Ortus i ocàs.

"Después del amor, la tierra.
Después de la tierra, nadie". 
Miguel Hernández (1910-1942)

Ortus i ocàs, aquests conceptes, emprats en astronomia per referir-se a l’albada i el crepuscle, i que marquen el començament de la claror del dia i el seu final, son prou vàlids, com a metàfora, per fer una reflexió  sobre les coses de la vida. I aquest cap de setmana de Halloween, carabasses il·luminades, castanyades i el record dels difunts, presidit tot per la por del gran misteri de la mort, bé s’ho deu valdre.

Néixer i morir, son l’ortus i l’ocàs d’un breu procés de consciència que en diem VIDA; una conjunció d’elements materials,  bioquímics, que mercès a un llarg procés evolutiu han configurat un món habitat per éssers vius, alguns d’ells dotats d’unes capacitats cognoscitives que els fan tenir consciència d’una part del món que els abasta: tot allò que els és accessible pels seus sentits limitats. És conegut que del món se’ls escapen colors que la retina no percep, olors, sabors i sons que la limitada capacitat dels seus òrgans, adaptats per l’evolució a les seves necessitats vitals, són incapaços de capir.

Aquests complexos organismes, s’han configurat des d’un  flux de circumstàncies evolutives que els han portat a l’estat actual, en un progressiu procés de milions d’anys que encara no s’ha aturat.

Però aquest éssers, al tenir consciència del seus limitats sentits, han desenvolupat un fort sentiment de por a la desaparició física, per la qual cosa han fantasiejat i han cercat la transcendència de la seva existència, imaginant-se que s’han creat a imatge i semblança d’un ésser quimèric i tot poderós, regulador i creador de les coses del univers, al que en diuen Déu. Quan morin, aquest ésser fantasiós els portarà a una nova dimensió on les seves consciències –o ànimes- seran premiades o castigades, per la qual cosa els que han assumit amb més força aquest transcendentalisme i s’han irrogat el paper de rectors d’aquests éssers, n’han fet una excel·lent i eficaç eina de control social. D’altres creuen que tornarà la seva consciència, reencarnant-se dintre d’altres cossos. Aquesta convicció d’una vida més enllà de la mort, els allibera de l’angoixa de la desaparició total de la seva consciència.

Avui sabem prou coses del món material per capir que el transcendentalisme és molt utòpic i que l’estat de consciència ho és en virtut d’una sèrie de mecanismes materials i bioquímics, que conformen la complexitat d’un ésser viu. Que es tornin a conjugar, en un futur, la totalitat de circumstàncies que configuren una vida singular d’un ésser en concret,  és més que improbable, per la qual cosa, penso, que la consciència humana singular està abocada a la desaparició. La pervivència és en la matèria, que no es destrueix ni es transforma.

Els antics, seguidors de cultes solars, celebraven amb llavors (castanyes, ametlles avellanes) l’arribada de la tardor i en feien un homenatge a la resurrecció que vindria passat el hivern. Aquesta resurrecció, penso que ja la deurien intuir en el context del gran cicle de la terra, les collites i la pervivència de la matèria, dintre dels límits dels seus coneixements i a l’abast dels seus sentits. I dintre d’aquest gran cicle és on penso que hi ha el nostre futur post-mortem, la qual cosa no deixa de ser, per a mi,  tan atractiva, o més, que els rars paradisos amb serafins tocant la cítara, o amb hurís ballant la dansa dels set vels pels segles dels segles.

Per il·lustrar una mica més la cosa, i contant amb el seu beneplàcit, em permetria recomanar el magnífic blog de HelterSkelter i la seva entrada d’avui on enllaça amb Duelity.           

Les restes del rancor.

Avui remenant vells papers i ordenant llibres he trobat una petita caixa on hi havia uns ferregots. Els he tret curosament, i he recordat com els havia obtingut.

Ja fa uns pocs anys, varem anar amb uns amics a seguir els indrets per on es va desenvolupar la Batalla de l’Ebre a la Terra Alta. Concretament varem pujar a la Mola d’Irto i a continuació varem seguir tota la carena de la Serra de Cavalls.

La Mola d’Irto, on s'hi veien les runes d'una vella ermita, estava arranada per causa del intens bombardeig que van sofrir. Recordo que hom no podia distingir de la grava que la cobria, les pedres de la ferralla dels projectils. Vaig collir-ne un trossos com a record.

A continuació, carenejant per Cavalls, veiérem els antics pous de tirador, els amagatalls on els soldats republicans s’havien refugiat de les bombes. Una creu de fusta amb una inscripció posada pels feixistes i amb esfilagarsades  i descolorides banderes franquistes, republicanes i senyeres penjant com drapots, presidia una de les cotes més elevades.

