Els meus amics alemanys son molt prudents. A l’hora de pagar al restaurant, varen dissimular un gest de sorpresa davant dels vint euros per cap per un menú bastant mediocre.
Me’n vaig adonar i per trencar el gel i permetre que expressessin el seu pensament vaig treure el tema:
Espanya ja no és un país barat –els vaig dir- l’Euro ens ha igualat en quan a preus amb la resta d’Europa.
El comentari va fer ferida i es va destapar la caixa de Pandora:
És cert –van dir- tenim un apartament a Calella, però entre el viatge i els preus, avui ja ens resulta bastant car viatjar a Catalunya. Havíem pensat jubilar-nos i venir a viure aquí, doncs ens encanta el clima i l’ambient, però ens ho estem replantejant.
Amb l’escalfor del rom i el cafè, es van anar engrescant, deixant la seva polida discreció i van treure el sant crist gros, buidant el pap:
Hi ha algunes coses que no entenem: Som un país on tothom treballa amb molta duresa. Amb el fruit del nostre esforç hem hagut de sortir a salvar les malmeses economies dels països PIGS, i ja hem hagut de finançar els dèficits d’Irlanda, Grècia, i ara Portugal...No serà d’estranyar que a continuació vingueu vosaltres.
Els vaig dir que estàvem fent esforços, retallant serveis socials i sanitat, en un clar retrocés de l’estat del benestar. Semblava ser que els nois de CIU no hi tenen pas manies en aplicar-les a Catalunya- vaig afegir.
No si això no ens preocupa gaire i a la llarga, encara pot ser contraproduent –van dir- El que no entenem és que un país que està a punt de la fallida, mantingui la lliga de futbol més cara d’Europa, pagui unes sucoses primes a uns jugadors milionaris per guanyar un campionat del món, i que tot el país s’ entregui i en circumstàncies tan dramàtiques com la vostra, a sumptuàries inauguracions de terminals d’aeroports faraònics i inútils, ferrocarrils d’alta velocitat, construcció de catedrals i d’altres decorats, apart de contractar esportistes amb els salaris i les fitxes més cares del món.
L’opinió pública a casa nostra no ho permetria, i quan ens diuen que encara us hem de finançar els vostres dèficits agrícoles i els de les vostres infraestructures, no entenem res de res. Creieu que hi ha una creixent corrent d’opinió favorable a partir peres i fer que l'Europa dels PIGS aneu a pastar fang amb les vostres delirants fantasies i aires de grandesa.
Vaig callar avergonyit, sense tenir esma d’explicar-li que la nostra opinió pública estava seriosament engrescada amb la perspectiva de quatre trobades entre el Madrid i el Barcelona, amb tota la sang i fetge en els medis que el tema comporta i la resta, la crisis i els temes importants, estaven en un segon terme d’actualitat... Tampoc els vaig parlar dels astronòmics salaris de les patums de la banca.
L'explicació és senzilla: panem et circenses. Funciona des del temps dels romans. Jo tampoc no entenc com s'aguanta la comunitat europea. Els del nord tenen massa paciència...
ResponEliminaTal com diu en Salvador, de moment tirem de veta de la paciència del nord... i de la nostra pròpia paciència. Crec que estem massa educats en aquesta paciència. Aquest matí he anat a la caixa on guardo els quartos a preguntar quatre coses, i m'he quedat al·lucinat davant el cinisme que gasten. Un dia li posaré límit a la paciència, i un ciri a Sant Bonaventura Durruti, que ens va ensenyar un camí possible.
ResponEliminaEspanya abusa de la paciència d'Alemanya i de Catalunya. Els espanyols es deuen pensar que la paciència dels alemanys és infinita, i que la dels catalans està garantida per "derecho de conquista". S'equivoquen en tots dos casos. Si jo fos alemany, pressionaria el meu govern perquè els PIGS fossin expulsats de la UE. I, com a català, l'instint em fa fugir de qualsevol club on Espanya sigui admesa.
ResponEliminaPer la meva activitat professional veig com es dil.lapiden el diners públics, et puc assegurar que en molts casos s'estan triplicant els costos de les obres, podria esmentar casos concrets. Et puc dir que tenim la indicació, per part de l'Administració, de sobredimensionar les instal.lacions dels edificis que projectem (a vegades son sobredimensionaments se ultrapassen el 100%)
ResponEliminaSalut
Francesc Cornadó
Aquesta crisi ha posat a prova a la Comunitat Europea...aqui, com a Irlanda, només em fet que construir i ningú ho ha impedit perque tothom hi sucava...ara veurem com ens en sortim. També estats units va invertir molt a Alemanya durant la guerra freda...
