Espanyols de croada a Rússia.

Talment com la gent jove russa sembla haver oblidat l’etapa soviètica, encara et parlen del que va representar la Gran Guerra Pàtria, i en aquesta contesa hi estan tots d’acord que va ser un titànic esforç amb gran despesa de vides i recursos. Concretament Leningrad –avui dita, com abans de la Revolució,  Sant Petersburg- va perdre les tres quartes parts dels seus habitatges i va patir més d’un milió de morts de fam, de fred i per causa dels bombardejos i els combats, durant el setge ferotge que durant 900 dies els van tenir aïllats de la resta del món, del 1941 al 1944.   

 És coneguda la participació espanyola d’una divisió, la 250ª ( l’anomenada División Azul) al costat de les tropes nazis alemanyes combatent a la Unió Soviètica del 1941 al 1943; doncs bé, aquesta divisió va participar al sagnant setge.

Si procures treure el tema, val més fer-ho amb tota la delicadesa del que ets capaç, doncs pots tocar alguna fibra prou sensible.

La Maria, que parla castellà i és la nostra amable amfitriona, col·lega d’uns amics amb els que viatgem, ens acompanya a visitar el palau d’estiu a la ciutat de Pushkin i el de Pávlovsk, ambdós a les afores, una vintena de quilometres al sud, de Sant Petersburg. Pushkin és una petita ciutat  construïda al voltant dels palaus imperials i per acollir el reguitzell de servidors que acompanya la cort i llueix el nom del conegut poeta.  Aquests palaus han estat reconstruïts, doncs quan el setge de Leningrad van ser ocupats pels nazis i, pràcticament destruïts.

La Maria és una noia russa de trenta-tres anys i no va viure la guerra, però en guarda la memòria històrica: la seva família la va patir, i una tia àvia seva va morir de fam quan el setge, apart d’altres desgràcies familiars. Dels nazis en parla amb força ressentiment i observo que quan s'hi refereix, només els diu nazis i no alemanys, fent-ne una clara distinció entre uns i altres.  Li deixo caure que amb ells hi havia  feixistes espanyols, i em diu, amb precisió d'experta, que exactament som per on operava la 250 divisió alemanya formada per voluntaris espanyols  i que aquí mateix,  a la ciutat de Pushkin, hom hi va lliurar una batalla i hi ha un cementiri de guerra on n’hi ha un munt d’enterrats. Em diu que més avall a uns centenars de quilometres, a Nóvgorod també n’hi ha més.

Li explico que no tots eren feixistes ni nazis, que molts eren de lleva, especialment els que van anar rellevant les baixes de la primera foguerada,  i que fins i tot, n’hi havia  de republicans, que s’havien allistat per mirar de passar-se a les files russes. La Maria em mira amb els seus ulls dolços de color de mel amb tot l’escepticisme del món, sense deixar de somriure. -“No ho havia sentit a dir mai”- em diu- “sempre es bo conèixer els punts de vista dels altres”.

Em sento confós i em pregunto el perquè m’haig de carregar amb el pes de la culpa  d'aquella gent i fer-me’n responsable, justificant-los pel fet de ser els meus conciutadans, davant d’aquella noia que guarda la memòria històrica de les malvestats que  van fer als seus, essent els mateixos  que ens van agreujar a nosaltres, sense donar-nos l’oportunitat de rebre cap mena d’excusa ni oferir-nos cap mostra de penediment.  

Opto per callar i seguir admirant els ocres del bell paisatge tardorenc.  

Coincidències religioses (De la India a Sant Llorenç del Munt).

El guia era poc expert i groller. Sabia que la majoria dels turistes que visitaven els temples de Khajuraho agraïen els acudits fàcils sobre la lectura gràfica de les imatges eròtiques que s’hi veuen i s’esplaiava fent comentaris del pitjor gust occidental sobre el Kama Sutra i d’altres qüestions per l’estil. Anava descrivint el sexe explícit de les icones amb poca traça i cap erudició.  Al carrer la quitxalla venia una mena de clauers de llauna, unes andròmines que representaven una parella follant. El mecanisme es mou tibant un cordillet, i els nanos els oferien als atabalats turistes al crit de “Nyaca nyaca: Good price, sir!”

Poca cosa per part del guia sobre els orígens d’aquella meravella de temple i quasi bé res dels coms i els perquès de la seva existència. Tothom intuïa que darrera d’aquells comentaris pretesament jocosos sobre escenes sodomites, orgies, zoofília i tota la gresca eròtica esportiva sexual dels baix relleus dels magnífics temples dels segles IX al XIII de Khajuraho hi havia quelcom més profund i seriós.

