Sant Petersburg (2) Més sobre la presa del Palau d’Hivern

Dia de tardor, rúfol i fred, idoni per anar a prendre el Palau d’Hivern a Sant Petersburg. .

Primer, per entrar en situació, cal encomanar-se a l’efígie d’en Lenin, que des del seu monumental pedestal, ens assenyala amb la gorra, com retraient a tot el poble rus per haver-se desviat dels postulats que els haurien manat cap al Socialisme.

-         “No me’n donis la culpa, noi!- li dic, com aquell qui prega a la Moreneta-  demana-li comptes al teu amic Stalin, que deu fer-te companyia al més enllà. Va ser  ell qui en va fer una interpretació molt particular de la teva dictadura del proletariat i va portar a la gent de les Repúbliques Soviètiques a unes aventures que déu n’hi do...Si no hagués estat per ell, potser encara tindríem alguna esperança.

-         Va ser ell qui es va carregar a en Trotsky  i a tothom qui li feia nosa;  va fer la viu viu amb el pacte Germano Soviètic, que gairebé li surt bé, doncs va deixar amb el cul enlaire les democràcies occidentals, que esperaven una confrontació entre l’Alemanya Nacionalsocialista  i la Unió Soviètica, per anar ells, una vegada exhaustes i eliminades les posicions antagòniques totalitàries, a salvar el món. Aquesta estratègia la van seguir durant tota la Guerra Civil Espanyola, jugant a la puta i la ramoneta amb la “no intervenció”, esperant que saltés la guspira entre alemanys i russos, però el teu “amic” Stalin va ser més viu que tots ells, i amb tanta especulació maquiavèl·lica, els que en varem sortir perdent varem ser nosaltres, que varem haver d’aguantar aquell general rabassut i sanguinari durant quaranta anys...(si noi, si: tota una vida, a més de les malvestats que es van fer). Tot i que l’alemany va ser més caparrut i quan es va veure les orelles a Europa, es va llançar contra el teu país, la cosa li va sortir prou bé a l’Stalin dels collons.

-         Bé, ara que ens hem sincerat espero que em donis la teva benedicció per anar a prendre el Palau d’Hivern”.

Un cop retuda la protocol·lària i nostàlgica visita a en Lenin, ja es pot anar cap al Palau d’Hivern i prendre’l, pel mòdic preu d’uns pocs rubles que et cobren per l’entrada.

Quan has passat pel torn de comptar els visitants, et trobes davant d’una escala, que és la mateixa que hem vist moltes vegades amb els bolxevics pujant, amb els fusells armats amb les baionetes, tal com ens els va ensenyar l’Eisenstein en el seu film.  Avui, però, només s’hi veu una munió de turistes orientals i d’altres procedències, dividits en grups més o menys sorollosos, els guies dels quals malden per fer-se sentir en el brogit del guirigall.

Com que som al pont del Pilar hi ha un bon estol d’espanyols fent xivarri per les sales.

Sento un comentari solt d’una gent d’un grup. Una senyora amb pinta de ser perceptora de drets passius de l' Estat, manifesta:  

“¡Cuanta riqueza que hay aquí. Claro, con todo el oro que los rusos se llevaron de España, ya podrán!”

Em tremolen les cames. Sento com un cobriment, mentre vaig recordant les imatges impactants de l’"Octubre" de l’autor del “Cuirassat Potemkin”. Estic per sortir corrents i tornar-me’n  al davant de la imatge del camarada Lenin, per si fa un miracle i m’emancipa d’una vegada d’aquesta pesada càrrega que és la de la nacionalitat que consta en el meu passaport.