Un silenci sepulcral, com de cementiri, presidia l’escenari de l’antiga batalla. Un dels companys de caminada, visiblement suggestionat, creia sentir pudor de cadàvers i s’imaginava la munió d’esparracats soldats, arraulits darrera les roques, amb la visió de Corbera i les nuvolades a l’horitzó i les sentors fètides, barreja de femta, escombraries i mort, afegides a la por fatalista de la batalla.     

Havíem mirant els mapes  i sabíem que el dia que havia caigut Cavalls els moros havien grimpat per uns contraforts, mentre durava un fort bombardeig, sorprenent les aclaparades tropes que maldaven per sobreviure.  Varem fer la davallada, en sentit contrari al de l’atac, pel dret, per uns llocs on no baixava mai ningú, amb risc d'estimbar-nos.

Allà hi vaig trobar, ben bé al costat d’unes roques que deurien fer d’amagatall, unes pintes de munició.

Vaig guardar-les i tot seguit vaig esgarrapar uns maldestres versos, que us reprodueixo:

He trobat un projectil.

He trobat un projectil,

breu i menut

-calibre set noranta-dos-

Ànima de plom

i cuirassa de llautó,

fou daurat –ja fa molt temps-

ara és brut i rovellat.

Restà oblidat –bona fi-

setanta anys entre les roques

de la Serra de Cavalls. 

Rodola –ja inofensiu-

sobre el palmell de la mà

i traspua la seva gelor.

No té nom, ni senyal,

ni historia, ni sentit...

Restà ferralla amb ferralla;

metall nu al mig de roques...

Ja fa temps –setanta anys-

que fou dirigit a la carn tèbia

d’un inconcret enemic.

Ja fa temps- setanta anys-

feréstec i amenaçador,

xiulà des d’algun bàndol

-ves a saber ara quin era...!-

 He trobat un projectil,

breu i menut

-calibre set noranta-dos-

entre les roques de Cavalls,

més enllà de l’Ebre,

on hom hi matava i moria...

(Cavalls, octubre 2008)

Valoració reactiva d’una sentència.

Partim de l’axioma que el dret no pot regular allò que no és admès per la societat. Seria del tot inversemblant que es reguli que l’aigua no baixi per les conques, que no existeixi la gravetat, o s’obligui que la gent camini de quatre grapes i no a peu dret. Tampoc es pot regular allò que hom pensa o parla; si a mi em van parir, bressolar i parlar en català, no poden evitar que pensi en català i aquest estigma el tindré per tota la meva vida. Sempre hauré de traduir del català al castellà, del català al francès i amb més ajuda, per dominar-lo menys, a l’anglès, que són les llengües, que amb major o menor fortuna puc copsar. La mateixa cosa entenc els deu passar als nascuts i educats en altres llengües.

Ara bé, hi ha partits i en concret el Partit Popular i Ciudadanos que amb el tema de la defensa del presumptament malmès castellà a Catalunya, han trobat un filó per esgarrapar vots, i de passada, distreure la gent dels principals temes cabdals, com són les crisis financera i política i l'enquistada corrupció, de la que en son principals implicats i sospitosos.

El TSJC (la justícia si que és una de les coses que es regeixen pel principi d’unitat jurisdiccional) ha sentenciat contra la prevalença del català a l’Ajuntament de  Barcelona i al de Lleida, atenent unes impugnacions formulades pel Partido Popular i Ciudadanos, que anuncien que n’hi haurà més.  Atenent que el mot “prevalença” no exclou el respecte a d’altres llengües i no te res a veure amb el d’”exclusiu”, que no és el cas,  entenc que estem davant d’una ofensiva anticatalana amb tots els ets i uts, de cara a les properes eleccions.

També a les Corts Valencianes, ahir els senyors del PP van marejar la perdiu, per consensuar la presumpta intromissió de la Generalitat Catalana amb la dolosa intenció d’usurpar icones valencianes, com les Falles i d’altres, en un embolica que fa fort.  El representant del Bloc Nacionalista Valencià, senyor Enric Xavier  Morera hi va posar el contrapunt sarcàstic, quan va ridiculitzar-los demanant que també reclamessin davant del Govern Alemany el fet que s’hagin apropiat  de la paella i la cuinin amb “chorizo”...Potser no era la seva intenció, però molts dels representants del Partit Popular es podrien sentir al·ludits pel comentari en la seva qualitat de destacats sospitosos de les corrupteles més sonades.  

Aquestes invocacions de la dreta –cada vegada més extrema- a la paranoia popular i a la desunió entre els pobles son d’una irresponsabilitat i una manca d’escrúpols de la que algú hauria de respondre algun dia.

Totes aquestes coses, mentre acomiadem a en Joan Solà, m’emprenyen  força.  

   

Desfent tòpics:

Hi ha uns quant tòpics circulant pel món en forma de llegenda urbana:

• Que les hamburgueses no són d’Hamburg.
• Que les salsitxes de Frankfurt no són de Frankfurt.
• Que l’”ensaladilla” russa, no és de Russia.

