La Riereta

Claveguera a cel obert, avui feliçment soterrada, la Riereta era un món suggerent i fascinant pels infants del Sabadell fabril dels anys cinquanta.

En sortir de col·legi començava l’hora de les aventures. Escampats per la ciutat, era l’hora de les trapelleries i la Riereta n’ era l’escenari idoni.

Al llarg del que avui és la Rambla d’Ibèria, la Ronda Ponent  i  l’Eix Macià, hi havia una llera pudenta, plena de canyissars i herbeis, on niaven unes rates com conills i baixava una aigua pútrida dels detritus ciutadans i els abocaments de les indústries locals.  

Els marrecs feien apostes sobre de quin color baixaria l'aigua. Hi havia una extensa gamma on triar, des del blanc lletós al violaci intens, passant per l’ocre merdós i el grana inquietant.

Armats de fones, tiradors i bastons, la mainada hi trobava  jungla, desert, oceà feréstec i el camp de batalla de les seves fantasies, fruit d’un empatx de llegir Salgari, Karl May i Jules Verne en unes entranyables edicions resumides i il·lustrades que han servit d’antecedent a moltes dèries literàries i no pocs amors a lectures més serioses.

Amb una llanterna elèctrica a la mà, feien l’excursió, aigües fètides amunt, saltant de pedra  en pedra, passant una invencible por al creuar els varis túnels tenebrosos i inquietants. Sempre temien topar amb algun amagatall de malfactors, el cadàver en descomposició d’algun pobre assassinat, o la més irracional presència d’algun papus  o esperit malèfic.

S’hi varen trobar armes rovellades i munició abandonada –ben segur de quan la guerra o els conflictes precedents, doncs Sabadell havia estat ciutat fatxenda i ardida – gallines, gats i algun gos, tots morts.

En temps de pau era terreny exclusiu de rates i mainada, on es dirimien cruentes batalles territorials de les unes i els altres. Uns dies anaven a cops de roc els de la Plaça Sant Jaume i els del Carrer de la Estrella, i un altre els més feréstecs de Cal Tatxé clavaven allisada a la minoria dels més rústecs –els que no tornaven a casa acompanyats de la minyona- de Can Culapi.

Al bell mig de tanta misogínia infantil, a la Riereta hi regnava la Pepa Rata, una nena border line  que bescanviava unes grapejades furtives per mig paquet de Chesterfield, unes llaminadures, una mica de xavalla, o alguna andròmina inútil que li fes la peça. El lúbric intercanvi es feia amb la concurrència de tota la penya, que, sovint s’alternava en els favors de la impúber.  De les ferums que l’acompanyaven, la menys ofensiva era l’agre de la suor de la Pepa.

Diuen que aquella nena no feia res més que imitar el clandestí comerç que la seva mare- una bagassa que es deixava veure pel Xalet de la Carretera de Terrassa- practicava obertament.

Avui la Riereta és una claveguera soterrada, i ja no hi va la mainada a fer de les seves. A prop de l’aeroport, al Riu Sec on desemboca, sovint passa que la policia hi desmantella un grup de malfactors que amaguen al túnel els fruits de furts i robatoris, mentre la mainada, a recer, juga a la playstation,  o cerca pornografia per internet.

             

Les calcetes de les Valquíries.

Foto de la Xarxa

Des del juny del 1941, que en Serrano Súñer havia cridat allò de que “Rusia es culpable”, a l’octubre del 1942, havien passat 16 mesos, en els que en Càstulo Pérez Robles havia tingut temps d’adonar-se que la guerra no era cap ganga.

Germà petit d’alferes provisional i de capità professional d’artilleria, s’havia passat la guerra civil espanyola en una plàcida  reraguarda castellana, massa jove per anar al front,  estudiant batxillerat amb els jesuïtes, somniant camps de batalla, envejant la sort dels seus germans, que enviaven enceses noves de victòries i entrades triomfals, i fantasiejant que tornava ferit i era atès per angelicals infermeres que l’embolcallaven amb els seus braços fins a portar-lo a l’èxtasi més meravellós.

Quan en Serrano Súñer va fer la seva famosa crida, va ser dels primers en deixar la facultat per anar amb els seus companys del SEU a enrolar-se com a  voluntari a la que la Wehrmatch va denominar la 205 Divisió de voluntaris espanyols i els falangistes, cercant el seu indubtable protagonisme, en deien la División Azul.  

En Càstulo, que havia tingut fantasies de croat,  ja havia vist que la guerra era una cosa bruta i fètida, desproveïda del romanticisme dels seus somnis. Brutícia, fang, gana, polls, i sobretot  fred, un fred agut i punyent, de més de 30 graus sota zero que impedia qualsevol mena d’activitat, menys la de morir i matar.

Les seves diòptries li havien valgut una relativa ineptitud pel combat d’infanteria i treballava febrilment en un hospital de primera línia, en qualitat de portalliteres. Era una feina bruta i angoixant, veient els rostres dels nafrats i moribunds, que maleïen el món i qui el manava. Havia vist morir cents de camarades durant aquells angoixosos mesos de combats inútils i sagnants cops de mà sense solta ni volta.  També havia estat testimoni d’assassinats i execucions i de les interminables files de deportats conduits, a batzegades,  pels joves de les SS.

Pels vols del Pilar del l’any 1942 estaven ocupant el Palau de Pávlovsk, a prop de Leningrad, on havien instal·lat un  hospital.  La 205 Divisió formava part de les forces del cercle de la ciutat on ja havien mort de gana, misèria i pel foc de l’aviació i l’artilleria, més d’un milió de persones. 

Amb l’experiència del fred de l’any anterior, la intendència de la Wehrmatch havia fet provisió de robes d’abric: peces de gruixuda llana, franel·les i  aspres calçotets. Aquestes robes eren incomodes i quan calia fer marxes de molts quilometres, encetaven l’entrecuix dels soferts herois defensors de la raça superior, per la qual cosa algun pragmàtic buròcrata de Berlín va pensar que el mal minvaria si al mig s’hi posaven delicades peces de seda, per la qual cosa, amb lògica racionalista,  van demanar a les dames del Reich que fessin donació de les seves íntimes peces de llenceria, que junt amb les que requisaven a les presoneres dels camps d’internament i a les riques dames jueves executades, farien un bon estoc de material útil per l’equip dels herois del front de l’Est.    

En Càstulo Pérez Robles va rebre un  nou vestuari d’hivern, en el que, junt a l’uniforme gris alemany, l’abric, samarretes i tapaboques, hi havia unes magnífiques calces de seda de color de rosa, amb unes delicades puntes primorosament executades, de ben segur d’una matrona teutona de malucs prominents i darreres considerables.

Els soldats de les trinxeres, superats els prejudicis masclistes inicials, les van anar trobant la mar de pràctiques, però en Càstulo, temorós de Déu i del Diable, les va guardar al fons de la seva motxilla, patint l’aspror dels calçotets com quan un novici es posa el dur cilici per oferir el seu sacrifici al Senyor.  

Quan en tornar a la seva Castella natal, la seva mare les hi va trobar al fons de la motxilla, va somriure maliciosament, sense dir res a ningú,  tot pensant que el trapella del seu fill s’havia fet tot un home a la llunyana i depravada Rússia.      

Jardins del Palau de Pávlovsk

                      

La mort no accidental de dos anarquistes.

