dijous, 14 d’abril de 2011

De quan Sabadell es va llevar republicà.


Aquesta entrada és dintre de l'homenatge blogaire 'Visca la República'.

El dia 12 era un magnífic diumenge d’abril i es respiraven aires de canvi i de renaixença. Era dia d’eleccions municipals i amb una barreja d’esperança i de por als rebenta urnes, la gent havia anat a emetre el sufragi  als cinc districtes en que estava dividit el cens electoral de Sabadell.
En  Jepet, que encara no tenia edat per votar per no tenir els vint-i-cinc anys,  s’havia adreçat al locals de "L’Obrera" al carrer de l’Estrella on hi radicava la Federació Local de Sindicats (FLS) Els companys de la CNT l’havien adreçat a vigilar pels voltants dels col·legis electorals, acompanyat de gent més gran i bregada. Va veure com alguns, malgrat que la Guàrdia Civil escorcollava alguns vianants, s’amagava una petita "Browning" a la faixa, disimulada  per l’amplada de la brusa. Es tractava, si venia al cas, d’enfrontar-se als pistolers del Sindicat Lliure, del sotmetent o dels carlins, que acostumaven a sortir a boicotejar i atemorir els possibles votants, fent malvestats.  Sortosament va ser un dia sense incidents i aquella gent violenta  no es va deixar veure.     
L’escrutini va ser aclaparadorament favorable a la coalició d’esquerres republicanes.
Coneguts els resultats electorals i per donar-li suport,  tement una reacció dretana, la CNT va proclamar vaga general del dilluns al dimecres.
En Jepet el dilluns dia 13  va sortir de "L'Obrera" enquadrat en un piquet amb uns quants membres de la FLS, alguns amb la carrabina a l’espatlla, per vigilar el compliment de la vaga. Aquesta va ser seguida de manera irregular, doncs van tancar les empreses grans, però el comerç va obrir les portes amb normalitat.
Es respirava un ambient de festa major, malgrat la incertesa de la reacció de la dreta i de la pròpia monarquia, que havia estat seriosament tocada, doncs la majoria de les ciutats importants del país havien votat  republicà, i el suport l’havien obtingut nomes en  àmbits rurals, sabent que el  vot d’aquells indrets estava influït per la pressió dels cacics locals  i de l’Església. Era ben evident que Espanya s’havia pronunciat per la República i contra el Borbó.  
El dimarts dia 14, Sabadell es va llevar a mig gas per causa de la vaga, però ben republicà.
Les noticies volaven de boca a orella : A dos quarts de dotze del migdia, Lluís Companys es feu càrrec de l’Ajuntament de Barcelona i hi proclamà la República. A un quart de dues, en Francesc Macià va proclamar la República Catalana dintre de la República Federal Espanyola des del balcó de la Plaça Sant Jaume de Barcelona.
En Jepet sumat a una gentada de Sabadell  s’arremolinava davant la seu dels diaris i de l’Ajuntament, ansiosa de noticies.
A dos quarts de quatre de la tarda els nous regidors s’apoderaren de la Casa de la Vila, impel·lits per la impaciència dels seus seguidors i de la multitud, que no entenia la seva tardança. Una pancarta amb un “Visca la República” va aparèixer al balcó de l’Ajuntament i un dels nous regidors, en Jaume Ninet Vallhonrat va proclamar la República a la ciutat de Sabadell.
En Jepet estava emocionat i es sumà al cant de “La Marsellesa”, en la versió catalana d’en Clavè que espontàniament tothom va entonar.
La força pública  va rebre ordres de retirar-se. Alguna gent entrà al municipi i els retrats del monarca i un bust de bronze van voleiar de la finestra al mig de la plaça, on van ser cremats i esbocinats. Un venedor de caramels, famós entre la quitxalla fins ben entrats els anys seixanta, de nom Sánchez “el caramelero”  va trencar una placa que hi havia a la sala de sessions, en honor d’en Fèlix Sardà i Salvany, clergue i apologista,  autor del llibre:“El liberalismo es pecado”.   
Una manifestació, presidida per la bandera republicana, va recórrer la ciutat. Retrats del monarca i de la família real eren trets dels locals socials i les escoles  i cremats per la multitud exultant.  
De l’Ajuntament en sortí una Comissió Ciutadana amb la missió de vetllar per la seguretat.
El 15 d’abril, al matí es va saber que el monarca Alfons XIII havia fugit a l’exili. L’eufòria era a vessar, tothom lluïa escarapel·les i braçalets  tricolors i cantava els himnes : Els més reeixits, “la Marsellesa”, “Els Segadors”, “El Cant a la Senyera” i “l’Himne de Riego”
Es varen requisar les armes del sotmetent, algunes de les quals, com les velles carrabines  Remington, varen ser dipositades a l’Ajuntament, tot i que els màusers i el material més modern es va fer fonedís als coberts i les eixides d’alguns sindicalistes per tornar a aparèixer l’octubre del 1934 i el juliol del 1936. Aquesta actitud va crear fissures entre el nou Consistori i els membres de la FLS, Els nous edils van demanar ajuda a Capitania General que va enviar dues companyies del Regiment d’Alcántara, ordenant la requisa de les armes, sense que en trobessin cap ni una, tret de les andròmines que no valien per res.   
Hom victorejava uns presos que havien deixat anar i sortien , saludant, al balcó d’una casa de la plaça Sant Jaume, mentre anava desfilant pel nou Sabadell republicà.
Un fet curiós és que la ciutat tèxtil, tret de les del Círcol Republicà Federal i d’altres agrupacions, no disposava de  banderes republicanes. Les d’aquelles entitats varen ser les primeres a lluir-se i tot seguir, teixidors i cosidores varen posar-se a la tasca de confeccionar-ne a corre-cuita .  La primera que es va exhibir a l’Ajuntament la varen haver de deixar  a la Guàrdia Civil, per tal de que aquests la poguessin hissar tot seguit  i no es crees cap mena de dubte en quan a la lleialtat republicana  de la benemèrita institució.
A tres quarts de set de la tarda, va formar-se una manifestació oficial amb nombrosíssima assistència, encapçalada pels regidors republicans amb dues banderes republicanes i una estelada d’Estat Català. La gent embogia.
De tot això tot just avui en farà vuitanta anys.
En Jepet , va sobreviure  sis anys i nous mesos aquests fets, fins que va morir defensant la República que no havia votat per ser massa jove. 