En aquest cas us puc assegurar que l’amanida de patates i verdures amb maionesa,  amb la variant de sense olives ni tonyina, és la genuïna “ensaladilla” russa que tants maldecaps en forma d’infeccions per salmonel·la ha provocat al llarg dels temps a casa nostra.

Us en poso una tangible evidència d’una genuïna “ensaladilla” russa servida en un restaurant rus. 

Ho deixo aquí per a general coneixement i deguda constància.  

   

Juan José Lopez Burniol i la doble crisis a Espanya.

Foto treta de la xarxa

Dintre de les activitats de L’Aula d’Extensió Universitària de Sabadell per a la Gent Gran –una iniciativa per potenciar la continuïtat en el coneixement de qui ja està retirat del món dels actius laborals- ahir va donar una conferència en Juan  José López Burniol, notari i conegut col·laborador de diferents mitjans, amb el  incitant reclam de “La doble crisis a Espanya: causes i sortida”

En López Burniol va anar desgranant les causes i els efectes de la doble crisis espanyola –la política i la econòmica-  fent evident que a casa nostra ressalten les coincidències històriques de les depressions   econòmiques mundials amb les crisis polítiques internes, tal com va passar amb la del 1929 i la República, i actualment amb la crisis financera i l’esclat de les contradiccions internes i la fallida de l’estat de les autonomies.

La crisis global la va qualificar com una irreversible decadència crepuscular d’occident (la dels blancs) que fins ara vivíem de la misèria d’un tercer món no desenvolupat, amb una gradual i no aturable  pèrdua de poder hegemònic davant les economies emergents d’Àsia .  

Desprès d’haver passat per l’anàlisi de la crisi financera i la seva incidència en el context especial del nostre país, ressaltant que la nostra “no era una crisis de mercats, sinó de mercaders”, pel paper galdós de molts capitans de les finances internacionals, va farcir d’anècdotes sucoses les seves explicacions, sense donar noms, però posant en evidència el paper de les entitats financeres, dedicades a potenciar  l’economia especulativa i col·laborant en el desmantellament de la laboriositat i l’esperit emprenedor que havia caracteritzat la dinàmica econòmica de Catalunya, ressaltant que aquests efectes provenien del fet causal de l’ascens social de bona part de la classe treballadora  i que gairebé tothom s’apuntava al carro especulatiu, del que n’és un clar exponent la bombolla immobiliària com a fenomen sociològic generalitzat. Hi va afegir que aquest fenomen anava acompanyat de la pèrdua de valors tradicionals com la laboriositat, i la persistència en la feina del dia a dia en un context de productivitat.

Situats en l’escenari desmoralitzador de la crisis econòmica,  va ressaltar que tenim molts números per sortir-ne ben parats,  pel nostre context geogràfic, amb les comunicacions amb el creixent Pacífic, via Suez, la influència cultural amb l’Amèrica llatina i bona part dels Estats Units, i el bon paper de les nostres exportacions, a més de tenir unes adequades infraestructures per atendre les demandes; donades aquestes conclusions més balsàmiques que optimistes, va passar a l’anàlisi polític.

Va ressaltar el fracàs dels intents espanyols de crear un estat centralitzat; intents que ja provenen del segle XVII de l’època de Felip IV i el Conde Duque de Olivares; va dir que  el catalanisme històric havia superat les successives crisis de la pèrdua de la Guerra de Successió a començaments del XVIII i aguantà l’envestida del XIX  i del XX, pervivint a dues dictadures (la de Primo de Rivera i la de Franco) Les causes d’això les atribuí a  la pervivència d’un sentit cultural, el pragmatisme català  i la integració, que fa que la majoria de la gent que ha vingut a aquest país s’hi senti identificada –va posar d’exemple les  noves generacions provinents de les emigracions de la primera meitat del segle XX i en bona part la dels anys seixanta cap aquí, que no difereixen en la seva catalanitat de la gent de vella nissaga - Va destacar el fet de que tinguem un president emigrant, cosa que, al contrari, seria  inaudit en d’altres comunitats.

Entrant  en els tòpics, ressaltà el individualisme català com a defecte, doncs “si tota la gent que des de Madrid defensa Catalunya ho fes unida, moltes coses s’haurien fet d’altra manera”.

Destacà l’Estatut, no com un fiasco de la política catalana, sinó com el fracàs de la política de les autonomies i l’evidència de la impossibilitat d’un estat federal a curt termini. Posats a cercar culpes, en va repartir per totes dues bandes: La manca de flexibilitat dels diferents governs ha degradat la vida política, i especialment des de la darrera majoria absoluta del PP amb el senyor Aznar. També deplorà el persistent i improcedent paper interventor del poder judicial al  món polític, com a mostra de la feblesa de l’Estat.  

Va definir  les possibles relacions Espanya/Catalunya, tècnicament, com a confederals i va prevenir, malfiant-se  de la voluntat sobiranista de bascos i navarresos: ultimat el procés de violència i assolits els beneficis econòmics, bascos i navarresos deixaran les coses tal com són ara i Catalunya es quedarà més sola que la una.