Garrot vil. Pintura de Ramon Casas

En Gregorio Mayoral Sendino, de Burgos, de 61 anys, havia arribat a Barcelona el dilluns dia 8 de maig del 1922. La seva comesa era portar a terme l’execució de tres reus condemnats a mort, doncs era botxí de professió. El tipus tenia l’aspecte d’un infeliç, segons exposa “El Dia Gráfico”. Un personatge com el  que tan bé va retratar en Berlanga en el seu film “El verdugo”. Vestia  pantalons de vellut, espardenyes i una americana grisa tronada i anava cobert amb una gorra.

Els tres sentenciats havien de ser: un manresà anomenat Alfons Altimiras, reu d’un delicte de parricidi, i dos de Sabadell, en Victori Sabatè i en Martí Martí (Cadirots)  condemnats per la mort de l’industrial Théodore Jenny.

A les sis del vespre els van entrar en capella mentre els llegien la sentència. Els de Sabadell van pregar que el seu advocat, en Garcia Tornel, els la traduís al català per no perdre’n detall, i coneguts els termes de la mateixa van fer pública manifestació de la seva innocència i es van negar a signar l’haver-la escoltat .

La premsa de l'època proclama que els reus van demanar ser confortats esperitualment, però la família ho va desmentir:

“Les monges li penjaven (a Victori) medalles al coll, però ell se les arrencava i les llençava al terra. Les monges les collien i les hi tornaven a penjar...” –explicà la seva germana.

El capellà pretenia confessar-lo, a la qual cosa en Victori Sabaté es negava, dient que ell era innocent i no li calia confessar res que no fos veritat.

Fins i tot el seu pare li va pregar que ho fes, a la qual cosa va respondre enèrgicament: “Pare, sóc innocent!”.

Els van donar sopar: sopa, ous, cafè, postres i cigars. I van passar la llarga nit, fortament custodiats, acompanyats de la família -tret del manresà que no tenia ningú- l’advocat, el director de la Model, capellà i monges.

En Martí Martí va demanar casar-se amb la seva companya Rosa Cañellas, per legalitzar la seva situació i la del fill  de dos anys que tenien. A les nou del matí del dia 9 es va oficiar el casament pel capellà de la presó.

Ja de bon matí, en Victori Sabatè es va posar a dormir fins a l’hora de l’execució.

Poc abans de les dotze del migdia van sortir de la presó els familiars, amb gran mostres d’aflicció.

Al patí de la quarta galeria de la Model hi havia el patíbul amb el sinistre Gregorio Mayoral feinejant i un parell de funcionaris de la presó que l’auxiliaven.  Segons “El Día Gráfico”, quan preparava la seva funció, es feia especialment antipàtic i  repugnant, posant a punt els estris de matar, compostos d’unes cordes, uns draps i el corbatí i la palanca del garrot, que llustrava escopint els draps amb els que ho  fregava tot. En acabar i quan ho tenia tot a punt es  quedava dret amb les mans a l’esquena, al darrere d’un post de metro trenta amb una banqueta per seure el reu, que és l'anomenat garrot, tot esperant que li portessin els  condemnats.  

Es va constituir el Tribunal Sentenciador, acompanyat per congregants de la Santíssima Sang i de la Bona Mort, alt personal de la Model, dos metges forenses, tropes de guàrdia i uns pocs periodistes.

Passats deu minuts de les dotze van portar el reu de Manresa,  l’Alfons Altimiras i va ser executat. Una bandera negra va ser  hissada  i la gent del carrer va descobrir-se respectuosament. Algú es va posar a somicar i la mare i les germanes d’en Sabaté  van caure en basca.

Els detalls queden reflectits en la premsa de l’època:

En Victori Sabaté va ser dut al patíbul poc abans de dos quarts d’una; anava vestit amb roba de treball de mecànic, li van donar a besar el crucifix que va rebutjar. Va estrènyer la mà de l’executor i amb un ample somriure li va preguntar:

-¿Tiene usted hijos?

Si señor- va respondre el Gregorio Mayoral Sendino.

Pues lo pasarán mal contigo...Mira, mi padre me ha dado esta naranja: Yo te la doy a ti”

El botxí va agafat la taronja i la va deixar damunt de la gorra que hi havia darrere el patíbul.

En Sabaté va reiterar en veu alta la seva innocència i va pregar al botxí que no li fes gaire mal. Va anar a seure tot sol  a la banqueta sense ser acompanyat i va demanar que no li posessin cap caputxa. Passats set minuts de dos quarts d’una va començar l’execució. Els forenses van certificar-ne la mort a tres quarts d’una.   

A la una van portar en Martí Martí, (Cadirots). Duia americana gris i pantalons de mecànic. Es mostrava afligit i besava el crucifix que li oferien. A un quart de dues els forenses van certificar  la seva mort.    

Hi va haver una sèrie d’intents de rehabilitar la memòria dels dos executats, que van ser condemnats  en un procés farcit d’irregularitats, basat en unes confessions arrancades sota coaccions i tortures i passant per alt i sense atendre els nombrosos testimonis que situaven els reus en altres indrets el dia dels fets. Van voler fer un escarment públic en uns moments de forta radicalització de la lluita social i  mai es va aconseguir la revisió del judici.  

L’opinió pública de Sabadell els va absoldre. El context del crim es situa “vox populi” dintre de l’àmbit familiar dels Jenny i fins i tot circulen llegendes urbanes, també per part de gent de la dreta, que diuen que la víctima no havia de ser el vell Théodore, sinó el seu fill gran  i que l’impulsor podia haver estat el fill petit François Auguste, apartat dels negocis i desheretat,  el qual, en estat d’embriaguesa i ja passat el temps,  se’n hauria vantat davant de tercers en el París de les seves disbauxes. Una altra versió diu que  el François Auguste va morir de desgràcia i va confessar-ho tot abans d’expirar, però tot això son hipòtesis sense confirmació veraç.

Es diu que els autors materials podien haver estat uns refugiats francesos, desertors de la Guerra Europea, i un tal Pierre, en concret,  un dels sicaris assassins.  

Altres fons, políticament interessades, parlen d’un crim societari a càrrec d’anarcosindicalistes, però que no eren els que van ser encausats i condemnats.

Sembla ser que tot indica la innocència dels dos cenetistes, tot i que l’estigma de ser uns criminals va marcar fortament aquelles famílies. Una germana del meu pare es va casar amb el vidu d’una Cadirots. Aquell meu oncle  va ser un carreter i drapaire bastant arrauxat,  cap de trons, cul de taverna i busca-raons. La meva avia no el va poder veure mai, i el seu argument més poderós no era pas la seva conducta puntual, era el vell prejudici: “És que la meva filla s’ha anat a casar amb un “Cadirots”...!”        

·          Aquest article està basat en els apunts d’Andreu Castells “Sabadell, informe de l’oposició” Edicions Riutort 1975.

·          Consultes d’hemeroteca de l’època dels fets.

·          Records d’evidències verbals escoltades. 

Agarrotat, de Goya

    

Pistoles, sindicalisme, llibertats i repressió (2)

La vaga de “La Canadiense”. El Sindicat Lliure. La llei de fugues.

L’escalada de violències va portar al que es va denominar "l’època del terror". Una mena de barreja d’odi social i d’ànim de revenja va anar creixent entre les files sindicalistes. D’altra banda, les agrupacions patronals se sentien seriosament amenaçades.

