Plou i fa sol.

Plou i fa sol,

les bruixes es pentinen.

Plou i fa sol,

les bruixes porten dol.

De menut havia sentit cantar aquesta aparent ingènua cançó –dic aparent ingènua, doncs darrera les més innocents estrofes sovint s’amaguen els vells prejudicis de la més negra superstició- Les donotes, sospitoses de conjurar tempestes i malvestats,  estan dolgudes per la lluentor del sol, que s’alterna amb la negror de les nuvolades que porten llamps i trons,  misèria i pedregades. Les velles conreadores de malures i infanticidis són felices amb  el mal aliè i porten dol per la frustració dels seus objectius.

L’angoixant cerca de la felicitat de la nostra cultura occidental porta a aquesta mena de contradiccions: allà on comença la felicitat dels uns  pot començar la desgràcia dels altres.

Aquelles malaurades que van patir turment i patíbul al segle XVII van ser víctimes de la ignorància de la gent, però el substrat filosòfic i antròpic que las feu possible és ben vigent encara: La felicitat de molts es basa en la infelicitat de molts d’altres. Aquesta angoixant cerca de l’eterna felicitat impossible nomes ens pot portar a les més altes cotes de l’egoisme i la insolidaritat.

Plou i fa sol,

les bruixes es pentinen.

Plou i fa sol,

les bruixes porten dol.              

Surt el sol.

El sol comença a treure el nas il·luminant la Serra del Cadí.

Sembla ser que farà un dia resplendent.

Un tions cremen a la llar de foc. A prop s’hi està prou bé, talment dintre un acollidor claustre matern que ens aïlla de la gelor.

A fora el fred es fa evident.

Calella dintre d'un marc.

Calella a l’octubre és com una meuca laxa de tant fer l’amor.

Resta lànguida i exhausta del brogit dels mesos estivals, jaient blanca i mig dormida entre el Cap Roig i el de Sant Sebastià, des de on els vespres un far llença uns rajos de llum, talment fossin insinuants picades d’ullet. 

Les cales humides acullen un sol tímid i escadusser, just per filtrar-se per les voltes del Port Bo i permetre il·luminar els passos del camí de ronda.

Lluny dels anys que la pesca era el mitjà de vida dels seus habitants, llurs velles cases –avui bastides per estiuejants barcelonins o gironins- resten tancades, donant al raval pescador de Palafrugell un aire fred de poble fantasma.  

La mar, lliure de veles i el brogit de les embarcacions de motor, pren alè per agafar l’embranzida de les llevantades del hivern.  

Unes velles barques de pesca, de tramoia, posades per fer bonic, jeuen a la platja com llangardaixos de cartró.  

 Aquest és el paisatge dintre del marc. Mes enllà del quadre, hi deu haver una segona realitat on tot es vegi de manera molt més realista. 

La Calella màgica de la tardor.

Calella a la tardor perd aquella lluminositat feridora de l’estiu i guanya amb matisos de grisos i blaus freds. El llevant bufa i esvalota la mar i els esperits. Si es garbí, a les set se’n va a dormir i  és quan hom pot evocar les vetllades a la vora del foc dels  pescadors cantant les velles havaneres que els seus pares i avis havien portat de les seves singladures d’anada i tornada a les Amèriques .

Per no ser tan pobres i nomes poder menjar llagosta (curiosa paradoxa als nostres ulls d’habitants d’un món globalitzat) se’n anaven a fer jornades com a tapers a Palafrugell  o a pelar suro per les boscúries dels rodals i els més mesells desafiaven les llevantades i anaven a tirar la xarxa, el palangre o a retirar les nanses, per dur a casa uns pocs serrans i algun pagell escadusser.  

Un militar, l’Ortega Monasterio, potser una tarda d’aquest tarannà, va escriure allò de:

"El  meu avi va anar a Cuba

A bordo del “Catalán”,

el millor “barco” de guerra

de la flota d’ultramar"

I jo penso que el meu avi no hi va anar mai a Cuba, però el seu germà si i mota altra gent que la remor del temps ha engolit ja fa molts anys.

Els paisatges grisos i solitaris a prop de la mar evoquen les velles imatges del passat. Ja no hi ha turistes i els pescadors reciclats com a botiguers i hostalers, ja no pelen suro, ni se’n van a barquejar amb mala mar, però les ombres de la gent d’abans  semblen esguardar-nos les tardes grises i humides, mentre els ulls es cansen de tanta meravella cromàtica i els llavis perfilen una vella havanera:

"Mi madre fue una mulata

y mi padre un federal,

yo teniente de una fragata

que va y viene de ultramar".

Les quatre darreres cançons.

El dissabte va ser un dia plujós. La mar estava una mica esvalotada i les barques es balancejaven amb una inquietant bellugadissa. Queia aigua a bots i barrals i el cel era gris, com de plom, en contrast amb el lluminós record de les diades esplendoroses de l’estiu. Un vent fred acaronava el rostre, evocant antigues càlides carícies. 

