma d’algun exaltat local – de les seves èpoques a les categories regionals, ja s’havia tornat mesell a tota mena d`’insults i amenaces- d’esma , i sense adonar-se del que feia, tot rient, va agafar el maletí, va pujar a l’hotel i el va deixar damunt del llit. Aquell vespre va trucar al seu padrí, explicant-li la hilarant història de l’encontre, davant la qual cosa aquell li va recomanar discreció absoluta. L’endemà i, al·legant malaltia, van designar un altre equip arbitral pel transcendental partit, cosa que mai va arribar a entendre el desconcertat àrbitre.
En Faustino Sánchez Pestiño va fer les maletes, i d’esma es va endur el maletí. Quan va arribar a casa seva, se’n va adonar que aquell contenia una modesta suma de diners. Va fer unes quantes telefonades a l’equip local per si sabien d’algú que hagués perdut un maletí amb diners, i davant de l’evidència, va decidir anar a la Policia per dir que algú –segurament per equivocació- li havia lliurat aquella suma i que la tornessin al seu legítim propietari. Es va organitzar un tangàs monumental. L’equip local, que havia guanyat el campionat, en va ser desposseït, el seu president sancionat a perpetuïtat i en Faustino Sánchez Pestiño no va ser cridat mai més per arbitrar un partit de futbol.
Quan es va recuperar d’un estrany accident que va patir, en el que s’havia trencat una cama, es va dedicar a vendre material esportiu, en qualitat de dependent, d’uns importants magatzems comercials i avui dia va explicant les seves frustracions esportives a tothom que tingui ganes i paciència per escoltar-lo.
Ahir al vespre estava al terrat d’un pis de Calella de Palafrugell, veient com s’anava enfosquint el cel.
Mirava la verdor d’una pineda, lleugerament moguda per un garbí suau, que aixecava, intensificant-les, les sentors de pinassa i resina.
El sol se’n va anar a ponent, com un paorós incendi, va durar poc l’espectacle, però va valdre la pena, tot i que ningú el va aplaudir, com feien en Santiago Rusiñol i la seva colla de bohemis.
Va venir la foscor i damunt de la mar dominava, com una deïtat esplendorosa, la lluna que feia el ple, emmirallant-se amb la coqueteria de qui se sap bella i cobejada.
He dormit poc i inquiet, delerós de retrobar la tan preuada natura. M’he llevat ben d’hora i he baixat al Port Pelegrí, on encara no havien baixat la multitud de turistes i autòctons de vacances. El rectangle de boies que posa límits al mar i condueix a la que dóna nom a aquest blog, es balancejava suaument, al compàs de les ones.
El sol anava pujant per orient, tornant del seu cicle màgic i de cop i volta m’he abstret amb el seu reflex. Per un moment, però, m’havia semblat que la nit s’havia deixat unes quantes estrelles a la vora de la mar.
Sovint ens sorprenen notícies, de vegades d’aparença intranscendent, si no ens toquen molt de la vora, que ens criden l’atenció, com la de que l’Ajuntament de Tossa cobrarà l’aigua més cara als de fora que als del poble. Aquestes coses ens fan pensar quina és la brillant visió estratègica dels que deixem que ens regeixin: Un ajuntament, que viu del turisme, grava la seva gallina dels ous d’or amb un import especial –segurament alguna ment privilegiada va pensar: “Aquests de Can Fanga i els guiris, no voten: ho fan els del poble, i a mi m’hi van les virolles”. Els dels comerç i l’hostaleria, potser ja els va bé o la miopia que es gasten també hauria de ser motiu d’anàlisi.
Aquest pensament del Consistori de Tossa, potser miop i una mica mesquí, es pot fer extensiu a la majoria dels municipis de la nostra geografia, si no, no s’explica que una bonica població com Peratallada del Baix Empordà del municipi de Forallac -per exemple- estigui rodejada de pàrquings de pagament, sense alternativa, la qual cosa fa que alguna gent es dissuadeixi d’entrar a veure tant pintoresca i medieval població sotmesa a peatge obligatori, cosa que no sé si la hostaleria i el comerç del poble també ho valoren degudament.
Deixant la micropolítica (el mot me l’acabo d’inventar) i anant a la macropolítica, el mateix fenomen el tenim quan una de les zones industrials més importants d’Europa, com és el Barcelonès, està tancada i gravada per un anell de peatges d’autopista, segons la brillant visió estratègica d’en Pujol i Cia, o quan veiem ingents quantitats d’agents, municipals o Mossos d’Esquadra, dedicats a alcoholèmies i a vigilar si es porta el cinturó, mentre uns metres enllà li roben l’equipatge al visitant. I com aquest, tots els exemples que vulgueu. Totes aquestes circumstàncies de manca d’una visió estratègica global, algunes d’elles de genuïna exclusivitat a casa nostra, es deuen a un munt de circumstàncies, però una de les més evidents és l’atomització del poder municipal (a Catalunya hi ha municipis de 300 habitants) i la impossible qüestió del que es considera un dels pilars de la democràcia espanyola, que és el municipalisme o l’autonomia municipal.
Amb la pretesa coartada que el municipi és l’estament més proper al ciutadà, es basteix una autonomia municipal que és la que permet que l’alcaldessa de Tossa de Mar decideixi el preu diferenciat de l’aigua, comani i dicti objectius a la SEVA policia local (a tot Espanya hi ha no menys de 2.000 cossos de policia local i tots al seu aire, sota una genèrica llei de Forces i Cossos de Seguretat i a casa nostra una de Policies Locals de Catalunya, però tots amb capacitat municipal per elaborar-ne el reglament propi) faci plans urbanístics qualificant terrenys, o decideixi gastar-se els diners dels fons europeus asfaltant la platja de la Mar Menuda, si tal mesura, a ella i al seu equip de govern, els semblés escaient i els vingués de gust; o com quan una població de no més de 5.000 habitantants, es gasta el diner públic muntant un magnífic teatre municipal de 500 places per representar-hi “Els Pastorets” per Nadal i per usdefruit del Casal dels Avis de la Caixa, o un magnífic poliesportiu per jugar-hi a la petanca, si aquest projecte els sembla oportú als seus interessos electorals. Amb el tema dels fons del denominat PlanE o plan Zapatero, ja en Francesc Puigcarbó ho va deixar ben evident en el seu blog.