A Sabadell hi va haver diferents fets sagnants: Un fanaler que s’havia negat a secundar la vaga de “La Canadiense” de nom José Bordones va ser tirotejat i mort el març del 1919, també un transportista, Domènec Llobet Padró. Uns artefactes explosius van ser col·locats als domicilis  d’Antoni Cusidó i d’en Jaume Brullet i foren tirotejats, en Joan Grau Puig, president de la Patronal,  i el seu soci.

Les agrupacions patronals, per lluitar contra la violència de la CNT, disposaven del Sometent, format per “gent d’ordre”, armada, i la Federació Patronal, on s’hi barrejava gent de procedència carlina i simpatitzants de la Lliga. Aquest fou el nucli del que es diria  el Sindicat Lliure, una organització tutelada per les instàncies policials de l’època, finançada per les patronals i on, amb gent més o menys d’idees dretanes i procedents de sindicats grocs , catòlics o corporatius, com la Unió Professional d’Obrers d’Oficis Varis, sorgit del carlí  Círculo Tradicionalista,  s’hi afegiren molts aventurers i pistolers a sou. A Sabadell actuaven sota la pantalla d’una assessoria que en teoria atenia consultes laborals i uns dels caps visibles era un tal Enric Sarradell.

El novembre de 1920 va ser nomenat governador de Barcelona en Severiano Martínez Anido que va propiciar una guerra bruta contra el sindicalisme i l’esquerra en general, donant via lliure a aquestes organitzacions. 

Va començar amb una onada de detencions arbitraries, de molta gent d’esquerra, entre els quals hi havia Lluís Companys i Salvador Seguí “el Noi del Sucre”. En les mateixes dates, uns pistolers abatien al carrer de Balmes de Barcelona, quan es dirigia a instar davant l’alcalde de Barcelona per la no deportació a l’illa de Maó dels detinguts,  en Francesc Layret, advocat i diputat per Sabadell.  Va ser abatut per uns pistolers que mai van ser identificats.

Una pràctica, tan antiga com el propi Dret Penal, però que s’emprà profusament aquells temps , fou la tristament famosa "llei de fugues": Consistia en assassinar un detingut i emetre un informe al jutjat de torn amb l’informe policial d’un intent d’evasió , que irremediablement havia precisat que un guàrdia hagués de fer foc contra el fugitiu. Sovint ni s’escenificava la realitat de la fuga, i només s’omplien els corresponents informes pel sumari, que, gairebé sempre era arxivat, sense més comprovacions. Hi ha constancia  de que hi havia clares instruccions des de les més altes instàncies governamentals d'emprar aquests sistemes.

Un dels fets que va trasbalsar la vida sabadellenca i va ultrapassar l’àmbit local, va ser l’assassinat de l’industrial  francès, radicat a Sabadell, en Théodore Jenny Hermann, per part de tres emmascarats que varen irrompre en el domicili familiar. Aquesta mort, de dubtosa procedència i pitjor instrucció judicial, va ser atribuïda a un grup anarquista, i van ajusticiar al garrot a en Víctor Sabaté Martínez   i en Martí Martí Colomer i van empresonar en Josep Peris Sancliment. En el procés es va qualificar el crim com a “venjança societària”, és a dir, comès per anarcosindicalistes. No es van tenir en compte les coartades que van presentar diferents testimonis, demostrant que els implicats no eren al lloc del crim,  i aquests havien confessat baix tortura i al dictat de la relació dels fets que els anava relatant l’instructor, entre mastegots.

Posteriorment es va anar coneixent que el mòbil del crim havia estat econòmic,  amb sospites fonamentades de ser instigat dintre de la pròpia família, i que els sicaris havien cobrat 600 pessetes pel crim, tot i que l’objectiu no es va complir, doncs sembla ser que la víctima havia de ser un fill del occit. Aquest fet el va recollir parcialment en la seva novel·la “La verdad sobre el caso Savolta” l'autor Eduardo Mendoza,  de la que en  Antonio Drove en va fer un interessant film. 

Posteriorment, el març del 1923, els pistolers del Sindicat Lliure,  van occir Salvador Seguí “el noi del sucre”, un home d’idees clares, que optava per la mediació i la concòrdia. Amb ell desapareixia un dels possibles interlocutors per establir una certa pau social i un camí de negociació i acord entre les parts.  

Era l’abril del 1931, Sabadell era republicà  i en Jepet s’havia fet amb la petita “Browning”, que feia de més bon amagar.

Tenien controlada i desarmada la gent del Sometent i els pistolers del Sindicat Lliure, comanats ara per en Pere Matas. Entre aquests hi havia un paraigüer del carrer de Manresa, que havia tingut l’encàrrec de formar un grup de mercenaris disposats a complir ordres. Els de la CNT en tenien complida noticia, així com que a San Quirze del Vallès hi vivia en Ramon Salas,  el sicari que havia assassinat  Salvador Seguí,  “el Noi del Sucre”, cobrant 25.000 pessetes pel fet.

Tots aquests  ja  no tenien el suport de la força pública.

Passats uns pocs dies, un parell de subjectes des d’una motocicleta, davant del numero 90 del carrer de Montserrat de Sabadell,  van  tirotejar el cap local del Sindicat Lliure, en Pere Matas,.  Aquest va morir al cap de quatre dies. 

També van anar a buscar el paraigüer del carrer de Manresa. Sembla ser que van disparar alguns trets, però aquest, tot i que era gras i feixuc, va fugir.

Molts membres del Sindicat Lliure, que havien estat pistolers i combatut contra la CNT, es  van anar denunciant mútuament per salvar la pell.

Posteriorment, l’assassí d’en Salvador Seguí, que s’havia fet fonedís, va oferir el seus serveis i els de la seva organització a la Falange Espanyola, però en José Antonio Primo de Rivera el va rebutjar dient “que no volia assassins a les seves files”. Era ben evident que la fama del Ramon Sales era massa comprometedora.  La dialèctica dels punys i les pistoles volia saba nova, d’acord amb els nous temps.

Pistoles, sindicalisme, llibertats i repressió (1)

Pintura de R. Casas

Les primeres organitzacions. La Setmana tràgica i la Vaga del 1917.

L’hi havien mostrat un calaix amb algunes armes, tot dient-li que en triés una. Ell no hi entenia gaire, i dubtava entre un revòlver “Shmith & Wesson” del calibre 38 i una petita “Browning” del 7,65. La avantatja del revòlver era que podies disparar i les beines buides es quedaven al tambor i les podies llençar més tard, mentre que l’automàtica les expulsava i es quedaven per terra i eren evidències que quedaven en mans de la policia.

Al jove Jepet li ho explicava un vell sindicalista, que havia viscut les lluites de primers de segle.

De primer es reunien clandestinament a les nits,  per les fonts i els boscos dels rodals. Allà varen crear els nuclis d’organització, els fons de resistència i es va anar conformant la  força de la cohesió sindical- l’hi anava dient. 

Tot seguir, aquesta gent que es movia dintre dels  idearis de la ètica i la moral anarquista, hereva de la judeocristiana de tota la vida, es van anar dividint entre els utòpics idealistes i d’altres que varen  configurar grups d’acció de defensa i coacció davant la dialèctica repressiva que s’anava configurant, agreujada per la crisis que va seguir la pèrdua de Cuba i Filipines i el conflicte bèl·lic amb els USA que va malmetre i tallar les importacions de cotó. En aquest context es van produir les vagues per obtenir la fita de la limitació de les vuit hores de treball,  els fets de la Setmana Tràgica amb  les seves violències, el màxim exponent de les quals va ser l’afusellament del docent Ferrer i Guàrdi. A Sabadell es varen dictar, per consells de guerra, una pena de mort (en Josep Claramunt i Creus) dotze cadenes perpetues, i vint-i-dos penes de presó d’ entre vint i dotze anys.

