Sempre ens quedarà Paris ?

Quan a casa nostra no s’hi veien senyeres- d’això ja fa uns quants anys- i el còlera i el rancor senyorejaven les nostres contrades, si teníem passaport  anàvem frontera enllà, on al  Rosselló i al Conflent hi onejaven amb democràtica normalitat.

El sentiment ens inflava el pit –també érem joves- i anhelants somiàvem poder-les enarborar amb la mateixa senzilla normalitat que a la Catalunya administrada per la França civilitzada.

Si la nostra metròpoli fos la polida i culta  Paris de les llums  i no el Madrid de l’esperpent i la foscor del franquisme, sentiríem les mateixes emocions davant les banderes anhelades? –ens preguntàvem. O acceptaríem de bon grat integrar-nos a la cultura dels il·lustrats.

Llegíem Verlaine,. Rimbaud   i Baudelaire, enyoràvem Carner i devoràvem  Espriu, mentre menysteníem Pemán, Sánchez Mazas i Juan Ramón Jiménez.  

Ho teníem molt clar. No hi havia color. Decididament envejàvem els veïns del nord, on la gent ens  semblava  més culta, més neta, més  polida i més  afable.

Més tard van venir els canvis i es van normalitzar els sentiments. Ja podíem lluir senyeres sense temor ni culpa. Tot semblava anar pel millor dels móns possibles; però com passa amb els amors quimèrics i platònics, la realitat no va  superar les expectatives, i es va produir el desencís de la quotidianitat.

Ara sembla ser que tornen a aflorar les velles desavinences i hom enarbora les velles banderes ressuscitant els vells sentiments.

És el moment del reconeixement, i a la Catalunya Nord, posada al damunt d’un monument, on en francès hom agraeix la nostra visita, albiro una descolorida senyera, d’aquelles que per si soles havien justificat un viatge frontera enllà.

Penso que les coses són molt diferents, i les velles il·lusions i quimeres s’han quedat en un flagrant escepticisme.

Malgrat això, com el Humprey Bogart a “Casablanca”, penso que sempre ens quedarà París – aquell quimèric Paris dels anys seixanta, es clar-      

Del plaer de no viure engabiat.

 

Els sentiments de llibertat poden ser subjectius, fruit d’un empresonament real o fictici del nostre esperit. També poden ser ben evidents, amb unes pesades i gruixudes reixes davant dels ulls.

 Hom pot posar reixes arreu i empresonar paisatges físics i anímics.   També hi ha individus,  pobles i nacions que pateixen aquesta mena d’opressions; aquests sentiments de ser ocells engabiats. Sense anar més lluny, la nostra terra n’és una amb creixents sentiments d'angoixa compartits per molta gent. 

 He fet el senzill i ingenu acte d’ empatia de posar-me a la pell de l’ocellaire i he engabiat uns paisatges  de Calella de Palafrugell  per tenir el plaer d’alliberar-los tot seguit. 

Amb aquest senzill gest he descobert que se m'eixamplaven els pulmons i tot agafava una nova i diàfana realitat: Era el tangible sentiment de la llibertat sense limitacions !.

  

El conte de mai acabar.

Il·lustracions d'en SIM

El pare no parlava gaire de les seves vivències a la Guerra Civil, tret de quan anava amb gent de la seva generació i entre ells mateixos.  Recordo que sortíem amb colla,  d’excursió cap a Sant Llorenç o pels rodals de la ciutat, i sovint sortia el tema i els pares s’esplaiaven explicant-se les seves vivències. Jo escoltava, amb unes orelles com pàmpols, aquells homes de gairebé quaranta anys – que a mi em semblaven ja molt grans- 
La majoria els  havien mobilitzat el 1937, quan s'havia format l’Exèrcit Popular - alguns hi havien anat voluntaris com a milicians, amb les foguerades de la revolució i de les idees-   Eren  gent de tot arreu, inclosos estrangers de les Brigades Internacionals i  amb un gran nombre de catalans, a defensar la República, i a molts els havien enviat a  la línia del front  del Baix Aragó.

Davant hi tenien els rebels o feixistes, autoanomenats “ Nacionals”.
Quan  no  estaven d’ofensiva, feien vida de trinxera, que era bruta,  tediosa i miserable. La preocupació principal que tenien  tots plegats era sobreviure:  trobar llenya, menjar i estar a recer de les bales perdudes dels contraris. 

Sovint sentien els discursos d'unes unitats de propaganda que des d’uns potents altaveus, es dedicaven a adoctrinar i provocar-los amb els mitjans més demagògics que podien abastar -aquest mètode l’empraven els uns i els altres- Un cop enardits i  engrescats en l’escalada dels odis, els soldats de l’un i l’altre bàndol es dedicaven a tirar-se “floretes”: -“Rojos, hijos de puta!” els cridaven; ”Fachas, cabrones!" –responien. Sovint els insults anaven acompanyats d’algun tret de màuser que espetegava per les pedres, o rebentava  un sac de terra del parapet. Tot això portava a un ·”in crescendo” i quan els ànims estaven més exaltats, algun capitost d’un costat o de l’altre, perdia els nervis i arrossegava a fora de la relativa seguretat de la trinxera a uns quants xicots irats i forassenyats pels insults al crit de -“Vamos a cortarles los huevos a  estos cabrones...” o qualsevol altra bestiesa  per l’estil. 

Els soldats sortien, eixelebrats, rabiüts, -i molts d'ells, cagats de por-  amb ganes de treure’ls el fetge als del davant, però sempre, invariablement,  eren aturats i foragitats als pocs minuts, pel foc creuat d’unes metralladores i els trets dels contraris.

Al vespre, a l’empara de la foscor, els que havien pogut tornar, o no havien sortit, s’esmunyien silenciosament a cercar els cossos de la dotzena llarga de nois que aquell dia  havien deixat la pell a la estúpida aventura i moixos i pansits, els enterraven de mala manera al darrera les pròpies línies, les despulles dels quals  encara avui  hi deuen reposar. I així un dia i un altre en una macabra monotonia.

I ara no sé el perquè, però llegint les reaccions d’uns i altres davant la propera campanya electoral, sentint discursos caïnites, les opinions d’alguns mitjans i molts dels debats que hi ha a la xarxa, em venen al cap la memòria d’aquelles incursions inútils i sagnants que explicaven el pare i els seus amics, on hi deixava la pell el bo i millor de la gent de la seva generació.