Històricament l’autonomia municipal és deguda a l'ancestral feblesa de l’estat espanyol i a la dificultat en la seva construcció. Podem obviar donar una ullada a la patètica història del constitucionalisme espanyol des del 1812 al 1978, amb no menys de quatre guerres civils, no sé quants “pronunciamentos” i assonades diverses i molts anys d’absolutisme i manca de democràcia, coneguda per tot aquell que tingui estudis elementals d’història.
D'aquest procés, podem establir l'existència d’una dialèctica entre els municipis i l'estat, que guanyen els primers, degut a l’antiga conveniència, vigent en tota la història del constitucionalisme (els darrers dos-cents anys) d’haver de donar cobertura al caciquisme local estructural, vertader poder davant la feblesa i les incerteses dels poders centrals, i actualment encara, niu d’especulació i de corrupcions diverses, i d’exemples recents no ens en falten.
La vocació sobiranista d’algunes nacions d’aquest feble estat espanyol, com la nostra, la catalana, provenen bastant de les mateixes causes: un estat no consolidat ni consensuat, fet a la mida d’interessos foscos i ancestrals, incapaç d’implementar plantejaments estratègics comuns, basats en un consens i bastits en el caos municipal... En conseqüència, davant d’aquests fets, hi ha un irrefrenable desig de tirar pel dret, engegant-ho tot pel pedregar, o esgarrapant petites cotes de poder en la mida del que sigui possible (el "peix al cove" de CIU) segons l’escalfor mental conjuntural de cadascú davant del problema.
Manquen objectius estratègics –tan per part dels unionistes, com pels sobiranistes- però el que penso és que des del caos del municipalisme, no hi tenim res a pelar i si alguna esperança hi ha és en l’enaltiment i el reforç del que se’n diu la societat civil i sinó sempre ens quedarà Brussel·les.
Des de que havia guanyat l’oposició en qualitat d’Auxiliar Administratiu, que en Adolf Cardoso Cardeñoso havia destacat per la seva capacitat per la redacció de decrets i resolucions.
No es limitava a utilitzar els formularis de rigor, sinó que sovint afegia coses de la seva collita: petits girs retòrics que trencaven la monotonia del “Resolc denegar la petició formulada, vist el que disposa el article no sé quants de la Llei d’Enjudiciament Penal” amb alguna floritura literària. El superior jeràrquic signava sense llegir, per la qual cosa l’Auxiliar Administratiu s’anava engrescant cada vegada més, fins que els seus expedients eren com petits monuments de la literatura administrativa, lluny de la monotonia i la precarietat del llenguatge habitual.
Quan va promocionar, era clar que amb els expedients s’hi passava més hores que els seus col•legues, molt més pragmàtics, però ell creia que la feina s’havia de fer ben feta, la qual cosa significava utilitzar la gramàtica amb exquisidesa, puntuant amb precisa correcció, cuidant els pronoms febles i procurant no incórrer en redundàncies, barbarismes i d’altres defectes de l’ofici. Tanmateix, la seva vena creativa l’impel•lia a fugir dels estereotipats formulismes, per tal de fer de cada expedient una original obra literària de rigorosa exclusivitat. Quan hom li lliurava un expedient dient-li que no s’hi trenqués massa el cap, que era igual al 45/8900/2010, i que calia certa rapidesa, emprava unes hores extraordinàries, rigorosament carregades a l’erari públic, per tal de no incórrer en el que ell considerava un flagrant plagi.
Aquell vespre no podia dormir: se li havia encarregat la redacció d’una resolució a partir de les notes esgarrapades del seu superior, i calia fer-la amb la màxima rapidesa. L’ordenança que li havia portat el sumari, ordenant-li, de part de sa Senyoria, que l’enllestís de seguida, s’esperava com un estaquirot a que li lliurés el redactat. Va fer-lo tot seguit, sense repassar comes, punts ni redundàncies i el va lliurar. Se n’adonava que havia comès un munt d’infraccions literàries. Tanmateix tampoc havia tingut temps de fer els seus habituals girs literaris que tan de mèrit tenien, segons el seu subjectiu criteri. Donava voltes i més voltes al text, que veia amb la claredat d’una fotografia, i hi trobava tota una sèrie d’errors de sintaxi, redundàncies i alguna falta d’ortografia. Era imperdonable presentar un document així.
No va descansar fins que es va posar a redactar de nou la resolució, amb tots els ets i uts i l’endemà, quan va arribar a l’oficina, més d’hora que de costum, va anar a trobar al secretari de sa Senyoria per provar de canviar la resolució per la nova, ja polida i acurada.
“Ho sento molt- va dir el secretari- sa Senyoria ja ha signat la resolució de la sentència de la pena de mort i aquesta ja ha estat executada”
En Adolf Cardoso Cardeñoso es va dir a si mateix que no li passaria mai més una cosa semblant. Si l’ordenança i sa Senyoria s’havien d’esperar, s’esperaria, però ell no entregaria una resolució improvisada, estereotipada i mancada de valor literari.
Una de les escenes cinematogràfiques on hom ha plasmat la vulnerabilitat de l’home davant dels esdeveniments, la brutalitat col·lectiva passada pel tamís de la emotivitat i el rerefons d’humanitat que hi ha darrera d’un col·lectiu desvalgut, sotmès als atzars d’unes minories que els fan servir de carn de canó, és en el final de la demolidora “Paths of glory” un film d’Stanley Kubrick, que potser és un dels al·legats més contundents per evidenciar la brutalitat inútil de la guerra.
