Potser l’Antonio Machado no tenia raó.

 

A l’estiu baixa la intensitat de tots els problemes. El que no es jugui la Lliga de futbol  hi contribueix molt, i la gent conversa molt més serena, sense aquelles emprenyades que comporten els sagnants encontres entre el Barça i el Real Madrid, paladins respectius de posicions nacionalistes enfrontades. Ni la mesura d’en Guardiola ni la desmesura del portuguès Mourinho ocupen les primeres pàgines dels rotatius i, en benèfica treva, no tapen les misèries més profundes de la nostra societat. A l’estiu no hi ha pal·liatius de la realitat  en el pa i circ quotidià. La gent que encara té ocupació, somnia vacances tropicals i qui està a l’atur va cercant les ombres dels xamfrans i de les arbredes imaginant paradisos impossibles i loteries miraculoses.

La mesura i desmesura de les dues posicions enfrontades que a l’Antonio Machado li gelaven el cor udolen maldant per defenestrar el contrari. Uns estan impacients per recuperar la maquinària dels despropòsits, i els altres temen perdre les eines del poder, per la qual cosa cerquen pactes per guanyar temps i vestir una possible i improbable digna successió. Ai les dues Espanyes !

Al mig dels udols i fiblades de la contesa  hi ha les despulles de la dignitat i la mediocritat intel·lectual, al millor estil de les pitjors trobades entre els barruts famosos amb vocació de viure amb l’esquena dreta sense treballar – antiga quimera de llarga tradició peninsular - amb les que certa televisió d’escola berlusconiana anestèsia la seva milionària audiència.    

Però l’eximi i malaguanyat  poeta republicà  que reposa a l'exili del Cementiri de Cotlliure, potser s’equivocava i  en Juan José López  Burniol ens ho deia el dissabte passat a la seva columna de “La Vanguardia”, descobrint que no hi ha hagut mai dues Espanyes, n’hi ha hagut, i encara  n’hi ha, tres, i la tercera és aquella que es mou al bell mig de les posicions trobades i caïnites, servint-li de carn de canó àtona i silenciosa i avui, potser a l’atzar dels despropòsits, de carn electoral, malgrat la creixent indignació.

Aquesta immensa força silenciosa que es mou entre el Pinto i Valdemoro de les posicions trobades podria ser la clau. La seva mobilització per afrontar el  sanejar les coses públiques seria definitiva. Temps era temps es pensava que l’alfabetització la redimiria de la demagògia, però no cal somniar truites: del saber  llegir s’ha passat a perdre l’escriure i el discurs del xarlatans ha assolit cotes de sofisticació impensables. L’alienació ha agafat formes més subtils i ha cercat clientelismes i anestèsies socials prou sofisticades. Mentir, prevaricar i estafar no són causes d’incompatibilitat amb la ‘res pública’ del nostre sistema, ans al contrari: sembla ser que són motiu d’admiració i desperten la simpatia de molta gent. La clau, a diferència de la vella dialèctica del món partit en classes,  és fer somniar que tots podem formar part d’aquest gran magma on tot s’hi val i que si a aquell li regalen vestits, a tu et poden regalar un modus vivendi gratificant i prou confortable.  .

Per sort o per desgràcia, cada vegada se’ls aguanta menys el sistema, i quan les virolles perillen, les coses tornen al seu vell camí de cadascú al seu lloc, decantant el ventall dels silenciosos del mig a una o una altra de les realitats.

Malgrat això, aviat tornaran els sagnants encontres  nacionals esportius i em sembla que aquest agost ja tindrem un suggerent Barça vs Madrid  que ens farà oblidar la maleïda realitat de la situació econòmica i aquest anunciat ‘corralito’  que els experts ja van augurant des de fa temps.   

      

          

La llengua catalana i els falangistes.

Cap els anys cinquanta, a Sabadell,  un xicotàs alt i gros, falangista i amb fama de ser una mica curt de gambals, es va dirigir a un  grup de nois de deu a dotze anys que sortien de l’escola, esvalotant i excitats com ocells engabiats als que els havien obert la porta. Era dissabte al migdia, acabaven de cantar el ‘Cara al Sol’ formats al pati  i ja no tornarien a classe fins el proper dilluns. El paio anava guarnit amb la camisa blava i la gorra vermella dels membres de FET i de las JONS i els va increpar per no parlar ‘la lengua del imperio’ . Ho va fer en un pèssim castellà amb un inconfusible accent català. Com que a aquell tal·lós ningú li tenia cap respecte, el més llengut li va dir: ‘Si no parles català és perquè no el deus saber’, a la qual cosa el falangista, deu anys més gran que els marrecs, va replicar en un català d’estar per casa, que ell el parlava millor que tots plegats, la qual cosa va provocar la riallada general de la mainada.

Falange Espanyola era un partit minoritari que va créixer desmesuradament durant la Guerra Civil. Ells mateixos feien distinció entre el que en deien ‘Camisas viejas’ i ‘camisas nuevas’ per separar els ortodoxos dels nouvinguts. Entre aquests darrers hi havia alguna gent catalana, fugida de la Catalunya republicana i dels atzars revolucionaris que va propiciar l’aixecament militar. Molts d’ells eren empresaris i alguns d’ells provenien de les files de la Lliga  Catalana d’en Cambó, de la CEDA i del carlisme.

Aquests es movien per Burgos i Salamanca, o a les milícies falangistes del front, fent servir el català com a llengua habitual entre ells, provocant alguna de les seculars discussions amb els més ortodoxos defensors de la pàtria ‘una, grande y libre’ . Molts d’ells, si no pas tots, pretenien tornar a Catalunya fent , no una Falange catalana, però si una Falange en català. Aquesta posició no sempre era ben entesa pels membres no catalans de la pròpia Falange, de l’exèrcit i del nacionalcatolicisme, que predicaven allò de que el castellà era la llengua del deliri imperial i menystenien la llengua catalana, tractant-la poc menys que de dialecte o com  una mena de ‘patois’  propi d’analfabets provincians,  pagesos i pastors.

Qui ho tenia clar era el cap dels serveis de propaganda del nou règim feixista, Dionisio Ridruejo, que a primers del 1939 anava darrera les forces de l’exèrcit a càrrec del coronel  Yagüe ocupant poblacions catalanes; ho feia  acompanyat de varis col·laboradors, alguns d’ells catalans com en  Lluís Climent, Carles Sentís, Josep Vergés i Matas, periodistes i el pintor Pere Pruna, entre d'altres, que l’assessoraven. En Ridruejo, amb el vistiplau d’en Serrano Suñer, creia que un dels vehicles més importants per fer proselitisme del nou règim a Catalunya, era mitjançant la llengua própia del país, menystinguda per l’exèrcit d’ambdós costats i pel nacionalisme catòlic espanyol, mercès una secular rivalitat farcida d’incidents, prejudicis i malentesos. Fins i tot en Serrano Suñer s’havia expressat en una entrevista que l’hi havia fet en Josep Pla al ‘Diario Vasco’ en el sentit favorable d’acceptar el català com a llengua normal, afirmant:

“¿El lenguaje catalán? ¿Por qué no?  Si el catalán es un vínculo de separatismo lo combatiremos. Imagínese que el castellano –aunque esto no puede suceder- llegara a ser alguna vez un factor contrario a la grandeza de España ¿No estaríamos obligados a combatirlo? Si el catalán es un elemento de grandeza de la patria ¿por qué no respetarlo, como respetó Francia los versos de Mistral y España los de la Atlántida?”

