Era a la tarda, mirant a ponent. El sol encara era alt a l’horitzó – amb el canvi d’hora el dia sembla més llarg- Havia fet un dilluns rúfol i plujós i un cerç gelat anava mostrant clarianes al cel emboirat de la Cerdanya.
La llum jugava amb els vapors de l’aigua, tenyint l’horitzó amb tintes irreals, gairebé somniades.
Penso és el mateix miracle que subjugà el cromanyó arraulit al portal de la cova, a aixopluc de la pluja i a l’escalf dels tions cremant i del de les pells que embolicaven el seu cos.
A prop, fora del seu abast, unes feres rossegaven els ossos d’un herbívor –el caçat podria ser jo mateix, pensaria l’home, sense reprimir un tremolor i una angoixa cerval - Sempre més els de la seva espècie sentirien una ineludible esgarrifança quan un soroll com el d’un guix damunt la pissarra els recordaria del subconscient el de les dents de la fera escurant la carcassa de la quitxalla enxampada al descuit.
Uns infants surten a jugar damunt la gespa mullada, Se senten unes veus blanques cantant allò del:
Sol solet,
vine’m a veure,
vine’m a veure.
Sol solet,
vine’m a veure
que tinc fred.
Una mare jove renya i rondina, com sempre. No hi ha perill, però la femella sempre té cura dels cadells.
Penso que, de moment, potser estan més segurs que els seus predecessors troglodites, tot i que en el futur s’hauran d’enfrontar a velles i conegudes feres que els encalçaran irremissiblement, doncs no han canviat pas tant les coses i el sol encara és el mateix.
Les feres han canviat...però les postes de sol, segueixen sent les mateixes.
ResponEliminaAquesta de la imatge, a més, és preciosa :-)
Salut.
Molt sovint em passa el que tu expliques. Algunes estampes de la naturalesa em traslladen -potser per la seua capacitat suggestiva- a uns temps remotíssims i amb l'estrany sentiment de haver-hi estat, com una mena de records personals. I és una sensació molt agradable i poètica.
ResponEliminaAqui la Cerdanya, que els pobles tenen noms en monosil·labs, hom pensa més en l'era primitiva.
ResponEliminaMolt bon apunt.
Depredadores y presas, en la Naturaleza la caza es un medio de subsistencia; no se suele dar el fenómeno de acumulación; en la Humanidad en cambio, la acaparacion es la norma. Las formas cambian, el fondo no, al final todo es miedo y ansia.
ResponEliminaTé raó l'Aris. Els noms dels pobles ens duen a un temps molt antic, d'íbers (suposo). Això ajuda a sentir que el pas del temps és una cosa molt rara. Veure una posta de sol a Das, Urús, Gerb, Riu, Ix...
ResponEliminaNo recordo qui era que deia:mira que porta anys la naturalesa assajant postes de sol i que poques li surten bé. Crec era en Perich o Groucho Marx
ResponEliminaTens raó tu i l'Aris i en Lluís. I em venen altres noms que també evoquen aquest passat: Guils, Ur, Llo, Err...
ResponEliminaMolt bon apunt. Sovint per allà em sento lligada a aquest passat remot. Moments hipnòtics, sola, amb el fred a les galtes...
La meva maleta,
ResponEliminaCarme,
És suggerent pensar que fa milions d’anys es repeteix aquest petit miracle de la sortida i la posta de sol.
Vicicle,
ResponEliminaVisitar els llocs on han passat coses ens pot fer evocar imatges del passat. Sovint, a la costa procuro fer abstracció dels habitatges i els apartaments i m’imagino aquella cala amb una vela llatina de fa dos mil anys a l’horitzó.
Aris,
ResponEliminaÉs cert, molta de a toponímia pirinenca sembla tenir arrels preromàniques.
Temujin,
ResponEliminaLa acumulación es un recurso que nace en el neolítico y se basa en la racionalización de las cosechas y la conversión de la caza en ganadería.
Es lo que llamamos civilización, aunque que seguimos con los tics antrópicos del pasado. Al fin y al cabo somos primates y nuestro comportamiento animal es el de nuestra especie.
Lluís,
ResponEliminaNo soc cap especialista, però he sentit a dir que hi ha dues línies: la de la pervivència del idioma preromànic autòcton a la toponímia i una altra que diu que hi ha una influència basca i navarresa, fruit de ràtzies i transhumàncies per tot els Pirineus d’aquells pobles a l’alta edat mitja. M’agrada més la primera.
Francesc,
ResponEliminaHi havia una colla –potser era la d’en Santiago Rusinyol i els seus amics- que algunes vegades es plantaven, seient davant la posta de sol i l’aplaudien o la xiulaven, segons si havia estat bé o malament, talment una obra de teatre.
Eulàlia,
ResponEliminaLa Cerdanya té aquell toc màgic que li ha donat la Història. És un paisatge mil•lenari, treballat per l’home des de segles i aquesta empremta traspua dels seus prats i la seva civilitat. Aquesta sensació, ben segur fantasiosa, l’he sentit també a certs indrets de la Itàlia, als rodals de Roma i a Florència.
Teníem, amb uns amics, llogada per l’hivern una casa a Age i ja ens hem acomiadat fins la propera tardor, si ens segueix essent possible continuar-la llogant i poder seguir fruint de la finor de l’aire cerdà.
Quin cel tan tenebrós a les fotos!
ResponEliminaCertament, potser ja no ens anem fotent cops de pedra pel món (bé, veient les imatges de la revolució egípcia... ni d'això estic segur).
En tot cas, almenys certs sectors de població han refinat les seves estratègies, però les punyalades i les fletxes continuen (i continuaran) volant de cap a cap del planeta.
I els nostres cadells sempre els haurem de protegir fins que ja es valguin per ells mateixos.
Llei de vida. La llei del més fort.
Per cert, el Cadí nevat al fons és un petit tresor.
La Cerdanya és plena de monosíl·labs que eboquen els cops de roc. Excepte els diumenges, amb el mercat ple de barcelonins. Carronyaires que han ensumat la presa, tal vegada.
ResponEliminaApa, noia entra a la cova.
ResponEliminaEncara no, vull veure aquesta posta de Sol.
Deixa't de romanços entra ja, que demà tinc que anar de cacera.
Ah! aquest homes, sempre pensant en lo mateix....