De quan Sabadell es va llevar republicà.

Aquesta entrada és dintre de l'homenatge blogaire 'Visca la República'.

El dia 12 era un magnífic diumenge d’abril i es respiraven aires de canvi i de renaixença. Era dia d’eleccions municipals i amb una barreja d’esperança i de por als rebenta urnes, la gent havia anat a emetre el sufragi  als cinc districtes en que estava dividit el cens electoral de Sabadell.

En  Jepet, que encara no tenia edat per votar per no tenir els vint-i-cinc anys,  s’havia adreçat al locals de "L’Obrera" al carrer de l’Estrella on hi radicava la Federació Local de Sindicats (FLS) Els companys de la CNT l’havien adreçat a vigilar pels voltants dels col·legis electorals, acompanyat de gent més gran i bregada. Va veure com alguns, malgrat que la Guàrdia Civil escorcollava alguns vianants, s’amagava una petita "Browning" a la faixa, disimulada  per l’amplada de la brusa. Es tractava, si venia al cas, d’enfrontar-se als pistolers del Sindicat Lliure, del sotmetent o dels carlins, que acostumaven a sortir a boicotejar i atemorir els possibles votants, fent malvestats.  Sortosament va ser un dia sense incidents i aquella gent violenta  no es va deixar veure.     

L’escrutini va ser aclaparadorament favorable a la coalició d’esquerres republicanes.

Coneguts els resultats electorals i per donar-li suport,  tement una reacció dretana, la CNT va proclamar vaga general del dilluns al dimecres.

En Jepet el dilluns dia 13  va sortir de "L'Obrera" enquadrat en un piquet amb uns quants membres de la FLS, alguns amb la carrabina a l’espatlla, per vigilar el compliment de la vaga. Aquesta va ser seguida de manera irregular, doncs van tancar les empreses grans, però el comerç va obrir les portes amb normalitat.

Es respirava un ambient de festa major, malgrat la incertesa de la reacció de la dreta i de la pròpia monarquia, que havia estat seriosament tocada, doncs la majoria de les ciutats importants del país havien votat  republicà, i el suport l’havien obtingut nomes en  àmbits rurals, sabent que el  vot d’aquells indrets estava influït per la pressió dels cacics locals  i de l’Església. Era ben evident que Espanya s’havia pronunciat per la República i contra el Borbó.  

El dimarts dia 14, Sabadell es va llevar a mig gas per causa de la vaga, però ben republicà.

Les noticies volaven de boca a orella : A dos quarts de dotze del migdia, Lluís Companys es feu càrrec de l’Ajuntament de Barcelona i hi proclamà la República. A un quart de dues, en Francesc Macià va proclamar la República Catalana dintre de la República Federal Espanyola des del balcó de la Plaça Sant Jaume de Barcelona.

En Jepet sumat a una gentada de Sabadell  s’arremolinava davant la seu dels diaris i de l’Ajuntament, ansiosa de noticies.

A dos quarts de quatre de la tarda els nous regidors s’apoderaren de la Casa de la Vila, impel·lits per la impaciència dels seus seguidors i de la multitud, que no entenia la seva tardança. Una pancarta amb un “Visca la República” va aparèixer al balcó de l’Ajuntament i un dels nous regidors, en Jaume Ninet Vallhonrat va proclamar la República a la ciutat de Sabadell.

En Jepet estava emocionat i es sumà al cant de “La Marsellesa”, en la versió catalana d’en Clavè que espontàniament tothom va entonar.

La força pública  va rebre ordres de retirar-se. Alguna gent entrà al municipi i els retrats del monarca i un bust de bronze van voleiar de la finestra al mig de la plaça, on van ser cremats i esbocinats. Un venedor de caramels, famós entre la quitxalla fins ben entrats els anys seixanta, de nom Sánchez “el caramelero”  va trencar una placa que hi havia a la sala de sessions, en honor d’en Fèlix Sardà i Salvany, clergue i apologista,  autor del llibre:“El liberalismo es pecado”.   

Una manifestació, presidida per la bandera republicana, va recórrer la ciutat. Retrats del monarca i de la família real eren trets dels locals socials i les escoles  i cremats per la multitud exultant.  

De l’Ajuntament en sortí una Comissió Ciutadana amb la missió de vetllar per la seguretat.

El 15 d’abril, al matí es va saber que el monarca Alfons XIII havia fugit a l’exili. L’eufòria era a vessar, tothom lluïa escarapel·les i braçalets  tricolors i cantava els himnes : Els més reeixits, “la Marsellesa”, “Els Segadors”, “El Cant a la Senyera” i “l’Himne de Riego”

Es varen requisar les armes del sotmetent, algunes de les quals, com les velles carrabines  Remington, varen ser dipositades a l’Ajuntament, tot i que els màusers i el material més modern es va fer fonedís als coberts i les eixides d’alguns sindicalistes per tornar a aparèixer l’octubre del 1934 i el juliol del 1936. Aquesta actitud va crear fissures entre el nou Consistori i els membres de la FLS, Els nous edils van demanar ajuda a Capitania General que va enviar dues companyies del Regiment d’Alcántara, ordenant la requisa de les armes, sense que en trobessin cap ni una, tret de les andròmines que no valien per res.   

Hom victorejava uns presos que havien deixat anar i sortien , saludant, al balcó d’una casa de la plaça Sant Jaume, mentre anava desfilant pel nou Sabadell republicà.

Un fet curiós és que la ciutat tèxtil, tret de les del Círcol Republicà Federal i d’altres agrupacions, no disposava de  banderes republicanes. Les d’aquelles entitats varen ser les primeres a lluir-se i tot seguir, teixidors i cosidores varen posar-se a la tasca de confeccionar-ne a corre-cuita .  La primera que es va exhibir a l’Ajuntament la varen haver de deixar  a la Guàrdia Civil, per tal de que aquests la poguessin hissar tot seguit  i no es crees cap mena de dubte en quan a la lleialtat republicana  de la benemèrita institució.

A tres quarts de set de la tarda, va formar-se una manifestació oficial amb nombrosíssima assistència, encapçalada pels regidors republicans amb dues banderes republicanes i una estelada d’Estat Català. La gent embogia.

De tot això tot just avui en farà vuitanta anys.

En Jepet , va sobreviure  sis anys i nous mesos aquests fets, fins que va morir defensant la República que no havia votat per ser massa jove. 

Informació treta de”Sabadell, Informe de l’oposició” Edicions Riutort, Andreu Castells, en la que cita varies fons documentals i verbals.

També m’he mirat. “Josep Xinxó Bondia i les JSUC de Sabadell” de Jordi Serrano i Blanquer. Editorial Montflorit. 2005