dilluns, 18 d’abril de 2011

Pistoles, sindicalisme, llibertats i repressió (1)

Pintura de R. Casas


Les primeres organitzacions. La Setmana tràgica i la Vaga del 1917.

L’hi havien mostrat un calaix amb algunes armes, tot dient-li que en triés una. Ell no hi entenia gaire, i dubtava entre un revòlver “Shmith & Wesson” del calibre 38 i una petita “Browning” del 7,65. La avantatja del revòlver era que podies disparar i les beines buides es quedaven al tambor i les podies llençar més tard, mentre que l’automàtica les expulsava i es quedaven per terra i eren evidències que quedaven en mans de la policia.
Al jove Jepet li ho explicava un vell sindicalista, que havia viscut les lluites de primers de segle.
De primer es reunien clandestinament a les nits,  per les fonts i els boscos dels rodals. Allà varen crear els nuclis d’organització, els fons de resistència i es va anar conformant la  força de la cohesió sindical- l’hi anava dient. 
Tot seguir, aquesta gent que es movia dintre dels  idearis de la ètica i la moral anarquista, hereva de la judeocristiana de tota la vida, es van anar dividint entre els utòpics idealistes i d’altres que varen  configurar grups d’acció de defensa i coacció davant la dialèctica repressiva que s’anava configurant, agreujada per la crisis que va seguir la pèrdua de Cuba i Filipines i el conflicte bèl·lic amb els USA que va malmetre i tallar les importacions de cotó. En aquest context es van produir les vagues per obtenir la fita de la limitació de les vuit hores de treball,  els fets de la Setmana Tràgica amb  les seves violències, el màxim exponent de les quals va ser l’afusellament del docent Ferrer i Guàrdi. A Sabadell es varen dictar, per consells de guerra, una pena de mort (en Josep Claramunt i Creus) dotze cadenes perpetues, i vint-i-dos penes de presó d’ entre vint i dotze anys.
Quan la Guerra Europea del 1914-1918,  Sabadell es va enriquir, tot i que les plusvàlues no anàrem a parar a mans dels treballadors.  La forta demanada d’equipaments per les forces combatents, feu que la industria tèxtil fes l’agost. Hom regenerava drapots vells per fer-ne mantes pels combatents i venia a bon preu peces d’ínfima qualitat. Els diners corrien i una munió d’efímers nou rics es gastaven els fàcils beneficis amb festes, sopars i en el Casino de l’Arrabassada -Es diu que un grup de fabricants sabadellencs van encarregar a un afamat hotel de luxe, que els organitzés “el millor sopar i el més car de la història”...El sopar va ser molt car, però ningú assegura que vagi ser el millor que s’hagués fet mai - D’altra banda, hi havia un procés inflacionista en el qual els preus s’apujaven, però els sous, no. Encara no s’entenia el proletariat com a consumidor i client dels propis serveis, i en conseqüència motor de la economia, com avui.
Aquells anys de la Guerra Europea,  la CNT va sortir de la clandestinitat, els sindicats en general es van enfortit , per influència dels esdeveniments exteriors. Con a anècdota, cal senyalar que en Lev Trotsky va passar i va ser hoste dels sindicalistes de Sabadell  als locals de ‘L’Obrera’ del carrer de l’Estrella.
La vaga general revolucionària del 1917 va radicalitzar molt més les posicions,
De resultes dels enfrontaments entre la força pública i els sindicalistes, a Sabadell es produïren 13 morts  i 35 ferits. Hi va haver vuitanta detencions, entre les quals es va dictar una condemna de mort  (Adolf Sanfeliu Viadé) i una de perpètua (Jaume Vilardell Planas). Aquella època Sabadell tenia uns 32.000 habitants.  Molta gent treballadora i sindicalista va haver de fugir i exiliar-se.
Era ben evident que els cada vegada més potents sindicats tenien com a enemics a una miop classe burgesa, acomboiada i protegida pel poder públic, el Sotmetent i els membres violents d'agrupacions tradicionalistes i clericals
La mútua mentalitat que ambdues classes estaven enfrontades de manera molt greu, es va anar fent palesa amb l’escalada de violència i la contundència dels mitjans. Assolir millores socials no seria cosa senzilla. 
( Demà, la continuació...)

