La cosa pública o la ‘cosa nostra’

Sovint passo per l’Hospital de Terrassa a fer-me una analítica, i una vegada m’han punxat, amb l’ànsia del famolenc forçós, baixo a la cafeteria i demano un entrepà i un cafè llarg i aprofito per llegir “La Vanguardia”, que aquests dies va  plena amb el viatge del president Mas a Madrid per discutir el dèficit de la Generalitat.

Llegint les excuses de mal pagador d’uns i altres, tenia encara molt present la conversa amb l‘Anna, la infermera que m’havia fet l’extracció. En aquesta mena de tràngols, els dono conversa i així m’evadeixo del fet traumàtic, doncs tenen tendència a radiar la seva actuació: “Ara et punxaré i et mirarem els triglicèrids, el colesterol, la bilirubina i el ‘sumsum corda’. Sentiràs una punxada i trigaré una mica, doncs haig d’anar  posant la  sang a tota aquesta bateria de pots, Veus?...”

“Si, dona, si, tu fes...Per  cert què, com us va amb les retallades a la sanitat?”

I l’Anna, que té la pell molt fina i va prou calenta amb les mesures,  s’esplaia buidant el pap:

“La majoria de les més joves som interines, doncs fa segles que no treuen places, i perilla la nostra estabilitat professional. Quedaran les antigues, que son fixes, i la majoria ja no estan a primera línia. N’hi ha un fotimer que fa anys que no veuen una agulla ni se’n recorden de posar una via, doncs han anat derivant a tasques més burocràtiques. El pal de peller, ara  som nosaltres, i sembla ser que potser a moltes no ens renovaran .Els metges pateixen el mateix problema.  La pressió de la demanda farà que amb menys recursos humans i amb gent que no s’ha reciclat des de fa lustres, la sanitat pública sigui molt més caòtica encara que la que patim, amb el resultat que qui pugui permetre-s’ho se’n anirà al sector privat. Les mútues ja es freguen les mans, i sembla ser que políticament els fan el joc, mentre ens fan el llit a nosaltres....”  

“Buf, aquesta desagraïda i impopular funció pública, sempre tant criticada. Ja la trobaran a faltar ja, tota aquesta munió de nouvinguts del món de la lliure competència, passats pel sedàs de les escoles de negocis...” –afegeixo .

Escoltar pets és una manera popular de definir aquella persona que, de manera inadvertida – sovint involuntària- escolta les converses i les confidències dels altres i que no l’hi són dirigides. És una qüestió de xafarderia pura i dura, sovint per causa de que aquestes manifestacions es produeixen en un espai poc propens a l’aïllament i a la discrecionalitat, com és el tren, un restaurant, un bar, una sala d’espera, una cua...

La cafeteria de l’hospital és un d’aquests llocs. És un espai ample, amb una barra, i un self service  a l’hora de dinar i sopar, curull de gent.

Una magrebí embarassada, amb vestits bíblics, seu amb cara fatigada. El seu marit s’apropa i amorosament li remena un cafè amb llet que porta de la barra. Una imatge que desfà molts dels tòpics del masclisme musulmà.

Més a prop, dues parelles ratllant la setantena. Ben apeixats i grassos parlen amb  el característic to alt meridional, amb un accent andalús inconfusible. Un tipus amb cara de pa de ral i mirada radiant confessa que porten junts amb la seva dona des de que tenien quinze anys. Els altres, amb un deix d’orgull,  diuen que ja no s’estila aquesta fidelitat.

Més enllà una dona a la quarantena d’anys  acompanya una anciana xaruga i amb l’aire absent de la demència senil. L’hi dóna a beure una infusió a culleradetes.

Penso que tota aquesta gent no en té la culpa dels desgavells econòmics d’uns pocs  especuladors i que no es mereixen el que els vindrà a sobre.