Juan José Lopez Burniol i la doble crisis a Espanya.

Foto treta de la xarxa

Dintre de les activitats de L’Aula d’Extensió Universitària de Sabadell per a la Gent Gran –una iniciativa per potenciar la continuïtat en el coneixement de qui ja està retirat del món dels actius laborals- ahir va donar una conferència en Juan  José López Burniol, notari i conegut col·laborador de diferents mitjans, amb el  incitant reclam de “La doble crisis a Espanya: causes i sortida”

En López Burniol va anar desgranant les causes i els efectes de la doble crisis espanyola –la política i la econòmica-  fent evident que a casa nostra ressalten les coincidències històriques de les depressions   econòmiques mundials amb les crisis polítiques internes, tal com va passar amb la del 1929 i la República, i actualment amb la crisis financera i l’esclat de les contradiccions internes i la fallida de l’estat de les autonomies.

La crisis global la va qualificar com una irreversible decadència crepuscular d’occident (la dels blancs) que fins ara vivíem de la misèria d’un tercer món no desenvolupat, amb una gradual i no aturable  pèrdua de poder hegemònic davant les economies emergents d’Àsia .  

Desprès d’haver passat per l’anàlisi de la crisi financera i la seva incidència en el context especial del nostre país, ressaltant que la nostra “no era una crisis de mercats, sinó de mercaders”, pel paper galdós de molts capitans de les finances internacionals, va farcir d’anècdotes sucoses les seves explicacions, sense donar noms, però posant en evidència el paper de les entitats financeres, dedicades a potenciar  l’economia especulativa i col·laborant en el desmantellament de la laboriositat i l’esperit emprenedor que havia caracteritzat la dinàmica econòmica de Catalunya, ressaltant que aquests efectes provenien del fet causal de l’ascens social de bona part de la classe treballadora  i que gairebé tothom s’apuntava al carro especulatiu, del que n’és un clar exponent la bombolla immobiliària com a fenomen sociològic generalitzat. Hi va afegir que aquest fenomen anava acompanyat de la pèrdua de valors tradicionals com la laboriositat, i la persistència en la feina del dia a dia en un context de productivitat.

Situats en l’escenari desmoralitzador de la crisis econòmica,  va ressaltar que tenim molts números per sortir-ne ben parats,  pel nostre context geogràfic, amb les comunicacions amb el creixent Pacífic, via Suez, la influència cultural amb l’Amèrica llatina i bona part dels Estats Units, i el bon paper de les nostres exportacions, a més de tenir unes adequades infraestructures per atendre les demandes; donades aquestes conclusions més balsàmiques que optimistes, va passar a l’anàlisi polític.

Va ressaltar el fracàs dels intents espanyols de crear un estat centralitzat; intents que ja provenen del segle XVII de l’època de Felip IV i el Conde Duque de Olivares; va dir que  el catalanisme històric havia superat les successives crisis de la pèrdua de la Guerra de Successió a començaments del XVIII i aguantà l’envestida del XIX  i del XX, pervivint a dues dictadures (la de Primo de Rivera i la de Franco) Les causes d’això les atribuí a  la pervivència d’un sentit cultural, el pragmatisme català  i la integració, que fa que la majoria de la gent que ha vingut a aquest país s’hi senti identificada –va posar d’exemple les  noves generacions provinents de les emigracions de la primera meitat del segle XX i en bona part la dels anys seixanta cap aquí, que no difereixen en la seva catalanitat de la gent de vella nissaga - Va destacar el fet de que tinguem un president emigrant, cosa que, al contrari, seria  inaudit en d’altres comunitats.

Entrant  en els tòpics, ressaltà el individualisme català com a defecte, doncs “si tota la gent que des de Madrid defensa Catalunya ho fes unida, moltes coses s’haurien fet d’altra manera”.

