Espanyols de croada a Rússia.

Talment com la gent jove russa sembla haver oblidat l’etapa soviètica, encara et parlen del que va representar la Gran Guerra Pàtria, i en aquesta contesa hi estan tots d’acord que va ser un titànic esforç amb gran despesa de vides i recursos. Concretament Leningrad –avui dita, com abans de la Revolució,  Sant Petersburg- va perdre les tres quartes parts dels seus habitatges i va patir més d’un milió de morts de fam, de fred i per causa dels bombardejos i els combats, durant el setge ferotge que durant 900 dies els van tenir aïllats de la resta del món, del 1941 al 1944.   

 És coneguda la participació espanyola d’una divisió, la 250ª ( l’anomenada División Azul) al costat de les tropes nazis alemanyes combatent a la Unió Soviètica del 1941 al 1943; doncs bé, aquesta divisió va participar al sagnant setge.

Si procures treure el tema, val més fer-ho amb tota la delicadesa del que ets capaç, doncs pots tocar alguna fibra prou sensible.

La Maria, que parla castellà i és la nostra amable amfitriona, col·lega d’uns amics amb els que viatgem, ens acompanya a visitar el palau d’estiu a la ciutat de Pushkin i el de Pávlovsk, ambdós a les afores, una vintena de quilometres al sud, de Sant Petersburg. Pushkin és una petita ciutat  construïda al voltant dels palaus imperials i per acollir el reguitzell de servidors que acompanya la cort i llueix el nom del conegut poeta.  Aquests palaus han estat reconstruïts, doncs quan el setge de Leningrad van ser ocupats pels nazis i, pràcticament destruïts.

La Maria és una noia russa de trenta-tres anys i no va viure la guerra, però en guarda la memòria històrica: la seva família la va patir, i una tia àvia seva va morir de fam quan el setge, apart d’altres desgràcies familiars. Dels nazis en parla amb força ressentiment i observo que quan s'hi refereix, només els diu nazis i no alemanys, fent-ne una clara distinció entre uns i altres.  Li deixo caure que amb ells hi havia  feixistes espanyols, i em diu, amb precisió d'experta, que exactament som per on operava la 250 divisió alemanya formada per voluntaris espanyols  i que aquí mateix,  a la ciutat de Pushkin, hom hi va lliurar una batalla i hi ha un cementiri de guerra on n’hi ha un munt d’enterrats. Em diu que més avall a uns centenars de quilometres, a Nóvgorod també n’hi ha més.

Li explico que no tots eren feixistes ni nazis, que molts eren de lleva, especialment els que van anar rellevant les baixes de la primera foguerada,  i que fins i tot, n’hi havia  de republicans, que s’havien allistat per mirar de passar-se a les files russes. La Maria em mira amb els seus ulls dolços de color de mel amb tot l’escepticisme del món, sense deixar de somriure. -“No ho havia sentit a dir mai”- em diu- “sempre es bo conèixer els punts de vista dels altres”.

Em sento confós i em pregunto el perquè m’haig de carregar amb el pes de la culpa  d'aquella gent i fer-me’n responsable, justificant-los pel fet de ser els meus conciutadans, davant d’aquella noia que guarda la memòria històrica de les malvestats que  van fer als seus, essent els mateixos  que ens van agreujar a nosaltres, sense donar-nos l’oportunitat de rebre cap mena d’excusa ni oferir-nos cap mostra de penediment.  

Opto per callar i seguir admirant els ocres del bell paisatge tardorenc.