Coses del idioma: Demanar pollastre i acabar menjant col i patata .

(Relat dedicat al Dr. Josep Masdeu, que em va contar l'historia).

 A començaments del segle XX, a l’ hivern, els pastors de l’Alt Urgell baixaven els remats des de les pastures de la Serra del Cadí a les planes del Vallès. Ho feien a peu, al pas de les ovelles i tardaven uns quinze dies, fent marrades i circulant pels camins ramaders.

Una vegada a les planes vallesanes, convenien amb masovers i propietaris, tancats i pastures que pagaven amb els diners de la venda dels corders nascuts la passada primavera. 

Aquells anys, al Vallès no era rar veure la bucòlica estampa de les ovelles pasturant amb el rerefons d’unes naus industrials presidides per unes enormes xemeneies fumejant.

Els pastors transhumants, quan havien tocat diner fresc, es dedicaven a fer uns bons àpats a la Fonda Europa de Granollers, o a les Set Portes de Barcelona, i era freqüent que visitessin bordells i  taules de cafès on s’hi jugava fort. Sovint hi deixaven bous i esquelles i quan tornaven al silenci de les contrades del Cadí, alguns anaven ben pelats, per haver gastat tot els ‘quartos’. Amb molta sort, tornaven amb el remat, doncs hi havia qui se’l havia jugat i l’havia perdut.    

En Gil havia venut els corders i duia la butxaca plena, per la qual cosa havia baixat a Barcelona, disposat a fer un bon àpat.

Anava amb un grup d’altres ramaders, tots amb diners a la butxaca, disposats a menjar-s’ho tot, ja fos un bon tiberi com la jeia mercenària d’alguna bagassa de les que feien el carrer a la dreta de les Rambles.

Eren a prop de l’estació de França, una mica atabalats pel brogit de la gentada que per allà circulava: una munió de viatjants de comerç,  pagesos, senyorets calaveres, camàlics, policies de paisà i uniformats, guàrdia civils amb mostatxo, soldats de permís. La ciutat era una bogeria comparada amb el silenci dels prats pirinenc.

Hi havia gana. Varen veure una fonda amb una pissarra a la porta, on amb guix i amb cal·ligrafia maldestre hom havia escrit: “Plato del dia: Repollo con patatas”

En Gil, que sabia una mica de lletra ho llegí i els va dir

-Recollons, si d'una cosa  grossa en diem que és la hòstia, i una de molt, molt grossa, que és la rehòstia, doncs aquests ofereixen més que pollastre: repollastre amb trumfos.

-Doncs fe de déu, entrem-hi –va dir un altre.

Es van entaular, van demanar el plat del dia  i un cambrer guenyo i de parla andalusa els va dur uns curulls plats de col i patata, amanits amb el suc d'una llesca de  mig pam de cansalada, que lluïa cruixent i ben fregida al damunt de la muntanya de verdura.

-Escolti, que nosaltres hem demanat repollo  i no pas col i trumfos, que d’això ja en mengem cada dia a casa- va dir en Gil al cambrer.

-Mire uté- replicà l’andalús- aquí lo pone mú claro: Plato der día: Repollo con patata’ y yo les he traído ezo: cole con papas.

-Recollons que aquestos senyorets de Barcelona en diuen pollastre de la col;  la mare que els va parir ! Ja m’ho semblava a mi que això del repollo era massa bonic per ser veritat pel preu que cobren.

Els altres els va donar per riure i es van cruspir la col i patata, que varen trobar molt pitjor que la que es menjaven a ca seva. Sort de les xerricades al porró, que varen animar la festa. Finalment, amb els carajillos  i l’aiguardent van acabar d’oblidar la cosa.

-Podríem anar al Carrer de l’Arc del Teatre, que hi ha una casa on hi ha les dones més grasses  i bacones de Barcelona –va dir en Gil.

-Si, però espero que nomes hi hagi putes i no pas reputes- va replicar un company  al mig d’un desfici de riallades.     

Una petita història d’inseguretat ciutadana.

Cop, empenta, patacada i una forta estirada que la feia caure a terra.

No era la primera vegada que a la senyora Mercè, sortint del supermercat, li prenien  la bossa de la compra i el moneder amb la xavalla.  Un magre botí pels lladres, doncs  nomes hi duia uns macarrons, un paquet d’ arròs, una llauna de tomàquet, oli, una barra de pa i una mica de xavalla del canvi. La llàstima eren els documents que duia a la cartera, que hauria de refer.  

La senyora Mercè era una pensionista vídua que vivia sola i ja havia tingut més d’un ensurt d’aquest tipus.  Un grup de pillets, d’aspecte agitanat  rondaven les sortides dels magatzems i vetllaven pels descosits, segurs de la seva impunitat, cada cop més descarats estirant bosses i sacs de mà. 

Havia anat a denunciar els fets, i encara estava declarant quan un agent del Mossos va entrar amb la cartera buida i la documentació.

-L’ha trobat un home en un container- va dir, amable el policia, mentre li tornava- No deurien ser professionals, doncs aquests solen traficar amb les targes i els documents i els venen. 

A casa, la senyora Mercè hi donava voltes, analitzant el perquè  aquells marrecs es veien impel·lits a  aquelles conductes. Ella havia estat educada pels pares en valors de solidaritat. Recordava la seva infantesa i la farsa hipòcrita de la caritat cristiana, que sempre li havia semblat una rentada de cara de la injustícia que regia el món.  Tot l’hi semblava un gran despropòsit fent-se un bon embolic amb els seus sentiments contraposats.

Deixant-se portar pel seu instint, un dia  va prendre una decisió: Va anar a un ‘tot a cent’ d’aquells dels xinesos i, per cap diner, comprà un munt de bosses llampants i petits moneders de plàstic..

Una vegada o dues per setmana, omplia una de les bosses amb una mica d’arròs, pasta i alguna llauna, i posava a dintre un petit moneder amb un parell d’euros. Amb ells a la mà,  es dirigia a l’estació de metro més propera i pujava fins al final de qualsevol de les  línies, on indefectiblement la ciutat esdevenia suburbi amb la seva brutícia i els enfilalls de senzills pisos, gairebé barraques,  al mig d’un urbanisme caòtic, herència de les demagògiques promocions de la franquista ‘Obra Sindical del Hogar’. Abans habitats per obrers del sud, avui eren curulls de gent immigrada -magrebins, romanesos i d’ètnia gitana- que es passejava, sense res més per fer que matar l’aranya pels carrers descuidats i bruts, vetllant pels descuidats i esperant un miracle. 