Quan la Guerra Europea del 1914-1918,  Sabadell es va enriquir, tot i que les plusvàlues no anàrem a parar a mans dels treballadors.  La forta demanada d’equipaments per les forces combatents, feu que la industria tèxtil fes l’agost. Hom regenerava drapots vells per fer-ne mantes pels combatents i venia a bon preu peces d’ínfima qualitat. Els diners corrien i una munió d’efímers nou rics es gastaven els fàcils beneficis amb festes, sopars i en el Casino de l’Arrabassada -Es diu que un grup de fabricants sabadellencs van encarregar a un afamat hotel de luxe, que els organitzés “el millor sopar i el més car de la història”...El sopar va ser molt car, però ningú assegura que vagi ser el millor que s’hagués fet mai - D’altra banda, hi havia un procés inflacionista en el qual els preus s’apujaven, però els sous, no. Encara no s’entenia el proletariat com a consumidor i client dels propis serveis, i en conseqüència motor de la economia, com avui.

Aquells anys de la Guerra Europea,  la CNT va sortir de la clandestinitat, els sindicats en general es van enfortit , per influència dels esdeveniments exteriors. Con a anècdota, cal senyalar que en Lev Trotsky va passar i va ser hoste dels sindicalistes de Sabadell  als locals de ‘L’Obrera’ del carrer de l’Estrella.

La vaga general revolucionària del 1917 va radicalitzar molt més les posicions,

De resultes dels enfrontaments entre la força pública i els sindicalistes, a Sabadell es produïren 13 morts  i 35 ferits. Hi va haver vuitanta detencions, entre les quals es va dictar una condemna de mort  (Adolf Sanfeliu Viadé) i una de perpètua (Jaume Vilardell Planas). Aquella època Sabadell tenia uns 32.000 habitants.  Molta gent treballadora i sindicalista va haver de fugir i exiliar-se.

Era ben evident que els cada vegada més potents sindicats tenien com a enemics a una miop classe burgesa, acomboiada i protegida pel poder públic, el Sotmetent i els membres violents d'agrupacions tradicionalistes i clericals

La mútua mentalitat que ambdues classes estaven enfrontades de manera molt greu, es va anar fent palesa amb l’escalada de violència i la contundència dels mitjans. Assolir millores socials no seria cosa senzilla. 

( Demà, la continuació...)

Dels coberts de casa a les fàbriques. (El naixement d’unes associacions de treballadors)

Batuda  Mossos finals segle XIX.Foto Wikimedia Commons

El  cúmul de circumstàncies que varen propiciar que a Catalunya s’hi produís la revolució industrial ha estat motiu d’estudis i especulacions. El seu desenvolupament es dóna en un context polític convuls, de lluita entre l’antic règim (carlins i conservadors) i els intents de modernització d’un nou sistema a imatge dels postulats revolucionaris francesos (constitucionalistes i  lliberals ) i en un país sense primeres matèries ni recursos energètics, com el carbó, que són els impulsors i motors  de la industrialització britànica i la d’altres llocs del món. És una situació atípica i ben singular, que s’atribueix, entre d’altres causes, en bona part  a les peculiaritats del sistema jurídic civil català, que permet que la terra vagi a parar en mans de ‘l’hereu’ i els cabalers se’n vagin de la finca i s’espavilin estudiant i formant-se com a professionals lliures, la qual cosa propiciarà que es busquin la vida en un context emprenedor diferent del de manar la terra. Tot plegat i ateses les adverses circumstàncies, semblaria un miracle si no hi hagués constància de l’esforç de tanta suor i l’enginy de tanta gent valuosa.

El  ja nostre amic, en Marian Burgués atribueix en part el  desenvolupament industrial de Sabadell, precisament a la primera carlinada ( la dita Guerra dels set anys):

Per causa de la guerra, una colla de pagesos benestants i de tarannà lliberal, com els Gorina, Barata, Llonch, Brujas, Buxeda, Casanovas,  entre d’altres, es van refugiar a la plaça forta de Sabadell, per viure en pau i fugir dels perills del descampat. Van anar a raure a una vila progressista i acollidora on hi funcionava una modesta industria tèxtil artesana i manual, i van veure que era un terreny abonat per invertir les seves unces d’or, per la qual cosa aquesta simbiosis va afavorir el desenvolupament industrial de Sabadell.

Tanmateix aquesta situació va comportar uns certs conflictes amb els teixidors a mà i la mecanització, que va convertir una feina que es feia lliurement, a la conveniència de l’artesà sense horari i al cobert de casa, en l’haver de tancar-se en unes quadres insalubres i sorolloses, subjectes a horaris i a disciplines durant  catorze o quinze hores al dia.

Aquella conflictivitat precisava un desllorigador i va anar sorgint unes sòlides organitzacions, fruit de la lluita i la solidaritat entre els treballadors.  

Els teixidors secretament ja estaven associats, cotitzaven i tenien una caixa per a sostenir les qüestions del treball i la lluita.

Les reunions les feien de nit, sortint d’un a un als boscos dels rodals de Sabadell, embolcallats i poc a poc, discretament se’n anaven cap al Bosc de Can Feu o a prop de Can Puigjaner, a la font de Can Rull, i posaven  vigilants pels camins i corriols, de manera que els Mossos d’Esquadra ( que a finals del segle XIX era una policia civil estatal catalana sufragada pels municipis) no els sorprenguessin.

D’aquelles reunions clandestines en sorgiren els primers sindicats de Sabadell, que a les primeries del segle XX i fins el 1939 van radicar al Carrer de l’Estrella, als locals de l"’Obrera "( un edifici on avui hi una escola concertada) com popularment era coneguda la FLS (Federació Local de Sindicats) de la CNT fins el 1931 i  on els anys trenta  hi tingué una cabdal importància el lideratge d’en Josep Moix (que va ser mític alcalde de Sabadell, posteriorment  ministre de treball amb el govern d’en Negrín i secretari general del PSUC a l'exili)

També la tradició dels teixidors auxiliars ( autònoms i treballant a casa) ha perdurat fins avui, que gairebé en queden quatre de residuals, havent desaparegut, la majoria,engolits per la Història, com la mateixa indústria tèxtil.

D’aquells anys de fontades clandestines del segle XIX, en Mariàn Burgués ens  fa memòria de la lletra d’una cançó:

“Jo uns explicaré la vida

que avui fan els fabricants:

Al dematí quan se lleven

xocolata per endavant.

S’encasqueten el sombrero

i se’n van a passejar

i allavors s’enraonen

com ho faran per robar” .

Eren èpoques que el capitalisme tenia noms i cognoms i tothom sabia qui era qui, i no es depenia del atzars de  Wall Street ni de la borsa de Pequín...        

Antiga Escola Industrial. Sabadell

“Convivas paucos postulat esca brevis” (menja escassa demana pocs convidats)

"Gula", obra de Christian Fernández Glazer

La Pau de Basilea havia finalitzat la calamitosa Guerra Gran entre la Monarquia Espanyola i la República Francesa.

El 12 de setembre de 1795, el secretari de l’Ajuntament de Sabadell, se’n fa ressò:

“Se sabé certament haver-hi paus ab Fransa, las quals foren publicadas en Madrit (sic) als 5 del present, i en lo dia 7 se havian entregat i retornat nostras fortalesas de Figueras i Rosas...”

