Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pensaments. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pensaments. Mostrar tots els missatges

dijous, 22 de setembre del 2011

El darrer dia de l’estiu.



Ha sortir el sol del bon matí, gairebé com sempre, tot i ser el darrer dia de l’estiu. Demà a les 11,04 ja serà tardor –TV3 dixit-
Ha estat un estiu confús, de clima variat i amb sonar de trompetes apocalíptiques. Àugurs i pitonisses han fet el seu agost inflant i desinflant globus captius, mentre s’anunciaven properes conteses electorals i canvis, amb els cors de fons dels queixosos mercaders de sempre, que encara han esdevingut  més torracollons.
Aires de populisme enfarfegaran els horitzons i la gent- potser massa nafrada i prou desorientada- s’avindrà a pactar amb qui prometi l’oro i el moro. Salta borni que ve un rec ! , diu el poble; l’oro ala butxaca i el moro a casa seva, sud enllà, ens diran els demagogs i la gent aplaudirà joiosa i esperançada, oblidant les retallades i els ajustos imposats per la conjuntura europea.
Els més guapos, més rics i més bons jugadors ( i els més intel·ligents?...Como dice? Qué significa ‘inteligente’?) seguiran ocupant les portades dels diaris.
Anirem fent polsos per salvaguardar la llengua que parlem i hem mamat i se’n faran creus a les Espanyes.(s’ho prenen com si els volguéssim fer la pasqua) i en faran bandera electoral dividint la gent per la via testicular, que no la de la raó.
Marededéudelaberruganegra, que potser les coses d’aquest món no tenen solució, i encara no hi ha evidència concreta d’un paradís d’ultramort, curull d’hurís i fonts de mel al mig de verdes praderies. 

Potser per mirar de neutralitzar l’allau de demagògia que s’apropa, us deixo amb la veu prodigiosa de la Sílvia demanant perdó a la lluna llunera. Demà ja escoltarem- pacients com sempre-  les més enconades diatribes contra tot el que es mou i es belluga. 


dimarts, 26 d’abril del 2011

Plou i fa sol.



Plou i fa sol,
les bruixes es pentinen.
Plou i fa sol,
les bruixes porten dol.

De menut havia sentit cantar aquesta aparent ingènua cançó –dic aparent ingènua, doncs darrera les més innocents estrofes sovint s’amaguen els vells prejudicis de la més negra superstició- Les donotes, sospitoses de conjurar tempestes i malvestats,  estan dolgudes per la lluentor del sol, que s’alterna amb la negror de les nuvolades que porten llamps i trons,  misèria i pedregades. Les velles conreadores de malures i infanticidis són felices amb  el mal aliè i porten dol per la frustració dels seus objectius.
L’angoixant cerca de la felicitat de la nostra cultura occidental porta a aquesta mena de contradiccions: allà on comença la felicitat dels uns  pot començar la desgràcia dels altres.
Aquelles malaurades que van patir turment i patíbul al segle XVII van ser víctimes de la ignorància de la gent, però el substrat filosòfic i antròpic que las feu possible és ben vigent encara: La felicitat de molts es basa en la infelicitat de molts d’altres. Aquesta angoixant cerca de l’eterna felicitat impossible nomes ens pot portar a les més altes cotes de l’egoisme i la insolidaritat.

Plou i fa sol,
les bruixes es pentinen.
Plou i fa sol,
les bruixes porten dol.              

dilluns, 19 de juliol del 2010

19 de juliol, d’avui fa setanta-quatre anys.



 Cartell d'en Joan  Miró


Xafogor, sang i suor. 

Boirines de fum i pólvora
planen per una ciutat desperta.
Papers de diari ensangonats
amaguen rostres de mort sobtada.
Bonior de mosques i crits feixistes planen
damunt dels cossos erts. 

Xafogor, sang i suor. 

Una radio crida a atacar i a la defensa.
Llambordes aixecades cremen sota el sol.
Soldats  esporuguits són manats  Diagonal avall;
moren, sense saber per què ni per qui,
els maten companys dels seus sindicats. 

Xafogor, sang i suor. 

Pors i pànics perviuen: hom encalça i mata.
Corredisses, incerteses;cauen innocents.
Gent angoixada  darrere finestres tancades.
Brètols amb màuser tiren a l’atzar.
Fum, fum, fum, més fum i soroll de trets. 

Xafogor, sang i suor. 

A mitja tarda els facciosos rendeixen els sabres.
Provisionalment el poble  ha vençut,
però la tragèdia tot just comença.
El dolor del futur serà infinit,
però el poble  victoriós no ho sap encara.

Xafogor, sang i suor.
    
  Foto de Centelles

dijous, 15 de juliol del 2010

Des del racó d’un cafè.