En Ridruejo duia un camió carregat amb material propagandístic, tot escrit en català, però quan va ser l’hora de fer-lo servir, a l’ocupar Barcelona, les tesis uniformadores de l’exèrcit i dels sectors més radicals contraris a la llengua catalana van prevaldre i Ridruejo i els seus catalans se la van tenir que embeinar, junt amb tot el seu material propagandístic en català que no va sortir dels camions.

Amb aquesta política miop, el franquisme va perdre’s per sempre Catalunya. D’haver prosperat l’intel·ligent intuïció de Ridruejo i Serrano Suñer, potser encara avui la dreta catalana cantaria  el “Cara al Sol” –en català normatiu, això si.   

Com sembraràs colliràs, si no pedrega.

Castellers fan llenya.

 

Aquesta és una frase tòpica del refranyer popular català, semblant a la castellana  ‘quien siembra vientos recoge tempestades’ i és aplicable al fenomen interessat que es produeix avui de desprestigi de tota la cosa pública.

I dic interessat, doncs no és cap secret que a Europa, i en concret als països PIGS, els estats estan en fase de liquidació en benefici d’un liberalisme desfermat als interessos dels més dominants, en un  procés de fagocitar i privatitzar els serveis.  

No hi ha dia que no rebi un parell de correus, que esborro immediatament,  de cadenes que corren per la xarxa on es diu que els polítics d’aquest país cobren sous fabulosos, perceben pensions vitalícies i practiquen uns absentismes d’escàndol. També hi ha campanyes encetades per demanar que es desmantelli el Senat, qualificat d’inútil, amagant que tal fet desballestaria el darrer nexe de representació territorial que la Constitució va preveure, tot i que la Institució de representació territorial no s’hagi desenvolupat com seria desitjable, talment no han evolucionat lleis de desenvolupament  constitucional com l’electoral, a l’estar el context polític en una mena de cul-de-sac d’un bipartidisme democràticament poc higiènic i causa i efecte de molts dels mals que es pateixen.

La mateixa campanya desprestigia l’estat de les Autonomies, en un intent d’involució que reitera de manera negativa en el ‘café para todos’ i aprofundeix demagògicament  amb el tema, dient que ens costa un ull de la cara a tots, tot i que amb les coses del riure i del plorar, la cosa vagi a estones.   

Hi ha mitjans incitadors de tals campanyes de desprestigi de la política i de l’estat de dret, on es malparla  reiteradament de diputats i diputades, al pitjor estil i tècniques de la televisió escombraries de tant èxit popular,  sovint per raons de sexe i d’altres ‘mèrits’ aliens a la seva feina política i sospitosament aquests mitjans són clars valedors de posicions neoliberals, conservadores, amb ferum de caverna i humitat de sagristia.    

Tampoc aquests mitjans i aquestes campanyes no fan mai referència a la corrupció d’uns quants, als sous dels magnats de la banca –que també paguem entre tots- a la seva imperícia i inutilitat per gestionar l’economia si no és en benefici propi, a les martingales que es gesten a les files de certs partits hegemònics, al manteniment de la romana església catòlica i apostòlica  i les indemnitzacions milionàries –a càrrec de la creueta de la IRPF-  que els cal pagar pels desficis de l’entrecuix de certs clergues i prelats.

Hi ha un moviment d’indignació, desviat amb certa tendenciositat i traïdoria cap als polítics.

I com quan es parla de clergues pederastes hom invoca els bons sacerdots, jo vull invocar els polítics honestos: Hi ha una majoria de polítics que compaginen les seves feines quotidianes amb la seva tasca representativa i ho fan amb una total generositat i bona fe. No tenen cotxe oficial, ni reben sous ni pensions i són la gran majoria i formen  el pal de paller del sistema.

Potser cal que ho anem dient en veu ben alta: HE CONEGUT POLITICS HONESTOS i SÓN LA MAJORIA ! ...i de banquers honrats i altruistes en conec ben pocs, per no dir ni un, tot i que potser sigui que darrerament no hi tinc gaires tractes.

Si us plau: no m’envieu pel correu més cadenes on es malparli dels polítics; són els banquers els que vull conèixer!

La liquidació de l’Estat ?

La generació que va viure el maig del 68, que és la meva, té fama que va ser contestatària, i entre els molts lemes tòpics que es van fer valdre hi havia una certa sensació de que els papàs havien de mantenir-los i donar-los tot el que deien que els era degut –o el que alguns es pensaven que els era degut- “ Jo no he demanat ser portat a aquest món”- deia el mesell amb grenyes al pare atribolat, quan reivindicava el seu espai de llibertat i la part del pastís patrimonial de la família.   De fet no hi havia una certa unanimitat en aquesta actitud, doncs la majoria érem fills de treballadors que als catorze anys ja ens tocava guanyar-nos les garrofes i per estudiar, fer-ho als vespres, furtant temps de lleure, per la qual cosa  no teníem temps de pensar si havíem triat o no venir voluntàriament a aquest món.

Però el que si ha fet fortuna  és aquesta sensació d’ haver creat un món en el que tothom ens ho deu tot i ens sembla molt normal que el Papà Estat ens faciliti la major part de les coses que provenen d’ uns ens infusos, intangibles, no fruit de l’esforç personal, que proveeixen aquest benestar. Molta gent de fora se’n fa creus del nostre estat de benestar i de com es fa anar la despesa, començant pels sous de futbolistes i acabant pel cafè per a tothom.

Ara aquest Estat totpoderós sembla ser que està en estat de liquidació. Ens han inserit a una Unió Europea que disposa d’uns estàndards, fruits de les seves plusvàlues, i els països PIGS no  podem, amb la nostra productivitat i les nostres plusvàlues, mantenir el ritme de cap manera. Ens han subvencionat i hem malgastat els guanys destinats a produir riquesa. Han acudit al rescat i ens han dit que els nostres estats estan en venda. És l’època de les rebaixes i els totpoderosos G8 i moltes multinacionals i entitats bancàries es barallen  per comprar barats els nostres malmesos sistemes públics. Als grecs ja els han dit que liquidin l’Estat.  Els soferts beneficiaris ara  haurem de pagar a bon preu els serveis  als nous amos. El tema es fa més evident quan el procés porta a que l’electorat, de manera , al meu entendre, bastant miop, s’abraona als braços de la dreta que propicia aquestes liquidacions, amb la desesperança d’una classe mitjana que es resisteix a perdre el seu estatus.

