 |
| Cavalleria espanyola mitjans segle XIX |
A Espanya hi va haver un servei militar obligatori, la popularment denominada “mili” que va durar des de mitjans del segle XIX fins el desembre de 2001. Tot i que va néixer en un context lliberal i la idea de popularitzar un exèrcit de tradició elitista, de manera que el composés el propi poble i no unes forces mercenàries sotmeses als criteris sobirans de l’absolutisme, la seva praxis el va portar a ser un servei arbitrari, on durant mols anys, qui tenia diners se’n sortia pagant la “quota”, i qui no, havia de perdre uns valuosíssims anys, en general en un estat de disciplina extrema, mal vestits, mal nodrits, amb condicions de manca de salubritat, i destinats a fer de carn de canó a les aventures colonials i els conflictes desgraciats en els que s’han vist immersos l’Exèrcit i l’Armada espanyols els darrers dos-cents anys.
La gent que està per damunt dels quaranta anys va viure l’ocàs d’aquest sistema, malmès pel rebuig popular que és manifestava en forma de massiva objecció de consciència i insubmissió, que va ultrapassar els sistemes coactius del propi Sistema. Els que tenim alguns anys més, i varem fer la “mili” els anys seixanta o primers setanta, ens en recordem de la malaurada fi dels valents que s’atrevien a manifestar la seva insubmissió, generalment condemnats a llargues penes de presó, prèvies públiques pallisses i maltractaments pels “xusqueros” de torn i alguns oficials de carrera.
A Catalunya, quan es va establir el sistema del servei militar obligatori, l'any 1845 es va produir al Vallès una revolta que en podríem dir d’insubmisos, de la que se’n fa ressò el sabadellenc en Marià Burguès, al que ja m’he referit en d’altres ocasions (*).
Aquella època el servei militar durava sis anys.
Explica que els “quintos” de Sabadell, ajudats pels de Sentmenat i els d’altres pobles circumveïns, dominaren i venceren les tropes de guarnició que aleshores hi havia a Sabadell.
Una vegada desarmada la tropa, es van armar i van emprar els seus cavalls per fer front a les tropes del General Concha que acudia a sotmetre els revoltosos.
Els notables de Sabadell parlamentaven amb el General per tal que no bombardegés la ciutat ni entrés en peu de guerra, mentre els revoltats tocaven a sometent.
El General Concha, escamat replicà:
¿Cómo tocan a rebato pues, si está todo pacífico?
No, mi general, "repican" por su llegada – va respondre un dels notables,
Algú va esclatar a riure per l’acudit i es va guanyar una bufetada.
Els revoltats, armats i amb els cavalls de la guarnició vençuda de Sabadell, veieren la impossibilitat de fer front la columna del General Concha i fugiren pel bosc de Can Puigjaner.
Essent a prop de la riba de Can Puigjaner un escamot de llancers els anava a l’encalç.
En Punyigo, un revoltat, cavalcava un cavall pres a la guarnició, i aquest quan va sentir la corneta dels perseguidors, docilment girà cua i es dirigí cap a la tropa. En Punyigo va haver de saltar i fugir corrents.
Es varen escampar per dintre el bosc, fent giragonses per entre les alzines, pins i bardisses i es van refugiar a la masia de Can Català. Un llancer anava més avançat, i quan el darrer fugitiu passava per la porta, el genet amb la llança va fer una estella a la porta. L’hi va anar d’un pel.
Els soldats rodejaven la casa.
Acollonits, els revoltats es van aprestar a defensar-se amb escopetes i varen fer un parell de descàrregues. Els soldats, no esperant resistència, giraren cua i se’n entornaren.
En Punyigo, en Marcet, herbolari del Pedregar, en Manel, marmanyer, l’hereu Suc i en Josep Serra i Fontanet, ajudats per en Basquinya i el masover de Can Català, se’n van sortir i no van haver de fer el soldat.
(*)Referències tretes del llibre "Sabadell del meu record". Marià Burguès. 1929. Joan Sallent ,Impressor
Doncs van tenir força sort, és estrany que no els afusellessin o alguna cosa d'aquestes que fan els militars. Els meus avis van haver de passar tres anys de la seva vida fora de casa, a l'Àfrica, perquè no tenien prou diners per evitar-ho, i mira que feien falta les mans a casa!
ResponEliminaHome, ja havien fet la mili en un curset accelerat, com vols que els quintaren de nou? Sis anys? Per l'amor de déu. I gràcies si en tornaves, m'imagino. El meu pare va estar dos anys llargs perseguint maquis pel Pirineu aragonès -per cert, no trobaren ningú- i ja em semblava esgarrifós. Salut. Ah!, molt maco el new look.
ResponEliminaClidice,
ResponEliminaEra un altre context social en el que militars i civils vivien móns oposats. Les quintes les feia l’ajuntament, i abans d’aquells anys, per cobrir les quotes ( quinta ve de la quinta part dels mossos majors d’edat obligats a servir, segons disposició anterior al servei militar obligatori) els batlles tenien malfactors, pòtols i vagarosos “a sota l’escala “, que volia dir un calabós que hi havia a l’ajuntament sota les escales, que eren els que enviaven a servir als regiments de sa majestat i cobrir els expedients. Aquella gent restaria a casa, acomboiada i protegida per veïns i la ciutat sencera. No va tardar gaire en canviar el conte, quan la industrialització trencà aquells sòlids nuclis familiars i veïnals.
