La Raquel, les havaneres i la Bella Lola.

Calella de Palafrugell, avui dissabte de lleure i de Setmana Santa. La boia del Port Pelegrí que dóna nom a aquest modest i no gaire ben cuidat blog, encara no l’han posada –solen fer-ho pels volts de Sant Joan- i l’aigua  està molt freda com per anar fent tertúlies surant-hi, per la qual cosa les xerrades es fan a casa de l'un o de l’altre, si no juga el Barça, que és qui sol fer callar tothom.  He sortit d’hora a comprar la premsa i he seguit un dels rituals laics que m’agrada fer: seure a una terrassa, demanar un cafè amb llet i llegir el diari tranquil·lament, sentint l’olor de la mar i la remor de les ones; però avui no era ben bé així:  els carrers estaven atapeïts de gent - uns vestits de rigorós hivern, com per anar a esquiar, i d’altres amb calça curta i samarreta imperi, tal com sol ser aquestes èpoques de l’any de climatologia imprevisible- la remor de veus i crits de quitxalla predominaven, tapant la monòtona tranquil·litat de les remors de la mar.  Encara no havia llegit mig article d’en Gregorio Morán a “La Vanguadia”, que ja m’havien retirat la tassa buida. Aixecada la mirada, he vist una colla de “guiris”, amb cara d’emprenyats, fent cua,  pendents de que es buidés alguna taula. Em sentia incòmode i me n’he anat.  

He dirigit els meus passos a “La Bella Lola” i estava tancada i barrada i sense el rètol al cancell de la porta. Ostres, que ha passat? . Trobo en Paco, el propietari de la taverna. M’explica que la nora de la difunta Raquel no els ha renovat el lloguer i –a corre cuita- han hagut d’agafar un nou local, on hi havia hagut “La Cubana” –un restaurant, a prop de la mar,  d’espai molt més gran i on les havaneres, potser, no sonaran com a la vella taverna- He trobat, però, en Paco i la Pepi optimistes i engrescats amb la nova aventura, netejant i posant en marxa el nou establiment. Els he dit que a la vella taberna, l’esperit de la Raquel deu estar molt emprenyat per la putada que li ha fet la seva nora i deu rondar amunt i avall, intentant articular endebades -doncs no deu disposar de gargamella la pobrissona- els sons de “La Pauleta”, la vella cançó de taverna que tant l’hi agradava quan rondava en carn i ossos per aquest món.

La Pepi, que  hi creu en fantasmes i malastrugues, al sentir-me, se’n ha anat a netejar per enèsima vegada el retrat de la vella Raquel i a encendre unes espelmes dedicades a la seva memòria. En Paco i jo l’hem recordat fent una cervesa i evocant la seva coneguda afició a les havaneres. Diu que si el seu espectre es vol mudar a la nova seu, que hi serà benvingut. Així sigui i quedi dit per si la Raquel ho llegeix des del més enllà, on resideixen els esperits de la gent “comme il faut”.