Els constitucionalistes especulen amb el futur jurídic, i com l’Herrero de Miñón,  parlen de “ no subsumir les nacions sense estat dintre d’un estat d’una altra nació, i fer d’aquestes distintes nacions copropietàries de l’estat comú...” com avui ens cita en Josep Maria Puigjaner a “La Vanguardia” parlant de l’allunyament de Catalunya de l’Espanya secular i com a única i darrera fórmula  per mantenir  un estat plurinacional.

Jo em pregunto de quin carall d’Estat parlen aquests: de l’actual, del  passat, o del futur... de l’Estat que està en venda?

Ens havien dit que la sobirania era un bé preuat individual i que delegàvem a un Ens comú, dit Estat, bona part d’aquesta sobirania per atendre les necessitats comuns i la millor organització de la societat.  

No hi ha fórmules màgiques: la liquidació de l’Estat porta de manera inevitable a un nou escenari dialèctic i aquest és el del capitalisme lliberal, sense fre ni mesura, enfrontat a una situació d’ anarquisme, entenent anarquisme com una mena de sistema d’ordre i d’ètica solidària, fruit d’un nou concepte de gestionar la nostra sobirania individual. Caldrà molta matèria gris per resoldre les disjuntives que el fet planteja.  

Les víctimes a curt termini seran els beneficiaris d’aquesta mena de miratge fruit de les subvencions i les especulacions del totxo que ens ha fet creure a tots que érem d’una mena de classe mitjana carregada de drets i amb pocs deures, disposada a vendre’s l’ànima al millor postor que garanteixi les fantasies consumistes i els deliris de  territorialitat, talment com els veïns de Badalona i de tants llocs on s’han oblidat dels més elementals principis de la solidaritat.   

Com es diu pel Vallès, potser hi ha mala peça al teler, però caldrà no deixar de teixir, malgrat l’esforç que això comporta. Es comença amb una certa indignació, potser si.         

De El Roto.

Cornuts i paguen el beure.

Els meus amics alemanys son molt prudents. A l’hora de pagar al restaurant, varen dissimular un gest de sorpresa davant dels vint euros per cap per un menú bastant mediocre.

Me’n vaig adonar i per trencar el gel i permetre que expressessin el seu pensament vaig treure el tema:

Espanya ja no és un país barat –els vaig dir-  l’Euro ens ha igualat en quan a preus amb la resta d’Europa.

El comentari va fer ferida  i es va destapar la caixa de Pandora:

És cert –van dir- tenim un apartament a Calella, però entre el viatge i els preus, avui ja ens resulta bastant car viatjar a Catalunya. Havíem pensat jubilar-nos i venir a viure aquí, doncs ens encanta el clima i l’ambient, però ens ho estem replantejant.

Amb l’escalfor del rom i el cafè, es van anar engrescant, deixant la seva polida discreció i van treure el sant crist gros, buidant el pap:

Hi ha algunes coses que no entenem: Som un país on tothom treballa amb molta duresa. Amb el fruit del nostre esforç hem hagut de sortir a salvar les malmeses economies dels països PIGS, i ja hem hagut de finançar els dèficits d’Irlanda, Grècia, i ara Portugal...No serà d’estranyar que a continuació vingueu vosaltres.

Els vaig dir que estàvem fent esforços, retallant serveis socials i sanitat, en un clar retrocés de l’estat del benestar. Semblava ser que els nois de CIU no hi tenen pas manies en aplicar-les a Catalunya- vaig afegir.

No si això no ens preocupa gaire i a la llarga, encara pot ser contraproduent –van dir-  El que no entenem és que un país que està a punt de la fallida, mantingui la lliga de futbol més cara d’Europa, pagui unes sucoses primes a uns jugadors milionaris per guanyar un campionat del món, i que tot el país s’ entregui i en circumstàncies tan dramàtiques com la vostra, a sumptuàries inauguracions de terminals d’aeroports faraònics i inútils, ferrocarrils d’alta velocitat, construcció de catedrals  i d’altres decorats, apart de contractar esportistes amb els salaris i les fitxes més cares del món.

L’opinió pública a casa nostra no ho permetria, i quan ens diuen que encara us hem de finançar els vostres dèficits agrícoles i els de les vostres infraestructures, no entenem res de res.  Creieu que hi ha una creixent corrent d’opinió favorable a partir peres i fer que l'Europa dels PIGS aneu a pastar fang amb les vostres delirants fantasies i aires de grandesa.  

Vaig callar avergonyit, sense tenir esma d’explicar-li que la nostra opinió pública estava seriosament engrescada amb la perspectiva de quatre trobades entre el Madrid i el Barcelona, amb tota la sang i fetge en els medis que el tema comporta i la resta, la crisis i els temes importants, estaven en un segon terme d’actualitat... Tampoc els vaig parlar dels astronòmics salaris de les patums de la banca.

            

Divagacions sobre les crisis ( en especial les polítiques)

Ja fa un parell de dies vaig anar  de visita  al blog “Sense Presses” de l’amic Brian i vaig ficar cullerada a la seva acurada- i com sempre- excel·lentment documentada dissertació sobre el populisme i la crisis de la democràcia.

Potser per no fer-ho massa llarg i no entrar a discutir qüestions que el propi debat ha anat suscitant, dintre del context entraré a parlar aquí a casa meva – que és la vostra-  una mica de la democràcia i del que entenc com a crisis de l’Estat, a la que ja m’he referit manta vegades en aquestes navegacions on pretenem nedar i guardar la roba, tot i que alguna vegada hi acabem naufragant.

Sovint ens mirem el llombrígol de la nostra Història per justificar el present, i és clar, ho fem afinant les coses a la nostra mida. Parlem de nacions pretèrites a l’existència de les nacions i confonem cul i témpores quan diem que Espanya i Catalunya  eren unes grans nacions al segle XVI, quan tot just eren un conglomerat patrimonial en mans de diferents monarques i poders exclusius, tot  i que  Maquiavel començava a intuir la noció moderna de sobirania i alabava els criteris de Ferran d’Aragó,  que per via de matrimoni i per la guerra, n’havia acumulat el usdefruit i el govern d’uns quants. El terreny li era propici i es basava en la feblesa del feudalisme a les Espanyes (sembla ser que estem condemnats a veure passar totes les evolucions de lluny), que  el Professor Jesús  Lalinde, catedràtic d’Història del Dret Espanyol, descrivia prou bé  el 1982 ( “El Derecho en la Historia de la Humanidad” -Publicacions i edicions de la Universitat de Barcelona-1982):

“El feudalisme s’estén per França, Alemanya, Anglaterra, Orient Llatí i altres llocs. A la Península Ibèrica, ho fa per Catalunya, i només de manera molt atenuada, a la resta, tret de Galícia, que s’hi apropa més. La raó de l’absència del feudalisme a la major part d’Espanya resideix en el fet que, encara que en el període visigot s’han donat algunes de les institucions que condueixen a ell, la invasió musulmana impedeix el seu desenvolupament, doncs les guerres de reconquesta atorguen al Monarca un poder més directe sobre els seus súbdits.”  

És evident que al segle XVI ni el dret ni la ciència política eren el que és ara, i no hi caben comparacions, amén que es venia d’un procés basat en un lideratge indiscutit per part del monarca,  especialment a Castella.     