Passejava ensenyant la bossa ostensiblement, confosa amb la munió de gent ociosa. No era la única senyora gran, però era de les poques que duia quelcom per ser furtat. Notava les mirades cobdicioses d’alguns passejants.

Cop, empenta, patacada i una forta estirada que la feia caure a terra.

Tot seguit una colla de petits galifardeus corrent carrers avall, disputant-se la bossa virolada. Objectiu acomplert !

La senyora Mercè, amb un grau d’excitació que la feia suar, tornava a l’estació del metro, on s’hi aixoplugaven alguns sense sostre. S’enfilava al primer comboi. El vagó era totalment buit i podia triar seient. De mica en mica, a mida que s’apropava al centre de la ciutat, s’anava omplint de gent de variada procedència amb aquelles cares inexpressives dels usuaris del metro.

Era la buidor total. Una munió de desconeguts nomes units per una penetrant flaire a humanitat.  

A casa, a recer, la senyora Mercè s’espolsava la pols dels carrers de l’extraradi i rumiava pesarosa  el perquè de tot plegat.         

Herr Müller i la senyora Merkel.

Aquest darrer cap de setmana, herr Müller passejava capcot pels carrers d'una localitat turística de la costa, repassant les ofertes gastronòmiques.

Recoi, els mateixos preus que a la meva Baviera natal, si no més cars- va pensar.  

Ja era tard, però ja se sap que en aquest coi de país la gent sopa gairebé  a la  mitjanit.

Un mediocre grup d’havaneres avorria la concurrència a la plaça amb les sempiternes cançons –abans nostàlgies de mariner embriac i ara edulcorades, fora de context, i tutelades per la regidoria de cultura de l’ajuntament- A la tarda hi havia hagut sardanes i xocolatada i  ara la gent s’arremolinava als bars al voltant de la televisió que donava un partit del Barça, que ja guanyava per set o vuit gols.

Tendes, bars, restaurants i botigues estaven a vessar, tot i que ja eren les tantes.  Els carrers, concorreguts i plens de gent ociosa. 

En Müller no ho entenia; ell s’excedia quinze dies a l’any i la resta la treballava, en un tipus de vida escarrassada,  espartana i ordenada i no com el d’ aquest coi de llatins que sembla que es passen el dia de festa en festa, menjant, bevent i fent xerinola. I si almenys fossin humils i de bon conformar, com els caribenys, però no, aquests són de mena orgullosos, són fatxendes i es creuen el centre del món, presumint  i baladrejant – pensava.

Perspicaç i xafarder, havia copsat que construeixen obres faraòniques, com aeroports sense avions, vies de ferrocarril de gran velocitat, en les que no hi passa cap tren, teatres on no s’hi actua tret de quatre mítings en època d’eleccions, poliesportius on hi ha quatre iaies fent gimnàstica a càrrec de l’erari públic. Mantenen costosos clubs de futbol i paguen els sous més fabulosos i traspassos rècord de la historia per jugadors de toc exquisit i intel·ligència escassa, que van pel món pregonant que són els més envejats, per rics, guapos i atletes, com aquell portuguès border line que juga a Madrid. Els alemanys no s’ho poden permetre i tampoc els francesos, que van limitar per llei aitals excessos.

Tanmateix observava que qui treballava darrera les barres i servint taules i taulells, era gent forana: àrabs, paquistanesos, romanesos, tot i que havia llegit que era un país rècord en nombre d’aturats.    

Herr Müller s’anava enfurismant; ell que és oficial de primera i percep uns tres mil euros al mes, no es pot permetre tantes disbauxes Qui paga les d’aquesta gent ociosa i cridanera?

Era cap de setmana d’eleccions al seu país, i ja havia votat per correu a favor dels socialdemòcrates i contra la senyora Merkel, doncs ja estava bé de tant finançar aquest coi de sud indolent i hedonista, que sembla més un bordell que no pas un país. El següent pas hauria de ser el d’emancipar-se d’aquesta ruïnosa i inviable Unió Europea de tantes velocitats i que aquests llatins s’ho fessin mirar.   

        

Un gat mort a la piscina.

Era un gatot vell, negre i amb el pèl esvalotat, com el de la ‘chica ye ye’ de la nefasta cançó, de la que semblava ser-ne contemporani- Cuatort i malcarat, sense sostre, homeless per necessitat – tanmateix potser per vocació- passava els seus dies cercant menjar i empaitant les gates per l’herbei d’a prop de la piscina. Semblava ser el pare de l’abundant colònia felina que habitava els rodals de la urbanització, doncs la majoria tenien una evident  semblança genètica amb ell. Algunes iaies tenien cura de dur-los les deixalles del dinar, per la qual cosa la comunitat  felina, a l’estiu, subsistia sense problemes, competint per les escombraries amb les gavines voladores –cada cop més rapinyaires i omnívores – amb les que hi tenien veritables batusses a sang i fetge.

Era una tarda calorosa del mes d’agost. Aquell veí torracollons es passava el dia empaitant el president de la comunitat amb queixes i suggeriments:

-La gent que ve a netejar a mig matí, fa soroll i no ens deixa dormir.

-A la tarda, quan tallen la gespa, és l’hora de la migdiada i el soroll no ens la deixa fer.

-Potser caldria que es prohibís explícitament que la gent es banyés per la nit a la piscina, doncs ahir hi havia una colla de gent jove en pilota picada.

-Feien soroll?

-No.

-I doncs? 

-La meva néta, que només té disset anys, no els treia l’ull de sobre i això és un escàndol. Ah. I potser també hauríem de parlar del top less, doncs cada cop hi ha més noies que el practiquen.

-Escolti, senyor, que aquesta no és competència del president de la comunitat. Posi’s unes ulleres de sol i gaudeixi de l’espectacle, que tothom ja és prou gran per saber el que cal fer i el que no.

Aquella tarda tòrrida el veí torracollons va trucar el timbre de casa del president de manera insistent.

-Bona tarda, que voleu ? – va preguntar aquell, malhumorat i amb la cara congestionada per la son de la  migdiada truncada.

-Molt queixar-se dels sorolls de la talladora i de la neteja, i el molt cabró no té cura de fotre’m la migdiada enlaire – va pensar pesarós.

-Hi ha un gat mort a la piscina.

-No foti.

-Si. És aquell gatot negre i pollós que volta pel jardí. Per cert, hauríeu de prendre mesures per evitar la proliferació dels gats...

-És a dintre de la piscina ? –va preguntar el president.

-No, és a l’entrada, davant de la porta.