Va concloure l’anàlisi, valorant que seria desitjable una relació federal amb Espanya, entenent que per avui és improbable, i atenent que les tesis sobiranistes estan prenent volada.

Acabada la presentació, no va haver-hi possibilitat de col·loqui, la qual cosa hagués pogut ser molt sucosa.

A mi em van quedar algunes preguntes o reflexions al pap:

• Les divisions històriques i les situacions previes a les de la constitució de l’Estat, cap el 1812, són difícilment invocables en el segle XXI.
• Els “fets diferencials” són, senzillament les varietats jurídiques preexistents i que l’Estat espanyol no ha pogut unificar, via consens, com va fer França a començaments del XIX, Alemanya i Itàlia a finals del XIX. Catalunya, València, Aragó i Balears disposen d’un dret civil propi i això no es pot fàcilment subsumir en una única constitució ni en un procés d’unificació estatal. Afegim-hi els drets forals i les varietats econòmiques de les que gaudeixen algunes comunitats, mercès pactes de pau, “abrazos de Vergara”, i mèrits per “casus belli”, com el de la Diputació Foral de  Navarra.
• Per tot això, l’Estat espanyol és feble, molt feble, la qual cosa contrasta amb el fort sentiment nacionalista espanyolista de mitja Espanya, la qual cosa perpetua la  crisis i la manca de consens. D’altra banda,  a mitja Catalunya li passa el mateix fet. El resultat d’això sempre serà una solució de tipus reactiu.  

• Si el denominat “problema catalán” no seria bo solucionar-lo mitjançant  un senzill fenomen reactiu  per part dels uns i dels altres, com sempre ha estat,  potser ens cal una reflexió molt més profunda i analítica a tots plegats:
• Si entenem que l’Estat espanyol està immers en una crisis política permanent  i hipotecat  per la manca de consens en coses molt importants, com el propi dret civil, i veient-se obligat a una excessiva delegació de poders, i ens cal un replantejament constitucional, potser caldrà tenir en compte que Catalunya i Espanya han fet, sense consens, el mateix incert recorregut constitucional des del 1812, per la qual cosa moltes de les causes, els efectes i els errors són coincidents. L’Estat està afeblit atesa la seva pròpia manca de consens i el poder, atomitzat amb el “café para todos”, amb gran i inusual repartiment. Qui pot ser capaç de tornar endarrere amb temes com els drets forals, l’autonomia municipal, que el seu dia va donar cobertura al vell caciquisme, i avui està provocant la seva continuïtat i pervivència en el temps ?   
• Catalunya exerceix un poder mimètic amb la resta de comunitats: El que ella faci serà més ben vist o més mal vist, però totes les comunitats s’apuntaran als seus continguts, per la qual cosa no hi podrà haver mai solucions senzilles.
• Tenim un plantejament estratègic per donar solucions polítiques als nostres problemes interns?
• Podem definir i posteriorment consensuar un model d’estat amb cara i ulls?
• Quin sentit pot tenir parlar de federalisme o sobiranisme, si ambdues comunitats persistim en els mateixos errors constitucionals ?  

Qui li posa el picarol al gat, ja sigui a l’est o a l’oest de l’Ebre?.

Malgrat els meus dubtes, l’enhorabona i el meu personal agraïment al senyor López Burniol per la seva brillant exposició.

Del plaer de no viure engabiat.

 

Els sentiments de llibertat poden ser subjectius, fruit d’un empresonament real o fictici del nostre esperit. També poden ser ben evidents, amb unes pesades i gruixudes reixes davant dels ulls.

 Hom pot posar reixes arreu i empresonar paisatges físics i anímics.   També hi ha individus,  pobles i nacions que pateixen aquesta mena d’opressions; aquests sentiments de ser ocells engabiats. Sense anar més lluny, la nostra terra n’és una amb creixents sentiments d'angoixa compartits per molta gent. 

 He fet el senzill i ingenu acte d’ empatia de posar-me a la pell de l’ocellaire i he engabiat uns paisatges  de Calella de Palafrugell  per tenir el plaer d’alliberar-los tot seguit. 

Amb aquest senzill gest he descobert que se m'eixamplaven els pulmons i tot agafava una nova i diàfana realitat: Era el tangible sentiment de la llibertat sense limitacions !.

  

Sant Petersburg (2) Més sobre la presa del Palau d’Hivern

Dia de tardor, rúfol i fred, idoni per anar a prendre el Palau d’Hivern a Sant Petersburg. .

Primer, per entrar en situació, cal encomanar-se a l’efígie d’en Lenin, que des del seu monumental pedestal, ens assenyala amb la gorra, com retraient a tot el poble rus per haver-se desviat dels postulats que els haurien manat cap al Socialisme.