I ara viatjo pel temps i me’n vaig cap al segle XVIII: El despotisme il·lustrat, basat en la delegació de TOT el poder al príncep, atès el pessimista “homo homini lupus” de Hobbes que ressalta la ineptitud del gènere humà per governar-se sol i  que inspira les monarquies absolutistes, troba a Espanya un terreny propici a l’enaltiment del Monarca i al unitarisme, mercès a no haver passat les assignatures del feudalisme i l’evolució del dret posterior, per la qual cosa  es decanta pel model francès que importa Felip V, que el troba prou autoritari,   però no encaixa   al que era la Confederació Catalano Aragonesa, que volia persistir en els seus furs de tradició feudal, a l’entendre l’aristocràcia local que la concepció unitària li malmetria els privilegis, tal com realment succeí .  

I fent un salt més en el temps –l’espai no dóna per més-  quan al despotisme il·lustrat , en base al que es coneix com a contractualisme del dret públic, inspirat per l’optimisme de Rousseau i la declaració dels drets de la persona humana, li van tallar el coll a França  i van consensuar uns processos contractuals per formar els estats moderns de dret, a nosaltres ens van trobar en plena discussió sobre la conveniència o no del feudalisme, discussió que va perdurar, amb un bon cost de sang i fetge,  fins ben entrat el segle XX .

Ben sabut és que, amb posterioritat, el incipient desenvolupament d’una burgesia industrial a Catalunya i al País Basc,  va posar en evidència les contradiccions de les diferències d’un projecte d’estat que, si no de dret si de fet, podia ser considerat confederal, i es van cercar els valors que ens van portar a les idees secessionistes i federalistes que ara hi ha damunt les taules, basades en una greu afecttio societatis  entre diferents comunitats i que l’Estat dit de les Autonomies ho ha acabat d’embolicar.   

Els pretesos valors d’antigues nacions transatlàntiques o transmediterrànies, amb penons flamejants i senyeres al vent, al meu entendre, són mers símbols romàntics, fumaroles que sovint ens han portat més disgustos que alegries.

L’autoritarisme i el messianisme, a Espanya tenen arrels profundes, històriques i ben assentades i és un fet que el nord de la brúixola no sempre s’entén que hauria de ser el de la declaració dels drets de la persona humana.

Penso que si cal fer onejar penons i senyeres, hauran de ser  les que inspiren aquests postulats del humanitarisme. Fora d’això, se me’n foten les unitats de destí en lo universal i els transcendentalismes nacionalistes de qualsevol ordre. 

I demano disculpes per haver fet un resum molt superficial d’una qüestió que mereix més profunditat i espai. 

Avui he somniat. (I was a dream)

El sueño de la razón produce monstruos. Goya

Aquesta nit he tingut uns somnis, que em permetreu que us expliqui.

Estava jo vivint  en un país caïnita i malavingut, on la gent es discutia per qualsevol fotesa. Darrerament hi havia un enconat debat sobre el fumar o no fumar als llocs públics, amb aparició d’insubmisos i irats detractors – ja m’hauria agradat veure aquests ‘valents’ afrontats a d’altres insubmissions pretèrites- i un altre debat  forasenyat per la concessió de la Pilota d’Or al Lionel Messi  i no a un xicot del país. 

Aquests debats en  furten d’altres o els deixen en un segon ordre de prioritat. Una d’aquestes discussions d’entitat menor, és la pretensió de certs poders econòmics d’endarrerir l’edat de jubilació dels ciutadans del País, quan aquests mateixos poders es desfan  dels seus empleats als cinquanta i escaig d’anys. El sistema no pot assumir a curt termini els costos i si l’edat de deixar la feina de manera remunerada, s’allarga, s’abaratirà la partida del cost de la jubilació en haver de deixar la feina abans d’hora. Maquiavèl·lic, oi?.  El que no tenen en compte aquests poders, potser amb una miopia evident, és que d’aquesta manera es van posant el dogal al coll, doncs si es va empobrint la gent, tampoc es podran obtenir les plusvàlues del treball i del consum de les que ara gaudeixen i que fan rutllar l’economia interna i en conseqüència, d’aplicar-ho, pujarà l’atur i la pobresa. Per sortir de l’atzucac, deuen comptar que sempre ens quedaran mercats aliens i el consum –a voltes accelerat- deixarà de ser interior per anar a conquerir el  de països  més exòtics.  A la fi i al cap, sempre hem estat un poble de conqueridors: uns varem colonitzar el Mediterrani i els altres, l’Atlàntic. Ara, potser, ens vindria de gust colonitzar el Pacífic, o al menys ficar-hi cullerada, tot i que ja no es pot anar a cops de coltell o a punta de llança i els míssils intercontinentals no són cap mena de broma i potser amb les minses plusvàlues de la nostra economia, no ens podem permetre el tenir-ne. Com que no soc economista, ni politicòleg, no ho entenia gaire tot plegat. Veia massa contradiccions amb aquesta mena de plantejaments i em sentia angoixat i tot amarat de suor.

Un altre dels debats furtats era el de la forma de l’Estat. Per poder discutir les grans qüestions nacionals, com el fumar o el no fumar, o el rondinar per la concessió de la Pilota d’Or a un argentí, i no a un castellà manxec o a un noi de Terrassa, ens cal tenir una forma d’Estat.

És llavors quan el somni ha esdevingut allò que se’n diu un “somni humit”: la libido exaltada, un plaer incontrolat envaint els sentits i els fluids descontrolats cercant la seva sortida natural.  

Veia  gent de bona voluntat, que era amable i cordial i amb seràfica bona fe es reunia en fòrums i àgores sense ànim de lucre, ni cap mena de sectarisme,  ni intents de professionalitzar de manera remunerada i perpetuar els seus càrrecs, dels que en sortien pacíficament els representants més qualificats de la societat civil, de la judicatura, operadors del dret,  de la política, de l’empresa i el treball, experts constitucionalistes, sindicalistes, empresaris, pagesos, arquitectes, científics, organitzats en un poder constituent. El seu objectiu era fer taula rassa i formar un nou estat, agrupant les comunitats per interessos comuns i anar distribuint tasques i funcions segons les seves capacitats i possibilitats, deixant les grans competències comuns per l’estat central i invitant a que els grups restants s’hi anessin afegint com a federats o confederats. Per això s’inspiraven en els autors i filòsofs que han dictat els models constitucionals vigents avui a la vella Europa i atenien els postulats dels drets fonamentals i les velles constitucions democràtiques.  

La novetat era que no es partia del vell estat per anar al nou, sinó que es feien els plantejaments “ex novo”, seguint els exemples de les discussions pacífiques que han tingut els països recentment sortits del que era el bloc d’influència soviètica.

No podia ser: era tot massa bonic.

