Les pastilles miraculoses del Doctor Carretero.

Fugint de la enutjosa visita del  capitost màxim de la E.C.A.R. a Barcelona, dels talls de trànsit, i de la possibilitat d’algun esdeveniment com el  del que ens en fa la crònica l’Eulàlia al Riell Bulevard, aquest cap de setmana vaig pujar a Puigcerdà on hom hi celebrava una fira equina. 

No és que jo tingui gaire interès per les coses dels cavalls i dels ases, però em va semblar més saludable per la meva estabilitat psíquica, passar-la entre rucs i someres que entre tant  purpurat i Mosso d’Esquadra  vetllant per la seva seguretat i la de tota la jovenalla cridanera, amb banderetes vaticanes, portada  amb autocar de moltes de les parròquies que s’hi havien avingut.  

La fira era molt colorista i estava molt concorreguda: des dels típics badocs de Can Fanga, com nosaltres mateixos, fins a ramaders locals, i d’altres contrades, especialment valencians i gallecs, que negociaven entre ells. El fet, com a esdeveniment, no li calia envejar res al muntatge dels rodals de la darrera de les grans construccions religioses medievals, que encara s’està edificant: la Sagrada Família.

Al bell mig de tanta oferta d’equins, hi havia llocs on venien  complements, com selles, fuets, i d’altres guarniments; també n’havia d’altres on hom podia engolir embotits i menges d’arreu de les Espanyes, ( xoriços, lacon con grelos, pulpo a feira, entrecots de poltre i de vedella i d’altres)  i un mercadal on s’hi venien, a bon preu, des de sostenidors, mitjons i calçotets, a alls i cebes, mel i mató i varietat de llepolies gastronòmiques locals.

Entre tanta paradeta i oferta consumista, s’hi destacaven llocs on alumnes d’instituts cercaven ingressos pel viatge de fi de curs i politics, la captura d’algun vot pel proper dia 28 de novembre.

En un d’ells, d’un tros lluny, vaig veure-hi el Doctor Carretero, repartint encaixades amb poca convicció. Vaig aturar-me encuriosit, mentre m’abordava un jovenet, oferint-me un pamflet amb les propostes electorals del seu Reagrupament.

Em va cridar l’atenció que el Doctor Carretero oferia al visitants unes capses amb píndoles, per la qual cosa, en la meva ingenuïtat,  vaig pensar que des de la seva condició de metge es deuria dedicar a receptar pel carrer, en una mena de novadora iniciativa per popularitzar i socialitzar la medicina.

Havent sopat trinxat el dia anterior –menja que sol ser una mica greixosa i flatulenta- vaig pensar que potser el doctor tindria alguna píndola que em retornés el fetge a la seva  normalitat, i amb una mica de prevenció, vaig tafanejar per la paradeta.

Una senyora rossa, sense preguntar-me  pels símptomes que patia, em va omplir de paperassa i es va brindar a presentar-me al doctor, el qual em va lliurar la seva mà, tova i cansada de tant d’encaixar, i un flascó de píndoles que em garantien la independència del meu país.

Jo no demanava pas tant: amb que el bon doctor  em deixés el fetge normalitzat ja n’hi hauria hagut prou.

Aconsellat per la meva companya, que treballa a la sanitat, encara no he fet ús de les píndoles, que les posaré a la farmaciola al costat dels analgèsics i les benzodiazepines.

Per cert, la Cerdanya a la tardor és preciosa.   

           

Coincidències religioses (De la India a Sant Llorenç del Munt).

El guia era poc expert i groller. Sabia que la majoria dels turistes que visitaven els temples de Khajuraho agraïen els acudits fàcils sobre la lectura gràfica de les imatges eròtiques que s’hi veuen i s’esplaiava fent comentaris del pitjor gust occidental sobre el Kama Sutra i d’altres qüestions per l’estil. Anava descrivint el sexe explícit de les icones amb poca traça i cap erudició.  Al carrer la quitxalla venia una mena de clauers de llauna, unes andròmines que representaven una parella follant. El mecanisme es mou tibant un cordillet, i els nanos els oferien als atabalats turistes al crit de “Nyaca nyaca: Good price, sir!”

Poca cosa per part del guia sobre els orígens d’aquella meravella de temple i quasi bé res dels coms i els perquès de la seva existència. Tothom intuïa que darrera d’aquells comentaris pretesament jocosos sobre escenes sodomites, orgies, zoofília i tota la gresca eròtica esportiva sexual dels baix relleus dels magnífics temples dels segles IX al XIII de Khajuraho hi havia quelcom més profund i seriós.

