Panorama després de la batalla.

Vagarejo pels camins desdibuixats de la memòria, que em traeix: No sóc gaire conscient del què ens ha passat.

M’apropo als cossos destrossats i els cadàvers pestilents, cercant, potser endebades, el rostre de l’amic o del camarada que ha caigut.

Sento la buidor d’en acabar la batalla: la por ja s’ha esvaït  i només queda aquell feixuc pes a l’estómac i un gran cansament. Astorat i confús d’haver sobreviscut, miro els rostres pàl·lids dels supervivents que van apareixent, tímidament, darrera dels talussos de terra remoguda. Són fantasmes o són essers vius? La lassitud dels seus membres i els rostres ennegrits denoten la duresa de la batalla.    

Ferums d’escombraries, de gasos pestilents dels explosius  i de sang i un rogenc resplendor, fruit dels incendis i les malvestats dels combats es fan evidents. Els corbs comencen a voleiar per on fa només poca  estona xiulaven els projectils i esclatava la metralla. Si l’oïda no hagués estat castigada pels sords espetecs continuats, podria sentir el seu grallar estrident que plana pel damunt dels cossos erts.

Més mort que viu, alço els ulls al cel  i dono gràcies a no sé pas qui -com en Messi quan marca un gol i senyala els blancs núvols de la Barcelona lluminosa- per haver sobreviscut l'atac.

Reconec no ser un heroi: m’he passat la batalla, arraulit dintre d’un clot, en posició fetal, imitant d’altres camarades, tot i que jo estava avergonyit de la paràlisi que m’impedia lluitar en el  cos a cos que s’ha produït.

Finalment sembla ser que el PIX s’ha donat per la pell i hem sobreviscut. Demà serà un altre dia.