dimarts, 16 de novembre del 2010

La llengua: memòria d’un passat, sovint ignorat.

L’Antònia era una dona ja gran, endolada –dels dos fills que havien anat al front, quan la Guerra Civil, l’un no havia tornat i l’altre ho havia fet  tolit i vençut- Ja havien passat deu o dotze anys de tot allò i ella encara confiava que el seu noi gran un dia apareixeria, amb barba de varis dies, brut i espellofat, afamat i cansat, talment com alguns havien anat tornant, furtivament, de mica en mica.
Eren dies d’estretor, de pors i de misèria moral.
L’Antònia vivia amb el seu noi petit, ja casat i amb fills, que per causa de la seva mutilació de guerra, havia hagut de deixar el seu ofici de fuster per treballar a un magatzem tèxtil. Havia trobat la feina mercès un company al  qui l’havia agafat la insurrecció fent la “mili” a Ceuta, per la qual cosa li havia tocat en sort estar al bàndol dels vencedors i tenia algunes influències amb la direcció de la fàbrica.
Al fill petit l’havien tret del camp de concentració de València -on l’havien dut fent-lo fora del  llit d'un hospital - mercès l’aval d’un veí falangista, prèvia la humiliant súplica  de l’Antònia davant la mare del feixista. Si no hagués estat per això, de ben segur que hi hauria deixat la pell. Amb l’aval i la llicència a la butxaca, havia fet el camí , bo i ferit,  a peu de València a Sabadell, pidolant per les masies i esmerçant-hi varis dies.
Aquell matí –ho recordo- l’Antònia  havia tornat del mercat amb el cistell buit i la cara plorosa. Va agafar unes herbotes del rebost i unes llegums seques i les va posar a bullir al foc. A casa  no hi havia res més i el fill i la jove eren a la fàbrica.   
Què us ha  passat al mercat?, li preguntà la tia, amoïnada .
L’Antònia  es va explicar: Havia preguntat a una pagesa el preu de les patates, i un home amb una cartera de cuir i un bigoti retallat -potser un "Inspector de Abastos" - l’havia increpada demanant-li la cèdula d’identificació i una vegada comprovada la identitat i haver pres nota de les dades a una llibreta negra, li havia dit, de mala manera,  que: “En Espanya se hablaba la lengua del imperio y no aquella jerga cateta en la que ella se expresaba”...
L’Antònia no havia anat mai a l’escola. Era filla d’un poble de l’Alt Urgell i la seva llengua havia estat sempre el català. No en coneixia d’altra i era ben bé la seva.  
D’això, del que, malgrat ser molt petit  jo en vaig ser testimoni,  me’n recordo quan sento que es persisteix en desposseir aquest poble de la llengua mil·lenària que sempre havia  parlat.   

17 comentaris:

  1. Molt encertada la recuperació d'aquest documents; això també forma part de la memòria històrica a la que em referia l'altre dia. El segon "bando" m'ha fet recordar els "avisos" que duien els tramvies. Eren rètols de fosa -potser d'alguna foneria de Sabadell- i encara en recordo d'un que deia: "Se prohibe la blasfemia y la palabra soéz".

    Respecte del primer, encara és més important recuperar i mantindre la memòria històrica, perquè hi ha molta gent de mitjana edat (ja no cal dir entre els joves) que es pensen que allò va ser una "dictablanda".

    ResponElimina
  2. Antònia es deia la meva iaia, de la Noguera era ella, i no era el fills, ans fou l'home qui va tornar. Fil per randa va passar per la fam, la humiliació, el descrèdit i la infàmia. I encara avui n'hi ha que s'entesten en fer veure que allò no va passar. Només et puc donar les gràcies per afegir un full més, dos, en aquesta història fins i tot ningunejada per la suposada democràcia.

    ResponElimina
  3. Què trist que expressar-se en una llengua o una altra acabi sent una postura política en lloc d'un fet cultural. Espanya ens vol emprenyats? Ens vol independentistes? ...Ens vol?

    ResponElimina
  4. Es bo fer memòria d'aquestes coses perquè no es perdi aquests records de no fa pas tant de temps i així perduri en la memòria colectiva.