-Recollons !

A l’atribolat president no se li acudí res més que trucar a la Policia Local:.

-Bona tarda. Hi ha un gat mort a la piscina.

-Ah, si?

-Si, i haurien de venir a treure’l.

-És al carrer, o és a dintre?

-No ho sé pas, ara, però això són detalls irrellevants.

-No ho són, doncs nosaltres tenim cura de la via pública i no dels espais privats. Potser l’haurien d’agafar per la cua, posar-lo dintre d'una bossa de plàstic i deixar-lo al contenidor de les deixalles orgàniques...

-Vostè cobra dels meus impostos i hauria de tenir més sensibilitat per les necessitats ciutadanes. Si no fos pels estiuejants, amb la migrada pesca aquest poble ja no existiria.

-Miri, deixem-ho estar. Si podem enviarem una parella d’agents i se’n faran càrrec, però ara estan tots ocupats amb altres coses. Passi-ho bé!

Va passar una mitja hora llarga i la brama que hi havia un gat mort a l’entrada de la piscina havia corregut com la pólvora. El telèfon del president no parava i la policia no apareixia.

Vencent el seu fàstic, es va decidir a baixar a veure’l.

El gat era allà, al costat de l’entrada, esparracat com una joguina desballestada, els ulls tancats i la boca mig oberta, mostrant aquells ullals, no per petits menys temibles, dels felins. De la vora encara es veien més les nafres de la pell i les clapes del pèl. El president va pensar que era repulsiu.

Unes adolescents, encuriosides, havien baixat a veure’l. Les seves urbanites mirades no estaven avesades a la fauna, i molt menys morta. Per elles el pollastre era un producte industrial, semblant als pastissos i el cacau en pols, i un gosset era poc menys que un peluix de joguina.

-Fa pudor?- preguntà el president, amb una evident cara de fàstic.

I acompanyà la seva qüestió amb un intent de tocar el gat amb unes claus que duia a la mà.

El gat pretesament difunt, obrí uns ulls lleganyosos, que evidenciaven un cert enuig- un altre al que li havien fotut la migdiada enlaire- i veient aital expectació, va emetre una bufada i saltà entre les cames de les espantades noietes.

Va ser quan aparegué el vehicle de la Policia Local.

-On és el gat- van preguntar.  

-Ehem, ja l’hem llençat a les escombraries- va mentir descaradament el president.

-Doncs, potser que no ens haguéssiu avisat, que tenim molta feina aquests dies amb tant de guiri- va dir un malhumorat agent.

L’endemà el vell gatot cuatort seguia ben campant jaient aquí i allà, i competint amb les gavines per unes miserables deixalles. 

El veí torracollons va seguir queixant-se de qualsevol niciesa. 

      

La bòrnia de Ripoll.

 

La Maria era una vella callada i taciturna. Mes aviat menuda i encorbada, et mirava amb el seu únic ull bo, que lluïa com una teia encesa. L’altre el tenia tapat amb una bena, quasi sempre dissimulada pel mocador negre que duia al cap.

La Maria treballava com a minyona des de temps immemorials a una casa benestant de pagesos i ramaders de l’Alt Urgell, denominada Cal Minyó.

A l’estiu del 1875, des de les finestres altes del paller, es podia veure al lluny una llarga columna de gent en marxa, guarnida amb boina vermella i casaca blava: eren les forces del General Lizàrraga, que es dirigien a la Seu d'Urgell, esperonades pel vicari general castrense dels carlins, el bisbe Josep Caixal i Estradé. Estàvem al darrer any de la última carlinada.  

La Maria era tot neguit. El seu únic ul esparverat es movia amb insistència fitant el camí ral per on hom podia veure avançar les columnes delatades per una gran polseguera, les coloraines de les banderes i els uniformes, la lluentor de les armes i les siluetes de les cavalcadures dels oficials i la tropa de cavalleria. De lluny estant, semblava una desfilada festiva.

Se’n anà cap a la pubilla de la casa- una noieta de tretze o catorze anys- i l’abraçà fortament, tot pronunciant incoherències, entre les que es podien entendre els mots: “filleta meva”, “amaga’t “, “no et deixis veure”...

La noia somreia veient la vella tan espantada i a base de moixaines i carícies la va anar tranquil·litzant.

- Fixa’t que tota aquesta gent passa de llarg. Se’n van. No s’aturen a Cal Minyó- deia la noia, confiada, veient l’esverament de “la bòrnia de Ripoll”, que és com d’amagat  tothom la nomenava.

- Oh, no te’n refiïs, que aquests  van i venen, i mai porten res de bo,  només desgràcies. Guarda-te’n i quan els vegis entrar, fuig, o amaga’t on no et puguin trobar. Digues-me que ho faràs, filleta meva, digues-ho!   
        

I la Maria, veient l’escepticisme de la noia, li explicà la seva història:

“Era el Maig del 1839, i jo vivia a Ripoll. Estava casada amb l’Eudald, mestre armer i el millor oficial del pare a la manufactura d’armes de casa. Teníem una filla de més o menys la teva edat.

Aquells anys la vila de Ripoll estava farcida de petits tallers en els que s’hi treballava el metall. Els obradors familiars, aprofitant l’energia hidràulica de la confluència del Ter i del Freser, proliferaven per la vila, atiats per les necessitats de la Guerra del Francès i les convulsions del segle. De ben petita jo feinejava amb la mare, i m’anava familiaritzant amb tots els noms dels artesans i mestres d’ofici del ram de l’escopeta i la pistola: clavetaires, panyetaires, canoners, encepadors, ferrers, barrinadors...

L’Eudald era ben plantat i feia una suggerent olor a ferritja i a home jove que em tenia ben enamorada. El meu marit pertanyia a la Milícia Nacional, que ja es va organitzar  a la vila quan el Trienni Liberal i sovint sortien a fer batudes per les rodalies, perseguint reialistes i “malcontents” que feien malvestats al crit de “Visca el Rei i la Religió”. Quan anaven maldades i havia alternança política, els tocava amagar cartutxeres, quepis i armes i no sortir dels tallers. 

Quan va morir el maleït Rei Ferran VII al setembre del 1833, s’alçà en armes tota aquella gent reialista que amb la boina vermella, la creu al pit i l’ànima negra, volien donar la Corona al seu germà Carles Maria Isidre i no a la  filla, la Reina Isabel II.  Varem passar uns anys d’estretors i d’ensurts, tot i que la indústria de les armes anava més bé que mai. De Ripoll en sortien fusells, escopetes, pistoles i trabucs per dotar les necessitats de la guerra i l’Eudald tornava a compaginar la seva feina de mestre armer amb les sortides a foragitar bandolers que amb l’excusa de defensar Déu, Pàtria i Rei, devastaven el país.