 Calia saber sobre la seva pervivència a la destrucció iconoclasta de les posteriors dinasties amb creences monoteistes musulmanes que ja havíem vist en d’altres temples i palaus. Va dir-nos que la seva conservació havia estat deguda a l’ oblit per l’abandó de la capitalitat de la dinastia Chandela  i per haver quedat els vuitanta i pico de temples tapats per la selva, lluny de les rutes comercials. Ens interessaven les arrels de tot plegat i els acudits ja els faríem nosaltres.

Per sort, una part de l’explicació l’havíem tingut el dia anterior al vespre, fora del circuït turístic, quan pel nostre compte, passejant pel carrer, varem visitar un temple dedicat a Shivà i annex al complex que visitaríem l’endemà. Hom pujava unes escales i es trobava  dintre d’una cambra petita, quadrangular, gairebé ocupada per una  gran columna de pedra, un enorme fal·lus erecte ficat dintre d’una enorme vagina esculpida al terra; els fidels, atapeïts pel  poc espai, rodejaven els símbols amb una actitud de profunda veneració. Alguns d’ells feien un gran soroll picant campanes, cassoles i tota mena d’eines metàl·liques. Els cants monocords de les seves veus, barrejades amb el terrabastall, junt amb el perfum penetrant de flors i encens, donaven un caòtic aire seriós i transcendent als precs dels fidels. Era una barreja de misticisme i sensualitat portades al paroxisme:  homes i dones s’encomanaven a la fertilitat i pregaven per la seva sort, la de les collites i la del sexe i de tot el que els era productiu. Deixaven a terra, flors, menjar i alguna rúpia pel manteniment del temple.  

Deambulant per la India, feia dies que em semblava visitar  un país que encara no havia sorgit de l’edat mitja, amb les seves castes, la gent deambulant pel carrer, la manca de serveis, la evidència de la existència de gremis d’artesans,  l’absència, en general, de criteris propis del racionalisme, la superstició i un latent misticisme, però dintre d’aquell temple em va semblar viatjar molt més lluny en el temps i assistir a un ritus ancestral religiós primigeni, del neolític, de l’edat del bronze, de l’època en la que l’home es mirava l’univers meravellat, ignorant i aclaparat per la seva grandesa i sublimant els seus misteris, que per ells tot ho era.  

Quan l’endemà el maldestre i poc erudit guia ens acompanyava pels magnífics i ben conservats baix relleus eròtics de Khajuraho, tenia més clara l’explicació. Una civilització mil·lenària i adoradora dels elements havia deixat testimoni de la seva quotidianitat i de la sublimació del plaer sexual, una de les deïtats del seu univers inexplicable.

Vaig pensar que abans dels monoteismes, a casa nostra s’havien cultivat religions semblants, relatives als moviments dels astres, les collites, la fertilitat, el sexe...

Vaig pensar en tots els “cavalls bernat” de la nostra geografia i vaig recordar el treball d’un egarenc (Amador Rebullida Conesa, erudit amb temes de religió precristiana i astronomia) que havia estudiat el que ell qualifica el Santuari Lunisolar de La Pola, treball del 1986, l’opuscle del qual havia llegit feia anys i guardava per casa.

La Pola és un indret situat a la Serra de l’Obac, al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt, on i ha una balma i una font prou conegudes pels excursionistes.  

Si visiteu aquell indret, veureu que descendent a l’oest de la balma hi ha dues roques verticals separades per una diàclasi que s’estreny vers el fons, on es veu una escletxa de dos metres i mig d’alçada i mig metre d’amplada que dóna entrada a una cova (sembla una vagina) i a la seva dreta, un pedrot erecte, de nou metres, semblant un fal·lus. L’alzinar ens obliga a haver-nos-hi de fixar, doncs des de la font pot quedar desapercebut.  També hi ha  unes marques que, segons els estudis d’en Rebullida,  senyalen les ombres del sol als solsticis. Tot, i segons aquest autor, fruit d’un pretès i antiquíssim culte a la Mare Terra.

Cito el mateix Amador Rebullida:

“A la Pola es donaven totes les condicions per a desenvolupar aquell sentiment religiós: indret boscós, dominant, allunyat, juntes la balma i la font, i el que creiem determinant, trobar-se units el símbol de la fecunditat, representat pel monòlit, i el de la maternitat, figurat per la cova; tot incrementat per l’orientació d’aquesta, que li donava un altre simbolisme en la penetració al seu interior de la claror del Sol al hivern, promesa de creació i naixement per la llum”.

De Khajuraho a la Pola de la Serra de l’Obac, sense passar per Nicea, Trento, ni la Conferència Episcopal Espanyola, tota una lliçó sobre els fonaments dels sentiments religiosos de la gent.