-         “No me’n donis la culpa, noi!- li dic, com aquell qui prega a la Moreneta-  demana-li comptes al teu amic Stalin, que deu fer-te companyia al més enllà. Va ser  ell qui en va fer una interpretació molt particular de la teva dictadura del proletariat i va portar a la gent de les Repúbliques Soviètiques a unes aventures que déu n’hi do...Si no hagués estat per ell, potser encara tindríem alguna esperança.

-         Va ser ell qui es va carregar a en Trotsky  i a tothom qui li feia nosa;  va fer la viu viu amb el pacte Germano Soviètic, que gairebé li surt bé, doncs va deixar amb el cul enlaire les democràcies occidentals, que esperaven una confrontació entre l’Alemanya Nacionalsocialista  i la Unió Soviètica, per anar ells, una vegada exhaustes i eliminades les posicions antagòniques totalitàries, a salvar el món. Aquesta estratègia la van seguir durant tota la Guerra Civil Espanyola, jugant a la puta i la ramoneta amb la “no intervenció”, esperant que saltés la guspira entre alemanys i russos, però el teu “amic” Stalin va ser més viu que tots ells, i amb tanta especulació maquiavèl·lica, els que en varem sortir perdent varem ser nosaltres, que varem haver d’aguantar aquell general rabassut i sanguinari durant quaranta anys...(si noi, si: tota una vida, a més de les malvestats que es van fer). Tot i que l’alemany va ser més caparrut i quan es va veure les orelles a Europa, es va llançar contra el teu país, la cosa li va sortir prou bé a l’Stalin dels collons.

-         Bé, ara que ens hem sincerat espero que em donis la teva benedicció per anar a prendre el Palau d’Hivern”.

Un cop retuda la protocol·lària i nostàlgica visita a en Lenin, ja es pot anar cap al Palau d’Hivern i prendre’l, pel mòdic preu d’uns pocs rubles que et cobren per l’entrada.

Quan has passat pel torn de comptar els visitants, et trobes davant d’una escala, que és la mateixa que hem vist moltes vegades amb els bolxevics pujant, amb els fusells armats amb les baionetes, tal com ens els va ensenyar l’Eisenstein en el seu film.  Avui, però, només s’hi veu una munió de turistes orientals i d’altres procedències, dividits en grups més o menys sorollosos, els guies dels quals malden per fer-se sentir en el brogit del guirigall.

Com que som al pont del Pilar hi ha un bon estol d’espanyols fent xivarri per les sales.

Sento un comentari solt d’una gent d’un grup. Una senyora amb pinta de ser perceptora de drets passius de l' Estat, manifesta:  

“¡Cuanta riqueza que hay aquí. Claro, con todo el oro que los rusos se llevaron de España, ya podrán!”

Em tremolen les cames. Sento com un cobriment, mentre vaig recordant les imatges impactants de l’"Octubre" de l’autor del “Cuirassat Potemkin”. Estic per sortir corrents i tornar-me’n  al davant de la imatge del camarada Lenin, per si fa un miracle i m’emancipa d’una vegada d’aquesta pesada càrrega que és la de la nacionalitat que consta en el meu passaport. 

  

Tarifa, una ciutat d’estètica magribina, on no s’hi veuen àrabs.

Tarifa al migdia es deixa acaronar pel sol, com una amant peresosa. Els vents càlids la perfilen, neta i polida, com una ciutat magribina més, amb els seus arcs mudèjars i la blancor dels seus carrers.

Les ciutats fan l’olor del que hom hi menja;  si Palafrugell put a sofregit, Tarifa, a fregida de peix.

És diumenge. La gent beu canyes de cervesa  i “vino fino” per les terrasses o passeja per La Alameda  on hom hi pot veure molts turistes badant, com nosaltres.  

Algú constata que estant a tan poques milles del Àfrica, no s’hi vegin magrebins, ni dones amb vels...” Son massa a prop de casa seva i aquí només embarquen i desembarquen, per anar ràpidament cap al interior, seguint la quimera del totxo, la industria  i la recollida de la fruita, per això no els veus pel carrer, doncs els sembla estar encara a l’altra costat de la tanca” –especula algú de la colla.

Surt la broma fàcil i políticament poc correcta: “És que n’hi ha més a Terrassa que aquí”...  

Un mosaic a la “Puerta de Jerez”  explica  la presa de Tarifa pel rei  Sancho IV  el 1292 " als moros", dits així, sense complexos, cosa que a casa nostra ens haurien fet canviar per algun eufemisme. Aquí tothom ho troba normal i sembla no tenir un sentit despectiu com a casa nostra.

És clar que pels carrers encara s’hi veuen rètols franquistes...

Cercant una onada quimèrica .

Deu tenir uns cinquanta anys, ja repicats, i se’l veu seient damunt d’una duna de la costa de Tarifa, de cara al mar, abraçat a una taula de surf. Un gos negre i bon jan voleia enjogassat al seu voltant. El paio li tira alguna cosa, que el quisso li torna, remenant la cua, esperant tornar-la a anar a buscar.  

