Un vol somniat.

Doctor, sortíem de Barcelona -semblava que feia bon temps- i l’avió s’enlairava deixant veure la lluminosa ciutat i l’espill platejat de la costa. El vol era plàcid, tranquil, gairebé beatífic i jo estava assentat al costat  de la muller, que, amorosa,  m’agafava la mà. Una gentil hostessa repartia somriures a dojo. Feia estona que volàvem i l’avió semblava perdre altura. El pilot feia esforços per remuntar el vol i planejant perillosament, va eludir xocar contra una alta i sòlida  muralla que hi havia al mig d’un enorme camp de roselles. Vaig veure, astorat, com el motor de babord picava amb el mur i  desprès de l’ala, el deixàvem enrere. Malgrat la sotragada, semblava que ningú se’n adonés, tret de jo que mirava per la finestreta. Un manyoc de fils i ferralla destrossada penjava de on abans hi havia el reactor.

La gent obeïa, sense preguntar, les instruccions de l’hostessa, quan l’avió, totalment desestabilitzat, rebotava contra un altre mur- aquesta vegada era un insignificant marge d’un conreu de pastanagues. És quan vaig veure que una bona part del fuselatge de l’avió s’havia quedat enganxat al marge. L’avió, fent tentines com un embriac, anava remuntant el vol, amb penes i treballs i nosaltres estàvem abocats al buit. L’evidència d’una mort imminent, que no em feia ni fred ni calor, se’ns va fer palesa, quan la veu serena del pilot anuncià que intentaria un aterratge forçós a Shipohl a Amsterdam.

Varem estar saltant i saltant, veient per la gran ferida oberta del fuselatge de l’avió la singularitat de les pistes que travessen l’autopista per un pont elevat, i els aeroplans, l’un darrere l’altre, anant a cercar lo lloc d’enlairament, circulant  pel damunt de la via per on passen els cotxes.

Finalment varem aterrar, amb penes i treballs, i els serveis d’emergència ens van dur, embolicats en mantes tèrmiques, a la cafeteria on, per uns poc euros ens varem cruspir uns excel·lents bunyols farcits de crema...

Una vegada esmorzats, varem pujar a un autobús. La meva companya no apareixia per enlloc, atrafegada amb els seus bunyols, però el fet no em preocupava gens ni mica. Llavors és quan m’he despertat amb ganes de buidar la bufeta, i he anat a orinar. Eren les cinc i ja no he aclucat l’ull.   

-    Mmmm, interessant, interessant – va dir el doctor – Aquest enlairament i aquesta pèrdua d’altura de l’avió del somni que m’ha contat, són molt explícits, si senyor.

Doctor, escolti,que jo només he vingut per què em doni alguna cosa pel insomni. Si l’hi he parlat del somni és perquè vostè m’ha invitat a fer-ho.

-   Si és clar , però, en realitat el seu somni és molt explícit:.  la projecció del seu contingut subconscient  podria ser conseqüència d’una seriosa contradicció entre la realitat i uns complexes fruit d’algunes fantasies de tipus neuròtic, potser per algun trauma conseqüència del complex d’Edip i alguns sentiments d’inferioritat per un cert  complex de castració ...

Ep, ep, que vol dir amb el complex d’Edip?. El meu pare era un sant baró i la meva mare era una senyora com qualsevol altre: una bona dona i molt respectable. Miri doctor, no em vingui amb interpretacions freudianes. Si jo li he explicat tot això,  és perquè m’ha preguntat si havia somniat alguna cosa en despertar-me,  però no em vingui amb simbolismes d’explícita sexualitat i d’òrgans de tipus sexual, que ja el veig a venir.

-   No home, vostè necessita treure els fantasmes del seu subconscient. Miri, de moment  abans d’anar a dormir es pren  una pastilla de benzodiazepina  i escolta alguna música relaxant i optimista. Puccini, per exemple,  que és el mestre precursor de la melodia,  i torni d’aquí a quinze dies i s’apunta tot el que recordi haver somniat... 

Escolti doctor, que quan jo l’hi explico un somni no és tal com ha passat. Jo hi poso molt de la meva collita subjectiva i potser on dic que vaig menjar un bunyol farcit de crema, o que es va enlairar l’avió, o que es va esberlar el fuselatge, no va ser ben bé així, que jo no sóc psiquiatra, però he llegit una mica de Freud, i sabent que vostè és metge, l’hi faig la farina plana i li dono la feina ja mig feta...

-   Bé, aquí té la recepta. La noia li donarà hora per la propera sessió. Són tres-cents  euros. 

Collons, pensava que la medicina pública era gratuïta.

-   Bé, la psiquiatria no hi entra i per ser gratuïta caldria que vostè hagués vingut derivat pel capçalera, al menys amb un quadro d’autòlisis, o d’agressivitat  seriosa. L’internaríem i l’inflaríem de pastilles, però no podríem perdre una hora escoltant els seus somnis adulterats pel seu conscient.

Ah, no?

-   No. 

Doncs tingui els tres-cents euros.

-   Si us plau, doni’ls a la senyoreta de la porta, que li lliurarà un rebut.

Passi-ho bé.

-   Que tingui uns bons somnis.