Suat, i humit, m’he despertat quan ja era de dia. He anat cap a la dutxa i he posat la radio. Un paio explicava amb vehemència la flagrant injustícia que la Pilota d’Or l’haguessin donat al Messi i no a l’Iniesta, que és l’únic espanyol nominat -el Xavi, semblava que tampoc  li hagués agradat gaire, doncs aquest noi és català- I el “summum” ha estat quan ha criticat al  “pueblerino” Pep Guardiola per haver fet la entrega del premi en català, castellà i anglès. “Es que siempre hemos de andar haciendo el ridículo con el dichoso Catalán” -ha dit.

Jo m’he tallat tot afaitant-me.   

No evolucionem gaire: tot segueix igual; tot torna.

  

L’any 1940 hom atacava frontalment l’ús del català. El franquisme ens volia uniformitzar i ens negava el dret a la nostra llengua, mentre inaugurava fàbriques, pantans i locals d’Auxilio Social.

 

No fa gaire varem penjar aquest  cartell prou  il·lustratiu: 

El 1975  es va morir el dictador. Un atribolat Arias Navarro ho anunciava  per la TV.  Va començar una esperançadora transició i hom va consensuar una primera y millorable Constitució. 

(Paròdia satírica emesa per TV3 a cura d'en Sergi Mas). 

Passats trenta-cinc anys, en quan a les coses de casa nostra, vistes les sentències d'un Tribunal Constitucional que comencen a ser reflectides als Tribunals, com la recent sentència del Tribunal Suprem , sembla ser que van maldades i  tornem als postulats de l’any 1940.

Les noves lluites de l’Olimp.

L’Abominable Diner Global, Déu entre els Déus del modern Olimp, i els seus germans, l’Inefable Euro Europeu i el Poderós Dòlar Americà, sempre han necessitat disposar d’un ample espai lliure per desenvolupar-se i moure’s amb  certa comoditat dintre del seu territori cosmològic. Van ser engendrats pels seus pares, el Ferotge Capitalisme  i la Riquesa Desfermada i Egoista  que, aquells temps no ho van tenir gens fàcil per criar-los i fer-los créixer, doncs van haver de lluitar amb el Socialisme Utòpic, la Socialdemocràcia Tèbia  i el Comunisme Soviètic, que pretenien encadenar-los i no els permetien pasturar al seu lliure albir. Van haver d’emprar recursos ideològics i el suport incondicional de l’Església  Catòlica Oficial per assolir un grau de llibertat que els permetés desenvolupar-se obertament.   

Una vegada van aconseguir eliminar  físicament els seus enemic naturals, i domesticar i mantenir engabiada la Socialdemocràcia, es van trobar que hi havia uns elements residuals que exercien  un cert control, impedint-los desenvolupar la seva insaciable golafreria  per las pastures còsmiques, i aquests torracollons  són els Partits Polítics.

Tot i el seu descrèdit davant l’opinió pública i el desencís creixent que aquests partits, en general inspiren, encara constitueixen, exercint el poder que els és donat, el control precís que posa límits a les apetències territorials de l’Abominable Diner Global i els seus parents més  propers. I això és degut a la pressió que les bases d’aquestes organitzacions exerceixen vers els seus dirigents, apart de la seva dependència del vot popular. Aquestes pressions, que fan la funció d’anticossos, depuren regularment el sistema, centrifugant els virus i les bactèries del nepotisme i la corrupció que l’emmalalteixen, com els casos Millet, els excessos urbanístics pretorians i els dels bigotis llevantins, entre molts d’altres que, injustament, esquitxen la imatge de la cosa pública fent pagar justos per pecadors.      

L’Abominable Diner Global sovint cau en l’error de menystenir aquesta opinió pública i enceta campanyes maquiavèl·liques i desencisadores vers la democràcia, que incideixen amb les frustracions que les crisis, que ell mateix ha provocat , provoquen en  els votants. Aconsellat per fosques patums sorgides d’escoles de negocis, l’Abominable Diner Global provoca, posant el dit a la nafra del desencís, de la corrupció i dels abusos del nepotisme, i de la causa de totes les crisis hagudes i dóna  la culpa de tot a les tebiors de la Cosa Pública i a la Democràcia sorgida de la Il·lustració i el racionalisme . Envia els seus sicaris a alimentar aquestes campanyes i aquí tenim mitjans com Intereconomia, i algunes organitzacions polítiques, que com a talps es mouen dintre de la democràcia amb la flagrant vocació de dinamitar el sistema. Fan córrer per la Xarxa i filtren als mitjans, estranys rumors de dispeses exorbitants i sous fabulosos dels polítics, oblidant els del seus propis sicaris. Procuren fer de la política un safareig per l’estil dels “reality shows” de TV5. A nivell internacional apareixen moviments sospitosos, com el “Tea Party”  o filtracions inexplicables i de marcat caràcter demolidor, com Wikileaks, que incideixen en aquesta campanya d’encalç al control públic.  

Malgrat això, sembla ser que el Sistema resisteix. Hom va constatar amb sorpresa que la participació a les Eleccions Catalanes del 2010 havia estat superior a la que es preveia.

Com acabarà aquesta guerra?  

        

Valoració reactiva d’una sentència.

Partim de l’axioma que el dret no pot regular allò que no és admès per la societat. Seria del tot inversemblant que es reguli que l’aigua no baixi per les conques, que no existeixi la gravetat, o s’obligui que la gent camini de quatre grapes i no a peu dret. Tampoc es pot regular allò que hom pensa o parla; si a mi em van parir, bressolar i parlar en català, no poden evitar que pensi en català i aquest estigma el tindré per tota la meva vida. Sempre hauré de traduir del català al castellà, del català al francès i amb més ajuda, per dominar-lo menys, a l’anglès, que són les llengües, que amb major o menor fortuna puc copsar. La mateixa cosa entenc els deu passar als nascuts i educats en altres llengües.

Ara bé, hi ha partits i en concret el Partit Popular i Ciudadanos que amb el tema de la defensa del presumptament malmès castellà a Catalunya, han trobat un filó per esgarrapar vots, i de passada, distreure la gent dels principals temes cabdals, com són les crisis financera i política i l'enquistada corrupció, de la que en son principals implicats i sospitosos.

El TSJC (la justícia si que és una de les coses que es regeixen pel principi d’unitat jurisdiccional) ha sentenciat contra la prevalença del català a l’Ajuntament de  Barcelona i al de Lleida, atenent unes impugnacions formulades pel Partido Popular i Ciudadanos, que anuncien que n’hi haurà més.  Atenent que el mot “prevalença” no exclou el respecte a d’altres llengües i no te res a veure amb el d’”exclusiu”, que no és el cas,  entenc que estem davant d’una ofensiva anticatalana amb tots els ets i uts, de cara a les properes eleccions.

També a les Corts Valencianes, ahir els senyors del PP van marejar la perdiu, per consensuar la presumpta intromissió de la Generalitat Catalana amb la dolosa intenció d’usurpar icones valencianes, com les Falles i d’altres, en un embolica que fa fort.  El representant del Bloc Nacionalista Valencià, senyor Enric Xavier  Morera hi va posar el contrapunt sarcàstic, quan va ridiculitzar-los demanant que també reclamessin davant del Govern Alemany el fet que s’hagin apropiat  de la paella i la cuinin amb “chorizo”...Potser no era la seva intenció, però molts dels representants del Partit Popular es podrien sentir al·ludits pel comentari en la seva qualitat de destacats sospitosos de les corrupteles més sonades.  