Informació treta de”Sabadell, Informe de l’oposició” Edicions Riutort, Andreu Castells, en la que cita varies fons documentals i verbals.
També m’he mirat. “Josep Xinxó Bondia i les JSUC de Sabadell” de Jordi Serrano i Blanquer. Editorial Montflorit. 2005 
 



17 comentaris:

  1. Visca la República, Salut i Endavant.

    ResponSuprimeix
  2. És realment molt interessant veure com aquesta experipencia col·laborativa ha pres cos, i cadascun hem sabut afrontar el tema des de la nostra personalitat. No he vist totes les participacions, però ara ja crec que hemd e pensar la forma d'arxivar tot això.

    ResponSuprimeix
  3. Com sempre, un treball de documentació rigorós relatat de forma amena i desimbolta. Llegit de correguda sembla tan fàcil com si un anés explicant les anècdotes que va viure abans d'ahir, però quan s'ha intentat un exercici d'aquest, un valora millor l'esforç que comporta. Gràcies per compartir-ho.

    ResponSuprimeix
  4. Era veritablement una fita històrica. Estàs molt ben documentat i ho relates molt bé. Es molt interesant. Tot i que m'agradaria que ens convertisim en república, no voldria mai que tornes una guerra...

    ResponSuprimeix
  5. Alberich, llegir aquest bloc sempre aporta coneixement. Ets un bon divulgador. Moltes gràcies per la teva feina.

