Retrobant Calella de Palafrugell.

 

Les boires l’hi fan el llit al sol, que s’esmerça per treure els darrers raigs de la jornada. A ell tant l’hi fot que hagi de ploure o bufar el torb.  Ell regna pel damunt del dia i de la nit, pels segles dels segles, com un déu etern i omnipresent, indiferent a les coses d’aquest món.

Han anunciat que una  maleïda borrasca permetrà recloure’ns a casa, fent el set-i-mig amb els veïns i deixar les sentors del mar i el preludi de l’estiu per més endavant. Tan s’hi val: les noietes hauran d'ajornar  el bronzejat, o pagar unes sessions al saló de bellesa, i encara no podrem desar l’anorac i el jersei de llana. Més que millor!- penso.

“Aquests pantalons d’en Custo, no lliguen amb l’anorac llampant que duies a la Cerdanya, bonica!.- diu la veïna a la seva filla.

“Inconvenients d’aquesta època de transició que és la primavera: no saps mai si et fotràs de calor o de fred !. Potser que deixis de preocupar-te per les coses de la moda i posis una mica de cervell, que ja ets gran- Això et passa per no veure res més que la Tele 5 i estar subscrita a ‘Cosmopolitan’. Quan fa que no has llegit quelcom seriós, reina ?”- penso, sense preguntar-“ Des de que la “senyo” us  feia llegir Espriu al Institut?”...

“No us sembla que aquests pantalons són massa estrets. Aviat semblaré una dominicana, amb sacsons per tot arreu”- diu la nena, amb l’angoixa reflectida al rostre..

“Què més voldries, secall meu! - segueixo pensant, sense dir res- I deixa`t aquests pantalons, que et fan un cul la mar d’escaient”

“Vols dir?”- diu ella, intuint les mirades, entre inquisitives de les dones  i lascives dels homes. 

“Si, dona, si. I Deixa de fer posturetes, que un hom ja té una edat, però no és de pedra!”        

Uns alemanys mesells –o potser convençuts d’estar a la Polinèsia- passegen sorollosament pel carrer. Gasten samarreta del ‘Bayern de Munich’ i calça curta i ben cuits de cervesa, se’ls enfot un rave el temps i qui el vetlla. “Sempre serà millor que el bavarès”- et dirien si els comentessis que fa mal temps.

Una nostra veïna alemanya està contenta de trobar-nos: ens ha deixat la cara roja de carmí de llavis a la companya i a mi. Malgrat que fa trenta anys que ve per Catalunya, no parla un borrall de català  i no entén els pronòstics del temps de la TV3 ni que el Madrid hagi guanyat de xurro al Barça la copa del Borbó. Ella parla de que tot està molt car i de la crisis i  no com nosaltres, que amb el futbol ja tenim tema de conversa fins la propera trobada, el proper dimecres,   dels dos equips a la Champions League, en una mena de repetició d’un llarg i tediós nostrat  “Dia de la Marmota”.