Aquestes invocacions de la dreta –cada vegada més extrema- a la paranoia popular i a la desunió entre els pobles son d’una irresponsabilitat i una manca d’escrúpols de la que algú hauria de respondre algun dia.

Totes aquestes coses, mentre acomiadem a en Joan Solà, m’emprenyen  força.  

   

Juan José Lopez Burniol i la doble crisis a Espanya.

Foto treta de la xarxa

Dintre de les activitats de L’Aula d’Extensió Universitària de Sabadell per a la Gent Gran –una iniciativa per potenciar la continuïtat en el coneixement de qui ja està retirat del món dels actius laborals- ahir va donar una conferència en Juan  José López Burniol, notari i conegut col·laborador de diferents mitjans, amb el  incitant reclam de “La doble crisis a Espanya: causes i sortida”

En López Burniol va anar desgranant les causes i els efectes de la doble crisis espanyola –la política i la econòmica-  fent evident que a casa nostra ressalten les coincidències històriques de les depressions   econòmiques mundials amb les crisis polítiques internes, tal com va passar amb la del 1929 i la República, i actualment amb la crisis financera i l’esclat de les contradiccions internes i la fallida de l’estat de les autonomies.

La crisis global la va qualificar com una irreversible decadència crepuscular d’occident (la dels blancs) que fins ara vivíem de la misèria d’un tercer món no desenvolupat, amb una gradual i no aturable  pèrdua de poder hegemònic davant les economies emergents d’Àsia .  

Desprès d’haver passat per l’anàlisi de la crisi financera i la seva incidència en el context especial del nostre país, ressaltant que la nostra “no era una crisis de mercats, sinó de mercaders”, pel paper galdós de molts capitans de les finances internacionals, va farcir d’anècdotes sucoses les seves explicacions, sense donar noms, però posant en evidència el paper de les entitats financeres, dedicades a potenciar  l’economia especulativa i col·laborant en el desmantellament de la laboriositat i l’esperit emprenedor que havia caracteritzat la dinàmica econòmica de Catalunya, ressaltant que aquests efectes provenien del fet causal de l’ascens social de bona part de la classe treballadora  i que gairebé tothom s’apuntava al carro especulatiu, del que n’és un clar exponent la bombolla immobiliària com a fenomen sociològic generalitzat. Hi va afegir que aquest fenomen anava acompanyat de la pèrdua de valors tradicionals com la laboriositat, i la persistència en la feina del dia a dia en un context de productivitat.

Situats en l’escenari desmoralitzador de la crisis econòmica,  va ressaltar que tenim molts números per sortir-ne ben parats,  pel nostre context geogràfic, amb les comunicacions amb el creixent Pacífic, via Suez, la influència cultural amb l’Amèrica llatina i bona part dels Estats Units, i el bon paper de les nostres exportacions, a més de tenir unes adequades infraestructures per atendre les demandes; donades aquestes conclusions més balsàmiques que optimistes, va passar a l’anàlisi polític.

Va ressaltar el fracàs dels intents espanyols de crear un estat centralitzat; intents que ja provenen del segle XVII de l’època de Felip IV i el Conde Duque de Olivares; va dir que  el catalanisme històric havia superat les successives crisis de la pèrdua de la Guerra de Successió a començaments del XVIII i aguantà l’envestida del XIX  i del XX, pervivint a dues dictadures (la de Primo de Rivera i la de Franco) Les causes d’això les atribuí a  la pervivència d’un sentit cultural, el pragmatisme català  i la integració, que fa que la majoria de la gent que ha vingut a aquest país s’hi senti identificada –va posar d’exemple les  noves generacions provinents de les emigracions de la primera meitat del segle XX i en bona part la dels anys seixanta cap aquí, que no difereixen en la seva catalanitat de la gent de vella nissaga - Va destacar el fet de que tinguem un president emigrant, cosa que, al contrari, seria  inaudit en d’altres comunitats.

Entrant  en els tòpics, ressaltà el individualisme català com a defecte, doncs “si tota la gent que des de Madrid defensa Catalunya ho fes unida, moltes coses s’haurien fet d’altra manera”.

Destacà l’Estatut, no com un fiasco de la política catalana, sinó com el fracàs de la política de les autonomies i l’evidència de la impossibilitat d’un estat federal a curt termini. Posats a cercar culpes, en va repartir per totes dues bandes: La manca de flexibilitat dels diferents governs ha degradat la vida política, i especialment des de la darrera majoria absoluta del PP amb el senyor Aznar. També deplorà el persistent i improcedent paper interventor del poder judicial al  món polític, com a mostra de la feblesa de l’Estat.  

Va definir  les possibles relacions Espanya/Catalunya, tècnicament, com a confederals i va prevenir, malfiant-se  de la voluntat sobiranista de bascos i navarresos: ultimat el procés de violència i assolits els beneficis econòmics, bascos i navarresos deixaran les coses tal com són ara i Catalunya es quedarà més sola que la una.

Va concloure l’anàlisi, valorant que seria desitjable una relació federal amb Espanya, entenent que per avui és improbable, i atenent que les tesis sobiranistes estan prenent volada.

Acabada la presentació, no va haver-hi possibilitat de col·loqui, la qual cosa hagués pogut ser molt sucosa.

A mi em van quedar algunes preguntes o reflexions al pap:

• Les divisions històriques i les situacions previes a les de la constitució de l’Estat, cap el 1812, són difícilment invocables en el segle XXI.
• Els “fets diferencials” són, senzillament les varietats jurídiques preexistents i que l’Estat espanyol no ha pogut unificar, via consens, com va fer França a començaments del XIX, Alemanya i Itàlia a finals del XIX. Catalunya, València, Aragó i Balears disposen d’un dret civil propi i això no es pot fàcilment subsumir en una única constitució ni en un procés d’unificació estatal. Afegim-hi els drets forals i les varietats econòmiques de les que gaudeixen algunes comunitats, mercès pactes de pau, “abrazos de Vergara”, i mèrits per “casus belli”, com el de la Diputació Foral de  Navarra.
• Per tot això, l’Estat espanyol és feble, molt feble, la qual cosa contrasta amb el fort sentiment nacionalista espanyolista de mitja Espanya, la qual cosa perpetua la  crisis i la manca de consens. D’altra banda,  a mitja Catalunya li passa el mateix fet. El resultat d’això sempre serà una solució de tipus reactiu.  