Hi va haver ensurts per totes bandes. Una força de forasters vinguts de Barcelona, exaltats i desgovernats, ens van cremar el Monestir cap el 1835, foragitant els benedictins, que havien conviscut amb nosaltres, els liberals, sense problemes. També una host navarresa comandada pel general carlista Urbitzondo havia ocupat  un temps la vila, sense fer més mal que uns petits saquejos a cases de constitucionalistes benestants i cremant unes cases dels ravals. L’Eudald es passà aquells dies amagat a la muntanya, fins que va poder tornar una vegada recuperada la vila per les forces governamentals del Baró de Meer. La nena creixia i jo em passava la vida patint per l’ un i l’altra.   

La guerra cremava la comarca, sovintejant períodes de relativa tranquil·litat, trencats pels intents de petites faccions carlines d’ocupar la vila; aquest estat de coses  va durar fins que el maig del 1839 va aparèixer davant de Ripoll  una nombrosa força carlina, comandada pel Comte d’Espanya, que era un general gavatx de més de seixanta anys al servei del pretendent, i que es deia Roger-Bernard-Charles d’Espagne de Ramefort.

Van atacar uns punts de defensa del rodals.  situats a Sant Bartomeu i a Can Violí i el fort de l’Estrella, a llevant a  ponent i al nord  i  una vegada desballestats, van escometre la població amb els seus vint-i-dos batallons d’infanteria, sis esquadrons de cavalleria, sapadors i una considerable força d’artilleria. L’Eudald, amb la Milícia Nacional  i un centenar d’homes de les forces regulars del Regiment de Zamora, tot plegat uns 300 homes, comanats tots pel capità Joan Carbó, feien foc a la carlinada mentre s’entestava a passar el Freser a prop d’on s’uneix amb el Ter. Es feia  foc a base de descàrregues tancades, que feien molt carnatge en els atacants, els cadàvers i els ferits dels quals es veien surar riu avall. Van fer vàries envestides, amb moltes baixes per la seva part, desprès de descarregar els canons que duien contra la muralla. La gent col·laborava amb la defensa omplint sacs de terra i fent barricades, posant carros i tota mena d’impediments per tapar els forats oberts.

Cada envestida se’ls veia més a prop, tot i que sofrien moltes baixes, fins que van ser a tret de pistola. Les descàrregues eren esfereïdores, i es combatia cos a cos. La gent dels parapets fugí a l’interior, refugiant-se els uns a casa seva i molts a l’església de Sant Pere. Els carlins abatien a tothom a qui arreplegaven, ja fos jove, vell, infant, home o dona. Jo vaig arribar a casa. L’obrador era a la planta baixa i a dalt hi teníem la vivenda. Tot pujant escales amunt vaig veure, esfereïda, un escamot, que atrapava l’Eudald al portal del taller i el degollava allà mateix. La meva filla i jo varem pujar i tancar la porta. Fou endebades: Amb un parell de cops de culata l’esberlaren i van entrar. Van clivellar al pare –un pobre vell gairebé invàlid- a cops de baioneta i es van dedicar a estripar-nos la roba a les dues dones a grans urpades. Encara recordo la forta pudor a suor d’aquells brètols quan em buscaven el sexe. A cua d’ull podia veure la meva filla defensant-se a mossegades, mentre la posseïen, i jo sentia amb fàstic i ràbia l’agut dolor de la penetració no desitjada. Tenia la ment en blanc, doncs  no sé quants es van desfogar amb les dues. Només recordo, amb horror, un barbamec amb ulls desorbitats, clavant la baioneta al coll de la meva filla, que s’estremia agonitzant mentre jo embogia de dolor. Un altre, amb uns bigotis enormes, dirigia la seva arma cap el meu coll, per fer la mateixa cosa, quan algun manaire li ho va impedir -“No mateu aquesta dona”- li va dir- “Ja fa anys, quan les batusses entre servils i lliberals,  jo anava fugint i amagat pidolant com un perdulari i aquesta dona va donar-me unes monedes i alguna cosa per menjar. Deixeu-la viure” -Ves per on resultava que entre els violadors hi tenia un protector. Que l’ànima se li podreixi eternament al infern !. Senyor Pare perdoneu-me, doncs ja no sé pas el que dic. 

El del bigoti va aturar-se, amb evident frustració. Estalviant-me el cop, tot i que jo desitjava més  morir que no pas viure.

Van sortir, no sense arrencar-me les arracades de les orelles de viu en viu i les de la filla morta. Una forta patacada amb la culata va saltar-me l’ull, per la qual cosa m’has conegut així,  bòrnia.

Quan havia passat molta estona –potser hores- vaig sortir al carrer, tota nafrada i dolorida. El Comte d’Espanya havia deixat temps per què la tropa es desfogués, saquejant, matant  i violant, i acabada la seva macabra feina,  abillat amb les seves millors gales, fatxenda i desafiant,  es passejava a cavall, rodejat del seu estat major, gaudint de les malvestats que s’havien produït.

Dels sobrevivents van separar homes i dones i, els d’edat militar, de catorze a cinquanta anys,  els van fer presoners. Dones, vells i canalla, varem ser foragitats de la vila, i dispersats, amb millor o pitjor fortuna. Jo vaig tenir la sort, després de molt caminar,  de raure a Cal Minyó on es van apiadar de mi i on encara hi soc, gràcies a Déu.

La vila de Ripoll va ser curosament enderrocada, per ordre del Comte d’Espanya, no deixant-hi pedra sobre pedra, tret de les runes del vell Monestir de Santa Maria, que estaven en el trist estat en que les havien deixat els barroers milicians de Barcelona  el 1935.  És per això que quan veig aquesta gent de la boina vermella se’m trasbalsen els records de la meva desgràcia i m’entra una gran por de que tot això  torni a passar.

Amaga’t, filleta meva. Amaga’t que aquesta mala gent no t’encalci”.

Una versió d’aquest relat el vaig penjar a "Relats en Català"

Ruïnes de Ripoll 1839

El senyor Ramon enganya les criades.

..

La vella cançó popular  que ens cantaven l’avia i la mare ens porta records d’una llunyana infantesa .

El senyor Ramon

enganya les criades,

el senyor Ramon,

enganya a tot lo món.