10 comentaris:

  1. Si, això de la setmana tràgica va ser el començament de la divisió de clases que acabaria en la guerra civil del 1936. Ho expliques molt bé. Aqui quasi tothom era anarquista, menys els rics i els que vivien dels rics (els capellans i militars)

    ResponElimina
  2. Home, Aris... que la divisió de classes ja estava "inventada"... El qui divideix no és mai el pobre.
    A mi el que em meravella de tota aquesta història és... què se n'ha fet de la Catalunya anarcosindicalista? És evident que la guerra i el franquisme van exterminar-la, però xoca molt que fos amb tanta eficàcia. Comparteixo el punt de vista d'alguns historiadors d'ara (Martí Martin), que demostra com la guerra civil es fa contra la classe obrera i els sindicats, molt més que contra qualsevol altre objectiu (les autonomies i els nacionalismes territorials). Fixem-nos que la burgesia catalana no va sofrir gens. Tret que els van fer parlar en castellà, no hi hagué conseqüències i avui encara campen tan contents.

    ResponElimina
  3. aixçí diuen va ser Ramón, pistolers a tort i a dret i anarquistes a dojo. Ara, no tenim ni els uns (afortunadament) ni els altres. Estrixc amb en Lluís, la lluita de classes ve de vell.

    ResponElimina
  4. Aris,
    La Setmana Tràgica va fer aflorar unes tensions entre els poder públics i els sindicats que ja feia anys que es covaven. Tanmateix la dialèctica entre les classes ve de molt lluny...de tant lluny com quan l’home va desenvolupar el pensament conceptual i va començar a definir les categories de la propietat.

    ResponElimina
  5. Lluís,
    L’anarquisme va tenir molt predicament abans de la guerra i va ser castigat per la lluita amb l’estalinisme i reprimit pel franquisme.
    Les relacions laborals d’avui es mouen per camins diferents. Les classes socials s’han diluït en un magma híbrid en el que tothom se sent partícip d’una classe mitja. Els sindicats són assessories laborals i enormes ens burocràtics i s’ha perdut aquell punt ètic i somniador que feia que es pensés en un món millor.

    ResponElimina
  6. Francesc,
    Demà us penjarè una segona part, on es parla de la fi d'alguns pistolers de Sabadell i del que va assassinar Salvador Seguí, que vivia a Sant Quirze...

    ResponElimina
  7. Ningú diria que hi va haver tant terrabastall a Sabadell tot passejant Rambla amunt i avall.

    ResponElimina
  8. Jo tinc el sentiment que aquesta crisi tornarà a fer patent l'existència evident de les classes socials. De fet el govern dels millors ens ho va recordant cada dia: afavorint les classes benestants i castigant amb l'excusa de les retallades els serveis socials. De vegades em pregunto si el movimetn pendular de la història no en duu de nou cap allà. Temps al temps.

    ResponElimina
  9. Eulàlia,
    S’ha creat una mena de miratge que ha fet que la gent perdi el sentit de la classe social a la que pertany, perspectiva que em sembla que jo no he perdut mai, veient els antecedents de casa meva i tot el camí professional posterior.
    És cert que la crisis i els governs de dretes poden anar fent que la gent vagi tocant de peus a terra i no se sentin propietaris, terratinents i empresaris, per disposar de segones vivendes, hipoteques i feines que els donin aquesta falsa impressió.
    Salut.

    ResponElimina
  10. El porquet,
    Sabadell, com Terrassa i altres ciutats industrials, van patir fortes lluites i uns certs desgavells. Aquest és el seu costat fosc. L’altra cara de la moneda és que tot això va conviure amb una gran riquesa cultural i associativa que en part es va perdre amb els atzars i els traumes de la Guerra Civil.
    Salut.

    ResponElimina

Cercar en aquest blog