És un tipus colrat pel sol, que parla un anglès d’antic executiu, amb accent del nord europeu. Quan s’expressa en el poc castellà que coneix, ho fa imitant la musicalitat i la cadència gaditana, menjant-se les lletres dels finals i metamorfosejant les ces amb les esses. La pell resseca de la seva espatlla llueix algun complicat tatuatge que no acabo d’interpretar. És sec com les retorçades branques que la ressaca i el ponent  porten de la Àfrica propera. Put a sal i a fum.

És eixut i es confessa auster i poc sociable. Busca el sol i la llum que no hi ha a la seva Dinamarca natal. Menja poc i no beu res més que aigua. Alguna cigarreta de haixix li dona la lluentor intensa de la seva mirada, i la seva ànima es mou amb la cadència del monòton “ reagee” que sona d’un petit bar de platja, on hi ha una colla de joves amb vestit de neoprè, bevent combinats exòtics  .

Explica que era un important executiu d’una multinacional, però que se’n va afartar i va deixar la seva dona i els fills per dedicar-se a voltar pel món amb una autocaravana. Fa anys que no es compra roba i s’ha deixat créixer el cabell, que es recull amb una cua.

Avui s‘ha distret de la visió permanent de les ones del mar, amb la silueta de la costa africana insinuada a l’horitzó difuminat per la calitja i el fet li ha permès tornar-lo al món de la comunicació amb altri i fer evidents les seves icones. Si hi hagués llevantada només estaria pendent de la mar:  La seva quimera i la finalitat de la seva vida és la de trobar una gran onada, gairebé un tsunami, que l’engoleixi. A aquesta finalitat li dedica la resta de la seva vida. Diu que aquesta mística  i quimèrica recerca li ha permès gaudir de les més esplendoroses postes de sol que mai li serien  permeses si seguís assistint a les poc estimulants reunions d’executius abocats al desenvolupament d’alguna futilesa per complicar una mica més  les coses del nostre món. Potser té raó.  

Espanyols de croada a Rússia.

Talment com la gent jove russa sembla haver oblidat l’etapa soviètica, encara et parlen del que va representar la Gran Guerra Pàtria, i en aquesta contesa hi estan tots d’acord que va ser un titànic esforç amb gran despesa de vides i recursos. Concretament Leningrad –avui dita, com abans de la Revolució,  Sant Petersburg- va perdre les tres quartes parts dels seus habitatges i va patir més d’un milió de morts de fam, de fred i per causa dels bombardejos i els combats, durant el setge ferotge que durant 900 dies els van tenir aïllats de la resta del món, del 1941 al 1944.   

 És coneguda la participació espanyola d’una divisió, la 250ª ( l’anomenada División Azul) al costat de les tropes nazis alemanyes combatent a la Unió Soviètica del 1941 al 1943; doncs bé, aquesta divisió va participar al sagnant setge.

Si procures treure el tema, val més fer-ho amb tota la delicadesa del que ets capaç, doncs pots tocar alguna fibra prou sensible.

La Maria, que parla castellà i és la nostra amable amfitriona, col·lega d’uns amics amb els que viatgem, ens acompanya a visitar el palau d’estiu a la ciutat de Pushkin i el de Pávlovsk, ambdós a les afores, una vintena de quilometres al sud, de Sant Petersburg. Pushkin és una petita ciutat  construïda al voltant dels palaus imperials i per acollir el reguitzell de servidors que acompanya la cort i llueix el nom del conegut poeta.  Aquests palaus han estat reconstruïts, doncs quan el setge de Leningrad van ser ocupats pels nazis i, pràcticament destruïts.

La Maria és una noia russa de trenta-tres anys i no va viure la guerra, però en guarda la memòria històrica: la seva família la va patir, i una tia àvia seva va morir de fam quan el setge, apart d’altres desgràcies familiars. Dels nazis en parla amb força ressentiment i observo que quan s'hi refereix, només els diu nazis i no alemanys, fent-ne una clara distinció entre uns i altres.  Li deixo caure que amb ells hi havia  feixistes espanyols, i em diu, amb precisió d'experta, que exactament som per on operava la 250 divisió alemanya formada per voluntaris espanyols  i que aquí mateix,  a la ciutat de Pushkin, hom hi va lliurar una batalla i hi ha un cementiri de guerra on n’hi ha un munt d’enterrats. Em diu que més avall a uns centenars de quilometres, a Nóvgorod també n’hi ha més.

Li explico que no tots eren feixistes ni nazis, que molts eren de lleva, especialment els que van anar rellevant les baixes de la primera foguerada,  i que fins i tot, n’hi havia  de republicans, que s’havien allistat per mirar de passar-se a les files russes. La Maria em mira amb els seus ulls dolços de color de mel amb tot l’escepticisme del món, sense deixar de somriure. -“No ho havia sentit a dir mai”- em diu- “sempre es bo conèixer els punts de vista dels altres”.

