Els records de la darrera carlinada d’en Marià Vayreda.

Savalls i el seu Estat Major

L’altre dia parlàvem de carlins i carlinades i amb les diferents aportacions dels comentaris es va fer evident l’oblit i la importància d’aquells conflictes decimonònics i la seva continuïtat en els del segle XX i la nostra Guerra Civil del 1936 – 1939, apart la seva vigència en alguns conflictes actuals, com els  endèmics  del País Vasc.

En un comentari vaig referir-me a un llibre d’en Marià Vayreda, denominat “Records de la darrera carlinada”, que recomanava com a un llibre deliciós, irònic, farcit d’anècdotes que li treuen l'èpica bel·licista i un xic romàntica que acompanyava aquella mena de conflictes.

He rellegit algunes pàgines d’aquest llibre, que en Vayreda va escriure 25 anys més tard del conflicte.

El llibres són com el vi guardat:  empolsinats i amb el pas del temps, poden picar-se, envellir malament i avinagrar o millorar i esdevenir un producte més exquisit que quan el varem guardar.  En aquests casos, potser no podem parlar d’una empírica realitat, i aquestes valoracions –com sempre passa amb els gustos- seran dintre d’un àmbit personal totalment subjectiu.

En el cas del llibre d’en Vayreda, potser el temps el va millorant. La seva àcida i al mateix temps humana descripció d’una tragèdia que l’apropa al lector i el fa còmplice de la seva experiència, no perden vigència: ans al contrari. És com parlar amb aquell avi impossible que et remet a unes experiències que tu no podràs viure mai, per llunyanes, i et dona certes claus de moltes coses, entre elles algunes dels mals, que semblen eterns al nostre país. I ho fa sense voler, des d’una sinceritat de testimoni que desmitifica i amb la càrrega emocional del seu pensament polític –que en aquest cas és conservador – però sense voler convèncer ningú.

L’oficial de cavalleria carlí, amb un deix de sarcasme de vell pagès, explica la seva experiència  del que ell en diu “la barreja”, que és la càrrega de la cavalleria contra les tropes d’infanteria. Us en deixo un tastet:

“Amb la infanteria diferentes vegades havíem arribat a barrejar-nos, més encara en aquests casos, distava molt de revestir les circumstàncies que somnia la fantasia popular. Se tractava no de batallons formats, sinó de files ja rompudes, guerrilles disperses, per terrenos més o menos emmatissats o rocallosos, poguent més facilment escapar-se de la persecució d’un cavaller que d’un peó. Los cavalls esverats i transtornats per la carrera, els crits i els espetecs ens dificultaven, amb llurs moviments, carregar les armes, i carregades ens era molt difícil fer punteria. En quant a l’arma blanca és mes il·lusòria encara en mans d’un cavaller que d’un infant. És clar que si els cavalls se tiressin sobre l’enemic, patejant-lo, podrien facilitar molt la tasca de llurs amos, que no durien fer més que rematar, però són bèsties i, com a tals , estan exemptes dels odis dels homes. Per als cavalls, lo pobre que, com ells, camina per ses cames, tant si fuig com si planta cara, no és cap enemic, i llur instint, abans que de trepitjar-lo, els porta a apartar-se’n per a no fer-li mal, allunyant al cavaller de son objectiu.

Però fins en lo cas de que s’arribi a posar l’enemic a l’alcanç del sabre, no es crega que sia cosa tan facil rematar la sort: Los soldats d’avui no porten corassa; però , aixis i tot, no es tan senzill com sembla foradar-los o partir-los, ja que l’excessiva mobilitat del cavall priva del punt d’apoio necessari per a fer alguna força. Jo havia vist descarregar furiosos cops de sabre que, per topar amb les motxilles, amb lo corretjam o, senzillament , amb els cartrons i feltres del ros (vol dir el barret) dels soldats, no produïren gaire més dany que si els haguessin pegat amb un garrot. No diré que no hi hagués excepcions, però la raça d’aquells guerrers que d’un cop de tizona partien un home de dalt a baix, com un nap, s’ha ben acabat”.