ResponEliminaEn temps de vaques grasses un percentatge elevadíssim de personal d'aquest país engreixava els seus comptes aquí i a l'estranger a base de sobres el diner dels quals, invariablement, sortia de la butxaca dels de més avall i "l'estalvi" en formigó per a infrastructures, per exemple, o de "l'estalvi" en salaris al contractar immigrants. Em costa molt d'entendre, però, com només ens indignem, ara i adès, els de sempre i encara els atracats ens classifiquen com a "torracollons" pel cap baix. El sentiment de vergonya el compartim, cada dia i cada hora, i el d'impotència també.
ResponEliminaConeixeu la revolució silenciosa d'ISlàndia?
ResponEliminaFa dies que tinc ganes de parlar-ne... Estem enuna societat estabornida. Per què no ens emmirallem on hauríem?
Salvador,
ResponEliminaEls del nord acabaran per fer-nos passar per l’adreçador. Ara han començat les retallades amb les competències autonòmiques i a continuació, fetes les eleccions municipals, vindran les dels 8000 consistoris. Això si: hi seguirà havent Barça - Madrid amb inflamades proclames i enverinats debats...
Lluís,
ResponEliminaLes caixes han fet un galdós paper, donant cobertura econòmica als despropòsits i ara no saben com sortir-ne. Malauradament en Durruti el van matar de manera poc clara al front de Madrid i d’aquella fusta ja no se’n gasta.
Joan Calsapeu.
ResponEliminaCert, però penso que la dimensió del problema és més global i el contenciós Espanya – Catalunya és dintre d’un context molt més general, i el diner no hi entén de matisos tan concrets..
Sense deixar de donar-te la raó, cal dir que nosaltres també en sabem d’estirar més el braç que la mànega i d’emprar els recursos aliens construint equipaments poc necessaris i dispersant l’esforç i la despesa al gust dels 800 municipis propis que ens cal suportar, cadascun amb les seves prioritats en inversions i serveis.
Joan Calsapeu.
ResponEliminaCert, però penso que la dimensió del problema és més global i el contenciós Espanya – Catalunya és dintre d’un context molt més general, i el diner no hi entén de matisos tan concrets..
Sense deixar de donar-te la raó, cal dir que nosaltres també en sabem d’estirar més el braç que la mànega i d’emprar els recursos aliens construint equipaments poc necessaris i dispersant l’esforç i la despesa al gust dels 800 municipis propis que ens cal suportar, cadascun amb les seves prioritats en inversions i serveis.
Francesc Cornadó,
ResponEliminaNo m’estranya gens el que comentes, però tot això, necessariament acabarà sotmès a rigorosos controls que no permetin cap mena d’abús, i fins i tot potser retallant aquesta autonomia municipal tan defensada que permet caciquismes. clientelisme i corrupteles
S'ha de reconèixerque els Alemanys d'Alemanya, o sia l'Angela M. tenen paciència, recordes no fa gaires anys quan Zp es vantava que creixíem més que qualsevol altre país Europeu, i aquests )(els alemanys) callaven i seguien pagant i continén encara. a Islàndia si que hi han posat ovaris o pit i collons, en silenci peró amb dos pebrots, o més.
ResponEliminaClidice,
ResponEliminaJo conec una mica el món de la municipalitat i saps que soc crític de la seva autonomia. Quan les vaques grasses es feia la vista grossa, doncs la corruptela té això: crea addicció i ample consens, escampant-se com una gota d’oli. El que no cobra comissions per una llicència d’obres, es treu les receptes amb la targeta de la iaia, que són de franc. N’hi ha ben pocs que puguin tirar la primera pedra-
Eulàlia,
ResponEliminaEns hauràs d’explicar això d’Islàndia, doncs posats a fer revolucions, el que ens falten són idees, no ganes.
Salut.
Francesc,
ResponEliminaEntre tu i l’Eulàlia m’haureu d’explicar el fenomen d’Islàndia i més quan dius que hi han posat collons.
Sóc tot orelles!
Ramon,
ResponEliminaComença per aquí:
http://www.kaosenlared.net/noticia/islandia-revolucion-silenciosa
I després pots continuar per aquí.
ResponEliminaEl problema es que les revoltes no es poden fer a mitges (i en silenci). D'entrada els islandesos tindran totes les simpaties, però a continuació s'hauran de encarar amb la crua realitat: ¿afronten o no afronten els compromisos que ha contret el seu govern? I si decideixen no afrontar-els -i per tant es "donen de baixa" de l'ordre econòmic mundial vigent- ¿quina alternativa tenen? ¿La autarquia? Perquè de l'ingrés a la UE ja es poden anar acomiadant... Ja sé, ja sé: per què el Sr Trichet els faci passar per l'aro, potser tampoc val gaire la pena; però fora de la UE fa molt de fred. (I més per aquelles terres).