 L’escalfor la donava la companyia d’uns amics a l’hora de dinar i una agradable sobretaula. Entre ells hi havia una parella d’alemanys que, sense voler, ens feien veure que estàvem encara molt lluny de l’Europa en construcció. No eren pas uns intel·lectuals, ni uns experts amb Dret Internacional; nomes eren uns treballadors parlant dels seus problemes quotidians.

Al vespre la pluja va escampar.

Calella va quedar sota una llum difusa i grisosa, precursora de la imminent tardor.

Penso que no s’hi val a fer trampes: no sé si hi ha poesia en un núvol, però m’hi vaig encantar una bona estona.

Nomes la foscor em va treure de la meva abstracció. 

La conversa amb els amics em va recordar la música que va escriure un vell i decrèpit Richard Strauss l’any 1948, quan el seu món ideal s’havia ensorrat i preveia la fi dels temps, que era la seva i la del seu país. El September de les seves quatre darreres cançons (Vier Letzte Lieder) és una  melancòlica aproximació de l’autor wagnerià a l’evocació d’una època crepuscular.   

   

Un moment màgic i crepuscular.

Hi ha coses que no es poden planificar, que surten com surten. Imagino que us haureu trobat amb més d’un d’aquests moments improvisats que et submergeixen en una petita parcel·la de pau i tranquil·litat. Aquella conjunció de factors que et fan gaudir especialment i t’embolcallen d’alguna cosa intangible i tanmateix real.

Ahir dissabte, a l’hora mig crepuscular, aquella que el sol baixa a ponent, érem a la Plaça del Port Bo de Calella de Palafrugell.Va ser un moment màgic.

Els dissabtes una cobla hi toca sardanes i la gent hi balla. La xafogor s’esvaeix per la lleugera marinada. Uns turistes bocabadats tiren fotografies. Quan la cobla comença imaginen un concert, i quan veuen que de mica en mica la gent s’apressa a agafar-se  les mans fent rotllana per ballar, no entenen gran cosa, fins que ho van veient...

La cobla afina i no com d’altres vegades. A mida que la sardana avança, la gent s’hi va sumant. La sardana és una dansa oberta: unes alemanyes –les dones són sovint més agosarades que els homes- van imitant els passos i finalment agafen el compàs. Una d’elles se suma a la rotllana; se’n surt com pot, però el veí l’ajuda. Les curtes són més senzilles, les llargues ja requereixen més atenció, però quan hom salta amb l'aire, veus que els rostres s’il·luminen, tothom gaudeix, agafat de la mà de la parella, o d’algun desconegut.

Sempre hi ha algú que compta els compassos i quan acaba la sardana cridà allò de “tres i fora”, que permet que tothom acabi amb el mateix gest, tres passes i s’ha acabat –una dansa col·lectiva, requereix un ordre, i la música són matemàtiques- 

Mirava la mar, sentia la musica i veia la gent ballant i em sentia partícip del món. D’un món farcit de petites coses que el fan agradable i acollidor. Pensava amb el meu petit microcosmos particular, amb els que hi són i els que no hi són,  amb els meus afectes i desafectes, amb que la vida s’escola pels dits com un grapat de sorra.

A prop, algú, indiferent a la màgia, parlava del viatge del Montilla a la Xina i les possibilitats de que muntin una factoria d’automòbils a Catalunya.

Pensava que estem en un moment crepuscular, la màgia del qual ens embolcalla, però que s’està acabant, com els darrers compassos de la sardana que finalitzava: “Tres i fora!”- va cridar un ballador.     

El cicle màgic.

Ahir al vespre estava al terrat d’un pis de Calella de Palafrugell, veient com s’anava enfosquint el cel.
Mirava la verdor d’una pineda, lleugerament moguda per un garbí suau, que aixecava, intensificant-les, les sentors de pinassa i resina.

El sol se’n va anar a ponent, com un paorós incendi, va durar poc l’espectacle, però va valdre la pena, tot i que ningú el va aplaudir, com feien en Santiago Rusiñol i la seva colla de bohemis.
Va venir la foscor i damunt de la mar dominava, com una deïtat esplendorosa, la lluna que feia el ple, emmirallant-se amb la coqueteria de qui se sap bella i cobejada.

He dormit poc i inquiet, delerós de retrobar la tan preuada natura. M’he llevat ben d’hora i he baixat al Port Pelegrí, on encara no havien baixat la multitud de turistes i autòctons de vacances. El rectangle de boies que posa límits al mar i condueix a la que dóna nom a aquest blog, es balancejava suaument, al compàs de les ones.

El sol anava pujant per orient, tornant del seu cicle màgic i de cop i volta m’he abstret amb el seu reflex. Per un moment, però, m’havia semblat que la nit s’havia deixat unes quantes estrelles a la vora de la mar.