Polítics i bandolers.

Perot Rocaguinarda (Arxiu Històric Ciutat Barcelona)

Els segles XVI i XVII a Catalunya es donà el fenomen endèmic del bandolerisme. Eren anys de misèria i forta davallada econòmica, per una forta crisis arrossegada des de la pesta negra –que reduí la població a la meitat- i les guerres de remença.

El bandolerisme tingué un caràcter eminentment popular, doncs sovint es movia dintre d’una xarxa logística que implicava la complicitat d’amplis sectors socials i polítics. Bandolejaven nobles arruïnats, pagesos ardits i disconformes i ho feien  a favor de tal o qual causa, dintre del conflicte que va dividir el Principat entre dos bàndols, el dels Nyerros i el dels Cadells, en una mena de precedent, en el context d’una Catalunya agrícola i pre-industrial,   dels que s’allargarien baix diferents denominacions fins ben entrat el segle XIX, en situacions socials i econòmiques diferents. Salvant totes les distàncies, i atenent el context de la època (molt abans del reconeixement dels drets que va enaltir la Il·lustració, i quan encara la veu popular no era tinguda en compte) es podria dir, fent una analogia amb l'actualitat, que el conflicte era entre gent de dreta (Nyerros) i d’esquerra, (Cadells), doncs defensaven privilegis i interessos contraposats, sempre dintre del món dels que comptaven, o sigui la maltractada i abandonada noblesa catalana, que no gaudia dels privilegis de la Cort ni la possibilitat d’anar a cercar fortuna a Amèrica.

Apart els lligalls documentals dels processos i els actes administratius que es guarden en relació amb el tema, hi ha els testimonis literaris: Cervantes se’n fa ressò quan al bandoler en  Perot Rocaguinarda el fa sortir al Quixot sota el nom de Roque Guinart, també hi ha els llegendaris romanços d’en Joan Sala  “Serrallonga”, Tallaferro, i d’altres  –que ens arriben disfressats per la èpica romàntica- però a mi em criden l’atenció els testimoni escrits que varen deixar alguns notables viatgers de l’època, com Francesco Guicciarduni, ambaixador florentí davant Felip II;  el venecià Andrea Navagero, escriptor;  i en Segismondo Cavalli, també venecià i ambaixador davant Felip II; aquest darrer acompanyat de Lunnardo Othobon que fa una narració detallada de tot el seu viatge fins a la Cort, amb nombrosos detalls amb finalitat militar, com la utilitat de les fortaleses, dels castells i de les muralles, per la qual cosa sembla ser que aprofitava el viatge per fer una certa labor d’espionatge. Al bell mig del seu minuciós  informe –potser per ser home de sensibilitat i afeccionat a les lletres- hi afegeix un detallat retrat dels paisatges i els costums que li criden l’atenció, farcits de subjectives interpretacions.

La indubtable relació del bandolerisme amb la política la trobem en el seu relat, quan deixa la frontera i s’encamina cap a Barcelona i passa pel tram comprès entre  Hostalric i Sant Celoni:

- “Aproximadament a una llegua d’Hostalric passem per un indret dit Trentapasses. És un bosc molt perillós i ple de bandolers. Cada lloc hi és més perillós que el que acabes de deixar. Tanmateix, d’una manera general hem de dir que tota aquesta terra, des de Perpinyà fins a Barcelona, i àdhuc unes llegües més enllà, és plena de llocs perillosos. La raó d’aquest desordre és que molts cavallers i gentilhomes de Catalunya estan barallats entre ells i tenen constats batusses. Això ho poden fer amb plena licitud, d’acord amb un antic privilegi del regne, sense que ni tan sols el rei ho pugui prohibir. Tan bon punt l’un ha desafiat l’altre, mitjançant un herald, només cal que passin cinc dies perquè es puguin atacar, ells i llurs seguidors, sense que hom pugui imposar cap tipus de penyora per les ferides o assassinats, que arran d’aquests fets es produeixin. Així mateix és costum, en aquests país, que tots els parents intervinguin en les baralles. I quan els que s’estan barallant veuen que se’ls exhaureixen llurs reserves recorren, per a ésser més forts, a tots els malfactors del país.

Molts d’aquests senyors tenen llocs i castells sobre els quals el rei no té pas autoritat. En aquests indrets, hi acullen tots els assassins que, ells, per a tenir un seguici més important, mantenen, alimenten i defensen. A causa d’aquest “bandolejar”, així l’anomenen, es produeix el fet que aquests bandolers, en mancar-los els diners, es dediquen sovint, creient que hi tenen butlla, a assaltar els viatgers. Això encara és afavorit per les característiques del país, el qual com hem dit, és una terra muntanyosa, salvatge i poc habitada. I el rei, per la causa que sigui, no ha tingut la cura d’evitar-ho , ni ha posat els remeis que convenien”.             

En una propera entrada, si us plau,  us parlaré d’en Capablanca i els bandolers que actuaren per Sant Llorenç del Munt i la Serra de l’Obac, per on passava el camí ral de Barcelona a Manresa.

Per aquesta entrada he consultat:

·          “Com veieren els paísos catalans alguns viatgers del segle XVI” de Jordi Bolòs i Masclans . Rafael Dalmau, Editor. 1980.

·          “El parc natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac” Historia i arqueologia vistes per un excursionista “ d’Antoni Ferrando i Roig. El Pot Cooperativa. Sabadell 1983.

·          “Perot, el bandoler”. Anicet Salvans i Corominas. Rafael Dalmau, Editor. 1993.