 Calia saber sobre la seva pervivència a la destrucció iconoclasta de les posteriors dinasties amb creences monoteistes musulmanes que ja havíem vist en d’altres temples i palaus. Va dir-nos que la seva conservació havia estat deguda a l’ oblit per l’abandó de la capitalitat de la dinastia Chandela  i per haver quedat els vuitanta i pico de temples tapats per la selva, lluny de les rutes comercials. Ens interessaven les arrels de tot plegat i els acudits ja els faríem nosaltres.

Per sort, una part de l’explicació l’havíem tingut el dia anterior al vespre, fora del circuït turístic, quan pel nostre compte, passejant pel carrer, varem visitar un temple dedicat a Shivà i annex al complex que visitaríem l’endemà. Hom pujava unes escales i es trobava  dintre d’una cambra petita, quadrangular, gairebé ocupada per una  gran columna de pedra, un enorme fal·lus erecte ficat dintre d’una enorme vagina esculpida al terra; els fidels, atapeïts pel  poc espai, rodejaven els símbols amb una actitud de profunda veneració. Alguns d’ells feien un gran soroll picant campanes, cassoles i tota mena d’eines metàl·liques. Els cants monocords de les seves veus, barrejades amb el terrabastall, junt amb el perfum penetrant de flors i encens, donaven un caòtic aire seriós i transcendent als precs dels fidels. Era una barreja de misticisme i sensualitat portades al paroxisme:  homes i dones s’encomanaven a la fertilitat i pregaven per la seva sort, la de les collites i la del sexe i de tot el que els era productiu. Deixaven a terra, flors, menjar i alguna rúpia pel manteniment del temple.  

Deambulant per la India, feia dies que em semblava visitar  un país que encara no havia sorgit de l’edat mitja, amb les seves castes, la gent deambulant pel carrer, la manca de serveis, la evidència de la existència de gremis d’artesans,  l’absència, en general, de criteris propis del racionalisme, la superstició i un latent misticisme, però dintre d’aquell temple em va semblar viatjar molt més lluny en el temps i assistir a un ritus ancestral religiós primigeni, del neolític, de l’edat del bronze, de l’època en la que l’home es mirava l’univers meravellat, ignorant i aclaparat per la seva grandesa i sublimant els seus misteris, que per ells tot ho era.  

Quan l’endemà el maldestre i poc erudit guia ens acompanyava pels magnífics i ben conservats baix relleus eròtics de Khajuraho, tenia més clara l’explicació. Una civilització mil·lenària i adoradora dels elements havia deixat testimoni de la seva quotidianitat i de la sublimació del plaer sexual, una de les deïtats del seu univers inexplicable.

Vaig pensar que abans dels monoteismes, a casa nostra s’havien cultivat religions semblants, relatives als moviments dels astres, les collites, la fertilitat, el sexe...

Vaig pensar en tots els “cavalls bernat” de la nostra geografia i vaig recordar el treball d’un egarenc (Amador Rebullida Conesa, erudit amb temes de religió precristiana i astronomia) que havia estudiat el que ell qualifica el Santuari Lunisolar de La Pola, treball del 1986, l’opuscle del qual havia llegit feia anys i guardava per casa.

La Pola és un indret situat a la Serra de l’Obac, al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt, on i ha una balma i una font prou conegudes pels excursionistes.  

Si visiteu aquell indret, veureu que descendent a l’oest de la balma hi ha dues roques verticals separades per una diàclasi que s’estreny vers el fons, on es veu una escletxa de dos metres i mig d’alçada i mig metre d’amplada que dóna entrada a una cova (sembla una vagina) i a la seva dreta, un pedrot erecte, de nou metres, semblant un fal·lus. L’alzinar ens obliga a haver-nos-hi de fixar, doncs des de la font pot quedar desapercebut.  També hi ha  unes marques que, segons els estudis d’en Rebullida,  senyalen les ombres del sol als solsticis. Tot, i segons aquest autor, fruit d’un pretès i antiquíssim culte a la Mare Terra.

Cito el mateix Amador Rebullida:

“A la Pola es donaven totes les condicions per a desenvolupar aquell sentiment religiós: indret boscós, dominant, allunyat, juntes la balma i la font, i el que creiem determinant, trobar-se units el símbol de la fecunditat, representat pel monòlit, i el de la maternitat, figurat per la cova; tot incrementat per l’orientació d’aquesta, que li donava un altre simbolisme en la penetració al seu interior de la claror del Sol al hivern, promesa de creació i naixement per la llum”.

De Khajuraho a la Pola de la Serra de l’Obac, sense passar per Nicea, Trento, ni la Conferència Episcopal Espanyola, tota una lliçó sobre els fonaments dels sentiments religiosos de la gent.