Avui remenant vells papers i ordenant llibres he trobat una petita caixa on hi havia uns ferregots. Els he tret curosament, i he recordat com els havia obtingut.
Ja fa uns pocs anys, varem anar amb uns amics a seguir els indrets per on es va desenvolupar la Batalla de l’Ebre a la Terra Alta. Concretament varem pujar a la Mola d’Irto i a continuació varem seguir tota la carena de la Serra de Cavalls.
La Mola d’Irto, on s'hi veien les runes d'una vella ermita, estava arranada per causa del intens bombardeig que van sofrir. Recordo que hom no podia distingir de la grava que la cobria, les pedres de la ferralla dels projectils. Vaig collir-ne un trossos com a record.
A continuació, carenejant per Cavalls, veiérem els antics pous de tirador, els amagatalls on els soldats republicans s’havien refugiat de les bombes. Una creu de fusta amb una inscripció posada pels feixistes i amb esfilagarsades i descolorides banderes franquistes, republicanes i senyeres penjant com drapots, presidia una de les cotes més elevades.
Un silenci sepulcral, com de cementiri, presidia l’escenari de l’antiga batalla. Un dels companys de caminada, visiblement suggestionat, creia sentir pudor de cadàvers i s’imaginava la munió d’esparracats soldats, arraulits darrera les roques, amb la visió de Corbera i les nuvolades a l’horitzó i les sentors fètides, barreja de femta, escombraries i mort, afegides a la por fatalista de la batalla.
Havíem mirant els mapes i sabíem que el dia que havia caigut Cavalls els moros havien grimpat per uns contraforts, mentre durava un fort bombardeig, sorprenent les aclaparades tropes que maldaven per sobreviure. Varem fer la davallada, en sentit contrari al de l’atac, pel dret, per uns llocs on no baixava mai ningú, amb risc d'estimbar-nos.
Allà hi vaig trobar, ben bé al costat d’unes roques que deurien fer d’amagatall, unes pintes de munició.
Vaig guardar-les i tot seguit vaig esgarrapar uns maldestres versos, que us reprodueixo:
He trobat un projectil.
He trobat un projectil,
breu i menut
-calibre set noranta-dos-
Ànima de plom
i cuirassa de llautó,
fou daurat –ja fa molt temps-
ara és brut i rovellat.
Restà oblidat –bona fi-
setanta anys entre les roques
de la Serra de Cavalls.
Rodola –ja inofensiu-
sobre el palmell de la mà
i traspua la seva gelor.
No té nom, ni senyal,
ni historia, ni sentit...
Restà ferralla amb ferralla;metall nu al mig de roques...
Ja fa temps –setanta anys-
que fou dirigit a la carn tèbia
d’un inconcret enemic.
Ja fa temps- setanta anys-
feréstec i amenaçador,
xiulà des d’algun bàndol
-ves a saber ara quin era...!-
He trobat un projectil,
breu i menut
-calibre set noranta-dos-
entre les roques de Cavalls,
més enllà de l’Ebre,
on hom hi matava i moria...
(Cavalls, octubre 2008)