Les pobres criades,

quan se’n van al llit,

tururut, tururut,

qui gemega ja ha rebut.

Reconec que aquestes cançons, sonen  carrinclones i un xic frikis a les orelles  foranes, però per  molta gent , dintre de la qual m’incloc, tenen el valor afegit de la cançó de bressol, aquella que has mamat i  t’ha acompanyat tota la vida, transcendint els cànons estandarditzats de l’estètica  per raure en els plecs més amagats dels sentiments profunds, dels records i les giragonses  més subtils del subconscient.

Concretament, i per raons que entendreu, doncs el meu nom és Ramon,  la cançoneta  del que  enganya les criades m'ha fet sempre  una gràcia especial,  tot i que sovint hi havia algun cabut que me la deixava anar en to mofeta i amb ànim d’ofendre, i malgrat que m’omplia l’ego, havia de fer-me  el enfadat i engegar-li un bon cop de roc, que és com solventàvem abans els conflictes infantils, sense majors traumes .

Ser un senyor, dir-se Ramon, enganyar les criades i ensarronar tot lo món, eren uns objectius èticament   rebutjables i de discutible moralitat, però font de fantasies suggerents per algú que no tenia criada ni possibilitats d’abastar ‘tot lo món’ per  sotmetre’l al pervers engany,  essent com era provinent d'una classe social  proletària i justa d'armilla.

Una morbosa fantasia m’anava forjant al voltant d’aquelles ingènues i rimades  estrofes a mida que m’anava fent gran. De primer enganyar les criades tenia unes connotacions infantils: ensarronar-les per obtenir uns dolços, uns caramels i coses així, però a mida que anava fent-me més gran i la testosterona  ocupava el meu cos i la meva ànima, les fantasies amb les inexistents enganyades  criades anava per camins més gratificants i més complexos que no pas les dels senzills caramels.

Igualment passava amb l’’enganya  a tot lo món’. De somniar liderar la classe i ser el capità de l’equip de futbol clavant-li dotze gols als rivals del Can Culapi format per gent de nissaga més 'pija', vaig passar a fantasies més megalòmanes i rebuscades, potser  somniant fins i tot amb un Valle de los Caídos particular i una escorta mora que m’acompanyés a les portes del ball de 'La Cooperativa', o al dels ‘Campos’ ( ball amb orquestra i cinema pel mateix preu: quinze pessetes) on s’hi podia enganyar alguna criada i acompanyar-la amb el Seat  850 de segona mà, trucat per agafar els 100,  a la torre de Bella Terra o de Matadepera  on treballava la malhaurda, tot fent una marrada pels 'onze de Martorell' i parada i fonda en aquella corba on tothom anava a consumar els enganys propis i aliens.

Ara, ja passats els anys, me’n adono que els valors han canviat i les fantasies s’han fos en un món de complexes realitats : La bona senyora sud-americana que ens ajuda un parell de dies a la setmana a netejar  i ens planxa les camises, ja està prou enganyada per la pròpia vida i potser no li calen més ensarronades,  i per estafar a 'tot lo món', potser m’hauria d’afiliar a algun partit hegemònic, acumular dossiers comprometedors de propis i aliens, amb l’ajuda o sense d’un Murdoch local,  i anar fent veure garses per perdius a tota la dolguda  humanitat aconseguint que em votin  malgrat tot.

Addenda:

Avui llegeixo a ‘La Vanguardia’ que la majoria dels tailandesos tolera la corrupció si el país prospera. Els votants d’aquí també la toleren, malgrat no prosperin gaire.          

Esbós d’una vella confrontació.

El vell Albert estava confós. El primer déuvosguard a la residència havia estat una vella que li havia reclamat el seient on s’havia assentat, dient que era el seu. A continuació li havien donat el sopar, compartint una taula amb una paraplègica a la que li queia el menjar de la boca i un parell d’avis, un dels quals ostentava les tremolors del mal de Parkinson. Abans havia donat un tomb per la residència: Tot estava net i polit, i les cambres ben arreglades, com a la presó. Els avis i les avies feien la becaina o miraven, hipnotitzats, els insofribles  magazines de la tarda davant la TV col·lectiva. Un parell de vells barallant-se per la possessió de “La Vanguardia” li havien cridat l’atenció. 

Hi havia una biblioteca, potser donada per una entitat catòlica, doncs disposava de quatre revistes parroquials i un munt de llibres de vides de sants i de proselitisme cristià. Res que l’interessés a l’Albert. Ja miraria de que els fills li anessin portant algun llibre quan el visitessin- va pensar.

Quan havia mort la Beatriu, la companya de tota la vida,  els fills l’havien  convençut que a la residència municipal  “La flor de la vida” estaria prou ben atès. Ells l’anirien a veure sempre que poguessin i els caps de setmana s’anirien tornant per dur-lo a dinar a fora. Resignat, acostumat com estava a la companyia de la insubstituïble Beatriu, va accedir, potser més per no donar feina ni esser una càrrega pels fills que no pas perquè li vingués de gust recloure’s al gran magatzem de vells i nafrats que la residència constituïa. Va intuir que perdria una bona cota de llibertat, però estaria ben atès i li rentarien la roba i no s’hauria de preocupar pels àpats i les petiteses quotidianes.

Tot just entrar ja se’n havia adonat del seu error: Ni el tracte amb les responsables (unes assistentes socials paternalistes i una mica bledes que els parlaven com si fossin nens petits), ni la munió de cuidadores mal pagades l’abellien: un grup de romaneses i  magrebines, que la majoria, amb prou feines dominaven el  idioma, mancades de la preparació psicològica i tècnica  per una feina tan dura com es la de l’atenció geriàtrica  i que es movien, angoixades, entre el fàstic, la compassió i el menyspreu. Els propis vells acabaven d’arrodonir el panorama negatiu, doncs l’edat els havia radicalitzat els hàbits egoistes, els  de la territorialitat, la gelosia, la possessió i la gasiveria, per la qual cosa es passaven el dia criticant i barallant-se entre ells, en una mena de pandemònium infernal. L’Albert, que havia llegit en Jean Paul Sartre, va adonar-se’n del que volia dir quan “A porta tancada”, l’obra teatral,  pintava un infern que érem nosaltres mateixos, sotmesos a la  forçada convivència dels condemnats.

Es va esforçar per adaptar-se al que li semblava una presó: la darrera baula de la seva vida. Van passar els dies i va prendre possessió d’ un racó solejat d’una galeria, on s’asseia a llegir alguna cosa, malgrat que sempre hi anava algú a donar-li conversa, generalment basada en les coses del passat, que és el que fan els vells quan tenen més camí al darrera que futur al davant.