• Si el denominat “problema catalán” no seria bo solucionar-lo mitjançant  un senzill fenomen reactiu  per part dels uns i dels altres, com sempre ha estat,  potser ens cal una reflexió molt més profunda i analítica a tots plegats:
• Si entenem que l’Estat espanyol està immers en una crisis política permanent  i hipotecat  per la manca de consens en coses molt importants, com el propi dret civil, i veient-se obligat a una excessiva delegació de poders, i ens cal un replantejament constitucional, potser caldrà tenir en compte que Catalunya i Espanya han fet, sense consens, el mateix incert recorregut constitucional des del 1812, per la qual cosa moltes de les causes, els efectes i els errors són coincidents. L’Estat està afeblit atesa la seva pròpia manca de consens i el poder, atomitzat amb el “café para todos”, amb gran i inusual repartiment. Qui pot ser capaç de tornar endarrere amb temes com els drets forals, l’autonomia municipal, que el seu dia va donar cobertura al vell caciquisme, i avui està provocant la seva continuïtat i pervivència en el temps ?   
• Catalunya exerceix un poder mimètic amb la resta de comunitats: El que ella faci serà més ben vist o més mal vist, però totes les comunitats s’apuntaran als seus continguts, per la qual cosa no hi podrà haver mai solucions senzilles.
• Tenim un plantejament estratègic per donar solucions polítiques als nostres problemes interns?
• Podem definir i posteriorment consensuar un model d’estat amb cara i ulls?
• Quin sentit pot tenir parlar de federalisme o sobiranisme, si ambdues comunitats persistim en els mateixos errors constitucionals ?  

Qui li posa el picarol al gat, ja sigui a l’est o a l’oest de l’Ebre?.

Malgrat els meus dubtes, l’enhorabona i el meu personal agraïment al senyor López Burniol per la seva brillant exposició.

Tauromàquia i boicots, a l’era de la globalització.

La recent decisió del Parlament de Catalunya de prohibir el que ja era vist per  molts catalans, com una festa sagnant, arcaica i  en decadència  a la que, a Barcelona,  nomes hi anaven els turistes cuits de sol i de sangria,  ha esdevingut, segons interpretacions interessades,  un nou atac del catalanisme insolidari i excloent a l’Espanya eterna i de vocació imperial. Empresaris, toreros, banderillers, mossos, ramaders, majorals,  mestresses de casa, polítics corruptes i dels altres, capellans integristes,administratius del Ministeri de Cultura , premsa  i la TV-merda ( m’agrada més que l’eufemisme “escombaries”) encapçalada per la Belén Esteban, han clamat contra aquesta decisió, fruit d’una iniciativa popular de 180.000 persones a les que no els agraden les curses de toros, talment com li passa a gent d’altres comunitats no catalanes,  que tenen el mateix sentiment de rebuig a una festa sagnant i obsoleta, més pròpia d’altres èpoques que d’ara. Fins i tot la premsa internacional se’n fa ressò, deixant-se portar per la maror que qualifica el fet com una picabaralla més de la dialèctica entre el  nacionalisme espanyol i el català.

Ja se’n ha parlat molt de tot això, i jo, personalment, opino que les discussions i les diferències de la poca traça, que des de fa dos-cents anys, hi ha hagut  en la construcció d’un estat espanyol, han d’anar per d’altres camins, i potser el més adequat és el de que nacionalistes i federalistes  haurien d’instar les reformes constitucionals que permetin uns marcs de convivència més adequats a la realitat i a les demandes socials del segle XXI, lluny de posicions numantines d’uns i altres; però tot això que dic, és com tocar campanes un dia de vent. Els interessos d’un procés històric  constitucional pensat per donar cobertura legal  a caciquismes locals i altres malures del segle XIX i del segle XX és massa complicat. Els mateixos, des de la dreta, que s’hi van oposar, se’n han adonat que és el marc adequat als seus interessos, i per això n’han fet de la CE un text sagrat i intocable com la bíblia del que ells en diuen democràcia, quan haurien de dir-ne neoliberalisme salvatge amb ínfules autoritàries. L’esquerra socialdemòcrata, tampoc sembla estar per la labor. 

Doncs bé, Ja tornen a parlar de “boicot als productes catalans”, com a rèmora de la campanya anti-estatut que va organitzar el PP,  i no sé si saben ben bé el que volen dir, o si se’ls en ha anat de la mà, com a l’aprenent de bruixot.  Ho dic per la dificultat que hi ha avui dia  per identificar productes catalans, quan aquests estan en mans de corporacions d’abast ultra regional, i sovint multinacional. Ho fan pel domicili social, que és a Barcelona.  Si es pensen que els inversors agafaran por i se’n aniran de Catalunya, tenen tots els números d’equivocar-se.  Deslocalitzar les empreses i enviar-les –no a Salamanca, precisament- sinó a la Xina, o a qualsevol país de l’Est d’Europa, és el resultat més probable. I a Catalunya, encara que sigui per raó del teixit social que des de la revolució industrial s’ha anat creant, encara queden- potser poquets - emprenedors per tirar endavant els productes a qualsevol mercat.

La idea d’un boicot als productes catalans, és fruit del desconeixent de la realitat econòmica global del segle XXI i l’apel·lació a uns prejudicis antiquats, en la mateixa línia dels prejudicis que alimenten la cada vegada més arrelada convicció de la segregació de Catalunya.

Davant la visió d’aquest debats, sembla que del Ebre enllà vagin sempre quatre passen endarrere de la Història, la qual cosa no deixa de ser el prejudici que s’alimenta a la banda del Principat, i crec que no hi ha per tant,ni pels uns ni pels altres.

Però jo no hi pinto gran cosa dintre d’aquest entrellat de despropòsits. A mi nomes em permeten votar cada quatre anys unes franquícies hermètiques i poc respectuoses amb la democràcia en el seu funcionament intern, que en diuen partits polítics majoritaris.  

        

       

Independència a flor de pell?

Des de la desafortunada sentència del TC que les coses van maldades, com tots ja sabem.

Darrerament es parla molt més de federalisme, sobirania i independència. Els sentiments estan a flor de pell i no ens fa mandra manifestar-los al carrer i els mitjans i la xarxa van que cremen. Les posicions es radicalitzen i sembla ser que avui som més independentistes que ahir, i menys que demà, com deia l’antic i carrincló lema de “la medalla de l’amor”.

Ahir en Francesc Puigcarbó ens posava algunes consideracions prou interessants en el seu blog. Avui, i degut als darrers desentesos del PSC, i les desavinences i despropòsits d’alguns dels polítics de les franquícies, els manifestos d’alguns emergents, com en Laporta, els blogs en van plens.

Jo voldria fer alguna reflexió a flor de pell sobre el particular, i en especial sobre el independentisme.

A Catalunya som, majoritàriament, classes mitjanes, empleats o pagesos, amb aire condicionat, segona vivenda, cotxe a la porta, hipoteca, dos fills, educació mitja o superior i amb aspiració a anar escalant una mica més aquesta piràmide social. Dintre d’aquest substrat, és on hi ha un nombre més alt de nacionalistes o independentistes.

També hi ha un substrat de classe mitjana més baixa, formada,en bona part, per gent emigrada o provinent d’altres llocs d’Espanya, que es mou amb uns interessos propers als de la anterior, però aquests poden moure’s en una línia més espanyolista, basada amb sentiments d’identitat que es mouen dintre d’un àmbit familiar i social.

