Deu tenir uns cinquanta anys, ja repicats, i se’l veu seient damunt d’una duna de la costa de Tarifa, de cara al mar, abraçat a una taula de surf. Un gos negre i bon jan voleia enjogassat al seu voltant. El paio li tira alguna cosa, que el quisso li torna, remenant la cua, esperant tornar-la a anar a buscar.
És un tipus colrat pel sol, que parla un anglès d’antic executiu, amb accent del nord europeu. Quan s’expressa en el poc castellà que coneix, ho fa imitant la musicalitat i la cadència gaditana, menjant-se les lletres dels finals i metamorfosejant les ces amb les esses. La pell resseca de la seva espatlla llueix algun complicat tatuatge que no acabo d’interpretar. És sec com les retorçades branques que la ressaca i el ponent porten de la Àfrica propera. Put a sal i a fum.
És eixut i es confessa auster i poc sociable. Busca el sol i la llum que no hi ha a la seva Dinamarca natal. Menja poc i no beu res més que aigua. Alguna cigarreta de haixix li dona la lluentor intensa de la seva mirada, i la seva ànima es mou amb la cadència del monòton “ reagee” que sona d’un petit bar de platja, on hi ha una colla de joves amb vestit de neoprè, bevent combinats exòtics .
Explica que era un important executiu d’una multinacional, però que se’n va afartar i va deixar la seva dona i els fills per dedicar-se a voltar pel món amb una autocaravana. Fa anys que no es compra roba i s’ha deixat créixer el cabell, que es recull amb una cua.
Avui s‘ha distret de la visió permanent de les ones del mar, amb la silueta de la costa africana insinuada a l’horitzó difuminat per la calitja i el fet li ha permès tornar-lo al món de la comunicació amb altri i fer evidents les seves icones. Si hi hagués llevantada només estaria pendent de la mar: La seva quimera i la finalitat de la seva vida és la de trobar una gran onada, gairebé un tsunami, que l’engoleixi. A aquesta finalitat li dedica la resta de la seva vida. Diu que aquesta mística i quimèrica recerca li ha permès gaudir de les més esplendoroses postes de sol que mai li serien permeses si seguís assistint a les poc estimulants reunions d’executius abocats al desenvolupament d’alguna futilesa per complicar una mica més les coses del nostre món. Potser té raó.
però només potser :)
ResponEliminaOnada quimèrica o escalada miraculosa, tots perseguim aquests petits somnis, o grans, ves a saber. Mira, potser m'has donat la idea d'un post. Si arribe a bon port en ella, i si m'ho permets, te'l dedicaré. Salut.
ResponEliminaLa història (real o no) és fantàstica, i retrata un personatge que es troba per molts llocs. Jo ja n'he trobat algun,voltant pel món, i potser cada cop n'hi haurà més. Fa pocs dies en Jordi Girbén del Foravial em va explicar el significat de "feral", que hi té alguna cosa a veure (amb molts matisos).
ResponEliminaClidice,
ResponEliminaÉs aquest etern voler fugir de les coses. Un hom pot anar cercant paradisos perduts i paisatges isolats, sense adonar-se que de qui de veritat vol fugir és de si mateix...
Vicicle,
ResponEliminaEstaré encantat que me’l dediquis i celebro i m’afalaga que t’hagi pogut inspirar alguna cosa.
Lluís,
ResponEliminaLa història és real: aquest cap de setmana he fet un viatge llampec a Tarifa pel casament d’una meva neboda, que es mou pel món professional dels esports de risc i del surf. He estat en un cau catau de gent d’aquest ambient, passant-m’ho “pipa” i gaudint de les magnífiques postes i sortides de sol amb el rerefons de les costes africanes al Estret. Ja m’hi hagués quedat uns dies amb ells!.
He conegut alguns personatges singulars, i el tipus que descric. Uns “ferals” en el sentit més bonic de l’expressió, que crec que es refereix al isolat en general i també al que no ha conegut contacte amb la societat. Una mica la figura del salvatge feliç del Rousseau amb tots els matisos , no?
Salut
molt bonic en teoria, però a la pràctica aquest danés ha defugit realitats i responsabilitaS adquirides. No és un somiador, és un covard que no gosa enfrontar-se amb la vida. El dia que li arribi la gran onada, es rajarà.
ResponEliminaHome, Francesc que tothom té el dret a agafar-se la vida com li plagui, o com pugui. Desconec altres ciscumstàncies personals del danés en qüestió i si li arriba el gran tsunami, ignoro com s'ho agafarà. Encara hi ha gent que s'agafa les coses amb certa filosofia i aquest deu haver triat la de les "postes de sol i caps de setmana", com diem a casa nostra amb certa mordacitat.
ResponEliminaSalutacions.
Cercar quimeres sol, lluny de les persones amb les quals has establert uns lligams afectius..., em fa pensar en un adolescent que busca el seu lloc al mon. Quan hom arriba a una certa edat sembla que ha d'haver adquirit la maduresa per valorar les coses de la vida que realment et poden fer feliç. Estar a prop de les persones que estimes. Descobrir la bellesa dels espais i les coses que t'envolten. Del que constitueix el "teu" mon. És tan bonica una flor, un color, uns núvols, un cel, un insecte, un arbre, una pedra, i tantes i tantes coses. No cal anar gaire lluny per descobrir coses. Això del danès sembla mes una fugida , de la dona ho puc entendre si no s'ha sabut crear una bona relació però dels fills i altre familia i amics no ho puc entendre.
ResponEliminaAnna Maria, aquesta dualitat del que cal fer i el que hom voldria fer ens pot assaltar a tots alguna vegada a la vida. És ben cert que aquest permanent cercar el lloc al mon és una actitud d’adolescent, de persona que cerca un lloc al sol; però qui no ha sortit algun dia de la feina amb el pap ple i se’n ha anat a que li toqui l’aire, ni que sigui pujant i baixant de Sant Llorenç ? I qui dóna títols de maduresa en aquesta vida?
ResponEliminaApart d’això hi ha aquests personatges, molt llunyans dels que ens submergim en el món de la família i dels afers socials, solitaris i quimèrics (ferals, com diu en Lluís) isolats i carregats de fantasies, potser una mica neuròtiques, que opten per unes vides d’eremita i que en fan, potser, d’una quimèrica onada la finalitat de la seva vida.
Res més que aquest darrer cap de setmana he fet una ullada al seu estil vital i he vist aquesta mena de personatges i n’he volgut fer un petit retrat.
No serem com ells, però n’hi ha força rondant pel món.
Una abraçada.