divendres, 26 de novembre del 2010

Els bucles de la Història (Carlins i lliberals).



El noi gran de Cal Talòs no era hereu de cap mena de patrimoni. Feia segles que els membres de la nombrosa família  malvivien com a masovers, conreant unes remences d’un vell monestir benedictí que havia estat desamortitzat per la Llei d’en Mendizabal, les propietats del qual havien anat a parar a una societat anònima amb seu a Barcelona.
Els de Cal Talòs sempre s’havien entès  prou bé amb els abats, els antics propietaris que amb tarannà paternalista negociaven els censos i les contribucions atenent les eventualitats del atzars d’una economia que depenia del ploure o la sequera, de la pedregada o la tramuntanada, però els anònims nous amos de la societat els havien imposat un contracte d’arrendament, que no entenia de males anyades ni de magres collites; cada any venia un administrador de Barcelona  a cobrar la quantitat estipulada, deixant-los sovint amb una mà al davant i una altra al darrera. Eren anys d’estretors i de misèria i ja feia temps que la gent se’n anava del camp a la ciutat i a les colònies industrials que s’anaven creant.  
La darreria del segle XIX era temps de canvi, però l’hereu de Cal Talòs no s’hi avenia. A la resignada rutina de segles de magror, s’hi afegia un analfabetisme integral i el desconeixement del que era el món més enllà de les valls on pasturaven les ovelles que mai havien estat seves.
El rector de la parròquia –un capellà colrat, irat i vehement-  els anava corsecant amb les seves proclames. El nou ordre era el caos i la fi dels valors del món antic. Tot el reguitzell dels mals els venia del progrés i la llibertat que defensaven els ‘sipaios’, nom despectius donat als soldats de l’exèrcit regular dels liberals, els regiments del qual eren de lleves fetes a la totalitat de la península, per la qual cosa parlaven el castellà,  una llengua estranya al país, apart que tenien fama de practicar el pillatge  i arranar la terra. El clergue cridava a defensar Déu, la Terra i un Rei, que tothom sabia que es deia Carles, però ningú el  coneixia.
Si l’hereu de Cal Talòs hagués après de lletra, potser hauria pogut entendre la proclama d’en Lluís Maria de Llauder del 10 de gener de 1869,  dirigida als electors de la circumscripció de Vic, que incitava a la revolta :
-“No quiero que Madrid viva a expensas de Cataluña, que la absorba, que lo centralice todo dejándonos en la inacción. Catalunya vivió traquila y libre con unos fueros gloriosos que le fueron quitados en nombre de la libertad. Reconquistemos pues estos fueros en la parte que sea compatible con la época moderna y con la unidad de la monarquía como los tienen en Navarra y Provincias Vascongadas. Este es el único sistema federativo posible en España, único que produciría economías y una noble y justa descentralización administrativa. Consecuencia de los fueros es la supresión de las quintas y matrículas de mar que no conocían nuestros antepasados, que conquistaron sin embargo el mundo”  
Ell no llegia diaris ni proclames, però, dintre d’aquest context, ja se’n cuidava el rector d’alliçonar la  parròquia de pagesos illetrats farcits de misèria i de rancor. 
El noi gran de Cal Talòs s’havia enrolat a una partida que depenia d’en Savalls. Es movien pel Ripollès, l'Alt Urgell i bona part del nord del Principat i per fi havia vist una mica de món més enllà de la seva tancada vall. Duia un fusell Remington armat amb  baioneta i lluïa boina vermella i espardenyes espellofades. Ell, reticent a les novetats, hauria preferit més anar amb el vell trabuc del seu pare ,que havia après  a disparar-lo fent un moviment circular, com de regadora, per escampar la metralla,  doncs aquell suplici de carregar el fusell  i tirar tret a tret al mig del combat el feien sentir molt vulnerable, tot  i que amb l’equip que duien els uns i els altres, els combats eren més sorollosos que sagnants. Quan de debò el fet adquiria caràcters tràgics era quan es feien presoners o s’ocupava una plaça, doncs no es donava quarter i s’afusellava  gairebé a tothom, ja fossin civils, militars o membres de la Milícia Nacional.  Si les guerres de per si ja són brutes, aquella va ser ben galdosa, gairebé tan galdosa com la que es va repetir seixanta anys més tard. 
           

