De la gent que ja ha passat.

Sabadell als anys 50

Te`n adones que ja has deixat molta vida endarrere quan fas memòria de la gent que t’ha precedit i ja no hi és, o quan et mires un vell àlbum de fotos i va apareixent  la gent desapareguda que havia  format part de la teva vida  

A certa edat, i tot i no ser vell, te’n adones que hi ha molta més vida en el passat que en el futur i que les vivències hagudes són cada vegada més aquelles nebuloses que es confonen amb els somnis. La pregunta és si va ser cert allò que et sembla viscut, o tanmateix nomes va ser una sensació, un miratge o una fantasia. Tan s’hi val: el record és viu.  

Pel camí s’hi ha quedat molta gent afí: Amics, antics companys d’estudis i de feina, que avui van per camins desconeguts, i aquells que ja s’han fos en la tenebra dels temps i han deixat aquest món.

La sensació de ser al vèrtex de la piràmide es fa evident, i tot i que no obsessiva, apareix l’idea de una no molt llunyana desaparició física.

Aquest matí voltava per Sabadell, i me n’he adonat de la gran quantitat de gent que havia format part de la meva vida i que avui està en el nomenclàtor de carrers amb el seu nom penjat en una placa. 

He passat pel Passatge Lluís Mimó, i he recordat el pare d’un bon amic de tota la vida.  El senyor Mimó era un home imponent, cartesià,  de parlar greu i posat seriós, filòleg i lletraferit que ens ensenyava Esperanto els dissabtes a la tarda i amb el que havia tingut sucoses discussions sobre gairebé tot.

Més enllà hi havia la Plaça del Mestre Olivella. Recordo aquell home que, de manera pacient, carregat de bonhomia, inútilment ens volia fer cantar alguna cosa, quan érem nanos. Era un compositor de cançons ingènues i ànima dels cors d’en Clavé de Sabadell. El seu nét, en Miquel Calzada Olivella, conegut com el 'Mikimoto' ha fet fortuna com a locutor i presentador de la TV catalana. 

També hi ha el carrer dedicat al mestre Adolf Cabané, director de l’Escola de Música i de la Banda Municipal. Aquest, inútilment,  ens havia donat classe de música i l’havíem vist desfilar uniformat, amb la batuta a la mà,  quan la Festa Major i d’altres esdeveniments, davant la Banda. 

De gent propera, amb carrer o plaça, hi ha en Jaume Viladoms, també esperantista i pedagog. Havíem assistit a unes clandestines classes nocturnes on ens parlava de materialisme dialèctic, marxisme i d’altres coses de tipus polític, quan encara en Franco manava en quest món. 

I la Dolors Miralles. Els primers records d’una escola que tinc van ser el parell d’anys de parvulari que vaig passar a la seva acadèmia. 

També hi ha la d’un capellà, caracteritzat per la seva bonhomia: Mossèn Geis. Un home recte i tolerant,  tan afeccionat a la música com a les coses de Déu i amb el que havíem tingut algun contacte. 

I en Lluis Papell, un periodista i ‘cul de mal asiento’, amic del meu pare i partícip de la vida associativa local, el qual nom també el trobes en una placa de carrer. 

La pedagoga Dolors Viñas, donava classes de comerç i secretariat. Era propietària d’una acadèmia, a la porta de la qual havíem fet més d’una guàrdia, esperant que sortís aquella alumna, morena d’ulls de mel,  que ens tenia encaterinats.

Seguint i potser sense una relació directa, també havíem conegut  l’Agustí Masvidal un excel·lent dibuixant; el Doctor Crusafont , eminent paleontòleg; la Matty Mont ( Matilde Moncusí), una excel·lent vedette que actuava al Molino i havia fascinat varies generacions de sabadellencs; en Francesc Casañas, fotògraf;  l’Antoni Forrellad,  industrial i molts més. 

Nomes mirant enlaire les plaques dels carrers, te’n adones del pas inexorable del temps i la quantitat de persones que es van quedant endarrere, això sense comptar els milers d’essers anònims que ningú tindrà mai en compte ni els posaran mai  cap placa al carrer de cap ciutat.