Allò que el vent s’endugué.

Obra del sabadellenc Antoni Estruch

L’altre dia parlàvem d’un tipus d’obrer que es va donar a les localitats industrialitzades de Catalunya a les acaballes del segle XIX i durant el segle XX, fins que la guerra civil va desballestar tot l’entrellat.

Es tractava d’un tipus de treballador autodidacta, inquiet, de pensament republicà federal, socialista utòpic, àvid lector i tertulià de cafè, i que segons sembla, guardava amb l’esmorzar una edició d’algun autor del seu gust, i quan tenia el teler enraigat i no havia de nuar la passada ni canviar la llançadora, si l’encarregat no mirava, donava una ullada al llibre. Aquesta tipus  d'obrer inquiet, amb fam d’emancipació, que imaginava sistemes de sindicació i d’ajuda davant la mancança oficial de mecanismes de suport als malalts, als vells i als accidentats, va propiciar que s’organitzés en cooperatives, mútues, sindicats i associacions polítiques. Aquestes iniciatives van acabar sent fagocitades i adoptades pel sistema, i mercès a molts anys de lluites, avui han esdevingut  béns inalienables del que en diem l’estat del benestar i tot i que alguns nouvinguts es pensin que tot prové d’inspiració providencial, com el manà bíblic, són fruit de la despesa de molts esforços i sacrificis i de la lluita per la  distribució més equitativa dels recursos de les plusvàlues de l’economia.

Aquells homes i dones d’abans es passaven vuit hores a la fàbrica – els va costar molta lluita establir aquest tipus d’horari que els permetia disposar de més temps lliure que les 14 o 15 d’abans- i la resta l’esmerçaven formant part d’ateneus populars, tertúlies, cors d’en Clavé, estudiant Esperanto, practicant l’excursionisme, esport i d’altres activitats.

Aquesta mena d’inquietuds es desenvolupava en el sí de les ciutats industrials, superant una mica l’hermetisme opressor de les colònies de les que ens parla  Sílvia Alcàntara en la seva obra.

En Marian Burgués, del que ja us n’he parlat altres vegades, va deixar una crònica de la vida sabadellenca des de mitjans del segle XIX fins el 1929.  Com a colofó del seu llibre diu el següent:

“Sabadell i la seva espiritualitat:

El treball que ha fet Sabadell per la llibertat i el progrés correspon més a una capital que no a una població subalterna. Sabadell té els seus vicis però també té indestructibles nuclis de virtuosos que vetllen per la seva il·lustració i que estan per damunt de l’ambient malsà que les autoritats i els diners han creat. Jo m’enorgulleixo  d’esser fill d’aquest poble conegut de tots els editors pel consum que fa de paper imprès, en periòdics, fullets, revistes i llibres, això és: pa intel·lectual. Fins el aciençats i excessivament prudents que es troben bé en la manera d`ésser d’avui, els que no passen inquietuds per la llibertat dels pobles, també llegeixen i es formen, intel·lectualment parlant.

I no parlaré aquí de l’existència en la nostra ciutat de les sectes existents, protestants, espiritistes, teòsofs, etc.; tot contribueix a esbandir teranyines cerebrals. Els nostres obrers saben associar-se per a assolir i fomentar el que més íntimament senten, el mateix els liberals que els reaccionaris, i això fa que l’ambient de tolerància i respecte sia notable. “

No crec pas que en Burgués pogués escriure  quelcom semblant de les inquietuds  del Sabadell post-industrial d’avui. Aquesta “espiritualitat” de la que ens parla es va veure molt malmesa l’any 1939, amb l’exili, la presó, la por i el desencís. Una onada d’individualisme va esbandir-ho tot i avui dia ‘cada terra fa sa guerra’

Les velles xemeneies dels vapors han quedat com a monuments de la gent d’aquell passat que tal vegada el vent s’endugué i que ja no tornarà.