Per uns indrets on avui només hi passeja l’excursionista, que si va sol pot esborronar-se pel xiscle de l’òliba o la suggestió dels fantasmes del passat, fa temps hi havia un bon tràfec. Venint de Matadepera, per la masia i ex-hostal de La Barata, l’antic camí Ral de Barcelona a Manresa, s’enfila per una de les zones més emboscades i abruptes del seu recorregut: la Serra de l’Obac, que connecta les avui comarques del Vallès i el Bages. Traginers, comerciants, militars, pagesos i viatgers en general l’empraven, fins ben entrat el segle XIX per ser la via més important i obligada que enllaçava Barcelona i la Catalunya interior. Per això era un dels punts negres i més perillosos de la ruta, en competència amb el Coll de Moncada.
Si el solitari passejant retrocedís quatre-cents anys, en passar el coll del Daví, poc abans dels revolts del Mal Grau, podria trobar-se amb el macabre espectacle d’uns cossos penjats d’un arbre. Podia ser el cadàver sencer, o quarters d’algun desgraciat, que l’autoritat repartia per llocs estratègics per escarment dels malfactors, tot i que sembla que l’efecte dissuasori no era gaire eficaç.
L’excursionista aniria seguint el camí i més endavant, potser es trobaria amb una blanca capa estesa al mig del camí. Avisat per la veu que sortia d’un amagatall, hauria de deixar la bossa i tot el de valor que tingués, a risc de rebre un tret de pedrenyal del bandoler dit Capablanca, amagat dalt d’un arbre al seu davant mateix.
No hi ha constància documental de l’existència real del Capablanca, possiblement fruit de la imaginació popular, que sintetitzava la realitat de mil malifetes autèntiques produïdes pels rodals.
En Capablanca seria un mosso de bastaix que es llogava per les masies de prop de Manresa, i víctima d’un robatori per part d’uns bandolers, desenganyat de la justícia humana, es decidí actuar pel seu compte i dedicar-se a la mala vida del bandolejar.
La singularitat del Capablanca envers d’altres lladregots de l’època seria la seva actuació solitària i la gran capacitat per moure’s pels amagatalls de la muntanya de Sant Llorenç, de la que coneixia tots els racons.
Es diu que es despenjava pel precipici, damunt del qual hi ha el Paller de tot l’any mitjançant un sistema que nomes ell coneixia. En l’espadat que mira al Sot de la Portella s’hi veu una escletxa a la base de la qual hi ha una cavitat coneguda com la Cova d’en Capablanca. Grimpant per aquella zona s’hi poden veure uns troncs d’alzina encastats, que ben bé podrien ser el suport emprat per accedir al forat, tot i que es fa difícil que siguin de fa quatre-cents anys, doncs la fusta sol podrir-se a sol i serena...
 |
| El Paller de tot l'any. |
En Capablanca potser només va ser una llegenda, però a l'Arxiu Municipal de Terrassa, al de Sabadell i al de la Seu de Manresa, hi ha abundant documentació històrica de fets verídics, cruels i sagnants, deguts a bandolers, la majoria d’ells impunes i sense autor conegut. Perot Rocaguinarda, Joan Sala “Serrallonga”, Gabriel Torrent de la Goula “Trucafort” i els seus germans Bernat i Pau, en són probables protagonistes de molts d’ells i els que més literatura han promogut, però n’hi hagué molts més d’anònims, molts d’ells ajusticiats en qualsevol contrada o públicament i de manera esgarrifosa, com els passà a en Serrallonga o en Trucafort.
En Perot Rocaguinarda fou amnistiat i embarcat amb l’exèrcit a Itàlia on al cap dels anys consta que tenia el grau de capità dels terços.
El romanticisme exaltà les seves figures, però només eren uns lladregots, sense escrúpols a l’hora de tirar de daga o pedrenyal, sovint al servei de foscos interessos polítics i antics privilegis feudals, i entesos com una plaga pels pagesos i menestrals que els hagueren de suportar i patir.
Bibliografia consultada:
- “Cròniques bandoleres de Sant Llorenç de Munt”. Antoni Ferrando Roig. Publicacions de l’abadia de Montserrat. 1988.
- “Anecdotari ocult d’una muntanya màgica: Sant Llorenç del Munt” Antoni Ferrando Roig. Editorial Egara. 1990
- “Matadepera i Sant Llorenç del Munt, més de mil anys d’història” Miquel Ballbé i Boada. Caixa d’Estalvis deTerrassa.1982.
Per aquestes contrades va ser famós un tal Panxampla, bandoler d'El Maestrat. El meu amic Manel va posar-li aquest nom al seu gosset, un rater valencià d'aquella procedència. Un dia, al veterinari, preguntat pel nom del gos, mentre espera el seu torn, una noia li digué -tot i que ell li ho havia repetit amb gestos inclosos "panxa ampla"- "es extranjero, no?" És o no és "pa' echarse al monte"? Magnífics apunts, els dos. Salut.
ResponEliminaCom aprenc entrant al teu blog! No coneixia la història d'en Capablanca, malgrat haver trescat per els llocs que esmentes.
ResponEliminaCrec que hi hauré de tornar i un cop allà, començar a fer retrocedir la meva imaginació uns quants segles. D'aquesta manera les excursions es frueixen molt més!
Com sempre, excel·lent post!
Aixó debien ser, quatre malfactors desgraciats, però, que vols que et digui, per aixó estàn les llegendes, per novelar aquestes històries
ResponEliminaVicicle,
ResponEliminaNo sé si et refereixes al mateix “Panxampla”que es mogué pels Ports de Tortosa -Beseit i per les terres del Baix Ebre a mitjans del segle XIX en el context de les carlinades. Per allà hi havia un tal Joan Pujol Fontanet de malnom “Panxampla” que es dedicava a viure del que rampinyava per les masies dels rodals i assaltant viatgers, fins que els van enxampar i se’l va carregar la guàrdia civil.
Bona l’anècdota del gos de nom ‘estranger’. Hi ha gent que tot el que no és a mig pam del seu llombrígol lingüístic, li deu sonar a forà. Per conviure en el món global anem ben servits amb algunes d’aquestes ments preclares i egocentristes!.
Salut.
El porquet,
ResponEliminaForma part de la tradició excursionista el coneixement del territori i la seva història i llegendes. Personalment gaudeixo més dels paisatges si en sé alguna cosa més. Anar a Coll d’Eres i saber que hi havia hagut un poblat visigòtic i ficar-se a l’alzinar i cercar les velles tombes que hi van trobar o que a la font de La Pola, al neolític s’hi podia haver practicat el culte solar i hi ha senyals que marquen els solsticis, ajuda a gaudir una mica més del agraït costum dels trescar per les muntanyes.
Per sort aquest costum l’he mamat a casa meva de ben petit i també he tingut sort de fer amples passejades amb gent que en sabia un munt de tot això i et feien veure el que generalment resta ocult del paisatge.
Francesc,
ResponEliminaLes llegendes són una mena de cosmètic que fa lluir una mica més la crua realitat. No costa imaginar el context de la Catalunya del segle XVII: un país en crisi, amb una economia basada en una agricultura minifundista de poca volada (molt abans de la industrialització) en mans dels hereus i els cabalers cercant fortuna com a clergues o emigrant a ciutat. El bandolerisme era una sortida pels que no tenien gaire escrúpols, i aquesta mena de personatges no solen faltar mai en cap mena de context històric.
carai amb el capablanca, quin bandoler. També son de comic tots aquests...
ResponEliminaAris,
ResponEliminaCrec que el comic en questió ja s'ha fet. La Diputació potser en sap alguna cosa...