Aquell dia era un avi sec i corbat que li parlava del Ebre i les penúries passades l'estiu del 1938, sota el foc de l’artilleria i l’aviació. Ell li contestava per educació, tot i que el tema li era desplaent. Va dir-li que també era de la “lleva del biberó” i que aquells mesos estava per Balaguer, on hi van deixar la pell gairebé tots els seus companys.

Va ser quan brandant el seu bastó, aquell energumen que deien havia estat  un notori falangista i havia viscut tants anys com a dirigent del Sindicat Vertical, els va escometre al crit de “Rojos de mierda, no se acabará nunca vuestra maldita  especie !” .

L’Albert es va defensar amb la crossa que duia pel desgast crònic de la pelvis, i es va encetar una aferrissada esgrima, lenta, feixuga, amb doloroses bastonades, que va ser interrompudes per la Fàthma, una bonica adolescent que es cobria el cap amb el hiyab quan sortia al carrer, però que lluïa un sedós cabell negre quan treballava. Van caldre més d’unes mans per descompartir-los però finalment se’n van sortir. .

Mentre els pujaven a l’ambulància per dur-los a l’hospital, encara es volien escometre i es podien sentir les malediccions i els insults que s’anaven proferint l’un i l’altre.

Quan tornin, els haurem de passar a la psicòloga- va dictar l’assistenta social que ocupava el càrrec de directora- Aquestes demències senils solen ser prou perilloses i cal tenir un bon informe de cara a les famílies pel que pugui ser.    

Divagacions d’una nit d‘estiu. (Tertúlies casolanes i petit burgeses a la Boia de Port Pelegrí)

Què vols dir amb això de que Boudelaire i Rimbaud eren millors que Maragall i Guimerà?

Si, i Le Courbusier i el Van de Rohe són infinitament millors que en Tàpies, que és un decadent exponent de la inutilitat amanida pel màrqueting... És el fum d’encenalls de l’estètica deslligada de la ètica de la nostra Europa decadent, davant la competència de l’Orient puixant, ni que sigui mercès a l’esclavitud de la seva gent. 

Però tu em compares ous i castanyes. Què tenen en comú els uns i els altres com perquè els comparis...?

La inutilitat de l’art davant el bell axioma de que és bell allò que és útil, com aquesta senzilla barana  de ferro, sense cap ornament ni cap mena d’intent d’imitar la natura. Ara et sembla la burda feina industrial d’un taller , però qui primer va concebre el disseny d’aquesta joia de l’enginy, era un artista.

Un artista sempre ha de ser algú anticipat al seu temps. Qui tingui la noció del més enllà per crear tot allò que ens sembla quotidià.

Mira, a diferència d’en Tàpies, els cubistes van concebre l’estètica de la social democràcia, de la universalització de la vivenda i el disseny. Els blocs dels habitacles actuals són d’estètica cubista, sense ells, el món  de les corbes barroques i  modernistes es dividia entre les sumptuoses mansions i les fàbriques dels  burgesos i les barraques dels seus treballadors. Heu vist les colònies tèxtils del riu Llobregat ? Una casa senyorial, dalt del punt més enlairat i dominant,  unes dotzenes de barraques insalubres destinades als obrers i la gran fàbrica, amb la monumental xemeneia. No és això una concepció medieval de les relacions humanes?. Per sort van venir Duchamp i els cubistes i van trencar amb això, l’un destruint la vella estètica i els altres construint la nova i revolucionaria que era el cubisme.    

Potser et descuides les pistoles dels anarcosindicalistes, que també hi van tenir el seu paper.

Bah. Aquests com els indignats d’avui. Jo també n’ estic d’ indignat, però amb els que es diuen indignats. No es pot anar a destruir l’estat ni impedir que els representants electes facin la seva feina al Parlament. On s’és vist?

Però de quin estat parles? Has vist pel món occidental un estat més fictici que l'espanyol?. Però si no en tenim: Està ofegat pel municipalisme hereu del vell caciquisme,  el bipartidisme, un poder judicial captiu de l’executiu i una ficció insostenible d’estat federal amb el ‘café para todos’ de les autonomies.

És inviable i sembla que l’hagués ideat, en un deliri,  en Duchamp en persona. Vols cosa més surrealista que el que passa aquí ?

Oh, si i els europeus estan ben acollonits. Grècia la vendran a trossos, la liquidaran en parcel·les, com les finques rurals de vora mar de l’Empordà, però si els fallem nosaltres se’n van  a prendre pel sac. Ens tenen por, com ens n’han tingut sempre.

Quan la Guerra Civil els europeus van fer-se l’orni i van abandonar la República Espanyola, doncs l’anarquisme els tenia espantats, amb els seus excessos de primera hora. Fèiem por.

Amb l’anarquisme va passar la mateixa cosa que amb els ‘Indignats’. Hi ha tanta bona fe, que hi entren els virus i el pugó . El 1936 van lliurar els presos i aquests, violents i bregats van capitanejar el moviment revolucionari, van apartar els pacífics i van copar les fronteres, fins que els comunistes d’acord amb la Generalitat van recuperar el control el maig del 1937, però aquells deu mesos de terror havien estat suficients per acollonir la burgesia europea. Ara tornem-hi! I Per sort, sembla ser que dels capellans no se’n recorda ningú, que si no, ja tindríem muntada una nova croada.

 Per cert, aquest rom “Flor de Caña” és molt bo i lliga molt bé per fer carajillos. Llàstima que ja ens l’hàgim polit.

No patiu, a Can Grau, aquí a Palagrugell se’n troba i és aquí al costat, demà anirem a comprar-ne unes quantes ampolles més.

De moment us puc oferir un cava ben fresquet: Un ‘Recaredo’ brut nature degollat aquest mateix mes de març.

Au, doncs,  porta’l i que no decaigui la festa!.  

Quina nit més  xafogosa! I tot Barcelona sembla que hagi pujat a la Costa Brava i encara diuen de la crisis!

Em sembla que nomes t’has fixat en la cua de l’autopista i no en la de les oficines d’ocupació.

Ets tan realista, que sempre li treus la màgia a tot.

Potser si.

Aquest ‘Recaredo’ està de puta mare; pot passar ben bé per xampany francès. Un gavatx no li trobaria pas la diferència.    

Ja tenim alguna cosa que els europeus ens podrien agrair, Ho veus ?    

Competir per no pensar.

