El plagi i la seva relació amb el subconscient

Diada de Sant Jordi. Sóc a Calella i em llevo amb aquella il·lusió de cercar el que han escrit els meus amics blogaires. Obro el portàtil.  Havia preparat un apunt sobre flors, roses i mar, una mica cursi, i potser fins i tot una mica pretensiós i decadent, però m’he trobat unes entrades de l’Eulàlia al seu ‘Riell Bulevard’ i d’en Lluís Bosch al ‘Mil Dimonis’ que m’han portat a una reflexió sobre el plagi i la seva legalitat, ja sigui en les coses del dret positiu, com en els aspectes de l'ètica i l'estètica.

És ben evident la semblança, fil per randa, dels textos del japonès que l'Eulàlia ha trobat  i inclós en els seus apunts, amb el llibre de l’Albert Ullibarri i entenc les prevencions del Boadella, que tot i ser un "enfant terrible", no se la jugarà plagiant una obra de manera tan descarada.

Torno a citar els paràgrafs de referència, coincidents entre el  Murakami i el Ullibarri: 

(Ullibarri Albert. Guia d’estels i constel·lacions. Barcelona: Edicions 62; 1980)
Mira-la. Mira com seu i calla. La tempesta fa temps que va acabar i fins i tot els ecos dels trons han passat. Però ella seu i gira els ulls enrere. No parla, no plora, només vol ser la imatge d’una mort que va endur-se el temporal. Pensàvem que l’aigua ho havia de rentar tot, ens repetíem que les parets apareixerien xopes i netes en acabar el mal temps. Però la força del xàfec també va arrencar els arbres, arrossegà les pedres i animals i ofegà els habitants de les cases. Quan va caure la darrera gota i els núvols blancs de bonança s’escamparen pel cel ja no teníem ciutat, se l’havia enduta la riuada. Havíem de tornar a començar una altra història. Ella ha quedat entre nosaltres per recordar aquells dies i aquelles ombres. Seu sempre a la mateixa cadira, amb els ulls oberts i sense veure-hi.

Cada matí, en llevar-se, s’asseu davant del mirall i es maquilla. La cerimònia és lenta i precisa. Primer es pinta les celles lleugerament grises i les fa més gruixudes amb el llapis. A continuació pinta les parpelles d’un morat fosc i opac. El mateix fa amb l’espai sota l’ull, així sembla que fa dies que plora i no dorm. En canvi s’emblanquina les galtes i el mentó com si la sang ja no corregués per la seva cara. Els llavis, els tenyeix d’un carmí fosc i els dibuixa llargs i prims amb ombres blavenques. Es pentina els cabells tibants cap enrere, i els recull en una castanya. Es vesteix de colors serens i austers. La llum de la finestra fingeix arestes en la seva obra.

 És possible coincidir amb els criteris d’un altre autor, sense haver-lo llegit?. És possible que dues persones diguin la mateixa cosa, fil per randa, i amb punts i comes, sense conèixer-se?

Espinoses qüestions, que, sovint matisades per prejudicis dels vells sentiments de propietat i l’imperi dels legisladors, fan difícil treure’n l’entrellat. Els criteris que regeixen la propietat intel·lectual, tret de la defensa d’uns legítims drets a percebre uns emoluments per una feina, no haurien de condicionar la propietat d’unes idees, que per altra banda poden tenir un abast universal.

Son els filòsofs propietaris de les seves elucubracions, o només ha estat els instruments que ens les han fet baixar del gran magma còsmic de les idees per posar-les a disposició dels mortals?   

És matemàticament possible que es puguin donar unes circumstàncies  coincidents de tipus emocional, filosòfic, vivencial, que permetin que dos autors diferents escriguin la mateixa cosa.  En José L. Borges ho explica molt bé quan ens  parla de la història  del seu  Pierre Menard que escriu i  coincideix amb varis capítols del Quixot, i no només ho fa amb curiosa similitud, sinó que ho fa millorant els originals.

El mateix Borges va llegir el Quixot en anglès abans que en castellà, i li va semblar que la traducció era millor que l’original, segons manifesta. Què va fer el traductor?. Va afegir les seves particulars subjectivitats i, potser, va transmetre a un públic cosmopolita el que l’àrid castellà va expressar amb la parca i austera parla de la seva seca terra, dirigint-se als seus contemporanis del segle XVI.

Trobo que la coincidència dels paràgrafs del llibre de l’ A.Ullibarri amb el text d’en  Murakami i el d’en Boadella, del que ens parlen, es poden deure a una sèrie de circumstàncies, que ben bé podrien ser paral·leles amb les tempestuoses vivències que qualsevol mortal ha hagut i no és d’estranyar que n’hi puguin haver més d’escrites, i no ho arribem a saber mai...

Boadella, tira milles, noi!.