Els matins m’agrada anar a fer un cafè, llegint el diari, a algun establiment dels voltants de casa. Encara m’agrada obrir el periòdic, nou i acabat de sortir de les rotatives i sentir la seva flaire de paper i tinta i embrutar-me’n els dits fullejant-lo.
Aquestes hores vagaroses, em permeten fer una llambregada a la humanitat que m’envolta: un microcosmos format per funcionaris dels jutjats que apuren els seus cafès amb llet i uns breus entrepans de fuet; advocats ultimant les seves estratègies amb clients angoixats; mestresses de casa que esperen que s’obri “El Corte Inglés”, endrapant pastes de xocolata i garlant pels descosits en grups de quatre o cinc; executius dels bancs i els despatxos dels voltants, remenant papers.
Hi ha un altre grup més discret, que és els del meu gremi: el dels jubilats ociosos. Aquests arriben d’hora i van a llegir el diari “de gorra” usdefruitant unes poques taules gairebé tot el matí.
Aquest grup sembla molt organitzat: el primer que arriba agafa tots els diaris que l’establiment posa a disposició del clients i els va repartint als seus col•legues a mida que es van presentant.
“Té Manel, l’Sport, que avui parla del Guardiola” –diu un xacrós amb aspecte d’antic comptable.
“”El patufet” (nom familiar amb el que es coneix el “Diari de Sabadell”) te’l guardo, Antoni” –li diu a un de menut amb el poc cabell tenyit amb “Farmatint”.
“Vols “El Punt”?...Jo em quedo amb “La Vanguardia”-diu a un altre, que arrossega la seva artritis amb la dignitat d’un capità general tolit.
I així es van repartint i monopolitzant la premsa diària.
Jo vaig a la meva, amb el meu diari comprat al quiosc de la cantonada. No en tinc cap d’especial, tan aviat en compro un com un altre. Més tard ja procuro llegir “on line” alguna coseta més, tot i que m’agrada més el fullejar-los.
No m’interessa gaire integrar-me a la tertúlia d’aquella mena de geriàtric ocupat en el monopoli de la premsa de l’establiment. Els sento garlar de les mil i una tonteries del dia, i sembla que amb els temes cabdals confonen garses amb perdius, però no m’hi poso –tampoc soc depositari de la raó absoluta- Amb el diari i l’espectacle del rusc del treball quotidià, ja en tinc prou.
Ahir estava jo llegint a “El Periódico” les cuites entre el Montilla i els Consellers del PSC, tot sentint, sense voler-ho, els consells que al costat li donava un advocat al seu client (un tipus que pledejava per una possible separació): “Vostè mantingui el tipus; que no se’l vegi dubtar. Negui-ho tot. Vostè és un perfecte pare de família, i no beu res més que una mica de vi dinant i alguna cervesa de tant en tant” –“Ostres qui marró” –pensava jo. Vaig deixar el diari tancat al costat de la tassa de cafè, distret amb l'ambient del local, i la conversa aliena, que era prou interessant.
Absort amb les meves cabòries, vaig veure el rostre rubicund d’un sanguini jubilat que se’m dirigia a frec:
“Escolta, si ja has llegit el diari, potser que el deixis on l’has trobat!” –em va dir amb tota la seva mala llet. Els seus socis em miraven amb aire reprovador.
Vaig estar a punt de demanar consell a l’advocat del costat, per instrumentar una clara defensa, davant l’agressiu atac corporativista, però me’n vaig estar. .
“Escolti, que aquest diari és meu i m’ha costat 1,20 € al quiosc d’aquí al costat. Si el volen llegir, els el deixo, però en acabar me’l tornen, que em va la mar de bé per empaperar el terra quan freguem a casa”...
El paio va marxar, sense acabar-se de creure que el diari era meu.
“Doncs ja em diràs on és “El Periódico” d’avui” –vaig sentir que remugava mentre se’n anava a la seva tertúlia geriàtrica. Les mirades del grup em van fer sentir un pispa de la pitjor espècie.
En acabar i ja a casa, mentre m’empassava el debat de la nació per la TV, vaig prendre una decisió: el proper curs em matricularé d’alguna cosa que m’agradi: Història, Filologia... Al menys si m’haig de discutir amb algú per la propietat d’uns apunts, tinc molts números que sigui amb una noieta de 18 anys i no amb un vell xaruc. .

diumenge, 6 de juny del 2010

Spleen



Mentre per la radio sona una simfonia de Brahms,  rellegeixo una novel•la de Louis-Ferdinand Céline, (“Mort à crédit”). Els deliris, la procacitat, les grolleries, escrites magníficament pel gran cabró nihilista que li havia demanat a l’ocupant alemany, l’oficial i escriptor Ernst Jünger, molt més zel en la repressió de jueus i comunistes, em colpeix l’ànima i em trasbalsa profundament. Estic en un d’aquells estats anímics vulnerables, on en la ment tova hom hi pot introduir qualsevol cosa. El cinisme autobiogràfic de l’excels depravat em va colpint, com quan un boxejador implacable va castigant amb un cop darrera l’altre al seu oposant cansat i afeblit pel combat. La seva prosa brillant, indecent i fluïda s’escampa dintre meu, com els fluids llefiscosos de la  matèria estranya i nociva d’una droga. De mica en mica me n’adono de que el món és molt pitjor que el que la meva modesta experiència de més de seixanta anys m’ha permès d’albirar. La brutícia de la ment de Céline es va introduint en cada una de les meves neurones i lentament  m’aclapara.
Quan més convençut estic de que enlloc no hi ha un pam de net, sona com un telèfon interior: són els vells amics de sempre; els companys i companyes de la feina amb les seves il•lusions de futur; els parents que hi són i els que ja no hi són; els superficials i habituals companys de tresca i gresca; els íntims i vells amics de la infantesa ja llunyana i els de sempre; la companya de tota la vida; els fills i les seves parelles. Amb la companyia d’aquesta pacífica armada aixeco el vol i torno Céline al prestatge de la llibreria, castigat a passar un quants anys més –potser tota una eternitat - de pols i d’oblit.

diumenge, 23 de maig del 2010

Avui també hi ha flors a les voreres.


Aquest matí he sortit a passejar. He vist roselles florir al mig dels camps i l’esclat de la natura al mes de maig. He pensat que sovint la bellesa va acompanyada de bocins de dolor, de mostres de crueltat i de contradiccions que no es justifiquen.
He volgut quedar-me amb les imatges gratificants de les roselles esclatants però em venia al cap una vella cançó que un dia vaig sentit cantar a en Pete Seeger. 

Cercar en aquest blog