A continuació s’estén en consideracions personals i fent esment de “la poca commoció (de la pau) en esta terra, ans bé molts las miraren amb desagrado per no tractar-se de restablir lo rey, la religió, ni los emigrats, ans bé pressuposant la República Francesa...”

Els emigrats eren la corrua feta de clergues i d’altres foragitats per la Revolució, que molts d’ells eren acollits i mantinguts.

Una altra càrrega onerosa era la tropa  i els miquelets que baixaven  de la frontera, que s’allotjaven de grau i  per força  per les cases i feien despesa de llenya i d’altres queviures.

Dintre d’aquest context de malcontentament i de despeses extraordinàries, ho acabaren d’adobar els pares caputxins, que el dia 17 de setembre: “Arribaren a esta lo provincial, son company, secretari, sagristà de Barcelona, tres cuyners i dos xantres dels caputxins, portant en un carro moltas calderas, cassolas, custòdia i altres ornaments de la sagristia de Barcelona, a prevenció per tenir lo Capítol Provincial de sa Religió en esta”

“Dia 19.- Arribaren dos acòlits i un marmitó o ajudant de cuyna, caputxins per lo capítol.

Se matà un crestat”

El dia 22, “Vingueren tres ex-provincials, tres definidors, un custodi, un ex-custodi, 4 guardians predicadors de capítol ( dinaren estos en lo Hostal Nou i menjaren 6 gallinas, 8 pollastres, molt peix, una lliura i mitja de carn.

Los caputxins buscant limosnas, matalassos, terrissa i mil cosas tenian tota la vila alterada per sa nova funció.

Se mataren dos moltons”

El dia 23: “ Al dematí arribà una gran càrrega de peix per los caputxins , Arribaren també los demés guardians.

Al mig dia i tarde vingueren altra carga i mitja de peix.

Se buscaren 10 escolans de casas bonas que tots estos dias han menjat, dormit, jugat en los caputxins, vestits ab sos roquets de tela i puntas”

Al bell mig d’aquest desgavell van arribant regiments i companyies “ tots estaban allotjats per las casas ab gran tribulació i poca disciplina”

El dia 24 els caputxins celebren la processó, que es detallada pel secretari amb tot detall i acaba dient que clergues, músics, escolans i tota la pesca, anaren a berenar dins.

Conclou dient que . “Vingueren dos cargas i mitja de peix, sardina i llagostas per los caputxins. Se matà un crestat gros”

L’endemà continuà la festa, el secretari fa constar que “...acabat tot (...) se’n anaren a refetor. Aquest fou abundant més que los demés dias( si és posible) ab menjà blanc, etc(...)  Vingué molt més peix.”

També fa constar que els músics que de tant en tant tocaven alguna obertura, “Estos esmorsaban i sopaban bé en los caputxins, ab porrona oberta tot lo dia...”  

Del dia 26, conclou, després de descriure les funcions religioses que : En lo refetor se contaren excessos casi increïbles de totas espècies. Se matà una vedella i un moltó”

El dia 30 marxà el pare provincial i bona part del seu seguit, quedant-se un tal pare Sanpedò “per fer la esmena de sos divertiments, ab pollastres, etc.”

També fa constar que l’Ajuntament no anà a fer visita al pare provincial, ni a portar el tàlem en les processons, per la qual cosa quedaren los prelats caputxins molt sentits.

Conclou la crònica de la visita:

“Se té per cert que en lo espay de 8 dias se han menjat en los caputxins de Sabadell més de 200 carniceras de carn; que los menjars han estat molt exquisits i de gran cost , i casi sempre sens ossos (flicandó, relleno, mandonguillas, etc-) no perdonant gasto”  

La fredor de les notes del secretari municipal, un home conservador i  gens sospitós de desviacions revolucionàries ans al contrari, és un excel·lent document, sense altra pretensió que l'anotació quotidiana dels fets, del que han estat les càrregues ancestrals d’aquest país nostre i que han provocat una certa rancúnia cap a l’Estat  unitari : L'haver de finançar els excessos de l’ Església, l’haver de col·laborar en mantenir un Exèrcit ruïnós, antiquat  i ineficaç i l’haver de suportar una desproporcionada maquinaria  administrativa hereva d’un imperi que va començar a decaure quan es van començar a creure que el sol no es pondria mai més.     

Coses de l’ensenyament dels nostres rebesavis.

Goya. "La letra con sangre entra "

Quan ens mirem les coses del passat, sovint tendim a fer-ho en clau de present. Per exemple, quan es parla d’algun tema en concret ens pot semblar que sempre les coses han estat previstes i regulades tal com es fa avui dia. La dependència de la regulació de l’Estat de moltes de les coses que avui entenem són de competència pública, com la sanitat o l’ensenyament, no havien estat en mans administratives fins que van anar calant les idees del constitucionalisme i la noció d’estat democràtic de dret que avui són hegemòniques a Occident, amb el que eufemísticament se’n diu Estat del Benestar, fonamentat amb la industrialització i la utilització, sovint basada en una inèrcia d’uns hàbits d’explotació colonial, d’uns béns i uns materials bàsics pel seu bon funcionament.

El segle XVIII encara érem a les beceroles de tot això i hi havia uns sistemes de vida molt diferents dels que avui ens semblen inalienables.

Per exemple: no hi havia ensenyament públic, i qui marcava les pautes eren els propis ensenyants ( generalment clergues ) i els pares ( notables i benestants), de manera contractual. La majoria de la població era illetrada i no tenia cap mena d’accés a la formació.

En aquest context, el metge i  secretari de l’Ajuntament de Sabadell i arxiver municipal, en Bosch i Cardellach (1758-1829) ens deixa un testimoni prou revelador de com anava el tema  de la formació a Sabadell a les acaballes del segle XVIII: 

“Dia 30 de novembre de  1795

Alguns indivíduos que tenian fills a la ensenyansa de Gramàtica del Rvt. Miquel Pagés, estant mal contents de sas repetidas, llargas i al parèixer voluntàrias ausèncias de esta vila (...) projectaren fer venir un mestre que ensenyàs a sos fills i a altres de particulars (...) Isqueren vàrios pretendents (...) però la major part desitjaban al Dr. Ferreol Gasset pbre, natural de Cervera (...) se firmà acte de conveni ab aquesta fecha (...) i fou ab los pactes següents:

