divendres, 5 de novembre del 2010

Sobre discussions estèrils.

Foto treta de la Xarxa.


Els Ferrocarrils de la Generalitat direcció cap al Vallès, segons a quines hores dels dies laborables, van gairebé buits. Són aquelles les quals la gent ja se suposa als seus llocs de treball i els estudiants de la Autònoma, a les seves aules.
Havíem pujat a la Plaça de Catalunya, i potser per la intensitat del seu perfum i que a la seva cinquantena llarga d’anys feien un bon goig, m’havien cridat l’atenció –un hom pot tenir ja una edat, però sempre li és plaent la bellesa femenina-  Les tenia ben bé al costat, separats pel passadís del vagó, tot i que aquest anava mig buit.
Es veien elegants, ben vestides, potser amb algun retoc de cirurgia i un excés de maquillatge, tot dintre dels cànons que marquen revistes com “Elle”, “Vogue”,”Telva” o “Cosmopolitan”. Aparentaven menys edat de la que tindrien. Deurien venir de compres, doncs duien bosses d'acreditades botigues del Passeig de Gràcia. 
Les dues parlaven castellà; una amb el inconfusible accent català xava de Pedralbes i l’altra amb el castís i rotund madrileny, que sempre recorda i ha posat ben bé de moda la Belén Esteban. 
Semblava ser que discutien.Vaig parar l'orella, dissimulant  amb la mirada clavada a "La Vanguardia".
Se les tenien per una qüestió de criteris: La madrilenya sostenia que a Barcelona no hi havia bons restaurants, que eren molt millors els de Madrid, i l’altra es defensava passant-li la llista dels més acreditats que assegurava haver freqüentat i dient , conciliadora, que si a Madrid n’hi havia de ben bons, Barcelona no es quedava pas endarrere.
-          “Nena, tu no conoces el Madrid “chic”, el de les élites”- deia la madrilenya amb aires de suficiència, estarrufada com un paó.
-         “No nena, no, que vas muy, pero que muy errada”- responia la catalana, amb l’accent chava, sense perdre un somriure beatífic, traïda per la lluïssor dels seus ulls, que reflectien una intensa ira.
-         Nada mujer, que no hay ni comparación, vaya”- persistia la de Madrid, amb aires de suficiència. 
-         “No me salgas con el Lucio y sus huevos fritos”- va respondre la autòctona, amb mala llet, ferida en el seu amor propi.     
-         “Pregúntale a tu marido, que viaja mucho a Madrid, y ya me dirás, cariño”-li va respondre la de la Capital, tot fent un lleu moviment de cap, aixecant la cara i mirant cap a la finestra, com volent dir:" Y tu que sabrás!"
-       "  Esto es que tu marido no te ha llevado a buenos restaurantes aquí en Barcelona. Dile que te lleve, mujer y si no sabe, que nos lo pregunte”- li va respondre l’altra, repetint el somriure angelical, però amb tota la mala llet del món a la mirada:
      Es va fer un llarg silenci, mentre cadascuna mirava una cosa diferent: La una, les verdors dels boscos de La Floresta i l’altra, les antigues instal·lacions de la zona d’esplai de Les Planes.  
Amb tot això el tren va arribar a Sant Cugat, on van baixar  amb les seves bosses i el cap tibat, deixant un rastre de perfum car, que, barrejats, feia una mena de tuf que feia tossir (molt prohibir el tabac, però quan ho faran amb coses tan molestes com certs perfums?)
Junt amb elles van baixar un grupet de sud-americanes, que de ben segur anaven a netejar alguna casa.
Vaig pensar que encara havia estat de sort, doncs em podia haver tocat viatjar amb  un parell d’executius parlant del Barça- Madrid, que hagués estat molt pitjor.
I pensant tristament que es fa molt difícil conviure amb pau, ni que sigui entre Sabadell i Terrassa, vaig arribar a l’estació de Sabadell-Rambla on vaig sortir del vagó, emportant-me el rastre de perfum que havien deixat les dues dones.
    