No m’agrada l’esport competitiu. Ahir estava veient un partit de futbol sala per la tele, i el públic rugia. Es podien veure les cares crispades de gent irada, que feia gestos obscens amb el dit, dels tipus aquell que  els americans entenen per  ‘fuck you’. 

Com que el joc es desenvolupava en un espai petit i gairebé reclòs, com és el d’un poliesportiu, es podien sentir els insults del públic i les seves crides a l’eliminació del contrari. Quan s’oblidaven de qualificar la presumpta i mercenària professió de les mares dels jugadors contraris i els àrbitres, cridaven allò de “A por ellos, oé...A por ellos, oé”  , agressiva i clara invitació a la violència física i psíquica, molt de moda en els àmbits competitius futbolístics, que si la practiquessin en altres àmbits fora dels esportius –posem per cas a la Plaça de Catalunya, o davant del Parc de la Ciutadella- surtirien en Mas i en Puig invocant el Codi Penal, però en la relativa impunitat del camp d’esports, gaudeixen de la més complaent comprensió dels poders públics i privats.  Els locutors no ajuden gaire a la conciliació i fiquen cullerada, fen èmfasi amb certs comentaris posant més llenya al foc, o apagant-lo amb gasolina.  

Pensava que aquesta mena d’esports competitius van néixer dintre de les colonials casernes britàniques, i tenien la finalitat d’entretenir les classes de tropa i els oficials, reclosos en la relativa seguretat dels murs dels forts i els àmbits militars Els refinats cavallers jugaven tennis i polo i les classes de tropa, futbol i rugbi.  

És clar que els britànics no podien trescar gaire  dintre les seves casernes colonials, i les úniques passejades que els eren permeses,  eren les militars,  i no hi ha res més llunyà a una bona i saludable caminada que una feixuga, disciplinada i perillosa marxa militar, baix el perill de les hostilitats dels malagraïts colonitzats, que no es saben el que es perden resistint-se a ser súbdits de la metròpolis. Van haver de cercar algun substitutiu i es van inspirar en antigues competicions de caràcter ritual, militar i religiós, que encara subjuguen les nostres masses.

En Pierre deCoubertin, a començaments del segle XX  va trobar la manera de fer competir nacions entre elles, en una mena de recreació romàntica dels jocs olímpics de la grega antigor, que eren unes competicions de caràcter militar per formar i distingir els millors  guerrers que defensarien les polis. Ho va fer enaltint els valors dels nacionalismes, fent que les nacions recentment constituïdes en estats s’enfrontessin entre elles, per realçar les virtuts de les races i les de les respectives joventuts, en uns enfrontaments no sagnants, però que cercaven ser un substitutiu de les confrontacions bèl·liques.  No va faltar temps perquè els dictadors més ferotges que la història ens ha ofert,  incorporessin aquests ‘valors’ dintre els paràmetres de les seves simbologies, idearis i icones.

És per això que l’esport – com moltes coses d’ aquesta vida,  incloses les idees- és quelcom que cal fer sense competir amb ningú més que amb un mateix: Passejar, trescar, grimpar, córrer, anar amb bicicleta o nedant a la boia del Port Pelegrí, com faig jo -millor amb colla i bona companyia- és la millor manera de moure els muscles i la psique i per això no cal arribar primer que el company ni passar pel damunt del cadàver del contrincant de torn.

I així ningú se’n recorda de la presumpta professió mercenària de la mare de ningú.   

"Primer els de casa"

Manllevat del blog 'Collonades' del Francesc Puigcarbó

 L’altre dia parlava de la reacció de certa gent davant del fenomen migratori i la convivència amb les diferents cultures del país, quan m’hi referia a l’entrada d’aquest blog “Musica ètnica, tastets de botifarra i prejudicis”. Apart de la reacció, sempre amable, dels varis comentaristes que hi vareu dir la vostra, a Palafrugell va tenir un ressò una mica més virulent per part d’alguns dels ‘afectats’ directament, la qual cosa m’ha dut a fer un cert acte d’empatia i comprensió amb ells i els problemes de la convivència i m’ha recordat les dificultats que pateixo jo mateix amb el veïnat de casa, que de manera catàrtica us exposaré.

Tinc uns veïns que són del PP –el dia de les eleccions municipals estaven d’interventors, vigilant l’estricta ortodòxia dels comicis lluint la tarja blava amb la gavina voladora identificadora al col·legi electoral del barri- que opino que són la nota discrepant del veïnat –un grup heterogeni de gent treballadora de classe mitja, votants de CIU,  PSC o ERC, els que encara s’apropen a les urnes-  

La parella en qüestió i els seus fills produeixen unes certes irritacions al conjunt de ben avinguts i heterogenis residents, propietaris horitzontals de l’immoble.

Explicaré les que pateixo jo, doncs cadascú li cou a on li pica.

Ella, èmula de l’Alicia Sánchez Camacho, gasta uns talonets de pam i mig que no es deu treure ni per anar a dormir, doncs a les set del matí i a les tantes de la nit es poden sentir les seves sorolloses cavalcades amunt i avall del pis, fent evident la seva presència.

Si agafes l’ascensor immediatament d’haver-hi baixat els veïns, no es pot resistir la ferum de Moschino  que deixa ella i la d’Allure Sport de Chanel, ell, que per separat encara s’aguanten, però juntes produeixen un mareig i unes basques indescriptibles –i encara sort que són un parell o tres de pisos, que si fóssim a un edifici més alt, hi hauria alguna desgràcia irreparable.

Se’n van a treballar, però deixen una senyora que comença a engegar fòtils: rentadores, aspiradores i d’altres estris de fer soroll a totes hores.

Quan tornen, ella segueix talonejant, com una ballarina flamenca, i a ell li dóna pel bricolatge, per la qual cosa engega serres, polidores i eines de foradar en un incessant desfici: quan no canvien el bany, pengen quadros, i quan no, tiren embans i arrosseguen mobles.

Alguns divendres es reuneixen en conciliàbuls i sopen, beuen i emeten unes riallades que et distreuen de la teva silenciosa i discreta quotidiana activitat, impedint poder veure amb comoditat les discussions i els neguits de la Belén Esteban a Tele 5.

Quan acaben- a les tantes- si ja has agafat el son, sovint et despertes espantat, a risc de patir un cobriment de cor, per uns xiscles i uns udols, emesos per la dels tacons, que sembla ser que arriba  a un clímax que se suposa de tipus sexual.

I això seria poca cosa si no fos que quan juga el Real Madrid o la Selección Nacional de Futbol, i aquests marquen un gol, piquen de peus i xisclen igualment que com quan fan l’amor, en una escalada sorollosa de greu impacte ambiental. .