1. La escola serà de primeres lletres, llegir, escriure, aritmètica, gramàtica llatina i bons costums.
2. Un sol mestre ensenyarà lo necessari per estas ciències. L’aula serà en sa casa.
3. L’ensenyança serà ab los llibres i mètodo corrent. Los que hajan comensat la gramàtica continuaran amb los llibres comensats.
4. Diàriament s’ensenyarà doctrina cristiana, ajudar a missa, misteris del rosari i bons costums.
5. Tres hores d’aula tindrà cada dematí i altras tantas en la tarde, en los dias no festius. En los de festa llevada sols dos horas, o en lo dematí o tarde.
6. Seran festius tots los dias en què no se pot treballar, 8 dies per Nadal, 3 per Carnastoltas, primer dia de Quaresma, dimecres sant a la tarde, tot lo dijous, divendes i dissapte sants, lo dia després de Sant Feliu, lo de morts i lo del sant del nom del mestre.
7. Cuydarà de què una vegada al mes vajan los deixebles a confessar y combregar, i en los dias de festa als oficis divinos.
8. Los deixebles en la aula sols seran 30, i podran ser fins 35 si alguna criatura xica dels contribuents arriba a edat d'aprèndrer las primeras lletras.  .
9. Ni fóra ni dins la aula may podrà ensenyar a altres. Tots deuran ser fills o domèstichs dels contribuents i a llibertat de estos.
10. Podrà ensenyar ademés 4 criaturas de fora vila i terme ab la gratificació a son favor.
11. També podrà enseyar a altres domèstichs dels contribuents ab la gratificació a son favor.
12. Lo salari per dits 30 o 35 deixebles de l’aula serà de 300 lliuras i casa franca, pagant per mensualitats anticipadas.
13. Per la paga seran obligats tots los contribuents. Lo mestre sols cobrarà d’un clavari, a qui podrà proposar las dificultats tinga en la aula.
14. La obligació serà mútua i sols per 3 anys desde 1 de janer de 1796.
15. Si lo mestre està malalts no molt més de un mes, cobrarà com si estigués bo.Si la malaltia és habitual cesarà la obligació.
16. Tambè cesarà no observant-se la contracta.
17. Los contribuents estaran de evicció per la contracta, durant la quan trauran indemne al mestre de tota dificultat sobre la existència de la aula ”

      

En Franco i jo.

Foto manllevada de la Xarxa.

L’altre dia en Temujin va penjar un post al seu blog,  amb un parell de vídeos referits a unes antigues visites del General Franco a Bilbao i a Barcelona, on plantejava la qüestió de la paradoxal rebuda popular que aquells anys  li feien al dictador les esmentades ciutats, avui desafectes i nacionalistes  i aquells temps, segons les imatges del NODO,  fervents adoradores del invicte general. Apart del fenomen popular que es produïa en aquell tipus d’ocasions, quan en Franco venia a Barcelona  hi havia detencions preventives de gent suspecta de desafecte per la seva vella militància o el seu  paper a la Guerra Civil –molts ja es presentaven voluntàriament, estalviant ensurts a la família- decretaven diada de festa a la feina i acudia a rebre’l una profusió de gent vinguda d’arreu amb autocars; també  hi havia aquella mena de popular curiositat morbosa -la mateixa que fa que la gent enalteixi a una Belén Esteban i faci que una de les TV més xarones del país sigui líder d’audiència, o que ompli els carrers per veure el senyor Ratzinger disfressat de Papa de Roma, quan d’habitud  les esglésies estan mig buides.

Però no es tracta d’excusar-se de res, ni tan sols de fer un apunt d’estudi sociològic, tot i que cadascú ja sap del que parlem; del que es tracta és d’explicar la “batalleta” quotidiana. 

Jo he viscut dues vingudes de Franco a Sabadell: una va ser el setembre del 1962 ( jo tenia disset anys) i l’altra va ser a l’abril del 1963, mig any més tard.

La primera havia estat en el context d’unes dramàtiques riuades que es van produir al Vallès: La nit del 25 de setembre del 1962 va caure una tromba d’aigua ( 212 litres per metre quadrat en tres hores) que va provocar un dolorós drama. Una avinguda baixada de la Serralada del Prelitoral, va devastar tot el Vallès, produint més d’un miler de morts i es va endur les fàbriques del “ram de l’aigua” que hi havia a la llera dels rius, junt a moltes vivendes, que fruit del creixement desordenat, especulatiu  i caòtic de l'època, s’havien construït a llocs perillosos, com el mateix llit fluvial.

Jo, com molta altra gent, havia anat al parc de bombers a oferir els meus serveis i m’havien  donat una pala, carregat dalt d'un camió, i enviat a desenrunar i treballar, sovint fent mes nosa que servei, doncs ens sobrava voluntat i ens mancaven coneixements tècnics i habilitats per fer una bona feina. Recordo que ens van dedicar a “desembolicar” els arbres que havien resistit l’envestida, que estaven rodejats de bardisses i canyes arrossegades, fent una mena de catau on hi apareixia de tot: animals morts, estris domèstics, i algun cadàver humà, tot i que jo no en vaig haver de treure cap. La mobilització popular va ser excepcional, i va donar la mida de la capacitat humana d’organitzar-se per fer front a les calamitats. Quan la feina ja estava mig feta, van aparèixer les instàncies oficials, l’exèrcit  i va venir el “Caudillo”-aquesta vegada no en olor de multituds, doncs aquests coses necessiten el seu temps- Va baixar al riu a visitar les fàbriques devastades, i jo, curiós com soc, vaig veure des del barranc del Taulí (Sabadell queda unes dotzenes de metres al damunt de la llera del Ripoll) la comitiva oficial i se’m va ocórrer d’atansar-m’hi.  

Un fort dispositiu policial protegia la comitiva i impedia que la gent s'hi apropés, però amb la inconsciència de l’edat  vaig despenjar-me, amb total impunitat, pel talús del barranc, i vaig anar a parar al bell mig del reguitzell d'autoritats. Jo duia una roba de treball de color blau, que s’havia enfangat, i estava barrejat amb alguns bombers i operaris que encara pul·lulaven per allà quan vaig estar a frec a frec amb en Franco en persona. Era un avi que ho mirava tot amb ulls absents i assentia amb el cap -semblava emocionat- les explicacions que li oferien. Aquell home de 70 anys semblava molt més vell i vist de la vora, fins i tot, inofensiu.

Ningú va parar esment amb mi, ni em van dir ni ase ni bestia, per la qual cosa vaig tornar pel camí normal.

Posteriorment el Dictador va parlar des del balcó de l’Ajuntament i arrel del seu discurs,  la malevolència popular el va batejar com “La oscura golondrina”, doncs com en els famosos versos d’en Gustavo Adolfo Becquer, va a anunciar tornar  per la primavera.

Complint la seva paraula, va visitar Sabadell set mesos més tard, i va ser el 18 d’abril del 1963. Jo havia  anat a la meva feina d’escarràs al despatx tèxtil on treballava, a prop de la Rambla, al carrer Alfonso XIII . Una ordre de la OSE (el sindicat vertical) rebuda aquell matí mateix manava que el dia fos festiu, instant a que tothom anés a rebre  “el Caudillo” i que els caps en tinguessin cura i diligència ... Aquests ens van dir que marxéssim i féssim els que ens donés la gana.

Un cop al carrer,  per anar a casa havia de travessar la Rambla, atapeïda de gent, per enfilar el Carrer de Sant Pere amunt. Jo duia un entrepà de pam i mig, que habitualment em cruspia per esmorzar, quan vaig apressar-me a creuar, doncs ja es veia pujar la comitiva amb les llums dels vehicles policials giravoltant i la fressa de la gent inquieta que  ho indicava. Si no m’apressava ja no creuaria fins que no haguessin passat tots, i n'hi havia per estona.  Vaig fer-me pas a colps de colze, quan  vaig sentir que uns braços potents m’agafaven fortament. Vaig sentir-me arrossegat i al Carrer de Sant Pere, allunyat de la multitud, uns paios de paisà  em tenien bocaterrosa i immobilitzat. L’un em regirava la cartera, cercant la meva identitat, mentre un altre desembolicava amb extrema cautela el paper de diari  del meu esmorzar (hi havia un concepte de la higiene diferent aquells anys i els diaris servien per tot)  Un parell més no em treien l’ull de sobre i m’agafaven fortament. Quan el que cercava la bomba va sentir la cruixent crosta de l’entrepà –me’l feia amb pa acabat de comprar el mateix dia- i es va enllardar els dits amb el tomàquet i l’oli, va tranquil·litzar els seus companys. Aquests, per acabar de cobrir l’expedient, em van preguntar de on venia i a on  anava i em van deixar marxar.