    
-

17 comentaris:

  1. Ja ho sé que està mal dit, però a vegades penso que hi ha gent a la que no estaria de més que la llencessin. Però vaja, no em facis cabal, que tinc un ramalassu comunistoïde. T'escric i al carrer sona un teclat i una trompeta d'uns gitanos que demanen. Trobo a faltar la cabra i ma mare l'onso (Baila Nicolás!)

    Bon cap de setmana :D

    ResponElimina
  2. L'escena té una profunditat que no elles mateixes no imaginen. No per la discussió absurda que manteníen, sinó pel que mostraven...

    ResponElimina
  3. El que mai deixarà de sorprendre'm és la facilitat que algunes persones tenen per tindre valors absoluts i conviccions tan radicals. No ho comprenc, i no és que jo siga del dubte metòdic. Salut.

    ResponElimina
  4. Sóc tangencial. Secundo el teu parèntesi: quan es posaran amb els perfums que més d'una vegada han estat a punt de treure'm de circulació?

    ResponElimina
  5. El próximo día que te las encuentres, les comentas que no tienen ni idea. Que la comida que sabe mejor es la que se consigue con trabajo y de esa hay en Madrid y Barcelona (aunque la mejor es la Burgos, desde luego) pero posiblemente no la hallan catado.

    ResponElimina
  6. Temujin, plas plas plas, ovación, genial genial tu comentario!!!

    ResponElimina
  7. Clidice,
    En aquest món hi ha de tot: gent que van demanant pel carrer amb la trompeta i la cabra i aquesta mena de personatges que alimenten el gran escenari dels “quiero y no puedo” nous rics, que sembla ser que es una espècie en vies d’extinció, tot i que molt abundant encara.

    ResponElimina
  8. Eulàlia,
    Aquestes escenes ens posen en evidència una superficialitat farcida de mals àugurs: són aquella classe mitjana alta, conservadora i illetrada que, per mor i gràcia de la crisis, se’ns pot passar de la banal discussió d’encefalograma pla a alimentar posicions de dreta extrema bastides de tics d’extrema superficialitat. Ja se’n comencen a donar símptomes!
    Salut.

    ResponElimina
  9. Vicicle,
    Els valors absoluts i radicals –si en aquest cas podem parlar de valors- sempre poden provenir d’ignoràncies supines o posicions més viscerals que no pas raonades.
    Salut.

    ResponElimina
  10. Pere,
    T’has fixat que els /les que presenten els anuncis de perfums imiten –de manera més que exagerada- un accent estranger –generalment francès-? Eau de Claveguega de Cagolina Gueggega –diuen. Fer l’exercici d’intentar llegir el rerefons dels anuncis pot ser molt il•lustratiu de cap a quina mena de fauna van dirigits.

    ResponElimina
  11. Temujin,
    Suscribo la ovación de Eulàlia y añado la mía. "Massa tips!" (saciados en exceso) se dice en nuestra tierra.
    Saludos.

    ResponElimina
  12. Quanta sociologia que hi ha als trens-metros, oi?

    ResponElimina
  13. Jo el que sé és que entre el Papa i el Cristiano (tots dos de blanc, quina casualitat) ens volen acorralar, però que consti: de Messies només n'hi ha un i no és ni a Roma ni a Madrid.

    ResponElimina
  14. Si és que som un cas. Primer repassada per alegrar la vista i després a criticar.

    Un pic i una pala acostumen a ser bones receptes contra aquesta vida superficial, vés.

    ResponElimina
  15. Mireia,
    N'hi ha molta. Sovint només cal estar atent al que es va desenvolupant a la vora. La realitat sol superar el relats literaris més imaginatius.
    Salut.

    ResponElimina
  16. Helter,
    Quina raó que tens! I aquest Messi...es, no vesteix de blanc precisament, no.
    Salut.

    ResponElimina
  17. Joan,
    Una petita pinzellada d’una certa mediocritat i un esnobisme petitburgès, que és més freqüent dels que ens sembla.
    Salut i ben trobat per aquesta casa.

    ResponElimina

Cercar en aquest blog