Ortus i ocàs.

"Después del amor, la tierra.
Después de la tierra, nadie". 
Miguel Hernández (1910-1942)

Ortus i ocàs, aquests conceptes, emprats en astronomia per referir-se a l’albada i el crepuscle, i que marquen el començament de la claror del dia i el seu final, son prou vàlids, com a metàfora, per fer una reflexió  sobre les coses de la vida. I aquest cap de setmana de Halloween, carabasses il·luminades, castanyades i el record dels difunts, presidit tot per la por del gran misteri de la mort, bé s’ho deu valdre.

Néixer i morir, son l’ortus i l’ocàs d’un breu procés de consciència que en diem VIDA; una conjunció d’elements materials,  bioquímics, que mercès a un llarg procés evolutiu han configurat un món habitat per éssers vius, alguns d’ells dotats d’unes capacitats cognoscitives que els fan tenir consciència d’una part del món que els abasta: tot allò que els és accessible pels seus sentits limitats. És conegut que del món se’ls escapen colors que la retina no percep, olors, sabors i sons que la limitada capacitat dels seus òrgans, adaptats per l’evolució a les seves necessitats vitals, són incapaços de capir.

Aquests complexos organismes, s’han configurat des d’un  flux de circumstàncies evolutives que els han portat a l’estat actual, en un progressiu procés de milions d’anys que encara no s’ha aturat.

Però aquest éssers, al tenir consciència del seus limitats sentits, han desenvolupat un fort sentiment de por a la desaparició física, per la qual cosa han fantasiejat i han cercat la transcendència de la seva existència, imaginant-se que s’han creat a imatge i semblança d’un ésser quimèric i tot poderós, regulador i creador de les coses del univers, al que en diuen Déu. Quan morin, aquest ésser fantasiós els portarà a una nova dimensió on les seves consciències –o ànimes- seran premiades o castigades, per la qual cosa els que han assumit amb més força aquest transcendentalisme i s’han irrogat el paper de rectors d’aquests éssers, n’han fet una excel·lent i eficaç eina de control social. D’altres creuen que tornarà la seva consciència, reencarnant-se dintre d’altres cossos. Aquesta convicció d’una vida més enllà de la mort, els allibera de l’angoixa de la desaparició total de la seva consciència.

Avui sabem prou coses del món material per capir que el transcendentalisme és molt utòpic i que l’estat de consciència ho és en virtut d’una sèrie de mecanismes materials i bioquímics, que conformen la complexitat d’un ésser viu. Que es tornin a conjugar, en un futur, la totalitat de circumstàncies que configuren una vida singular d’un ésser en concret,  és més que improbable, per la qual cosa, penso, que la consciència humana singular està abocada a la desaparició. La pervivència és en la matèria, que no es destrueix ni es transforma.

Els antics, seguidors de cultes solars, celebraven amb llavors (castanyes, ametlles avellanes) l’arribada de la tardor i en feien un homenatge a la resurrecció que vindria passat el hivern. Aquesta resurrecció, penso que ja la deurien intuir en el context del gran cicle de la terra, les collites i la pervivència de la matèria, dintre dels límits dels seus coneixements i a l’abast dels seus sentits. I dintre d’aquest gran cicle és on penso que hi ha el nostre futur post-mortem, la qual cosa no deixa de ser, per a mi,  tan atractiva, o més, que els rars paradisos amb serafins tocant la cítara, o amb hurís ballant la dansa dels set vels pels segles dels segles.

Per il·lustrar una mica més la cosa, i contant amb el seu beneplàcit, em permetria recomanar el magnífic blog de HelterSkelter i la seva entrada d’avui on enllaça amb Duelity.