Si a tot això hi sumem que en època d’eleccions t’omplen la bústia de propaganda electoral PePera, la cosa ja és inaguantable. 

És per això que estic fent pancartes amb els eslògans:  “Adapteu-vos a les nostres costums”,”Molts ho pensen, jo ho dic” , “Parlant clar” i “Primer els de casa”, que penjaré per la façana de casa, esperant que surti algun Xavier García Albiol o un Josep Anglada,  de l’agrupació que sigui i se les faci seves i prengui cartes en l’assumpte. Si ens ha de lliurar d’aquestes molestes actituds, té garantit el meu vot a les properes eleccions.  Estic disposat a vendre’m l’ànima al diable.     

        

Les calcetes de les Valquíries.

Foto de la Xarxa

Des del juny del 1941, que en Serrano Súñer havia cridat allò de que “Rusia es culpable”, a l’octubre del 1942, havien passat 16 mesos, en els que en Càstulo Pérez Robles havia tingut temps d’adonar-se que la guerra no era cap ganga.

Germà petit d’alferes provisional i de capità professional d’artilleria, s’havia passat la guerra civil espanyola en una plàcida  reraguarda castellana, massa jove per anar al front,  estudiant batxillerat amb els jesuïtes, somniant camps de batalla, envejant la sort dels seus germans, que enviaven enceses noves de victòries i entrades triomfals, i fantasiejant que tornava ferit i era atès per angelicals infermeres que l’embolcallaven amb els seus braços fins a portar-lo a l’èxtasi més meravellós.

Quan en Serrano Súñer va fer la seva famosa crida, va ser dels primers en deixar la facultat per anar amb els seus companys del SEU a enrolar-se com a  voluntari a la que la Wehrmatch va denominar la 205 Divisió de voluntaris espanyols i els falangistes, cercant el seu indubtable protagonisme, en deien la División Azul.  

En Càstulo, que havia tingut fantasies de croat,  ja havia vist que la guerra era una cosa bruta i fètida, desproveïda del romanticisme dels seus somnis. Brutícia, fang, gana, polls, i sobretot  fred, un fred agut i punyent, de més de 30 graus sota zero que impedia qualsevol mena d’activitat, menys la de morir i matar.

Les seves diòptries li havien valgut una relativa ineptitud pel combat d’infanteria i treballava febrilment en un hospital de primera línia, en qualitat de portalliteres. Era una feina bruta i angoixant, veient els rostres dels nafrats i moribunds, que maleïen el món i qui el manava. Havia vist morir cents de camarades durant aquells angoixosos mesos de combats inútils i sagnants cops de mà sense solta ni volta.  També havia estat testimoni d’assassinats i execucions i de les interminables files de deportats conduits, a batzegades,  pels joves de les SS.

Pels vols del Pilar del l’any 1942 estaven ocupant el Palau de Pávlovsk, a prop de Leningrad, on havien instal·lat un  hospital.  La 205 Divisió formava part de les forces del cercle de la ciutat on ja havien mort de gana, misèria i pel foc de l’aviació i l’artilleria, més d’un milió de persones. 

Amb l’experiència del fred de l’any anterior, la intendència de la Wehrmatch havia fet provisió de robes d’abric: peces de gruixuda llana, franel·les i  aspres calçotets. Aquestes robes eren incomodes i quan calia fer marxes de molts quilometres, encetaven l’entrecuix dels soferts herois defensors de la raça superior, per la qual cosa algun pragmàtic buròcrata de Berlín va pensar que el mal minvaria si al mig s’hi posaven delicades peces de seda, per la qual cosa, amb lògica racionalista,  van demanar a les dames del Reich que fessin donació de les seves íntimes peces de llenceria, que junt amb les que requisaven a les presoneres dels camps d’internament i a les riques dames jueves executades, farien un bon estoc de material útil per l’equip dels herois del front de l’Est.    

En Càstulo Pérez Robles va rebre un  nou vestuari d’hivern, en el que, junt a l’uniforme gris alemany, l’abric, samarretes i tapaboques, hi havia unes magnífiques calces de seda de color de rosa, amb unes delicades puntes primorosament executades, de ben segur d’una matrona teutona de malucs prominents i darreres considerables.

Els soldats de les trinxeres, superats els prejudicis masclistes inicials, les van anar trobant la mar de pràctiques, però en Càstulo, temorós de Déu i del Diable, les va guardar al fons de la seva motxilla, patint l’aspror dels calçotets com quan un novici es posa el dur cilici per oferir el seu sacrifici al Senyor.  

Quan en tornar a la seva Castella natal, la seva mare les hi va trobar al fons de la motxilla, va somriure maliciosament, sense dir res a ningú,  tot pensant que el trapella del seu fill s’havia fet tot un home a la llunyana i depravada Rússia.      

Jardins del Palau de Pávlovsk

                      

El mateix sol de sempre.

Era a la tarda, mirant a ponent. El sol encara era alt a l’horitzó – amb el canvi d’hora el dia sembla més llarg- Havia fet un dilluns rúfol i plujós i un cerç gelat anava mostrant clarianes al cel emboirat de la Cerdanya.  

La llum jugava amb els vapors de l’aigua, tenyint l’horitzó amb tintes irreals, gairebé somniades.

Penso és el mateix miracle que subjugà el cromanyó arraulit al portal de la cova, a aixopluc de la pluja i a l’escalf dels tions cremant i del de les pells que embolicaven el seu cos.

A prop, fora del seu abast,  unes feres  rossegaven els ossos d’un herbívor –el caçat podria ser jo mateix, pensaria l’home, sense reprimir un tremolor i una angoixa cerval - Sempre més els de la seva espècie sentirien una ineludible esgarrifança quan un soroll com el d’un guix damunt la pissarra els recordaria del subconscient  el de les dents de la fera  escurant la carcassa de la quitxalla enxampada al descuit.     

Uns infants surten a jugar damunt la gespa mullada,  Se senten unes veus blanques cantant allò del:

Sol solet,

vine’m a veure,

vine’m a veure.

Sol solet,

vine’m a veure

que tinc fred.  

Una mare jove renya i rondina, com sempre. No hi ha perill, però la femella sempre té cura dels cadells.

Penso que, de moment, potser estan més segurs que els seus predecessors troglodites, tot i que en el futur s’hauran d’enfrontar a velles i conegudes feres que els encalçaran irremissiblement, doncs no han canviat pas tant les coses i el sol encara és el mateix.