    ResponSuprimeix
  6. 14 d'abril
    Salut i república
    Francesc Cornadó

    ResponSuprimeix
  7. Com ja he deixat dit en altres blogs, a mi m'és igual si és en format república o monarquia, però el que vull és que sigui ben catalana.

    L'estat espanyol ja fos en república o en l'actual monarquia ens seguirà tractant com una colònia a la qual xuclar tot el que pugui.

    Visca Catalunya és el meu crit.

    ResponSuprimeix
  8. Alberich, gràcies per compartir -i per explicar-ho tan bé.
    Visca la República!

    ResponSuprimeix
  9. Montse,
    Que visqui, si senyora!.

    Lluís,
    Aquestes experiències s’han de repetir i són les que donen un cert sentir a això que en diem la blogosfera.

    Brian,
    Una mica d’aquí i una mica d’allà, lligat tot amb l’idea general de la tradició oral, aquella que havíem sentit a explicar als de casa.

    Aris,
    La república, com s’ha dit en d’altres blogs, és més que treure un cap d’estat representatiu (sense poder) de nissaga reial per un d’electe: És una manera d’entendre loa societat bi el contracte social que la regeix. No necessariament hem d’acompanyar sempre el concepte de república amb guerra civil. El context actual és molt diferent.

    Francesc Cornadó,
    Igualment: salut i república.

    ResponSuprimeix
  10. El porquet,

    Ben catalana, si, però com es deia en un altre blog, els hereus del Jaume I sembla ser que ja no hi són, i els del d’Antequera, no parlen català, per la qual cosa si és el que dius, ha de ser república catalana ;-)

    ResponSuprimeix
  11. Leblansky,

    Les gràcies us les hem de donar a tu i al Galderich per la vostra impagable iniciativa. Penso que ha estat un èxit absolut.

    Salut a tothom i gràcies.

    ResponSuprimeix
  12. va ser un somni, o més aviat un miratge que no va acabar gairebé. Sempre he pensat que en Companys era un eixelebrat. La història l'ha fet un màrtir, perquè era un innocent i jo afirmaria que de caràcter molt dèbil, sinó no l'haurien enxampat

    ResponSuprimeix
  13. Del 14 d'abril del 31 sempre recordaré el que contava la meua mare, que llavors vivia a Madrid. La gent va embogir, sortia al carrer cridant "Viva la República" i ella afegia l'honor d'haver estat estudiant a la Institución Libre de Esnseñanza. Redéu, quan superarem l'herència franquista? Salut i gràcies per l'apunt.

    ResponSuprimeix
  14. Alberich,

    Molt bona aportació als 80 anys de l'alegria per l'esperança en un món nou!

    ResponSuprimeix
  15. Vicicle,
    Quan se li deu a la Institución Libre de Enseñanza i aquella gent sacrificada...
    Gràcies per llegir-lo.

    Galderich,

    Gràcies per la iniciativa que heu tingut tu i en Leblansky, que ha estat tot un èxit.

    ResponSuprimeix
  16. Aquestes petites històries personals conformen una de més gran i més important. Hi ha un munt de Jepets que podrien explicar-nos les seves visions...

    Com que vaig tard, aencara vaig llegint els posts i blogs d'ahir (fixa't que abans t'he comentat el teu apunt d'avui i no aquest!!!). Tens raó, la iniciativa ha estat tot un èxit, i molt interessant...

    ResponSuprimeix
  17. Eulàlia,
    La Història, manipulada, grapejada per gent interessada i distorsionada, malgrtat tot es composada de petites anècdotes personals que van formant el gran mosaic, gran i complexe del que va ser.
    Sovint s'analitza nomès en funció de les petites experiències personals, oblidant el tot.
    Malauradament, aquests Jepets, que poden ser els nostres pares, oncles, avis, han anat desapareixent i ens han deixat amb les nostres subjectivitats personals i un drama encara no resolt.
    Salut...i república.

    ResponSuprimeix

Cercar en aquest blog