És la coneguda escena on un regiment, que acaba de veure com afusellen quatre companys, triats a l’atzar, per presumpta i injusta covardia davant de l’enemic, irritats i ferotges, esperonats per anar a vessar més sang, es van rendint davant l’evidència d’una noia cantant una cançó, la lletra de la qual no entenen: La cançó és una vella marxa alemanya que es diu “Der treue husar”, i de la que se’n han fet diferents versions, una d’en Louis Armstrong. Penjo les dues, la de Kubrick i la d'Armstrong i una traducció al català de la ingènua lletra de la mateixa
En Jep Morgades havia acomplert el somni de la seva vida. Amb el raconet dels seus estalvis i un préstec hipotecari, s’havia comprat i arreglat una petita casa rural abandonada, a quatre vents i a sota mateix de la serra del Cadí, als Pirineus de Lleida.
Aquells anys d’abans de la guerra, encara no s’estilava l’actual moda de tenir una segona vivenda i la majoria dels treballadors habitaven unes cases estretes i uniformes que els empresaris del tèxtil els llogaven a la ciutat, a prop de les seves fàbriques o vapors, per la qual cosa la dèria d’en Jep no deixava de ser una rara extravagància.
En Jep Morgades, però, era un esperit emprenedor i es dedicava a feines auxiliars de la industria, en qualitat de treballador autònom, que li permetien fer una petita bossa. Quan tenia prou diners, se’n anava a la seva casa de pagès, fins que la necessitat l’obligava a tornar a treballar. Com que era un bon operari i molt ben relacionat, ja l’esperaven amb candeletes i no tenia cap dificultat per anar a fer manteniments elèctrics i d’altres feines de llauneria i fontaneria a les fàbriques, on amb unes poques setmanes de treball, reposava el capital suficient per desaparèixer uns mesos més.
En Jep Morgades era un home auster, misogin i poc donat al tracte social. Omplia el seu temps llegint i estudiant sobre les coses més variades. Era un d’aquells essers autodidactes, idealistes, autosuficients i una mica anarquistes, que tant havien fet per la cultura d’aquest país nostre, i que la guerra va foragitar i en va fer perdre la mena.
Quan era al vell i solitari casalot, on no hi havia llum elèctrica ni aigua corrent , a les nits sentia un udolar, com de besties ferides. En Jep no era gens supersticiós, i primer va pensar que a prop de la casa hi hauria un cau d’alguna mena d’animal.
El fet anà succeint de manera regular: cada nit sentia l’estremidor udolar d’una estranya bestia amb crits esgarrifosos, gairebé humans. Ell treia el cap per la finestra, però no veia res.
La cosa s’anà complicant quan als feréstecs crits de dolor i ràbia, s’hi començà a afegir com un arrossegar de cadenes i unes rares llums –vistes i no vistes- voleiant per la era de la casa.
Des de la seva solitud, en Jep sentia un estremiment rebutjat pel seu pensament racionalista i laic. “No pot ser. No pot ser”- es repetia una vegada darrera l’altra- mentre la seva ment lluitava contra la por del que li era desconegut.
Cada nit els crits s’intensificaven. El paroxisme ja era total i en Jep s’amagava sota els llençols, fent bullir el seu magí, imaginant les coses més rares: Estranys esperits de gent que hauria habitat la casa; ànimes en pena de gent assassinada; ectoplasmes de nafrats per la desgràcia d’aquest món que des de l’altre demanaven justícia. Tots els tabús de l’ensenyament convencional li martellejaven el cervell i no el deixaven dormir fins que es feia el silenci i acabava rendit de son.
Una nit s’armà de valor i del mànec d’una aixada i va decidir afrontar la realitat dels esgarips i desvetllar el misteri.
Quan ja fosquejava, s’amagà, més mort de por que viu, darrera d’uns boixos que donaven a l’era. Quan es va fer negra nit, va sentir un udol llunyà que li va fer eriçar el pel del clatell. Els gemecs i els crits s’anaren apropant, acompanyats del dringar d’unes cadenes que s’arrossegaven per les lloses del camí.
En Jep va dominar les ganes de sortir fugint, dient-se que la matèria és transforma però no es destrueix i que els esperits no existeixen, doncs no hi ha res que no sigui material...
El seu terror va arribar al grau més agut quan va veure, com una ombra, un embalum fosc, lleument il•luminat el seu interior i arrossegant una llarga cadena. Aquella figura informe udolava i xisclava com un posseït. A mida que s’apropava, però, en Jep anava controlant la seva sang freda: “Si és un esser material, se li pot clavar una bona garrotada”- va pensar amb la lògica d’un convençut racionalista que creia en el principi de causalitat i la prevalença del empirisme per damunt de la superstició.
Quan l’embalum passà a la vora del boix on s’amagava, va saltar i li va clavar un bon gec de garrotades. La cosa va començar a queixar-se en perfecte català- “Para, collons, que em mataràs” – deia, mentre saltava la capa i l’espelma que duia i apareixia l’hereu de Cal Rampoina, una casa veïna, escapolint-se de la escomesa, com diria en Josep Maria Puyal.
En Jep Morgades hi va veure clar: aquell personatge feia anys que engegava el seu bestiar a les terres annexes de la casa i que ara eren de la seva propietat, i havia volgut intimidar-lo perquè se’n anés, fent-se passar per un fantasma. Amb el que no comptava era que s’havia topat amb un racionalista convençut.
L’endemà, en Jep va anar a Cal Rampoina, on el va rebre un nafrat i acollonit personatge. En Jep li va dir que li anava a donar permís per engegar el seu bestiar a les seves terres, a canvi d’algun pot de llet de tant en tant.
L’hereu de Cal Rampoina es va quedar amb la boca badada i va assentir amb el cap, sense articular paraula. I és que no havia tingut mai ocasió de fer tractes amb un racionalista, una mica anarquitzant i no se’n sabia avenir.
Eixut de cos i de paraules i gastant un mal vi, del que sempre en feia un gra massa, tornava al fred casalot de casa seva, on descarregava el seu mal humor amb la dona i els fills, amb la butxaca buida i l’ànima empedreïda per la duresa de la vida..