Em sento confós i em pregunto el perquè m’haig de carregar amb el pes de la culpa  d'aquella gent i fer-me’n responsable, justificant-los pel fet de ser els meus conciutadans, davant d’aquella noia que guarda la memòria històrica de les malvestats que  van fer als seus, essent els mateixos  que ens van agreujar a nosaltres, sense donar-nos l’oportunitat de rebre cap mena d’excusa ni oferir-nos cap mostra de penediment.  

Opto per callar i seguir admirant els ocres del bell paisatge tardorenc.  

Sant Petersburg.(1) De com anar a prendre el Palau d’Hivern.

Sant Petersburg –abans Leningrad i anteriorment Petrograd- és una simfonia d’aigua, barroc i neoclassicisme. Els seus cinc milions d’habitants ocupen unes vivendes d’aquell estil pragmàtic i monòton, que també  trobem a les nostres barriades promogudes per la Obra Sindical del Hogar de les èpoques del infaust general manaia. És una ciutat nova, doncs en Pere el Gran la va promoure quan va arrabassar aquelles terres als suecs a principis del segle XVIII i es va anar desenvolupant com a capital imperial fins que la revolució d’octubre va fer taula rassa amb la família imperial, les restes dels quals jauen en pau, amb tots els seus avantpassats Romanov a la catedral de Sant Pere i Sant Pau.  

Una de les coses que cal fer és anar a prendre el Palau d’Hivern, que és un enorme conjunt de palaus, pintats de color verd i blanc, com una gran mona de pasqua, el conjunt dels qual se’n diu l’Ermitatge. 

 Per prendre el Palau d’Hivern, ja no cal anar-hi armat amb mosquetó i baioneta, ni ser bolxevic,  ara et deixen entrar pagant entrada i t’ensenyen les col·leccions de pintura, escultura i joies que hi ha dipositades a l’Ermitatge,  custodiades per unes iaies que pesen figues per les diferents sales on l’emperadriu Caterina la Gran sembla ser que empaitava els cepats membres de la seva guàrdia personal.

Amb la Rússia Soviètica els passa una mica la mateixa cosa que a nosaltres amb el franquisme: la gent jove ni te’n parla.  Malgrat això hi ha una sèrie de tics que de ben segur en són la seva herència; es nota una sensibilitat per la plena ocupació, i a tot arreu hi ha un munt de gent treballant: cambrers a dojo; dependents i dependentes arreu; les iaies que pesen figues als museus; munts de gent vigilant al metro. Una altra cosa és un disciplinat sentit del civisme, custodiat per una policia molt severa i un autoritarisme evident exercit per part de qualsevol persona amb uniforme i poder burocràtic, ja sigui el recepcionista d’un hotel o l’hostessa que et mira la tarja d’embarcament a l’aeroport. 

Sembla ser que en Lenin segueixi vetllant pels valors que va pregonar quan van assaltar el poder el 1917.    

A casa nostra també en sabem de l’herència d'un franquisme, aparentment oblidat; els consells d’administració d’empreses estatals privatitzades, entitats bancàries i d’estalvi, i excel·lentment i ben remunerades canongies en forma de llocs i càrrecs de responsabilitat administrativa, n’estan ben farcides.

        

Imatges d'un retrobament.

Soc nascut a Sabadell, i porto més de trenta anys treballant fora, anant-hi només a dormir i fugint-ne els caps de setmana, per la qual cosa en soc gaiebé un foraster. 

Ara tinc una mica més temps i redescobreixo la meva ciutat. Retrobo velles amistats i me’n adono de certs racons que havia obviat. Em trobo amb els vells paisatges pels que havia anat sempre amb massa pressa i on ara hi trobo matisos abans insospitats.  

 Com a la vida mateixa, hom pot tornar a enamorar-se d’aquelles persones, paisatges, sensacions i vivències  que li semblaven inexistents o perdudes per sempre més.

"Our Town". La ciutat campament.

Sabadell anys 50

“Our Town” és una famosa peça teatral escrita per en Thornton Wilder. Personalment en guardo un especial record, doncs ja fa molts anys vaig col·laborar en un muntatge que hom en va fer a Sabadell.

“Our Town” expressa l’emotivitat dels sentiments contrastats de diferents situacions que és donen al voltant d’una comunitat ciutadana, que en aquells moments nosaltres varem traduir en el que era un entranyable Sabadell, que ens era molt propi.

Aquells anys, Sabadell era una ciutat  bruta, farcida d’ocres i fums, industrialitzada i sorollosa, on era permanent el brogit del “txaca-txaca” dels telers, els renecs dels carreters que traginaven caixes de fil i peces de roba d’una quadra a una altra, els udols de les sirenes dels vells vapors que cridaven els treballadors dels diferents torns; la bellugadissa de la gent anant i tornant de treballar, uns amb granota blava i d’altres amb vestit d’estam, camisa blanca i corbata. Sabadell pudia  a oli pesat, a llana humida, a pixum i femta de cavall i a suor neta.

