Amb el ciri a la mà.

Il·lustració de Aubrey Beardsley pel "Salomé" d'Oscar Wilde.

La Llucieta  era una nena de casa bona. Enjogassada i riallera, passava la seva adolescència dintre les quatre parets de la ‘Escuela de Nuestra Señora de Loreto’ de Barcelona, tret de les diades de l’estiu, que tenia vacances i  la família es desplaçava a la ‘torre’ que tenien a Llavaneres, on coincidien dones, quitxalla, minyones i mainaderes en un bulliciós caos, que durava fins el vespre, quan arribaven els homes -si no tenien un sopar amb cap client- i imposaven silenci .D’habitud arribaven cap el tard, amb els ‘Hispano’ i els ‘Bugatti’  conduïts pels respectius xofers.

La Llucieta, a l’estiu s’emancipava de la fèrria disciplina de les monges i deixava el feixuc uniforme escolar per vestir les vaporoses bates amb llaçades i cintes, més pròpies d’una nena més petita, però que la feien sentir més lliure.

Ella, amb la munió de germans i cosins, jugaven a ‘cuit i amagar’ pel jardí de la ‘torre’, sobrat d’amagatalls. Ho feien per parelles i a la Llucieta l’hi havia tocat amagar-se amb el cosí Frederic – un cepat adolescent amb pinta de trapella, que s’havia escapolit d’haver d’estudiar el munt d’assignatures de batxillerat que l’hi havien quedat penjades pel setembre- En Frederic, als seus disset anys, ja es portava l’oli, i fins i tot  se’l havia vist, alguna vegada, amb alguns companys barbamecs com ell,  rondant pels antres més foscos del ‘Barri Xino’ barcelonès .

Els dos cosins varen córrer, agafats de la mà,  per trobar un bon amagatall, entre buguenvíl·lies, esclatants rosers, begònies i margarides. Els perfums embafadors de les flors, junt amb la lluminosa claredat d’aquella tarda de juny, eren com un beuratge embriagador. Els seus rostres riallers, entresuats per la calor i amb l’espurna d’excitació pel joc que la lluïssor dels ulls evidenciava, traspuava la felicitat que els envaïa.

Conillets, conillets, Esteu ben amagadets?’ - Preguntaven els que els havia tocat parar.

Ostres, no- es van dir mentre s’entaforaven dintre d’un petit espai d’obra, cobert per l’heura, on el jardiner guardava les seves eines. Els cossos dels cosins eren a frec dintre la foscor, i sentien la fresca sentor del perfum de llur suor, barrejada amb el de les flors i el toc de lavanda que la Llucieta s’havia posat de bon matí. Les mans, impel·lides per alguna força oculta van començar a buscar els respectius cossos. Els llavis es van trobar i la Llucieta es va sorprendre per la  humitat agradosa de la llengua del seu cosí. En Frederic era més expert que ella, que no havia tingut mai tant a la vora un baró amb excitada actitud. La barreja de desig i la consciència del pecat la tenien trasbalsada, però no se’n podia estar de l’embriaguesa de les carícies i les besades, que tornava amb frenètica i goluda avidesa.

En un moment de l’entrellat de petons humits i membres entrellaçats, es va trobar a la mà un carnós cilindre que palpitava com aquells cadells de gat que paria la gateta i ella acaronava. Per alguna raó l’hi va venir al cap la quotidiana disciplina religiosa i aquells ciris de cera que les monges els feien dur a les  processons marianes. Aquells eren freds,  durs i rígids, i aquest era tens, però tendre i suau i ella maldava per acollir-lo, com els menuts cadells tremolosos. La comparació del membre amb el ciri l’hi va fer gràcia, i es començà a enriolar. La barreja del plaer i les imatges de les llargues cues de nenes i monges amb el ciri a la mà, l’hi provocaren una confusió histèrica. Quan més s’apropava al clímax, amb el membre palpitant a la mà, totalment descontrolada va començar a cantar, amb la seva veu de contralt.

“Venid y vamos todas,

con flores a María...”       

Tot just va ressonar pel jardí la veueta de la noia, que es va sentir una fressa de corredisses:

“Un, dos, tres. Llucieta, Frederic, sou dintre la caseta de les eines... Elis, elis!”

I els va tocar parar i seguir el joc de 'cuit i amagar', cercant la quitxalla pel darrere els boixos, matolls i d’altres amagatalls del frondós jardí .