Els extrems d’aquest esbós social son una classe mitjana alta, que pot oscil•lar a favor del vent que afavoreixi més els seus interessos –ja li van fer el joc al franquisme quan va tocar- i es poden decantar favorablement per amenaçar amb la independència si això afavoreix els seus interessos o a l’espanyolisme, si veuen perillar els seus mercats . Val més no refiar-se’n del que diuen. A l’altre costat: una classe depauperada, que malda per sobreviure. Aquests, a diferència dels dels anys 30's, ara no hi pinten gaire, malgrat el seu nombre creixent. Potser ni voten. Entre ells hi ha sense papers, exclosos socials, beneficiaris de pensions no contributives i d’altres.

Sovint ens trobem abocats a contradiccions entre el de on venim, els sentiments del que som o hem volgut ser políticament i la realitat.

Anem a suposar que sigui possible aconseguir un procés independentista sense traumes – o sigui: que no hi prenguem mal i sigui de “bon rotllo”- Immediatament ens veuríem abocats a una crisis –segurament temporal atesa la proverbial capacitat emprenedora de la nostra gent- però que faria baixar de l’escambell de l’estat del benestar i de les fites materials aconseguides a bona part de la gent.

Les preguntes de si som capaços d’assumir els sacrificis de la inevitable crisis son evidents.

Jo faig la pregunta: Estem disposats a afrontar-la? En som conscients de les dificultats?

Ressaca de la manifestació del dissabte dia 11.

Hem  dilapidat el patrimoni heretat. Ahir recordava amb un amic les manifestacions de Sant Boi i la  famosa “del milió” de l’any següent i a tots dos ens havia cridat l’atenció un fet: En aquelles hi havia una barreja de banderes catalanes, estelades i espanyoles (majoritàriament republicanes). A la del dissabte, trenta-tres anys després,  lluïen amb exclusivitat banderes catalanes, senzilles o estelades, amb triangle blau o sense. 
Alguna cosa ha canviat: aquella il·lusió que anava dirigida a la construcció d’un estat plurinacional, ha esdevingut un clam per la independència; el desengany és profund i la indignació ha substituït la il·lusió. Aquells anys, potser, pensàvem formalitzar una parella. Ara alguna cosa ens fa pensar que ens cal el divorci. Les causes:  potser el fet d’ haver-nos sentit enganyats; ens sabem cornuts i que paguem el beure i ja no ens interessa aquella relació amb una gent que ens sembla  ingrata. Hi ha un sentiment de no ser estimats i fins i tot, sovint, odiats.

És clar que quan es trenca una relació i hi ha culpa, n’hi ha per totes dues parts: ens hem deixat prendre la iniciativa . Des de fa molts anys, l'hem deixat en mans poc destres.: les d''una “classe política” que en el seu fur intern no es mou amb criteris democràtics ha monopolitzat la gestió d’aquesta relació. 
No són els millors - amb honroses excepcions d’honradesa i vocació- són una colla d’aprofitats que han  fet de la  política un modus vivendi. El món de la política està farcit de càrrecs electes o nomenats, que es mouen en ferotge competència – les punyalades per assolir cadires i poltrones fan feredat en el món cada vegada més corrupte de la política activa- Són coneixedors de corrupteles i clientelismes, que els semblen més que normals, i qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra al Millet, diuen en el seu fur intern.

Els millors són fora de la política. No hi perden el temps ni els motiva la lluita estèril i partidista. Hi ha gent d’idees, professionals impecables, dirigents d’entitats de la societat civil,  que han optat per treballar dia a dia fora d’aquest món poc edificant. La partitocràcia i la bipolaritat de la política, deixa orfes a molts bons ciutadans, desorientats i cada vegada més allunyats del món oficial. Tota aquesta força és soterrada, i nomes li falta trobar aquell camí que li permeti manifestar la seva potència. Jo nomes espero que aquest no sigui en forma d’algun líder carismàtic, d’aquells que saben conduir la gent per camins totalitaris, més tortuosos encara que els vigents,

Un amic em recomana aquest article de “La Vanguardia” del diumenge passat, que em sembla excel·lent. 

Reflexions constitucionalistes.

Us confessaré una antiga passió pel constitucionalisme, que em dura de quan vaig passar per la Facultat de Dret –quan encara els dinosaures poblaven la terra- 

Darrerament, que disposo de temps, estic desempolsant llibres de text i gratant pel Google  per tal d’elucubrar amb els mals del present i la tortuosa història constitucionalista de les Espanyes, la qual cosa va de la maneta de la tèrbola política dels darrers dos-cents anys, amb quatre guerres civils, sense comptar la del Francès, que també en va tenir molt de civil i les assonades de caserna. La síntesis és que durant tot aquest temps, en el que la democràcia va ser una excepció de curta durada,  no va ser  possible la construcció del que se’n diu l’Estat Espanyol i darrerament, la vigent, que els que s’omplen la boca amb la noció “Estat de Dret” entenen com un text sagrat (la genètica judeocristiana no perdona), hom oblida que va ser gestada entre amenaces, renuncies i consensos de grat o per força, per la qual cosa és fruit d’una conjuntura que,  una vegada superada,  mereixeria una profunda revisió.

Bé, tot això és conseqüència de la ressaca de la diada d’ahir i la contundent manifestació del poble de Catalunya.

Una de les coses que el TC ha considerat és el que es diu en el controvertit i poc entenedor  article 2 de la vigent  quan afirma que la Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la nació espanyola, etc.

La mare del constitucionalisme espanyol que va ser "la Pepa" del 1812 , ja deia:

“TÍTULO II
Del territorio de las Españas, su religión y gobierno, y de los ciudadanos españoles.

CAPÍTULO PRIMERO
Del territorio de las Españas.

Artículo 10.

El territorio español comprende en la Península con sus posesiones e islas adyacentes, Aragón, Asturias, Castilla la Vieja, Castilla la Nueva, Cataluña, Córdoba, Extremadura, Galicia, Granada, Jaén, León, Molina, Murcia, Navarra, Provincias Vascongadas, Sevilla y Valencia, las islas Baleares y las Canarias con las demás posesiones de África.

En la América septentrional, Nueva España, con la Nueva Galicia y Península de Yucatán, Guatemala, provincias internas de Oriente, provincias internas de Occidente, isla de Cuba con las dos Floridas, la parte española de la isla de Santo Domingo, y la isla de Puerto Rico con las demás adyacentes a éstas y al continente en uno y otro mar.

En la América meridional, la Nueva Granada, Venezuela, el Perú, Chile, provincias del Río de la Plata, y todas las islas adyacentes en el mar Pacífico y en el Atlántico.

En el Asia, las islas Filipinas, y las que dependen de su gobierno.

Artículo 11.

Se hará una división más conveniente del territorio español por una ley constitucional, luego que las circunstancias políticas de la Nación lo permitan”.

I jo em pregunto: Això de la indissolubilitat ho deurien posar perquè si llegiu l’àmbit territorial de la del 1812 i el d’ara, veureu la de països (o províncies) que s’han anat quedat pel camí de la independència i la sobirania aquests dos-cent anys, els darrers cap el 1956 i el 1975...    

  

   La Constitución. Francisco de Goya.