Colors de la tardor.

Els grocs, els ocres i torrats  competeixen per fer de la tardor la més bella i crepuscular època de l’any. 

El hivern? El hivern, ja vindrà,  però ara, gaudeamus !  

Imatges d'un retrobament.

Soc nascut a Sabadell, i porto més de trenta anys treballant fora, anant-hi només a dormir i fugint-ne els caps de setmana, per la qual cosa en soc gaiebé un foraster. 

Ara tinc una mica més temps i redescobreixo la meva ciutat. Retrobo velles amistats i me’n adono de certs racons que havia obviat. Em trobo amb els vells paisatges pels que havia anat sempre amb massa pressa i on ara hi trobo matisos abans insospitats.  

 Com a la vida mateixa, hom pot tornar a enamorar-se d’aquelles persones, paisatges, sensacions i vivències  que li semblaven inexistents o perdudes per sempre més.

Tocant els estels.

Cues a l’aeroport. El guàrdia de seguretat no ha estat gaire amable i ens ha fet descalçar i treure’ns la roba –alguna cosa xiulava a la màquina—quin perill!:  eren unes tisores minúscules que ens havien passat desapercebudes a l’equipatge de mà . Es queden l’arma perillosa. Embarcar es anguniós: La gent nerviosa espera que donin la senyal per lliurar la tarja i ocupar el seu lloc –no cal córrer- ja el tens reservat i nomes és qüestió que tothom deixi de posar coses als portaequipatges per poder avançar.

Arribar al lloc i haver de fer aixecar un senyor gras, que es fa l’orni. L’hostessa li ho indica amablement. Les sortides d’emergència van molt buscades  per poder estirar les cames!. Finalment ocupem els nostres llocs.

Una petita espera i acomplerts els protocols de la informació de seguretat a càrrec de les hostesses, que tothom ignora,  l’avió s’enlaira. Hi ha rostres crispats de tensió i d’altres totalment indiferents. Jo no sé quina cara dec posar; no em fa por volar, però li tinc respecte.

La màquina s’accelera i a la poca estona deixem el contacte amb la terra; ja estem volant pel damunt dels núvols.

Miro per la finestra. Tiro una foto. No m’ho puc creure: he retratat una estrella?