16 comentaris:

  1. Les guerres carlines són un aspecte molt poc conegut de la nostra història per al gran públic.

    El desconeixement ha creat molts prejudicis, per exemple, contra les arrels reals del moviment carlí al nostre país.

    Fa uns anys vaig llegir un llibre molt indicat per introduir-se en les guerres carlines del XIX, L'hivern del Tigre. Andreu Carranza. Barcelona 2004. El recomano.

    Per cert, Alberich, proposo canviar el link del Savall pel de la versió catalana de l'entrada a la Viquipèdia. És més complet.

    ResponElimina
  2. Tirant,
    He llegit el llibre de l’Andreu Carranza i és molt il•lustratiu i ben ambientat, amb profusió de detalls de l’organització militar i de la època. Potser coneixes el d’en Marià Vayreda, "Records de la darrera carlinada” basat amb les seves memòries com a oficial de cavalleria. És un llibre deliciós, farcit d’anècdotes que li treuen la èpica bel•licista i un xic romàntica que acompanya aquesta mena de conflictes. He canviat el link que em recomanes. Gràcies.

    ResponElimina
  3. No coneixia el d'en Vayreda que em comentes. Me l'apunto! Gràcies per la recomanació!

    ResponElimina
  4. Un bon amic, especialiste en el carlisme, sempre em comenta en com ho hem convertit en una caricatura del que fou i com ens entestem en llegir-lo des d'una perspectiva actual i d'esquerres, cosa absurda i poc assenyada. Jo el reblo que els especialistes es prodiguen poc i que ens calen més publicacions i més conferències. Però, és clar, no sembla pas que les entitats que ho haurien de liderar hi tinguin gaire interès.

    ResponElimina
  5. Clidice,
    Aquesta és una pràctica que no només es fa amb el carlisme, sinó que amb la majoria dels aspectes de la Història en general, que es solen descontextualitzar i llegir en clau d’actualitat i d’interès polític. El carlisme és un fenomen social que s’ha de llegir dintre de les claus de la època, la qual cosa no vol dir que no estiguem donant voltes als mateixos problemes durant ja fa molt de temps. Per exemple: opino que els antics carlins del perfil proper al que esbosso al post, quan la guerra del 36-39, potser serien al costat de la República...:)
    Salut.

    ResponElimina
  6. Hi ha hagua una desinformació aposta sobre el carlismo, presentant-lo com un grupet residual sense importància.

    a banca proclames de vell com aquesta "No quiero que Madrid viva a expensas de Cataluña, que la absorba, que lo centralice todo dejándonos en la inacción." son completament actuals.

    Si és que estem ancorats EN EL TEMPS I NO AVANCEM.

    ResponElimina
  7. Francesc,
    S'ha volgut fer llegir el carlisme com la lluita de l'antigor contra la modernitat, quan la realitat era molt més complexa i amb molts més matisos socials i econòmics que s'ignoren. El mateix Marx (Carles, no Grouchom copntemporani dels fets, fa referència al carlisme, que el veia amb simpatia, com un moviment popular d'alliberament davant del capitalisme.

    ResponElimina
  8. Les guerres carlines estan desaprofitades a la nostra literatura, com si fossin absents de l'imaginari. Com que estic ficat aquests dies amb en Joan Perucho, com a mínim em consola que ho va saber agafar per a les Històries naturals.
    (Per cert: són "liberals").

    ResponElimina
  9. Galdos y sus Episodios Nacionales hablan de guerras, ocurre que nadie lee a Galdos...

    ResponElimina
  10. Aquestes històries que expliques, Ramon (inventades o no, es el de menys), tenen la virtut de acostar-nos al que jo en diria la "microhistòria". Al llegir, com dius, que aquests antics carlins podrien haver combatut 60 anys més tard al costat de la República, primer m'ha provocat un somriure escèptic, però rumiant-ho una mica he pensat: potser sí.

    I és que tot i ser un contrasentit -no em puc imaginar res més contrari a la República que un carlí- per al noi de cal Talòs, analfabet i sense més referències que les del rector de la parròquia, la revolució i la justícia social passaven per combatre a les "sangoneres" dels federals (o els lliberals, o els "afrancesats").