Aquell Sabadell que havíem vist de molt joves, quan vestíem una bata ratllada que ens tapava els genolls bruts amb les nafres del darrer partit de futbol iels pantalons apedaçats, i anàvem amb el pa i la xocolata de l’esmorzar, embolicat tot amb un full de paper de diari, a classe, a cantar el “Cara al Sol” abans de memoritzar les taules de multiplicar i la cronologia dels reis, les batalles  i els fets més notables de la manipulada Història, era un rusc en ebullició. Un rusc d’obrers, menestrals i algun pagès residual, en constant bellugadissa.   

Hi havia dos nivells de formació: l’oficial i reglat i el del carrer, la família i les fàbriques. El primer era el monocord programa del franquisme, amb les regulars dosis de nacionalisme barat i clericalisme castrador, del que ningú en  feia gaire cas.   Del segon, en rebíem les millors lliçons: sentit de classe, companyonia,  sindicalisme real al marge del vertical, militància política, catalanisme, solidaritat; resumint: els vells valors de la República i els republicans.

Ja s’hi podien escarrassar clergues i professors falangistes, que aquelles arrels populars no les havia pas pogut arrencar el franquisme. Se’ns va generar una mena d’escepticisme i una desconfiança amb tot el que ens venia donat per les instàncies oficials i ens varem avesar a fer més cas del que veiem nosaltres mateixos pels nostres ulls i el que ens ensenyaven alguns companys de feina -als catorze anys, molts ja treballàvem, al mateix temps que seguíem estudiant- que el que ens deien alguns professors o llegíem als diaris.

Aquella ciutat bruta, proletària  i entranyable s’havia desenvolupat de manera anàrquica al voltant dels antics vapors, on s’havien anant bastint les modestes cases “angleses”, llargues i estretes, sense aigua corrent - i amb prou feines amb electricitat- fossa sèptica, i a l’”eixida”, una mica de pati per criar-hi unes gallines i uns conills, alguna tomaquera i uns rosers. D’aquell  urbanisme pragmàtic i improvisat, l’Andreu Castells -un historiador local- en digué la ciutat campament .

Avui les coses han canviat; Sabadell ha passat del sector industrial al dels serveis. Aquell Sabadell de 60.000 habitants en té gairebé 200.000.

L’impagable i malaguanyat alcalde Antoni Farrés (1945-2009)  fill de la generació que va viure aquella etapa de zenit i ocàs que va de la fi de la Guerra Civil als nostres dies,  va ser el motor del canvi i la transició i sort d’ell i la seva visió.

Sabadell és ara una ciutat molt més lluminosa, neta, mestissa, burgesa, potser una mica dividida entre  la gent del centre i la de la perifèria,  i que ha llençat les velles granotes del treball  pels dictats de la moda imposada per “El Corte Inglés”.

El futur és la gran incògnita. Aquella gent que ho tenia tot molt clar i sota la mordassa sabien qui era qui, ja no existeix. Els seus fills s'han desclassat. El vèrtex de la piràmide és en mans d’ alumnes d’escoles de negocis que, sense cap mena de planificació estratègica, gestionen les crisis conjunturals o estructurals ( no ho saben ells ni nosaltres).Sembla ser que molts treballadors, avui a l'atur, no serien capaços de tornar a embrutar-se les mans d’oli, malgrat les hipoteques,  doncs els han educat per dur un rei al cos. Els valors han canviat i aquella ciutat campament ho ha deixat de ser per anar, de forma ineludible, a integrar-se a un magma inconcret que ningú ha previst. Si el retrat surt amb barba, potser serà Sant Antoni, i si no, la Puríssima Concepció.            

          

Calella dintre d'un marc.

Calella a l’octubre és com una meuca laxa de tant fer l’amor.

Resta lànguida i exhausta del brogit dels mesos estivals, jaient blanca i mig dormida entre el Cap Roig i el de Sant Sebastià, des de on els vespres un far llença uns rajos de llum, talment fossin insinuants picades d’ullet. 

Les cales humides acullen un sol tímid i escadusser, just per filtrar-se per les voltes del Port Bo i permetre il·luminar els passos del camí de ronda.

Lluny dels anys que la pesca era el mitjà de vida dels seus habitants, llurs velles cases –avui bastides per estiuejants barcelonins o gironins- resten tancades, donant al raval pescador de Palafrugell un aire fred de poble fantasma.  

La mar, lliure de veles i el brogit de les embarcacions de motor, pren alè per agafar l’embranzida de les llevantades del hivern.  

Unes velles barques de pesca, de tramoia, posades per fer bonic, jeuen a la platja com llangardaixos de cartró.  

 Aquest és el paisatge dintre del marc. Mes enllà del quadre, hi deu haver una segona realitat on tot es vegi de manera molt més realista.