No hi havia papereres com ara, però vaig deixar el malmès entrepà a un altre portal, per fer feliç, almenys, algun gos petaner d’aquells que vagarejaven afamats remenat escombraries.  

Rierada 1962. Sant Quirze del Vallès

“El Camp de la Sang” de Sabadell.

A un centenar escassos de metres de la Plaça de Sant Jaume de Sabadell, on vaig viure-hi els primers vint i poc anys de la meva vida, hi ha l’edifici del Mercat Municipal, supèrbia i original obra arquitectònica d’en Josep Renom, coronada per una cúpula florentina la mar d’escaient.

Com la majoria de les coses d’aquest món, bastides damunt de runes, batalles i malvestats vàries, aquest mercat va ser construït  l’any 1927 damunt d’un descampat que se’n deia “El Camp de la Sang”.

De la meva infantesa recordo que l’àvia ens ho explicava, dient que allà mateix hom hi executava els condemnats a mort, la qual cosa excitava la meva imaginació infantil i el passar per allà em produïa una mena de malastrugança,  especialment els migdies del diumenge, quan la mare m’enviava a comprar gel als baixos del dit mercat,  per posar a la nevera (no elèctrica) que fa cinquanta anys s’emprava,.

Calia baixar unes escales i fer una mica de cua en un soterrani gèlid i humit, davant d’una maquinota infernal, que anava traient unes barres de gel i que un operari tallava en cubs regulars de pam i mig, més o menys, amb una serra, el soroll de la qual perforava el cervell. Uns homes amb guants i bata de cuir es movien com dimonis d’un infern gèlid, traginant les enormes i fredes barres.  La finalitat de la “fàbrica” de gel era bàsicament proveir les parades de peix i cobrir d’altres necessitats del mercat, però els diumenges, que la plaça tancava, s’obria al públic. De dilluns a dissabte, un tal Pagàn amb un carro i un cavall, anaven fent el subministrament, venent-lo pels carrers, deixant un regalim d’aigua fresca per on passava.

En aquell escenari i en baixar i pujar les escales del soterrani, era el lloc idoni  per tal de què la meva imaginació excitada evoqués  els desgraciats que en la meva fantasia veia pujar al patíbul, on serien penjats, cremats, decapitats o esquarterats. Aquell lloc de malastruga em neguitejava i  procurava sortir-ne el més ràpidament que podia, llastrat amb la carrega feixuga de la galleda amb el tros de gel i les meves suggestions.

Més endavant vaig tenir accés a informació fidedigna del perquè del descampat on hi ha el Mercat Central se’n deia “El Camp de la Sang”.

Era el juny del  1855, una vegada acabada la  Guerra dels Matiners, quan a la comarca del Vallès  hi va haver una nova temptativa d’aixecament carlí. Nombroses partides encara actuaven, sense rendir-se, practicant el pillatge. En Joan Serrano i Berriga, mestre de Matadepera, va aplegar al seu voltant uns quants fervorosos de la causa. Alguns pocs sabadellencs, partidaris del carlisme en una ciutat eminentment republicana, van intentar adherir-s’hi  i ajudar la partida que es formava, però no ho pogueren fer, doncs el grup fou capturat per les tropes del “Regimiento de Soria” de guarnició a Sabadell. El Capità General de Catalunya, en Zapatero i Navas havia donat ordre de que tots els que es trobessin amb les armes a la mà fossin afusellats a les vint-i-quatre hores, per la qual cosa fou instruïda ràpidament la sumària i els detinguts van ser culpats i condemnats a mort.

Entre els reus hi havia un noi de dinou anys, un  tal Jaume Casanovas, que només feia que plorar la seva dissort. Les autoritats i els veïns, condolguts, anaren a Barcelona per demanar l’indult  del noi, el qual fou concedit, però arribà una hora tard, quan ja l’havien afusellat.  

El dia 2 de juliol de 1855, al posteriorment denominat  “Camp de la Sang”, hi afusellaren:

• Pere Vila Cirera, pare caputxí, fill de Sarrià, de 48 anys.
• Jaume Casanovas, minaire de Sarrià, de 19 anys.
• Benet Lluís Comes, paleta, de 29 anys.
• Llorenç Corbella, paleta, de Sant Feliu del Llobregat, de 36 anys.

L’endemà, dia 3 de juliol, afusellaren a tres restants:

• Ramon Tudó Boada, pagès, de Pont d’Armentera, de 35 anys.
• Francesc Arqué Bardina, carreter, d’Arbeca, de 39 anys.
• Joan Serrano i Berriga, mestre de Matadepera, d’Aldearubia (Salamanca) de 39 anys.

No hi consta cap altra execució ni malvestat al lloc indicat, per la qual cosa la majoria dels fantasmes de penjats i esquarterats, fruit de la meva imaginació, s’han fet fonedissos i penso que d’estar més informada l’àvia, de petit me’ls hagués pogut estalviar.

  

Documentació treta de:

“Elements d’Història de Sabadell” Miquel Carreras Costajussà. Edicions de la Comissió de Cultura. 1932.

“Sabadell del meu Record” Marian Burgués. Joan Sallent, Impressor. 1929. 

Goya,. Detall de "Fusilamientos del 3 de Mayo"

Insubmisos i objectors “avant la lettre” .

Cavalleria espanyola mitjans segle XIX

A Espanya hi va haver un servei militar obligatori, la popularment denominada “mili” que va durar des de mitjans del segle XIX fins el desembre de 2001. Tot i que va néixer en un context lliberal i la idea de popularitzar un exèrcit de tradició elitista, de manera que el composés el propi poble i no unes forces mercenàries  sotmeses als criteris sobirans de l’absolutisme, la seva praxis el va portar a ser un servei arbitrari, on durant mols anys, qui tenia diners se’n sortia pagant la “quota”, i qui no, havia de perdre uns valuosíssims anys, en general en un estat de disciplina extrema, mal vestits, mal nodrits, amb condicions de manca de salubritat, i destinats a fer de carn de canó a les aventures colonials i els conflictes desgraciats en els que s’han vist immersos l’Exèrcit i l’Armada espanyols els darrers dos-cents anys.

La gent que està per damunt dels quaranta anys va viure l’ocàs d’aquest sistema, malmès pel rebuig popular que és manifestava en forma de massiva objecció de consciència i insubmissió, que va ultrapassar els sistemes coactius del propi Sistema.  Els que tenim alguns anys més, i varem fer la “mili” els anys seixanta o primers setanta,  ens en recordem de la malaurada fi dels valents que s’atrevien a manifestar la seva insubmissió, generalment condemnats a llargues penes de presó, prèvies públiques pallisses i maltractaments pels “xusqueros” de torn i alguns oficials de carrera.

A Catalunya, quan es va establir el sistema del servei militar obligatori, l'any 1845 es va produir  al Vallès una revolta que en podríem dir d’insubmisos, de la que se’n fa ressò el sabadellenc en Marià Burguès, al que ja m’he referit en d’altres ocasions (*).

Aquella època el servei militar durava sis anys.

Explica que els “quintos” de Sabadell, ajudats pels de Sentmenat i els d’altres pobles circumveïns, dominaren i venceren les tropes de guarnició que aleshores hi havia a  Sabadell.