Aquell home venia de fer el contraban des d’Andorra. Sovint hom el cridava per dur una pesada càrrega de tabac o d’altres articles – ell mai preguntava el que hi havia dintre d’aquells paquets- i comandar com a cap de colla una partida. El tenien per ardit, discret i bon coneixedor dels passos de la frontera, temerari i sense manies, per la qual cosa els capitostos l’escollien per fer les feines més perilloses.
Cobrava bé i tal com rebia els diners, tot i que es proposava comprar llevat i farina i un porcell per engreixar per la llar, feia marrada i se’n anava al bordell de la Seu on se’ls deixava, fart d’aiguardent, sadollat de sexe mercenari i canalla, extremadament generós amb les meuques i més gasiu amb els naips, que sempre li eren esquius.
Se las havia vistes amb carlins, carrabiners, capellans i cacics, i tots el temien per la seves males puces.
Apart de l’escopeta per caçar conills i llebres, que al costat del sarró i la cartutxera, penjava a la paret del menjador –trist eufemisme, doncs aquella sala amb ascó i llar de foc, era un lloc on la família hi passava força gana- n’amagava una altra al paller, del dotze i carregada amb postes, junt amb un rifle Berdan, record de la darrera carlinada, i un revòlver Smith & Wasson calibre 44 que ningú sabia de on l’havia tret, tot i que es remorejava que era d’una parella de carrabiners que van tenir la mala sort de topar amb la partida del Gil i no es van fer l’orni ni el desentès –deurien ser uns passerells- la qual cosa els hauria costat la pell. La comandància de la Seu va estar mesos cercant-los per comes i fondals, i van concloure l’expedient dient que era més que probable que haurien fugit a França per cercar una vida més plàcida que aquella misèria casernària i l’etern caminar per la frontera feréstega , malagraïda i perillosa, tot i el petit incentiu dels suborns i les propines que els capitostos dels contrabandistes els lliuraven regularment.
Aquell vespre, l’home havia tornat d’una de les seves perllongades absències. La muller l’hi havia posat al davant el porró amb un cul de vi, mentre la quitxalla escurava les restes d’un magre plat de sopes de pa que s’havien hagut de repartir. La mare i la filla gran, que tenia uns tretze anys, s’havien quedat sense sopar per atipar els més menuts.
Veient el pare amb els ulls vermells de l’aiguardent, botzinant i renegant de mala manera per que li posaven res per sopar, la noia gran va començar a cantar:
Quan el pare no té pa,
la canalla, la canalla,
quan el pare no té pa,
la canalla fa ballar.
Quan el pare no té vi,
la canalla, la canalla,
quan el pare no té vi,
la canalla fa dormir...
La clatellada que va rebre la noia, li deixà els cinc dits del brètol marcats a la cara.
L’endemà, d’alba i sense dir res a ningú, la nena aplegà quatre coses i les embolicà amb un mocador de fer farcells i se’n anà sud enllà, cap a la Barcelona de la que tant n’havia sentit a parlar. Tardà quinze dies a arrivar-hi, fent nit a pallers i guanyant-se la manduca fent de minyona, fregant plats i escales per les fondes.
Va anar a parar a formar part del servei d’un industrial i mai més va tornar al seu poble pirinenc, tot i que sempre va enyorar l’aigua de les seves fonts i la puresa de l’aire gelat de la matinada .
Hi ha un fenomen en la nostra decadent civilització occidental que mereixeria un acurat estudi psicològic, cosa que no encetaré, per manca d’espai i de coneixements acadèmics: La dèria per lluir un cos eternament juvenil; l’estar prim i musculat; la por a l’envelliment. Darrerament en Francesc Puigcarbó ha tocat aquest tema, explicant el recent patrocini d’una marca de “productes dietètics miraculosos” al Barça, i també la Clidice en va deixar un magnífic post al seu blog, així com jo mateix vaig fer-hi una mica de conya en aquesta boia no fa pas gaire.
Què hi ha al darrera d’aquesta dèria? Alguns diuen que la salut, però no deu resultar gaire saludable inflar-se de silicona els pits, lluir uns dorsals i un abdomen atlètics a base de cirurgia estètica, o gaudir del pes ideal pel fet d'ingerir estranys productes de rara etiologia per inhibir la gana, o galetes i sopes substitutives d’un nodriment natural.
David gras (imatge treta de la xarxa).
Els gustos estètics canvien segons els temps: Quan la gana era la característica habitual del comú dels mortals, era moda estar gras i rodanxó com un canonge. Les adipositats a la papada o a la cintura, eren sinònim d’estatus social elevat i de benestar econòmic, per la qual cosa aquests greixos eren envejables. També ho era lluir la pell blanca, la qual cosa significava que no calia anar a treballar i hom vivia de rendes, a diferència d’aquells escarrassats mossos, pagesos i pageses que es passaven el dia treballant de sol a sol i tenien la pell colrada.
L’esport i les modes importades del cinema, ens varen portar uns estereotips diferents al segle XX: Els herois literaris o cinematogràfics, eren aventurers que lluitaven a la selva o a l’estepa. La democràcia americana va propiciar un heroi, el pioner, que era un pagès o un ramader, mitificat com el cowboy dels westerns, a diferència dels nostres rústics , que eren pintats com enzes illetrats i subjectes de befa i escarni.
Aquest nou tipus havia de ser jove, atractiu, ben plantat i les modes varen anar canviant als cànons que ens són coneguts.
Tot i que jo em pregunto de quines direccions psicològiques poden provenir la influència de les modes i el seu arrelament social. Podria ser que en l’inconscient de l’actual i sobrealimentada civilització occidental, segueixi l’atàvic sentiment de culpa de la religió i cultura judeocristiana. Quan ens mirem al mirall i ens veiem grassos i lluents, no hi veiem aquell escanyolit i famèlic serf del senyor feudal que el destí ens havia deparat; hi trobem un personatge fart d’hamburgueses i sopes de sobre, una mica revoltat contra el seu destí –en el fons en Marx i Engels van fer la seva feina- que la seva vocació és la de ser com la Carolina de Mònaco o el Tom Cruise i en funció d’això actua en conseqüència. Aquella figura grassa i peixada no és la que li pertoca, segons els rols que els atzars de la civilització i la història han anat prefigurant en l’inconscient col•lectiu.
