 |
| "Gula", obra de Christian Fernández Glazer |
La Pau de Basilea havia finalitzat la calamitosa Guerra Gran entre la Monarquia Espanyola i la República Francesa.
El 12 de setembre de 1795, el secretari de l’Ajuntament de Sabadell, se’n fa ressò:
“Se sabé certament haver-hi paus ab Fransa, las quals foren publicadas en Madrit (sic) als 5 del present, i en lo dia 7 se havian entregat i retornat nostras fortalesas de Figueras i Rosas...”
A continuació s’estén en consideracions personals i fent esment de “la poca commoció (de la pau) en esta terra, ans bé molts las miraren amb desagrado per no tractar-se de restablir lo rey, la religió, ni los emigrats, ans bé pressuposant la República Francesa...”
Els emigrats eren la corrua feta de clergues i d’altres foragitats per la Revolució, que molts d’ells eren acollits i mantinguts.
Una altra càrrega onerosa era la tropa i els miquelets que baixaven de la frontera, que s’allotjaven de grau i per força per les cases i feien despesa de llenya i d’altres queviures.
Dintre d’aquest context de malcontentament i de despeses extraordinàries, ho acabaren d’adobar els pares caputxins, que el dia 17 de setembre: “Arribaren a esta lo provincial, son company, secretari, sagristà de Barcelona, tres cuyners i dos xantres dels caputxins, portant en un carro moltas calderas, cassolas, custòdia i altres ornaments de la sagristia de Barcelona, a prevenció per tenir lo Capítol Provincial de sa Religió en esta”
“Dia 19.- Arribaren dos acòlits i un marmitó o ajudant de cuyna, caputxins per lo capítol.
Se matà un crestat”
El dia 22, “Vingueren tres ex-provincials, tres definidors, un custodi, un ex-custodi, 4 guardians predicadors de capítol ( dinaren estos en lo Hostal Nou i menjaren 6 gallinas, 8 pollastres, molt peix, una lliura i mitja de carn.
Los caputxins buscant limosnas, matalassos, terrissa i mil cosas tenian tota la vila alterada per sa nova funció.
Se mataren dos moltons”
El dia 23: “ Al dematí arribà una gran càrrega de peix per los caputxins , Arribaren també los demés guardians.
Al mig dia i tarde vingueren altra carga i mitja de peix.
Se buscaren 10 escolans de casas bonas que tots estos dias han menjat, dormit, jugat en los caputxins, vestits ab sos roquets de tela i puntas”
Al bell mig d’aquest desgavell van arribant regiments i companyies “ tots estaban allotjats per las casas ab gran tribulació i poca disciplina”
El dia 24 els caputxins celebren la processó, que es detallada pel secretari amb tot detall i acaba dient que clergues, músics, escolans i tota la pesca, anaren a berenar dins.
Conclou dient que . “Vingueren dos cargas i mitja de peix, sardina i llagostas per los caputxins. Se matà un crestat gros”
L’endemà continuà la festa, el secretari fa constar que “...acabat tot (...) se’n anaren a refetor. Aquest fou abundant més que los demés dias( si és posible) ab menjà blanc, etc(...) Vingué molt més peix.”
També fa constar que els músics que de tant en tant tocaven alguna obertura, “Estos esmorsaban i sopaban bé en los caputxins, ab porrona oberta tot lo dia...”
Del dia 26, conclou, després de descriure les funcions religioses que : En lo refetor se contaren excessos casi increïbles de totas espècies. Se matà una vedella i un moltó”
El dia 30 marxà el pare provincial i bona part del seu seguit, quedant-se un tal pare Sanpedò “per fer la esmena de sos divertiments, ab pollastres, etc.”
També fa constar que l’Ajuntament no anà a fer visita al pare provincial, ni a portar el tàlem en les processons, per la qual cosa quedaren los prelats caputxins molt sentits.
Conclou la crònica de la visita:
“Se té per cert que en lo espay de 8 dias se han menjat en los caputxins de Sabadell més de 200 carniceras de carn; que los menjars han estat molt exquisits i de gran cost , i casi sempre sens ossos (flicandó, relleno, mandonguillas, etc-) no perdonant gasto”
La fredor de les notes del secretari municipal, un home conservador i gens sospitós de desviacions revolucionàries ans al contrari, és un excel·lent document, sense altra pretensió que l'anotació quotidiana dels fets, del que han estat les càrregues ancestrals d’aquest país nostre i que han provocat una certa rancúnia cap a l’Estat unitari : L'haver de finançar els excessos de l’ Església, l’haver de col·laborar en mantenir un Exèrcit ruïnós, antiquat i ineficaç i l’haver de suportar una desproporcionada maquinaria administrativa hereva d’un imperi que va començar a decaure quan es van començar a creure que el sol no es pondria mai més.
Sí, sí, el malestar ve de lluny. El ppitjor del cas és que mentre altres s'han alliberat del llast, aquí com si res.
ResponEliminaUn detall divertit és que aparentment, allò que més preocupava era la cosa del menjar: sembla que en el fons som poca cosa més que aquella animal famolenc de qui parla Engels.
Molt bo. I es veritat, Espanya va atacar primer a la república Francesa, donant peu a que Napoleó més tard ens envais...
ResponEliminaM'ha agradat molt aixó de Madrit. Ai senyor, que en fa d'anys que entomem!.
ResponEliminaLluís,
ResponEliminaPotser nomes és el document d’un funcionari atribolat per la despesa exagerada que recau sobre la municipalitat, i en època d’obligada austeritat ( venien d’una revolta pel preu del pa) veient la desmesura i el menfotisme dels estaments ‘oficials’. Més o menys, una lectura amb la superficialitat que també avui es fa servir. No es qüestiona el sistema amb més profundidat, però es rondina pels seus excessos i abusos...
Aris,
ResponEliminaPotser és una mica més complicat, doncs a continuació varem ser els seus aliats ( que és quan els anglesos ens varen apallissar a Trafalgar) i quan Napoleó va ocupar la península, ho va fer en aquest context. Va ser el poble atiat pels poders conservadors que va començar a atacar ‘l’amic’ francès que amb els vist i plau del govern es passejava per aquí. Les ambicions de Napoleó de derrocar la monarquia espanyola varen coincidir amb tots aquests fets i també van incidir amb els fets...
Francesc,
ResponEliminaCrec que com a país anem entomant des del Compromís de Casp, més o menys, i la gent normal, potser de tota la vida. El fet que de Madrid en digui Madrit, fa gràcia, si.
Bueno los ejercitos es lo que tienen, son depredadores natos, de comida y de vidas.
ResponEliminaEn España, Carlos IV y su sucesor pasaran a la Historia como unos de los peores gobernantes de este país y eso que hemos tenido algunos que...
Lo de Trafalgar fue una maniobra francesa y lo que no puedo entender es como si España tenia mejores marinos, le cedieron el mando a un payaso.
Temujin,
ResponEliminaA finales del siglo XVIII la Armada Española no tenia gran capacidad ofensiva. Sus más destacados marinos, como Gravina, Galiano, Churruca, eran brillantes estudiosos que estaban más en la línia científista de Malaespina, que en la tarea imposible de defender'manu militari' un imperio que hacía aguas por todas partes.
La alianza con Francia fué un desproposito consecuencia de la Paz de Basilea y las capacidades de los Borbones, en línea con sus augustos furturos herederos y sus predecesores.
I d'això ja en fa més de 200 anys i massa coses segueixen igual.
ResponEliminaJa no se'ns asseuen a taula, però la virolla continua volant!