Vicicle,
ResponEliminaAquella època el Principat semblava l’oest americà: tothom gastava escopeta i quan les carlinades, molts militaven a la “milícia nacional” que eren grups organitzats dintre dels propis vapors i tallers, on guardaven quepis, corretjam, fusell i baioneta. Sovint el capità de la “milícia” era el mateix patró i els encarregats els sotsoficials. També hi havia el sometent, per la qual cosa, a la Catalunya del segle XIX, apart l’exèrcit regular hi havia una gran capacitat de mobilització armada, malgrat les prohibicions del Borbó just acabada la guerra de successió el 1714.
Quan la postguerra hi va haver gent que va estar mobilitzada del 1936 fins ben entrats els anys quaranta, fent com que empaitaven maquis pel Pirineu, com el teu pare, que aquests ja es cuidaven de no deixar-se pas enxampar.
Salut.
Bueno, advierto y aclaro, para mi el servicio militar obligatorio fue un triunfo del socialismo.
ResponEliminaAntes solo iban a las guerras los pobres. Los ricos se beneficiaban de ellas y comentaban los percances desde Madrid, Barcelona o Burgos.
El tener que mandar a los hijos de los ricos al combate y compartir trinchera, tiros, enfermedad y muerte con el pueblo pudiera bien realizado, ser un arma disuasoria para emprender campañas cuando menos rocambolescas y basadas más en el enriquecimiento de un casta, que en la riqueza del país.
Todo esto tan bonito que digo, fracasa cuando la corrupción de los sorteos, el amiguismo y el soborno imperan, como imperaban también en oposiciones a funcionarios y cualquier otro empleo (no trabajo) públicos hasta hace bien poco.
Tengo 43 años y cumplí con el servicio en un ejercito que parecía una peña de amigos y eso desvirtuó la milicia publica, como el resto de administraciones hace 25 años.
Nunca me presente a oposiciones para mis estudios, pero el que gano la primera plaza de la primera oposición que salio al terminar los estudios era el más tonto de la clase y el más vago; todo el mundo decía ¿como es posible? pues en las horas antes de los exámenes demostraba su falta de conocimientos y saca la primera plaza (para elegir destino). El que su padre y un tío estuviesen en un puesto alto de la junta uno y en el ministerio otro (en aquella época todavía faltaban por definir estas cosas), supongo yo y el resto de mis compañeros no TUVIERA NADA QUE VER.
Hay cosas bien pensadas y mal desarrolladas, la mili es una de ellas...
Un saludo.
Temujin,
ResponEliminaEn la entrada ya menciono el servicio militar obligatorio como un avance liberal en el siglo XIX frente los ejércitos mercenarios del absolutismo. Lo que sucede es que, como dices, el sistema se pervirtió y los intereses y el clasismo fagocitaron las buenas intenciones y transportaron a la milicia los patrones de la división de clases: Los señores a mandar y los obreros de carne de cañón.
He pretendido hacer un apunte que retrata un momento histórico en un contexto y lugares determinados y basado en el testimonio de una fuente original.
Yo estuve 24 meses en la Armada, embarcado y navegando, y no guardo malos recuerdos de aquellos tiempos, especialmente del compañerismo y el contacto con gentes de todo el país.
Saludos.
Déu ni do, 2 anys. Jo me'n vaig sortir amb 10 mesos a plaços, amb una mena de "milicies" descafeinades. És veritat que l'infern està empedrat de bones intencions, o és allò de feu les lleis i deixeu-me fer els reglaments: d'una manera o d'un altre, amb conservadors o lliberals, els que tenen el poder fàctic sempre capgiren les coses en benefici propi. Un relat interessant, com sempre, que ens apropa a la petita història més propera, valgui la redundància.
ResponEliminaGràcies a tu i la teva erudició m'assabento de moltes coses de Sabadell que desconeixia. Per cert. amb l'atur que hi ha, una mili de sis anys en certa manera aniria prou be.
ResponEliminaMolt bo això de Sabadell, jo també penso que menys mal que no els van passar per les armes.
ResponEliminaSi vols saber que en penso de la mili pots llegir el meu apunt
http://elmercatdesantantoni.blogspot.com/2010/11/la-mili.html
salut
Francesc,
ResponEliminaEs tracta de fer una mica de recerca i fer país, ni que sigui ‘petit país’ o localisme.
Això de la “mili” de sis anys es pot proposar, doncs de més esperpèntiques i “valleinclanesques” se’n veuen. Els cas és que ni a tu ni a mi ja no ens enxamparien.
Brian,
ResponEliminaTu vas fer les milícies universitàries, que et donaven el grau d’alferes. Jo a la marina vaig estar 18 mesos embarcat, tres d’instrucció i tres a l’Escola de Sotsoficials de San Fernando, on hi feia un curs. Allà vaig coincidir amb els universitaris que hi feian la seva formació castrense i marinera. Per tal que aprenguessin a manar els feien dirigir la nostra instrucció: tot allò de “firmes”, “sobre el hombro” etc. I en sabien menys que nosaltres. N’hi havia un que sempre em preguntava, amb veu baixeta” ¿Y ahora qué mando?...Jo li deia; “Ordena descanso, y permite fumar”...I em canviava una mirada còmplice, i així ho feia.
Ai que em sembla que comencem a explicar “batalletes”...
Aris,
ResponEliminaJa he vist que te’n vas lliurar. És que a casa nostra l’esperit militar no és gaire reeixit. La tradició històrica catalana és més de sometent i de defensar aferrissadament el pam i mig de terra que tenim davant del nas, sense gaires subjeccions a disciplines ni gaites ni submissions castrenses.
Un capità d’infanteria de marina que vaig patir a l’Escola de Sotsoficials de San Fernando, quan manava formar i estava de mala lluna, que era gairebé sempre, afegia: “Y que bajen los catalanes también”...I es referia als cuiners, forners, escrivents, bibliotecaris, intendents, magatzemers, mestres d’armes i d’altres escamotejats del noble exercici de les armes.
Salut.