    Al final del Trienni Constitucional, que tan malament va acabar, els "realistes" -antecedents immediats dels futurs carlistes- no eren sinó gent ignorant i miseriosa reclutats i manipulats per les forces més reaccionaries. Les víctimes d'aquests "voluntaris realistes" van ser els lliberals que, als seus ulls, apareixen com a benestants i explotadors.

    ResponElimina
  11. Alberich,

    Les guerres carlines són les predecessores de la Guerra Civil. Per entendre-la, ens hi hem de remuntar. Van ser molt cruentes i encara queda molt per investigar i donar-ho a conèixer.

    ResponElimina
  12. Lluís,
    En Perucho tracta el tema a “Les històries naturals” amb la magnífica barreja de fantasia i ironia que li és habitual, situada en un context excel•lentment documentat de la Guerra dels Set anys i el periple de la fugida d’en Cabrera. . Els ‘herois’ són liberals i el ‘dip’, que és el mal apareix disfressat com un sanguinari guerriller carlí. Coincideixo amb tu amb que les guerres del XIX estan poc representades a la literatura i poc estudiades en general.

    ResponElimina
  13. Temujin,
    Galdós toca el tema en sus 'Episodios Nacionales', pero la guerras carlistas no son precisamente muy conocidas en la literaura en general, como tampoco se han estudiado en profundidad ni en los planes de formación ni en la investigación histórica.

    ResponElimina
  14. Brian,
    Tot i que no en soc un expert ni un estudiós rigorós de la Història, crec que tens raó: el carlisme s’alimentava de la beateria tradicional, la manipulació de la gent illetrada i és a les antípodes de la República, la qual cosa no significa que el seu substrat social no fos el d’una gent pagesa, pobre i sollevada, que va evolucionar cap al proletariat industrial i potser- i aquí especulo, amb la lleugeresa de no il•lustrar-ho prou bé- els seus hereus van ser els mateixos que posteriorment el 1936 formaven part dels sindicats i agrupacions obreres i van fer front a l’exèrcit sollevat i a les dretes, la lliberal i la tradicionalista, unides pel pragmatisme del voler guanyar.
    Els constitucionalistes o federals, apart dels que estaven enquadrats a l’exèrcit regular, que eren sotmesos a la disciplina castrense, ja eren gent més il•lustrada o potser illetrada, que vivia a ciutat i treballava a l’industria o al comerç, i en conseqüència estava a recer de les influències d’un clergat i un caciquisme bel•ligerant i demagog..
    El carlisme del 1936 ja no tenia a Catalunya el suport popular de la pagesia que va tenir amb anterioritat. El món industrial presentava un escenari diferent. En els casos de Navarra i Euzkadi, si que s’entronquen les velles reivindicacions foralistes i un sostrat catòlic de caràcter agrari del carlisme, tot i que mai van coincidir,. Doncs hi havia la gent d’en Fal Conde d’una banda ( el Requetè) i la del PNV que va fer costat a la República.

    ResponElimina
  15. Maite Mas,
    Crec que fa dos cents anys que fem la mateixa guerra, amb uns períodes més o menys llargs de treva: Comença amb l’enfrontament civil que va parell a la Guerra del Francès, segueix amb l’assonada reialista i la intervenció internacional ( els coneguts ‘Cent mil fills de Sant Lluís’) que acaba amb el Trienni Constitucional, a continuació, la mateixa contesa amb la carlinada de la ‘Guerra dels set anys’, la segona carlinada, i la tercera, del 1872 al 1876 i, finalment, la del 1936 1939. Cadascuna d’elles amb un escenari polític i social diferent, fruit de l’evolució, però sempre en joc les dues concepcions de l’Espanya: l’antiga, conservadora i clerical davant la modernitzant i progressista. I de rerefons els deures inacabats de la construcció d’un estat.

    ResponElimina
  16. Els meus besavis materns eren masovers i Carlins tal i com ho descrius, només que eren de Manresa. El que passa que a la guerra civil tenien molta por als comunistes perquè els hi van dir que deixarien de ser masovers i només serien jornalers i per això apoiaven al Franco

    ResponElimina

Cercar en aquest blog