La pluja cau de manera torrencial, com ja és habitual a la Mediterrània. El dia lluminós i calorós ha donat pas a una tarda grisa i plujosa prenyada d’olors intenses de gespa i pinassa.
A Calella de Palafrugell, la gent és resclosa a les cases. On hi ha quitxalla, els menuts inquiets i amb manca d’espai, donen la llauna, com petites feres engabiades. Una melangiosa sensació de dolce far niente, de passar l’estona veient com la pluja cau damunt dels pins i fa aquelles bombolles als bassals, s’apodera de mi. Però quan un hom està en un espai reduït amb d’altre gent, li és impossible fugir de la hiperactivitat dels altres. La majoria s’avorreix, i no en te prou amb gaudir de l’espectacle” de la natura, cal “fer coses i més coses”
Algú del veïnat fa cafè i proposa jugar a cartes. Ara s’ha posat de moda un pòquer descobert, que se’n diu del sistema Texas Holdem. La gent jove s’hi posa, m’obliguen a deixar la lectura d’una petita obra d’en Dino Buzzati que es diu “El gos que va veure Déu” i soc impel·lit a la taula de joc, sota el risc de ser tatxat d’ avorrit i rar personatge de tendències asocials, m’apropo, coaccionat, a la taula de joc..
Una mica de xavalla canviada amb fitxes serà el premi del guanyador. Cal memoritzar les expressions en anglès del pòquer : “Call, fold, raise, check, all in,”...quan jo havia participat en alguna timba de pòquer, tot i que no m’ha agradat mai gaire el jugar, ni que fos al parxís, ho dèiem en català: “Ho veig, passo, pujo a tant...”
No ha canviat gaire la cosa, però, com sempre, n’hi ha que van de “professionals”. Un d’ells –un tipus bastant pedant- s’emprenya com una mona quan el “plomen” amb tres cincs. -“En una partida professional no hauries arribat ni al flop (que són les tres primeres cartes descobertes) amb aquesta jugada” –diu, tot ferit en el seu amor propi de crack dels fulls i les escales. Jo li engego el tòpic de que en el joc i l’amor tot s’hi val, cosa que no m’acabo de creure, però m’alegra que aquell fatxenda n’hagi sortit escuat.
La partida segueix en una barreja de gent gran i jove –com ha de ser-
Potser per la melangia que transmet la pluja, o potser per l’avorriment que em transmet el joc, recordo una vella partida de fa quaranta-cinc anys, de la que en guardo una vella foto. La busco i la trobo. Miro aquells rostres, que se’m tornen a fer evidents una vegada que ja havien estat esborrats de la memòria. On serà tota aquella gent?. Com els haurà anat per la vida?...Els recordo joves i plens de vida, cadascú amb les seves il·lusions vitals, ensenyant les fotos d'unes noies que s' estimaven i parlant dels seus projectes.
Aquella tarda de pluja, on per matar l’aranya m’havia vist impel·lit a jugar a les cartes, me n’havia recordat d'una altra tarda, ja llunyana, on també, aprofitant el dolce far niente d’una tarda d’estiu, ens va donar per jugar una partida.
Era un matí de primavera. Si hagués tingut prou temps i sensibilitat per adonar-se’n, el sàtrapa s’hauria fixat amb l’esclatant natura: les orenetes volant fent aquells xiscles aguts –potser presagiant tempesta?- i les flors de l’ample jardí, florint amb tot el seu esplendor, que posaven unes notes de color intens a la monotonia del verd. També hauria vist l’esguard tímid d’un cérvol, que desafiant la compulsiva afició cinegètica del dictador –ben segur amb la inconsciència dels innocents- s’atrevia a treure el nas als espais vigilats per uns sentinelles àrabs, vestits amb histriònics i exòtics vestits de la seva ètnia. Si no haguessin anat armats fins les dents, serien tan ridículs com les folklòriques de pandereta dels films de Cifesa, que pretenien uniformitzar la cultura racial del règim.
Aquell matí d’abril del 1945, el general no les tenia totes. La sort de les armes dels alemanys i italians ja feia mesos que anaven maldades, i tot i que havia fet esforços per adaptar-se a les canviants circumstàncies, defenestrant en Serrano Súñer i els sectors falangistes i militars més partidaris d’entrar en el conflicte, no estava ben segur del que podria passar. Els anglesos, i Mr. Churchill en particular, li havien donat garanties de que, si s’estava quiet, no li passaria res i fins i tot no se li tindria en compte que havia estat bel•ligerant, enviant una divisió a lluitar a la Unió Soviètica, a favor dels alemanys, però no es refiava de la capacitat de mantenir les seves promeses, vist que els soviètics farien valdre del seu pes polític. Per això s’omplia la boca dient que havia parat els intents alemanys d’agafar Gibraltar per l’esquena des de l’Espanya neutral, cosa que no era veritat, doncs els alemanys havien desistit d’involucrar Espanya a la guerra per no haver de bastir, armar i alimentar un país devastat, desorganitzat, empobrit i malmès per una sagnant i recent guerra civil.
Tot i que havia intentat tenir-ho tot ben lligat, jugant “a la puta i a la ramoneta”, no les tenia totes.
El seu cosí, confident i assessor, no gosava preguntar-li si les havia vist, tot i que observant la seva pal•lidesa, podia suposar que si.
Si l’omnipotent Duce havia acabat d’aquella manera que mostraven les fotos, a ell li podia passar el mateix. Ah, quina mort més esgarrifosa: caçat con un conill, arrossegat de mala manera, afusellat per uns partisans i lliurat a la xusma que l’escarniria i l’exhibiria públicament, com si fos un d’aquells innocents cérvols que li agradava caçar –pensaria- Tot i que havia acabat la guerra civil, hi havia un exili republicà que demanaria el seu cap, i sabia que arreu de la península, hi havia partides de maquis que continuaven la lluita, malgrat que a les presons no donaven abast executant més i més detractors.
