Sant Petersburg –abans Leningrad i anteriorment Petrograd- és una simfonia d’aigua, barroc i neoclassicisme. Els seus cinc milions d’habitants ocupen unes vivendes d’aquell estil pragmàtic i monòton, que també trobem a les nostres barriades promogudes per la Obra Sindical del Hogar de les èpoques del infaust general manaia. És una ciutat nova, doncs en Pere el Gran la va promoure quan va arrabassar aquelles terres als suecs a principis del segle XVIII i es va anar desenvolupant com a capital imperial fins que la revolució d’octubre va fer taula rassa amb la família imperial, les restes dels quals jauen en pau, amb tots els seus avantpassats Romanov a la catedral de Sant Pere i Sant Pau.
Per prendre el Palau d’Hivern, ja no cal anar-hi armat amb mosquetó i baioneta, ni ser bolxevic, ara et deixen entrar pagant entrada i t’ensenyen les col·leccions de pintura, escultura i joies que hi ha dipositades a l’Ermitatge, custodiades per unes iaies que pesen figues per les diferents sales on l’emperadriu Caterina la Gran sembla ser que empaitava els cepats membres de la seva guàrdia personal.
Amb la Rússia Soviètica els passa una mica la mateixa cosa que a nosaltres amb el franquisme: la gent jove ni te’n parla. Malgrat això hi ha una sèrie de tics que de ben segur en són la seva herència; es nota una sensibilitat per la plena ocupació, i a tot arreu hi ha un munt de gent treballant: cambrers a dojo; dependents i dependentes arreu; les iaies que pesen figues als museus; munts de gent vigilant al metro. Una altra cosa és un disciplinat sentit del civisme, custodiat per una policia molt severa i un autoritarisme evident exercit per part de qualsevol persona amb uniforme i poder burocràtic, ja sigui el recepcionista d’un hotel o l’hostessa que et mira la tarja d’embarcament a l’aeroport.
Sembla ser que en Lenin segueixi vetllant pels valors que va pregonar quan van assaltar el poder el 1917.
A casa nostra també en sabem de l’herència d'un franquisme, aparentment oblidat; els consells d’administració d’empreses estatals privatitzades, entitats bancàries i d’estalvi, i excel·lentment i ben remunerades canongies en forma de llocs i càrrecs de responsabilitat administrativa, n’estan ben farcides.
Ha de ser una ciutat impressionat, amb els seus canals i els seus ponts. Sento una inexplicable fascinació per l'aigua, be sigui en forma de mar, rius, llacs o canals. Els palaus ja se'm fan més pesats. Deu ser que em faig vell i no aguanto gaire estona dret, i si he de mirar sostres, tapissos, rellotges i mobles m'acaba fent mal l'espinada des de les cervicals fins les lumbars.
ResponEliminaa mi l'estil de Sant Petersburg no és el que més m'abelleix, o sigui que agrairé el viatge virtual :)
ResponEliminaDoncs a mi, aquestes cròniques m'agraden molt. Perquè amb bici em semblen uns llocs massa llunys. Sobretot si deus tornar abans de parar el menjar a taula. Et trobaven a faltar. Salut.
ResponEliminaaixó és el que m'havies d'explicar? has anat a la ciutat que mai podré visitar malgrat es la me va il·lusio fer-hó des que vaig llegir l'agulla daurada.
ResponEliminaDes que em van explicar la quantitat de gent que va morir aixecant tota aquesta ciutat tan monumental que un bon dia se li va ocórrer de construir al tsar de torn, sento una mena d'atracció-repulsió per aquesta ciutat. Ara, la teva crònica està molt bé! Salut!
ResponEliminaÉs paradoxal, però l'arquitectura soviètica per alsobrers s'assembla realment a la franquista,i permet treure algunes conclusions.
ResponEliminaSobre l'Ermitage, fa poc vaig veure una pel·li fantàstica, filmada allà dins i en un sol pla-seqüència de dues hores.
