Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Relat testimoni.. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Relat testimoni.. Mostrar tots els missatges

dimecres, 14 de setembre del 2011

La sorra és de qui la treballa.


El mes d’agost a la platja del Port Pelegrí de Calella de Palafrugell s’hi lliuren unes incruentes –de moment- batalles territorials: l’afluència de gent delerosa de sol, sorra i un gratificant bany de mar, porta a disputar-se el metre quadrat on poder posar el cul, i especialment els dels llocs de primera línia.
Els que som matiners, trobem una platja idíl·lica sota la llum tamisada del sol ixent, però a mida que la jornada avança, va baixant una munió de famílies amb quitxalla, para-sols i neumàtics de coloraines. A mig matí et pots trobar rodejat de fòtils i gent cridanera, lluny ja la màgia de la matinera sensació de solitud. És l’hora que la gent baixa a plantar l’ombrel·la, emulant els marines d’Iwo Jima hissant la bandera al cim del Suribachi de la famosa foto de Joe Rosenthall, o els colons d’Oregon que competien per unes terres en una infernal carrera per plantar la seva senyal a les més preuades.
Apart la gent de la tertúlia matinera al voltant de la boia, que és gent que ens en anem d’hora, a la platja hi resten dos clans que es reparteixen les dues meitats: a la dreta hi regna la Maica i els seus amics: el Pau, la Dolors, l’Eugènia,  i més a l’esquerra la Maite, amb el seu marit, en Juanito i en Josep i d’altres. A mida que va avançant el matí, els amics i coneguts d’aitals matriarques, com la Quima, la Marisa, el Jaume,  el Miquel, la Merche, es van agrupant, incorporant-se als clans. Dintre dels grups també hi destaquen alguns mascles de llom platejat que es mouen displicents i amb certa limitada autoritat davant l’indiscutible lideratge de les femelles dominants.
Hi ha espavilats que baixen d’hora, quan encara no hi ha gent, i deixen com a penyora un para-sol i tovalloles, amb la pretensió de tornar a quarts d’una a ocupar els llocs prèviament senyalats.  
Les matriarques els localitzen, i defensant el territori amb l’afany atàvic que estudia l’etologia, solen endarrerir les marques dels intrusos, a mida que el clan es va engrandint, de tal manera que, a quarts d’una, quan baixen, troben l’ombrel·la deu o dotze metres més enllà de on l’havien deixat, més aviat tirant a muntanya que a mar.
Les perspicaces líders dels clans en tenien fitxat  un que diàriament emprava tals pràctiques: L’home –un abúlic exemplar escarransit de mirada miop- baixava ben d’hora a deixar els estris, aprofitant que el manaven a comprar el pa i l’ABC i a migdia baixava amb la  muller, una hieràtica i orgullosa femella, que semblava un cuirassat de guerra, i un preadolescent carregat de barques i neumàtics.
-Eulogio, nos han retirado la sombrilla, como siempre.
-Calma. Haced como que no pasa nada –deia el nyicris- tranquilidad, tranquilidad.
-Eulogio. Hay muy poco civismo en estas playas.
La Maica, la matriarca més propera, s’enfilava per les parets ( de les ones, és clar) mossegant-se la llengua per no dir res.  
Un dia, quan l’Eulogio i la senyora ja xipollejaven, la Maica explotà en improperis i comentaris, sense adonar-se que el cabronet del nen l’escoltava.
-Papá, papá. Estos señores hablan de nosotros.
-Calma, no pasa nada. No pasa nada. Tranquilos- deia el nyicris.
-Eres un calzonazos, Eulogio. Esta gente se cree que la playa es suya.
-No, la playa no es nuestra, pero no se puede tener la cara dura de hacerse sitio para bajar como capitanes generales a la hora de más afluencia y en los mejores sitios- li va replicar la Maica.
-Huy, lo que me ha dicho- va respondre el cuirassat de guerra, tot esquitxant a déu i sa mare , mentre l’Eulogio frenava el seu impuls de tirar-se al coll de la Maica.
La sang no va arribar al riu ( més aviat a la mar) i l’endemà varem veure que l’Eulogio plantava els seus estris a l’altre costat de la platja, el dominat per la Maite.
No varem tardar, amb morbosa satisfacció, en veure com l’ombrel·la i tovalloles voleiaven direcció muntanya.
Quan a quarts d’una van baixar l’Eulogio i la seva muller, van trobar-les arrecerades al final de la platja, davant l’expectació de la majoria dels tribals membres dels clans que no  perdiem passada.
Llàstima que no ens arribaven els comentaris de l’irada muller del atribolat Eulogio.       

  

dimarts, 19 d’octubre del 2010

Cercant una onada quimèrica .



Deu tenir uns cinquanta anys, ja repicats, i se’l veu seient damunt d’una duna de la costa de Tarifa, de cara al mar, abraçat a una taula de surf. Un gos negre i bon jan voleia enjogassat al seu voltant. El paio li tira alguna cosa, que el quisso li torna, remenant la cua, esperant tornar-la a anar a buscar.  
És un tipus colrat pel sol, que parla un anglès d’antic executiu, amb accent del nord europeu. Quan s’expressa en el poc castellà que coneix, ho fa imitant la musicalitat i la cadència gaditana, menjant-se les lletres dels finals i metamorfosejant les ces amb les esses. La pell resseca de la seva espatlla llueix algun complicat tatuatge que no acabo d’interpretar. És sec com les retorçades branques que la ressaca i el ponent  porten de la Àfrica propera. Put a sal i a fum.
És eixut i es confessa auster i poc sociable. Busca el sol i la llum que no hi ha a la seva Dinamarca natal. Menja poc i no beu res més que aigua. Alguna cigarreta de haixix li dona la lluentor intensa de la seva mirada, i la seva ànima es mou amb la cadència del monòton “ reagee” que sona d’un petit bar de platja, on hi ha una colla de joves amb vestit de neoprè, bevent combinats exòtics  .
Explica que era un important executiu d’una multinacional, però que se’n va afartar i va deixar la seva dona i els fills per dedicar-se a voltar pel món amb una autocaravana. Fa anys que no es compra roba i s’ha deixat créixer el cabell, que es recull amb una cua.
Avui s‘ha distret de la visió permanent de les ones del mar, amb la silueta de la costa africana insinuada a l’horitzó difuminat per la calitja i el fet li ha permès tornar-lo al món de la comunicació amb altri i fer evidents les seves icones. Si hi hagués llevantada només estaria pendent de la mar:  La seva quimera i la finalitat de la seva vida és la de trobar una gran onada, gairebé un tsunami, que l’engoleixi. A aquesta finalitat li dedica la resta de la seva vida. Diu que aquesta mística  i quimèrica recerca li ha permès gaudir de les més esplendoroses postes de sol que mai li serien  permeses si seguís assistint a les poc estimulants reunions d’executius abocats al desenvolupament d’alguna futilesa per complicar una mica més  les coses del nostre món. Potser té raó.  

Cercar en aquest blog