Tot i que els seus hagiògrafs li havien donat un aura de valentia i fredor davant del perill, sentia una por que li revoltava els budells i li feia venir basques.
-On el penjarien, si l’encalçaven?- pensava. Potser a la Porta del Sol, a al costat de la Cibeles...Afeccionat al cinema com era, veia la seva fi com una sagnant sèrie de seqüències, talment com les hauria filmat l’Eisenstein, el comunista.
Suava, suava com un vedell abans d’entrar a l’escorxador.
Els seus temors no es van complir, doncs la posterior guerra freda va jugar al seu favor i va ser incorporat i tingut en compte en els plantejament estratègics de la NATO.
La conjuntura li havia salvat la pell i se’n havia lliurat, tot i que la confiança total no va regnar mai en el seu esperit –hi ha coses que ja van amb el temperament i el caràcter: “qui ho té del néixer ja no ho deixa”, diu el poble- El dictador va pressuposar una futura fi burgesa, al llit i rodejat dels seus, talment com pertocava a una família cristiana.
Ni en els seus pitjors somnis hagués pogut imaginar que trenta anys més tard, una tardor en la que tampoc se’n adonava de que les fulles seques donaven un toc d’ocre al verd pàl•lid de la gespa dels jardins - ja no custodiats pels àrabs, que feia anys que havien estat acomiadats- el linxament que tant havia temut es produiria; i no propiciat per la xusma esvalotada i calenta, si no per la seva pròpia gent que pensaven allargar la seva agonia mentre acabaven de saquejar aquells palaus que, irremissiblement haurien de deixar. La seva esgarrifosa mort al llit no podia envejar gens ni mica a la tan temuda del seu col•lega el Duce,
El Miguel és un andalús de soca-rel, d’aquells que porten tota la vida per Catalunya, com el President Montilla, més concretament per l’Empordà.
Amb les coses de la cuina i del menjar, el Miguel, abans de ser frare, ja havia estat escolà, i en conseqüència, quan era jove i malvivia fent feines de temporada a l’estiu pels establiments més reeixits de la hostaleria de la Costa Brava, i de paleta al hivern, havia donat de menjar al Dalí, al Josep Pla, al Misserachs, al Serrat, a la Gimpera i la seva cort d’admiradors del vell Bocaccio, entre d’altres, per la qual cosa és evident que ja porta molta “mili” i coneix prou bé l’ofici.
Avui dia fa de cuiner per vocació i regenta una taverna, que ell mateix ha batejat amb el nom de “El rey del cabrito”, a un barri de Palafrugell.
A les sis del matí ja serveix “barreges” als pocs paletes que avui dia treballen per la zona, i al migdia i al vespre, fregeix calamars “a l’andalusa “, cuina arrossos per encàrrec, prepara cabrit “a l’ajillo” –la seva especialitat i d’aquí el nom de l’establiment- i prepara una cua de bou guisada amb mongetes, que a l’estiu i amb el vi de pagès que gasta, pots arribar a fer una apoplexia, si no vas en compte i en menges amb cura i moderació.
La seva muller, l’Antònia ho té tot net com una patena, i a la cuina, on el Miguel treballa ajudat per una noia romanesa, sembla un laboratori, tot polit i ordenat.
El local és senzill, molt semblant dels que s’estilen a les barriades obreres que hi ha a les poblacions industrials del cinturó de Barcelona i com a tot arreu on hi ha gent senzilla, sovint emigrada, una decoració austera, a base de taules de fòrmica, amb tovalles de paper i uns calendaris dels proveïdors, alguna fotografia i poca cosa més per les parets.
Els preus són francament assequibles, i la relació amb la qualitat, francament molt bona, per la qual cosa gaudeix d’una clientela variada, formada per una barreja de gent del barri, vestida amb bermudes, samarreta de l’ACDC i sandàlies; d’altres amb roba de treball; “pijos” de CanFanga, amb menorquines, pantalons i camisa de lli; i “guiris”, alemanys o holandesos, amb banyador i tors nu. El Miguel els tracta a tot per un igual, i tan engega a pastar fang a un pesat embriac habitual del poble, a un colrat teutó cuit de vi i de sol que doni massa la tabarra, o a un director de banc que es faci el llepafils i que demani la carta de vi: -“¿La carta de qué?” li respon amb un somriure sarcàstic – o que es posi molt exigent amb l’eficiència del servei. Els pentina i se’n va a fer un enèsim glop de cervesa darrera de la barra, doncs l’alcohol és l’aliment de la seva ànima i de la seva vida, mentre el seu fetge i la seva muller li ho permetin.
El Miguel és un bon amic i ja fa anys que ens coneixem. Fins i tot hem quedat alguna vegada per anar a donar un tomb amb la familia i ens ha invitat a casa seva i a la festa major de Mont Ras, que és on viu.
El seu fill, que és més refinat i ha gaudit d’una altra educació, li vol esmenar la plana, però ell no el deixa fer: “Un dia va entrar el Ferran Adrià amb una colla, i li va encarregar un arròs –ens explica- i no saps que els va dir? Doncs, els va engegar: “Esto si que es comer y no las mariconadas que pones tu en tu casa”...T’imagines?...” I el pobre nano, s’esgarrifa nomes de recordar-ho...”Aquesta és la gràcia”- responc- “Aquí no s’enganya a ningú i es tracta a tothom per igual. És la utopia de la igualtat de l’esser humà, davant d’un plat de calamars fregits “–afegeixo- “i la gent, habitualment, se’n adona”- acabada aquesta parida em quedo tan ample, com si hagués dir alguna cosa molt transcendent.
El Miguel, a l’estiu, treballa més que no pas pot. Ja resulta difícil trobar taula a casa seva. Pels voltants de Palafrugell s’ha posat de moda.
