Pistoles, sindicalisme, llibertats i repressió (2)

La vaga de “La Canadiense”. El Sindicat Lliure. La llei de fugues.

L’escalada de violències va portar al que es va denominar "l’època del terror". Una mena de barreja d’odi social i d’ànim de revenja va anar creixent entre les files sindicalistes. D’altra banda, les agrupacions patronals se sentien seriosament amenaçades.

A Sabadell hi va haver diferents fets sagnants: Un fanaler que s’havia negat a secundar la vaga de “La Canadiense” de nom José Bordones va ser tirotejat i mort el març del 1919, també un transportista, Domènec Llobet Padró. Uns artefactes explosius van ser col·locats als domicilis  d’Antoni Cusidó i d’en Jaume Brullet i foren tirotejats, en Joan Grau Puig, president de la Patronal,  i el seu soci.

Les agrupacions patronals, per lluitar contra la violència de la CNT, disposaven del Sometent, format per “gent d’ordre”, armada, i la Federació Patronal, on s’hi barrejava gent de procedència carlina i simpatitzants de la Lliga. Aquest fou el nucli del que es diria  el Sindicat Lliure, una organització tutelada per les instàncies policials de l’època, finançada per les patronals i on, amb gent més o menys d’idees dretanes i procedents de sindicats grocs , catòlics o corporatius, com la Unió Professional d’Obrers d’Oficis Varis, sorgit del carlí  Círculo Tradicionalista,  s’hi afegiren molts aventurers i pistolers a sou. A Sabadell actuaven sota la pantalla d’una assessoria que en teoria atenia consultes laborals i uns dels caps visibles era un tal Enric Sarradell.

El novembre de 1920 va ser nomenat governador de Barcelona en Severiano Martínez Anido que va propiciar una guerra bruta contra el sindicalisme i l’esquerra en general, donant via lliure a aquestes organitzacions. 

Va començar amb una onada de detencions arbitraries, de molta gent d’esquerra, entre els quals hi havia Lluís Companys i Salvador Seguí “el Noi del Sucre”. En les mateixes dates, uns pistolers abatien al carrer de Balmes de Barcelona, quan es dirigia a instar davant l’alcalde de Barcelona per la no deportació a l’illa de Maó dels detinguts,  en Francesc Layret, advocat i diputat per Sabadell.  Va ser abatut per uns pistolers que mai van ser identificats.

Una pràctica, tan antiga com el propi Dret Penal, però que s’emprà profusament aquells temps , fou la tristament famosa "llei de fugues": Consistia en assassinar un detingut i emetre un informe al jutjat de torn amb l’informe policial d’un intent d’evasió , que irremediablement havia precisat que un guàrdia hagués de fer foc contra el fugitiu. Sovint ni s’escenificava la realitat de la fuga, i només s’omplien els corresponents informes pel sumari, que, gairebé sempre era arxivat, sense més comprovacions. Hi ha constancia  de que hi havia clares instruccions des de les més altes instàncies governamentals d'emprar aquests sistemes.

Un dels fets que va trasbalsar la vida sabadellenca i va ultrapassar l’àmbit local, va ser l’assassinat de l’industrial  francès, radicat a Sabadell, en Théodore Jenny Hermann, per part de tres emmascarats que varen irrompre en el domicili familiar. Aquesta mort, de dubtosa procedència i pitjor instrucció judicial, va ser atribuïda a un grup anarquista, i van ajusticiar al garrot a en Víctor Sabaté Martínez   i en Martí Martí Colomer i van empresonar en Josep Peris Sancliment. En el procés es va qualificar el crim com a “venjança societària”, és a dir, comès per anarcosindicalistes. No es van tenir en compte les coartades que van presentar diferents testimonis, demostrant que els implicats no eren al lloc del crim,  i aquests havien confessat baix tortura i al dictat de la relació dels fets que els anava relatant l’instructor, entre mastegots.

Posteriorment es va anar coneixent que el mòbil del crim havia estat econòmic,  amb sospites fonamentades de ser instigat dintre de la pròpia família, i que els sicaris havien cobrat 600 pessetes pel crim, tot i que l’objectiu no es va complir, doncs sembla ser que la víctima havia de ser un fill del occit. Aquest fet el va recollir parcialment en la seva novel·la “La verdad sobre el caso Savolta” l'autor Eduardo Mendoza,  de la que en  Antonio Drove en va fer un interessant film. 

Posteriorment, el març del 1923, els pistolers del Sindicat Lliure,  van occir Salvador Seguí “el noi del sucre”, un home d’idees clares, que optava per la mediació i la concòrdia. Amb ell desapareixia un dels possibles interlocutors per establir una certa pau social i un camí de negociació i acord entre les parts.  

Era l’abril del 1931, Sabadell era republicà  i en Jepet s’havia fet amb la petita “Browning”, que feia de més bon amagar.

Tenien controlada i desarmada la gent del Sometent i els pistolers del Sindicat Lliure, comanats ara per en Pere Matas. Entre aquests hi havia un paraigüer del carrer de Manresa, que havia tingut l’encàrrec de formar un grup de mercenaris disposats a complir ordres. Els de la CNT en tenien complida noticia, així com que a San Quirze del Vallès hi vivia en Ramon Salas,  el sicari que havia assassinat  Salvador Seguí,  “el Noi del Sucre”, cobrant 25.000 pessetes pel fet.

Tots aquests  ja  no tenien el suport de la força pública.

Passats uns pocs dies, un parell de subjectes des d’una motocicleta, davant del numero 90 del carrer de Montserrat de Sabadell,  van  tirotejar el cap local del Sindicat Lliure, en Pere Matas,.  Aquest va morir al cap de quatre dies. 

També van anar a buscar el paraigüer del carrer de Manresa. Sembla ser que van disparar alguns trets, però aquest, tot i que era gras i feixuc, va fugir.

Molts membres del Sindicat Lliure, que havien estat pistolers i combatut contra la CNT, es  van anar denunciant mútuament per salvar la pell.

Posteriorment, l’assassí d’en Salvador Seguí, que s’havia fet fonedís, va oferir el seus serveis i els de la seva organització a la Falange Espanyola, però en José Antonio Primo de Rivera el va rebutjar dient “que no volia assassins a les seves files”. Era ben evident que la fama del Ramon Sales era massa comprometedora.  La dialèctica dels punys i les pistoles volia saba nova, d’acord amb els nous temps.