Una vegada desarmada la tropa, es van armar i van emprar els seus cavalls per fer front a les tropes del General Concha que acudia a sotmetre els revoltosos.

Els notables de Sabadell parlamentaven amb el General per tal que no bombardegés la ciutat ni entrés en peu de guerra, mentre els revoltats tocaven a sometent.

El General  Concha, escamat replicà:

¿Cómo tocan a rebato pues, si está todo pacífico?

No, mi general, "repican" por su llegada – va respondre un dels notables,

Algú va esclatar a riure per l’acudit i es va guanyar una bufetada.

Els revoltats, armats i amb els cavalls de la guarnició vençuda de Sabadell, veieren la impossibilitat de fer front la columna del General Concha i fugiren pel bosc de Can Puigjaner.

Essent a prop de la riba de Can Puigjaner un escamot de llancers els anava a l’encalç.

En Punyigo, un revoltat, cavalcava un cavall pres a la guarnició, i aquest quan va sentir la corneta dels perseguidors, docilment girà cua i es dirigí cap a la tropa. En Punyigo va haver de saltar i fugir corrents.

Es varen escampar per dintre el bosc, fent giragonses per entre les alzines, pins i bardisses i es van refugiar a la masia de Can Català. Un llancer anava més avançat, i quan el darrer fugitiu passava per la porta, el genet amb la llança va fer una estella a la porta. L’hi va anar d’un pel.

Els soldats rodejaven la casa.

Acollonits, els revoltats es van aprestar a defensar-se amb escopetes i varen fer un parell de descàrregues. Els soldats, no esperant resistència, giraren cua i se’n entornaren.

En Punyigo, en Marcet, herbolari del Pedregar, en Manel, marmanyer, l’hereu Suc i en Josep Serra i Fontanet, ajudats per en Basquinya i el masover de  Can Català, se’n van sortir i no van haver de fer el  soldat.  

  (*)Referències tretes del llibre "Sabadell del meu record". Marià Burguès. 1929. Joan Sallent ,Impressor

Polítics i bandolers.

Perot Rocaguinarda (Arxiu Històric Ciutat Barcelona)

Els segles XVI i XVII a Catalunya es donà el fenomen endèmic del bandolerisme. Eren anys de misèria i forta davallada econòmica, per una forta crisis arrossegada des de la pesta negra –que reduí la població a la meitat- i les guerres de remença.

El bandolerisme tingué un caràcter eminentment popular, doncs sovint es movia dintre d’una xarxa logística que implicava la complicitat d’amplis sectors socials i polítics. Bandolejaven nobles arruïnats, pagesos ardits i disconformes i ho feien  a favor de tal o qual causa, dintre del conflicte que va dividir el Principat entre dos bàndols, el dels Nyerros i el dels Cadells, en una mena de precedent, en el context d’una Catalunya agrícola i pre-industrial,   dels que s’allargarien baix diferents denominacions fins ben entrat el segle XIX, en situacions socials i econòmiques diferents. Salvant totes les distàncies, i atenent el context de la època (molt abans del reconeixement dels drets que va enaltir la Il·lustració, i quan encara la veu popular no era tinguda en compte) es podria dir, fent una analogia amb l'actualitat, que el conflicte era entre gent de dreta (Nyerros) i d’esquerra, (Cadells), doncs defensaven privilegis i interessos contraposats, sempre dintre del món dels que comptaven, o sigui la maltractada i abandonada noblesa catalana, que no gaudia dels privilegis de la Cort ni la possibilitat d’anar a cercar fortuna a Amèrica.

Apart els lligalls documentals dels processos i els actes administratius que es guarden en relació amb el tema, hi ha els testimonis literaris: Cervantes se’n fa ressò quan al bandoler en  Perot Rocaguinarda el fa sortir al Quixot sota el nom de Roque Guinart, també hi ha els llegendaris romanços d’en Joan Sala  “Serrallonga”, Tallaferro, i d’altres  –que ens arriben disfressats per la èpica romàntica- però a mi em criden l’atenció els testimoni escrits que varen deixar alguns notables viatgers de l’època, com Francesco Guicciarduni, ambaixador florentí davant Felip II;  el venecià Andrea Navagero, escriptor;  i en Segismondo Cavalli, també venecià i ambaixador davant Felip II; aquest darrer acompanyat de Lunnardo Othobon que fa una narració detallada de tot el seu viatge fins a la Cort, amb nombrosos detalls amb finalitat militar, com la utilitat de les fortaleses, dels castells i de les muralles, per la qual cosa sembla ser que aprofitava el viatge per fer una certa labor d’espionatge. Al bell mig del seu minuciós  informe –potser per ser home de sensibilitat i afeccionat a les lletres- hi afegeix un detallat retrat dels paisatges i els costums que li criden l’atenció, farcits de subjectives interpretacions.

La indubtable relació del bandolerisme amb la política la trobem en el seu relat, quan deixa la frontera i s’encamina cap a Barcelona i passa pel tram comprès entre  Hostalric i Sant Celoni:

- “Aproximadament a una llegua d’Hostalric passem per un indret dit Trentapasses. És un bosc molt perillós i ple de bandolers. Cada lloc hi és més perillós que el que acabes de deixar. Tanmateix, d’una manera general hem de dir que tota aquesta terra, des de Perpinyà fins a Barcelona, i àdhuc unes llegües més enllà, és plena de llocs perillosos. La raó d’aquest desordre és que molts cavallers i gentilhomes de Catalunya estan barallats entre ells i tenen constats batusses. Això ho poden fer amb plena licitud, d’acord amb un antic privilegi del regne, sense que ni tan sols el rei ho pugui prohibir. Tan bon punt l’un ha desafiat l’altre, mitjançant un herald, només cal que passin cinc dies perquè es puguin atacar, ells i llurs seguidors, sense que hom pugui imposar cap tipus de penyora per les ferides o assassinats, que arran d’aquests fets es produeixin. Així mateix és costum, en aquests país, que tots els parents intervinguin en les baralles. I quan els que s’estan barallant veuen que se’ls exhaureixen llurs reserves recorren, per a ésser més forts, a tots els malfactors del país.

Molts d’aquests senyors tenen llocs i castells sobre els quals el rei no té pas autoritat. En aquests indrets, hi acullen tots els assassins que, ells, per a tenir un seguici més important, mantenen, alimenten i defensen. A causa d’aquest “bandolejar”, així l’anomenen, es produeix el fet que aquests bandolers, en mancar-los els diners, es dediquen sovint, creient que hi tenen butlla, a assaltar els viatgers. Això encara és afavorit per les característiques del país, el qual com hem dit, és una terra muntanyosa, salvatge i poc habitada. I el rei, per la causa que sigui, no ha tingut la cura d’evitar-ho , ni ha posat els remeis que convenien”.             

En una propera entrada, si us plau,  us parlaré d’en Capablanca i els bandolers que actuaren per Sant Llorenç del Munt i la Serra de l’Obac, per on passava el camí ral de Barcelona a Manresa.

Per aquesta entrada he consultat:

·          “Com veieren els paísos catalans alguns viatgers del segle XVI” de Jordi Bolòs i Masclans . Rafael Dalmau, Editor. 1980.

·          “El parc natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac” Historia i arqueologia vistes per un excursionista “ d’Antoni Ferrando i Roig. El Pot Cooperativa. Sabadell 1983.

·          “Perot, el bandoler”. Anicet Salvans i Corominas. Rafael Dalmau, Editor. 1993.