El divendres passat hi varem anar a dinar un dels seus sumptuosos arrossos foscos empordanesos, fets amb un sofregit de ceba molt treballada, que queda com una melmelada fosca. Estàvem entaulats, en l’ambient sorollós i frenètic d’aquella tasca entranyable, quan varen aparèixer dues parelles de joves, vestits amb la descuidada elegància de les nit eivissenques passades per la revista “Hola”. Varen donar una ullada al local, on un paio de mirada extraviada posava monedes de manera compulsiva a una màquina escurabutxaques, mentre pare, fill, esposa i la romanesa s’anaven cridant, a tot pulmó, els plats i les comandes.
La gent entaulada contribuíem a la cacofonia regnant, amb la nostra sorollosa xerrameca, que apagava la veu del presentador de les noticies de la TV, que impassible com sempre, deuria estar explicant les darreres novetats de les malures universals –potser nomes eren les locals, doncs semblava que era de TV3-
Una de les "elegants" va dir, amb aquell castellà d’accent peculiar que sovint se sent pel Pedralbes de les elits econòmiques i a certs pubs de la part alta de Barcelona, -“Oyes, esto no es lo que nos habían dicho. Yo aquí no me meto ni borracha. ¡ Anda, vámonos!”- I tots quatre van girar cua, sense donar cap altra mena d’explicació, deixant un rastre de perfum Moschino al seu darrere. L’Antònia -andalusa també- estava justament indignada i es recordava de tota la família dels pijos aquells : l’havien trucat i els havia guardat la taula i havia hagut de dir que no a molt d’altres que havien trucat posteriorment. No va tardar ni cinc minuts, però, en adjudicar-la a uns benaurats que, sense haver-la encarregar, provaven sort.
En Miguel va sortir de la cuina per respirar i fer el seu traguet de cervesa. L’Antònia li ho va explicar –“Pues que les den mucho por el culo. Si vuelven por aquí les echo a patadas” – va dir. I dirigint-se cap a nosaltres: -"¿Os traigo un poco más de arroz?. Aún queda “. “Pues vale!”- varem dir tots amb una sola veu.
Aquell agost de l’any 1957 feia molta calor a Sabadell, la qual cosa no era cap novetat, ni impedia que la gent, tret de la quinzena del 18 de juliol fins a finals del més, que feien vacances, seguís treballant.
Les escoles tancaven, més o menys com ara, tret d’aquella dedicada a formar carn de canó per a la industria tèxtil, que nomes tancava el mes i mig del 18 de juliol al 31 d’agost. Els pares treballaven i els menuts feien el dropo per casa o se n’anaven a apedregar als del Carrer de l’Estrella, que eren una colla de cabrits i enemics naturals dels de la Plaça i el Carrer de sant Jaume.
L’escola era un catau tenebrós del Carrer del Migdia – Tu que voldràs ser?- et preguntava un elegant, madur i una mica sarcàstic professor, propietari i director d’aquella pedrera de futurs quadres de la industria i el comerç locals- Les opcions eren ben poques: aprenent d’oficis varis, pels justos d’enteniment o els vocacionals de l’escarràs manufacturer; de comptable pels més tímids, reflexius i calculadors; i viatjant de comerç, pels més extravertits i amb més ascendència social.
Aquell curiós i poc rar espècimen de l’ensenyament, atesa la època, sostenia la curiosa teoria que la gent provinent de les classes treballadores, no havien de perdre el temps amb batxillerats, doncs aquestes extravagàncies eren reservades per a gent de més possibilitats econòmiques, d’aquelles que podrien permetre alimentar els fills, sense treballar, fins els vint-i-cinc anys, i pagar-los una carrera. La seva teoria la defensava amb dents i urpes davant dels pares que anaven a preguntar pel pervenir dels seus fills, i en resultaven convençuts, ajudats per un cert sentiment fatalista que el propi règim franquista victoriós conculcava. El resultat, era que tots els alumnes d’aquella escola, eren degudament col•locats com aprenents al complir els catorze anys, i una vegada treballaven, aquells que veien que hi havia d’altres possibilitats, professionals o d'ampliar coneixements, s’havien d’espavilar per si mateixos, estudiant el batxillerat per pròpia iniciativa, de nits i examinant-se per lliure als instituts; els que superaven tota aquesta carrera d’obstacles, es matriculaven, ja granadets i amb la “mili” complerta, a classes nocturnes de la Universitat i amb sort i bastant esforç podrien arribar a llicenciar-se d’alguna cosa.
Eren vacances i aquell agost del 1957, aquell xicot tenia dotze anys i estava a casa seva, avorrit com una ostra. Ja s’havia llegit les novel•les del Juli Verne que l’hi havien deixat i també unes d’ un tal Karl May, que parlaven d’un Oest americà mític i fantasiós. El nano ja n’estava una mica fart i frisava per entrar al món dels adults.
A casa seva hi havia una petita, però ben assortida biblioteca, tancada amb pany i clau, a la que encara no hi tenia accés. Hi havia una col•lecció de sis enormes volums que es deien “El hombre y la tierra”, signats per un tal Eliseo Reclus, varis llibres de la col•lecció “ A tot vent”, alguna cosa de la Bernat Metge, i títols de noms que sonaven a rus com un tal Kropotkine... Eren les restes del naufragi de la biblioteca de l’oncle que mai havia tornat de front i que l’àvia va esporgat quan varen entrar “els nacionals”, amb por i deixant-se portar per les il•lustracions de les portades més que pels continguts del llibres, que desconeixia. Aquella biblioteca, encara fora del seu abast, era com una mítica porta que l’hauria de dur al coneixement i li hauria de respondre moltes de les preguntes que s’anava formulant i que ni el professor ni els pares semblaven poder-li resoldre.
Aquell matí d’un calorós més d’agost, el pare anava al seu feixuc treball a un magatzem d’una fàbrica tèxtil, el fill li demanà que li deixés tafanejar la biblioteca. El pare se’l va mirar i va estar una estona rumiant. Finalment anà a la cambra on hi havia els preuats tresors, que era un despatx que no s’havia modificat des de la desaparició del seu habitual usuari, l’oncle desaparegut a la guerra, i tornà amb un parell de llibres: “Res de nou a oest” D’Erich Maria Remarque i “Càndid” de Voltaire.