Lenin en su testamento político advertía de una excesiva burocratizacion del país. Parece ser, que le sirvió de poco. Aqui en España, los hijos, sobrinos o nietos de los siempre, ocupan los cargos politicos. Si hay que cambiar de ideas, se cambia, pero del sillón no nos echan. Un político después de las primeras elecciones democráticas dijo:
ResponElimina"Hemos ganado... todavía no sabemos con quien..."
Esta frase ya lo dice todo...Un saludo.
Brian,
ResponEliminaÉs una ciutat fascinant, amb els seus canals i la seva monumentalitat. Amb els seus cinc milions d’habitants, és plana, amb blocs de pocs pisos i nova, doncs el nucli inicial és el d’una fortalesa del 1703 i es va desenvolupar els segles XVIII i XIX. Cal tenir en compte que quan la guerra mundial va quedar molt malmesa –es varen perdre tres quartes parts de les vivendes- i la han anat reconstruint, tal com era. Ara tenen una polèmica ciutadana: diuen de construir un gratacels i hi ha tot un moviment ciutadà en contra, amb manifestacions incloses. Més o menys com el nostre Quart Cinturó, vaja !
Clidice,
ResponEliminaEls monuments són barrocs o neoclàssics – és la ciutat menys russa de totes- i tota la part habitable, d’una monotonia embafadora, però a la tardor hi ha una llum especial, gairebé màgica i un joc de reflexos amb l’aigua dels canals. Els boscos dels rodals són com una immensa fageda d’en Jordà, amb els seus ocres i torrats :)
Vicicle,
ResponEliminaÉs curiós constatar que, sent una ciutat plana, com Amsterdam, no es veuen gaires bicicletes, ni gaires motos. Gràcies pel teu comentari.
Francesc,
ResponEliminaJa em diràs perquè no hi aniràs mai. No diguis mai d’aquesta aigua no en beuré. Jo he aprofitat l’ocasió de colar-me amb un grupet d’amics que havien organitzat la sortida i ens ha anat tot molt bé.
L’agulla daurada és la de l’almirallat –un edifici militar situat al port- i és un punt de referència i d’orientació per tota la ciutat, doncs es veu de gairebé a tot arreu.
Salut.
David,
ResponEliminaÉs ben cert que la seva monumentalitat estava basada en una forta diferenciació entre les classes i l’explotació en règim de servitud (esclavatge) dels treballadors; talment com a les espanyes imperials, no hi havia classes mitjanes, ni petita burgesia, i així els hi va anar, que van tenir la sagnant revolució del 1917. Ara semblen haver optat pel desenvolupament consumista occidental i sembla ser que els tripijocs i la corruptela mafiosa són el pa de cada dia.
Lluís,
ResponEliminaDe la peli en qüestió, n’he sentit a parlar i tinc l’opció de que me la deixin, per la qual cosa potser tindré l’ocasió de veure-la . És, tal com dius, un sol pla seqüència del interior de l’Ermitatge, de dues hores.
Sense entrar en la simple argumentació de que tots els totalitarismes són iguals, si que es poden entendre punts de coincidència entre ells, quan, per la raó que sigui –uns en nom de la dictadura del proletariat i d’altres de la dictadura corporativista- es subordinen els criteris igualitaris als de llibertat.
Salut.
Temujín,
ResponEliminaEs la socorrida frase de Lampedusa, cuando dice que algo debe cambiar para que nada cambie. Los nuevos aristócratas, que cierran sus negocios en el palco del Bernabeu ( también en el del Barça), y aprietan para que se congelen salarios y pensiones y el peso de la crisis lo asuma la sufrida clase media trabajadora, sin renunciar ellos a sus astronómicos sueldos y blindajes, suelen ser los herederos del franquismo sociológico. Y el gobierno, sea el que sea, a bailar al son que les marquen, que para ello son el poder auténtico y no el decorado mal pintado en el que se nos ha convertido el mundo político.
Saludos.
Lluís,
ResponEliminaHo he dit al reves: volia dir "quan se subordinen els criteris de llibertat als igualitaris"...:(
Sí, òbviament no es pot dir que totes les dictadures són iguals, perquè és fals i injust. Mira per exemplecom és la darrera dictadura d'Europa, la del Vaticà.
ResponEliminaLes dictadures teocràtiques són de les pitjors, Lluís.
ResponElimina