Brian, i quina és l'alternativa? fer el que ha fet la resta del món? ajudar els bancs per després destrossar la classe mitja? és això "l'ordre econòmic mundial"?
ResponEliminaNo sé com acabarà tot plegat. Però si t'hi fixes la resistència que han mostrat a Islàndia ja els està donant resultats.
: malgrat que han tornat a dir no, les condicions ja els han posat més favorables que fa un any. No és casual. En tot cas són un cas a seguir d'aprop i potser aprendrem alguna cosa.
Totes les meves simpaties pels islandesos, però no hem d'oblidar dues variables: són quatre gats i, la més important, són dels països que menys depenen del petroli i es poden permetre un cert grau d'autarquia, gràcies a l'energia geotèrmica. Ah! també és un dels països amb millor educació i amb més suïcidis. Vaja que, malgrat que ara són notícia, i no crec pas que ho siguin de forma totalment desinteressada, però extrapolar el que faci un país amb una població de 300.000 habitants, islandès amunt, islandès avall, a la resta d'Europa, ho trobo una mica agosarat. Per l'únic que em serveix és per comprovar que les unitats més petites es gestionen millor, sobretot perquè el poder no es dilueix en la nebulosa on se sol diluir en les unitats més grans. Tot resulta més controlable.
ResponEliminaEulàlia, Brian, Clidice,
ResponEliminaHe llegit els links sobre el ‘cas Islàndia’ i les vostres opinions i m’he fet una certa idea del problema. Gràcies.
Crec, amb la Montserrat, que el fenomen no es pot extrapolar a un país com el nostre amb la nostra dependència i complexitat.
La nostra revolució podria per passar per la reforma del municipalisme i l’autonomisme (on hi radica molta part del desori) per la racionalització de la despesa pública en quan a l’optimització de recursos- no retallant-los sinó gestionant-los més bé–no crec que Espanya es pugui permetre 2000 cossos de policia, al gust i caprici de cada municipi, tal com hi ha ara- i fer front a les reformes dels marcs legislatius (Constitució. Llei Electoral, Llei de Bases de Règim local...) que permeti assolir objectius de perfilar les competències municipals –menys urbanisme i policia i més gestió i recursos d’atenció a les persones i mediambient –garantint sistemes electorals amb llistes obertes i recollint eines participatives dintre del cèrcol, avui tancat i endogàmic de la política.
En quan nal nyap de l’Estat de les Autonomies, posar-se les piles i anar a un sistema federal, amb competències reals de gestió, com el d’Alemanya, on hi càpiga qui tingui capacitat, història i vocació sobiranista...
Gairebé res, com podeu comprovar. :)
Com diu la Clidice, no té res a veure, ni es pot comparar, un Estat d'una població equivalent a la de La Rioja amb un Estat com ara Espanya, o ni tant sols com Catalunya. Pot tindre cert un interès, vist com un experiment, per les condicions que es donen: coherència social, elevada educació de la població i relatiu aïllament. És a dir, com una mena de experiment de laboratori. Però extrapolar els resultats a la resta de Europa ja son figues d'un altre paner.
ResponEliminaUna segona consideració és que això no va passar d'un dia per l'altre; els islandesos, com la resta del món, son responsables de les barbaritats que van fer els seus banc. Precisament perquè és un poble altament educat, no poden al·legar ignorància. Tots plegats em fet l'orni, i tots sabíem que això no podia acabar bé.
Si no l'heu vist, es recomanable veure la pel·lícula documental "Inside Job"
Com diu en Brian, Islàndia és observable com a experiment. Però, és ben curiós que la premsa no es fa ressò de dades com, per exemple, que és un país sense immigració, derivat d'unes lleis altament xenòfobes i que, bona part de responsabilitat de l'ensulsiada la té una població que posa pel davant els guanys sense preguntar d'on surt la virolla. Només cal veure com ha anat aquí la cosa dels bons del senyor Ruiz Mateos, per adonar-nos-en que la gasiveria arriba a extrems surrealistes. El diner és un producte que es compra i es ven, pretendre que algú et donarà duros a quatre pessetes, i més encara després de tot el que ha passat, és la cosa més al·lucinant que es pot creure. Tot i que no és estrany en un país on tothom és entrenador de futbol i analista polític i financer.
ResponElimina