Aquell mes d’agost de l’any 1957, aquell noi de dotze anys començà a adonar-se’n que el món no era precisament un camí de roses.
En Bartomeu Llobera s’havia passat la vida fugint d’estudis. Tenia una gran habilitat per passar desapercebut i anava fent l’orni a tot arreu.
Ja de ben menut, quan el mestre cascava de valent quan la classe s’esvalotava, se les apanyava per no ser vist i escapar-se de càstigs i clatellades.
El juliol del 1936 va esclatar la guerra i en Bartomeu, que treballava de pixatinters d’una fàbrica tèxtil, es va quedar a recer, i anava buscant excuses per no participar de les feines col·lectives que el seu sindicat –s’havia afiliat obligatòriament, impel·lit pels companys de feina –convocava.
A mitjans del 1937 van cridar la seva quinta a files. Una vegada uniformat i enquadrat, aprofitant les seves habilitats, se les enginyà per no anar al front, fent-se passar per barber, cuiner i totes les feines que li permetrien quedar a reraguarda. Va aconseguir quedar-se a Barcelona de cuiner a una caserna on hi radicaven les unitats que cuidaven de la defensa antiaèria de la ciutat. Va vegetar, ben apeixat i satisfet, fins que els rebels van començar a baixar pel Tibidabo .
Es va entaforar, amb alguns estris de cuina i uns sacs de vitualles, dalt d’un camió i va passar la frontera cap a França.
Allà les coses se l’hi van anar torçant i va passar fred, gana i misèria, malgrat fer servir les seves arts sempre que va poder.
Els alemanys van envair França i ell va ser mobilitzat en una companyia de treballadors estrangers de l’exèrcit francès, per fer feines de fortificació, com tants d’altres espanyols republicans. Amb el seu francès dels anys de l’escola, s’anà guanyant la confiança del capità gavatx –un obès veterà de la Gran Guerra, que havia pujat des de caporal i que per raons d’edat l’havien posat davant d’aquelles companyies de treball- Com que semblava un ‘bon vivant’ en Bartomeu –que havia après alguna cosa de cuina- procurava complaure’l tant com podia. Aviat va deixar el pic i la pala per passar a ser l’ordenança de l’epicuri capità.
Anaven de fugida encalçats pels alemanys. La majoria dels oficials francesos, no semblaven gaire preocupats pel fet, i fins i tot, alguns, semblava que com més s’'hi apropaven,més contents estaven.
Un vespre, passant per una petita vila del Departament d’Aube, el capità i un tinent van dir que es quedarien a fer nit al poble, i que la resta continués. Es van quedar amb ells, els ordenances i un parell més de treballadors republicans que el mateix capità va seleccionar.
Van ser allotjats a una granja i els oficials pujàren a una habitació i els quatre soldats van ser allotjats al paller, on van sentir que algú els tancava a pany i forrellat.
Un d’ells –un tal Josep Astals –es va ensumar alguna cosa estranya i va proposar als altres fugir muntanyes amunt, per salvar la pell i anar-se a buscar la vida pel bosc. En Bartomeu s’hi va oposar : “On vas a parar. Jo estic a les ordres d’aquest capità tan amable i bon vivant, i a mi no m’ha de passar res”- va dir. Els altres no ho veien tant clar.; l’ordenança del tinent deia que aquells oficials eren un parell de feixistes i que frisaven per llepar el cul als alemanys, però també deia que si aquests els agafaven, els tornarien a internar, la qual cosa no hauria de ser pitjor que el que ja havien passat a les costes del Rosselló.
L’Astals, lluitador i malfiat, milicià de la primera hora i colrat pels molts mesos de front, deia que la millor opció era la de fugir i mirar d’organitzar-se amb d’altres fugitius per seguir lluitant. Van passar la nit discutint i gairebé van arribar a les mans. Els comunistes, potser influïts pel Pacte Germano-Soviètic tenien ordres de no enrolar-se en cap aventura bèl·lica amb els francesos i optaven per deixar-ho tot a mercè de la sort. Finalment, l’Astals, encongint les espatlles, va dedicar-se a furgar el pany del forrellat del paller, que no va tardar en obrir-se.
Va esmunyir-se per les cantonades, emparat per la foscor i es va enfilar muntanya amunt, endinsant-se per un sender d’un bosc espès. La suor l’amarava i la fatiga, augmentada per la feblesa de la dieta dels darrers temps, es feia sentir, carregant les seves cames.
Va arribar a un cim, que era un munt de roques rodejades de pins, que dominava tot el poble. Es va aturar per recobrar l’alè.
Clarejava i per la carretera es veia relluir els cascs dels alemanys que baixaven cap el poble.
Un escamot d’avantguarda va prendre posicions, previ reconèixer el terreny, mentre la columna, acompanyada de vehicles blindats s’apropava i envaïa la plaça principal.
L’Astals, des del seu amagatall podia veure com el capità i el tinent francesos es quadraven militarment, saludant el comandant nazi. Tot seguit li va semblar com si fossin amics de tota la vida i fins i va veure que reien –potser nomes s’ho va imaginar-
I tot seguit varen anar, amb un escamot a cercar els tres espanyols tancats al paller.
Va veure com eren arrossegats de mala manera pel carrer, mentre en Bartomeu es dirigia implorant al capità; a la sortida del poble, molt a prop del sender que l’Astals havia agafat per fugir, els van fer agenollar i els van afusellar. Sembla ser que la prova de fidelitat del capità francès en vers a l’invasor era la entrega de tres ferotges comunistes republicans espanyols.
En Bartomeu Llobera s’havia passat la vida fugint d’estudis, fins que va topar amb la crua realitat.
Una freda i deslluïda placa, avui dóna fe d’aquells fets al lloc on els van afusellar. La placa la van posar per iniciativa d’un afamat i llorejat comandant de la resistència, de malnom Comandant Giraud, que sembla ser que era català i es deia Astals.