Les dues morts d’un anarquista.

Sortint de la fàbrica, en Jepet se’n anava a l’ateneu popular on hi havia biblioteca, centre excursionista, grup de teatre, i hom impartia classes d’Esperanto i conferències i debats sobre temes de naturisme,  socialisme, cooperativisme. La vella ètica judeo-cristiana es trastocava en la nova moral socialista, bastida de bones intencions anarquitzants  i baix un concepte de la solidaritat hereva de la vella moral paulina: Ni déu ni pàtria ni patró...

Era moda cultivar el cos, la ment i la bona salut.   El cos del Jepet, esprimatxat, de braços ennegrits pels olis dels telers i amb la ferum de la llana humida enganxada a la gola, els diumenges lluïa nu a l’alzinar d’ alguna fontada, on alguns nois i noies de l’ateneu   prenien el sol de pèl a pèl i jugaven a tirar-se una pilota, berenaven pa amb xocolata i debatien els grans temes que haurien de dur a la emancipació de la Humanitat. La gràcil flonjor dels pits i la pilositat dels pubis de les noies ballaven pels seus ulls com ombres de teatre xinès, i ell  maldava per pensar que tot era normal i no hi havia d’haver cap mena de  concupiscència, pensament que no sempre era obeït per la seva natura de jove desbocat, per la qual cosa sovint agafava un llibre i es posava bocaterrosa, abstraient-se amb la lectura d’en Kropotkin, que trobava enrevessat quan distingia entre moral religiosa transcendentalista i moral natural, que és a la pròpia essència de l’home i criticava aquesta última, viciada per la tendència de l’home a la cerca de la felicitat, que el  pot dur a l’engany i a la injustícia, “ que condueixen a la decadència humana”...Priap no hi tenia res a fer i desapareixia per l’espessor del bosc, com algunes parelles enriolades.        

Una tarda, un tipus seriós els parlà d’espiritisme i de les obres d’ Allan Kardec. En el debat es parlà de la probable contradicció de les idees espiritistes i les materialistes i, sense arribar a cap conclusió definitiva, es va deixar anar la materialitat de la pervivència de la vida més enllà de la sensació de la mort.

En Jepet, fortament suggestionat, fantasiejà en el  que hauria pogut ser en una altra vida  del passat. L’hi agradaven les armes, i sempre remenava l’escopeta de dos canons del pare caçador. També, tot i que odiava la disciplina castrense, havia fet el servei militar a artilleria, on s’havia familiaritzat amb els mecanismes dels canons i les peculiaritats de les mines, els propulsors,  els projectils i la metralla.

Va començar a imaginar que, potser en el passat havia estat militar i a que probablement hauria mort en combat.

Va anar a veure una tiradora de cartes, que curava d’espatllat i receptava herbes remeieres, i aquesta, una vegada vista la conjunció de saturn amb mart que s’havia donat la diada del seu naixement, la lectura de les cartes i la llarga conversa que havien tingut, l’hi va dir que, sense cap mena de dubte,  la darrera vida era pagès al Vallès i s’havia enrolat al sotmetent quan la Guerra del Francès i que havia mort d’una bala perduda que l’hi havia entrat pel clatell.

En Jepet  sovint tenia dolor a les cervicals, conseqüència, ben segur de regressions subconscients a l’antiga vida. Quan caminava sol i pensatiu, podia sentir un cop sec al darrera i sentir com tot es fonia al seu voltant, per desvetllar-se al bell mig de la munió d’obrers i obreres que el diumenge ballaven sardanes al Bosc de Can Feu. La seva vella personalitat de sotmetent voluntari carregant el seu fusell d’avantcàrrega i ignició amb pedra foguera, amagat per les ginesteres dels boscos del Vallès  i la de teixidor anarquista, lector impenitent de Zola, Sue, Bakunin i Kropotkin, autodidacta i inquiet es superposaven. Sovint, quan intervenia a les reunions del seu sindicat, es sorprenia fent alguna mena de discurs cridant a les armes, quan es tractava de la gestió d’una cooperativa de consum per abaratir els preus dels aliments bàsics. Sovint  els companys el veien com una mena d’al·lucinat.

Quan el dinou de juliol del 1936 els militars sollevats van ser vençuts a Barcelona i es varen organitzar columnes per anar a alliberar l’Aragó, en Jepet s’enrolà a la del fuster Ortiz, la “Roja y Negra” i va combatre fins a finals de gener del 1938, quan la batalla de Terol, que el van fer presoner.

Una colla de milicians de falange els conduïa a empentes.  Estava atordit i trasbalsat pels cops i els sotracs soferts i per les pors i tremolors dels combats recents. Eren a les portes del cementiri vell, aquell  que tant els havia costat conquerir les diades del 16 i 17 de desembre quan assaltaven Terol. Els varen fer agenollar de cara a la paret i aquells joveníssims feixistes varen fer foc indiscriminadament i a discreció. En Jepet va veure un barbamec que amartellava la seva Astra del nou llarg i s’apropava cap a ell amb una mirada inexpressiva. Va intuir la fogonada a frec de clatell i va sentir un fort cop. Abans de que es fes la foscor absoluta del no res, se’n va adonar, amb un conformisme  fatalista,  que per aquell tràngol ja hi havia passat abans.

Pintura de Martí Alsina