    ResponElimina
  5. Perdó,no era la meva intenció molestar.
    Em van dir que passes per aquí,i al passar vaig sentir soroll i debat de coses també meves al darrere de la pantalla i..no m'hi vaig poder estar.
    No era la meva intenció molestar. M'agrada molt aquest blog i , si no és molestia,pasaré des del carrer a mirar per la finestra a veure el caliu del debat.

    ResponElimina
  6. Em sembla excel.lent, exposar aquests documents.
    La memòria, no es pot perdre de cap de les maneres, i menys encara, quan encara hi ha qui segueix discutint aquest dret fonamental nostre, que és protegir i difondre l'ús del català.

    L'ensenyaré a les meves filles.
    :-)

    ResponElimina
  7. Això caldria ensenyar-ho a aquells que encara gosen dir que mai han imposat idiomes. Que no, que no va ser de broma.

    ResponElimina
  8. Brian,
    El errors del passat han d’il•lustrar els encerts del futur. És ben cert que cal no oblidar les coses i passar full, com si no hagués passat res. Potser els protagonistes han desaparegut o van desapareixent, però han de quedar els seus testimonis.

    ResponElimina
  9. Clidice,
    Com pots imaginar l’Antònia era la meva àvia i aquesta anècdota la tinc molt present, tot i que jo era molt nano. Deixar-ne testimoni, pot ser benèfic, per no perdre el nord del que parlàvem l’altre dia.

    ResponElimina
  10. Helter,
    Jo soc dels que voldria que la llengua nomes fos un fet cultural, i una eina d’enteniment i ningú manipulés aquestes coses per treure’n beneficis electorals. M’agrada el cinema en versió original i voldria llegir sense el filtre dels traductors. La gent que fa sonar les esquelles de les diferències, incorren en responsabilitats sense nom i aquí potser nomes ens defensem del que ens van encolomant.

    ResponElimina
  11. Misteral,
    Sigues benvingut i vine sempre que et plagui. Aquí no molestes pas, tot el contrari.

    ResponElimina
  12. La meva maleta,
    Em sembla magnífic que els ensenyis els documents a les teves filles. Cal saber de quins vents venen aquestes tempestes que ens cal entomar.

    ResponElimina
  13. Joan,
    La mateixa cosa que ja hem dit. Potser molta gent no s'imagina el nivell de repressió que es va sofrir.I es pot fer extenssiu a d'altres aspectes de la cultura, la llibertat del pensament i la vida en general.

    ResponElimina
  14. Seria massa agosarat pensar que aquest filòleg improvisat creies que el que deia era la veritat científica? Que estigués convençut que el català era una "jerga cateta"? Vull dir, què fàcil és obrar en mig de la ignorància. A València el comentari habitual de gent que són de bones persones és "pero el valenciano no sirve para nada". Doncs no, efectivament, no serveix per a res del que a tu t'interessa. El problema és que el que a tu t'interessa tampoc serveix per a res. I si no al "tanto" que deia el meu pare. Salut.

    ResponElimina
  15. Vicicle,
    A València teniu mala peça al teler amb la paranoia , per part d’alguns, del pretès catalanisme colonitzador. Per defugir de discussions inútils, quan surt el tema, procuro dir que parlem una llengua comuna que al Principat en diem el català, a València, valencià i a les illes el mode balear, talment com al Principat hi ha les variants occidentals, orientals, talment el castellà és diferent parlat a Valladolid, a Cadis o a Buenos Aires i que potser ens caldria trobar-hi una denominació comú que no ferís cap mena de susceptibilitat.
    S’admeten idees per fer propostes al Institut d’Estudis Catalans.

    ResponElimina
  16. Què raó tens, Ramon. A València tenim més filòlegs per metre quadrat que en tota la resta del món mundial. Tothom vol dir la seua. I n'hi ha qui està convençut -al igual que el personatge aquest del mercat- de que el català és una mena d'argot o de veges a saber què, de nul interès pràctic. I no com el xinés, és clar. Evitar susceptibilitats en el fons és un parany. Quan s'acceptà la denominació "valencià" per a evitar l'enfrontament i la minva de vots, el comentari habitual era "no si ya decía yo que eran lenguas distintas". Tocat els collons... perdó. La gent no en té una pell tan fina quan li dius que dos més dos són quatre. Salut.

    ResponElimina

Cercar en aquest blog