Destacà l’Estatut, no com un fiasco de la política catalana, sinó com el fracàs de la política de les autonomies i l’evidència de la impossibilitat d’un estat federal a curt termini. Posats a cercar culpes, en va repartir per totes dues bandes: La manca de flexibilitat dels diferents governs ha degradat la vida política, i especialment des de la darrera majoria absoluta del PP amb el senyor Aznar. També deplorà el persistent i improcedent paper interventor del poder judicial al  món polític, com a mostra de la feblesa de l’Estat.  

Va definir  les possibles relacions Espanya/Catalunya, tècnicament, com a confederals i va prevenir, malfiant-se  de la voluntat sobiranista de bascos i navarresos: ultimat el procés de violència i assolits els beneficis econòmics, bascos i navarresos deixaran les coses tal com són ara i Catalunya es quedarà més sola que la una.

Va concloure l’anàlisi, valorant que seria desitjable una relació federal amb Espanya, entenent que per avui és improbable, i atenent que les tesis sobiranistes estan prenent volada.

Acabada la presentació, no va haver-hi possibilitat de col·loqui, la qual cosa hagués pogut ser molt sucosa.

A mi em van quedar algunes preguntes o reflexions al pap:

• Les divisions històriques i les situacions previes a les de la constitució de l’Estat, cap el 1812, són difícilment invocables en el segle XXI.
• Els “fets diferencials” són, senzillament les varietats jurídiques preexistents i que l’Estat espanyol no ha pogut unificar, via consens, com va fer França a començaments del XIX, Alemanya i Itàlia a finals del XIX. Catalunya, València, Aragó i Balears disposen d’un dret civil propi i això no es pot fàcilment subsumir en una única constitució ni en un procés d’unificació estatal. Afegim-hi els drets forals i les varietats econòmiques de les que gaudeixen algunes comunitats, mercès pactes de pau, “abrazos de Vergara”, i mèrits per “casus belli”, com el de la Diputació Foral de  Navarra.
• Per tot això, l’Estat espanyol és feble, molt feble, la qual cosa contrasta amb el fort sentiment nacionalista espanyolista de mitja Espanya, la qual cosa perpetua la  crisis i la manca de consens. D’altra banda,  a mitja Catalunya li passa el mateix fet. El resultat d’això sempre serà una solució de tipus reactiu.  

• Si el denominat “problema catalán” no seria bo solucionar-lo mitjançant  un senzill fenomen reactiu  per part dels uns i dels altres, com sempre ha estat,  potser ens cal una reflexió molt més profunda i analítica a tots plegats:
• Si entenem que l’Estat espanyol està immers en una crisis política permanent  i hipotecat  per la manca de consens en coses molt importants, com el propi dret civil, i veient-se obligat a una excessiva delegació de poders, i ens cal un replantejament constitucional, potser caldrà tenir en compte que Catalunya i Espanya han fet, sense consens, el mateix incert recorregut constitucional des del 1812, per la qual cosa moltes de les causes, els efectes i els errors són coincidents. L’Estat està afeblit atesa la seva pròpia manca de consens i el poder, atomitzat amb el “café para todos”, amb gran i inusual repartiment. Qui pot ser capaç de tornar endarrere amb temes com els drets forals, l’autonomia municipal, que el seu dia va donar cobertura al vell caciquisme, i avui està provocant la seva continuïtat i pervivència en el temps ?   
• Catalunya exerceix un poder mimètic amb la resta de comunitats: El que ella faci serà més ben vist o més mal vist, però totes les comunitats s’apuntaran als seus continguts, per la qual cosa no hi podrà haver mai solucions senzilles.
• Tenim un plantejament estratègic per donar solucions polítiques als nostres problemes interns?
• Podem definir i posteriorment consensuar un model d’estat amb cara i ulls?
• Quin sentit pot tenir parlar de federalisme o sobiranisme, si ambdues comunitats persistim en els mateixos errors constitucionals ?  

Qui li posa el picarol al gat, ja sigui a l’est o a l’oest de l’Ebre?.

Malgrat els meus dubtes, l’enhorabona i el meu personal agraïment al senyor López Burniol per la seva brillant exposició.