En Pep Torrents, l’àngel que enlluernava les nenes de catorze anys.

Pep Torrents. Foto de la Xarxa

Han passat molts anys –molt més de mig segle-  des de que compartíem pupitre a Cal Tatxé,  on ens preparaven per formar part de la legió de quadres que engolia la industria tèxtil sabadellenca. Tu que voldràs ser quan siguis gran ? – preguntava el senyor Salas, el director d’aquella escola primària. Si eres tranquil i destacaves amb l’aritmètica t’encaminava per anar d’escarràs, als catorze anys, a unes oficines on, passats els anys, potser series comptable. Si eres més trapella i bellugadís, t’encolomaria a un despatx, on aprendries a plegar peces i a empaquetar, fins que a algú se li acudís que tenies prou capacitat per agafar un mostrari i anar a trepitjar els carrers de mitja Espanya venent teixits.  Si no destacaves en res, aniries a un magatzem o a una ‘quadra’ tèxtil, sense perdre passada,  per formar a les files dels teixidors, magatzemers, canoners i altres especialitats de la tropa del proletariat.  

Érem uns quants que no ens agradava massa la perspectiva d'aquell món que ja ha desaparegut, i recordo que tu basties il·lusions d’alçada, mentre d’altres somniàvem aventures i viatges exòtics, inspirats pel Salgari, el Juli Verne o el Karl May.

Ja adolescents, varem coincidir en el món del teatre amateur ( més tard s’aplicà l’eufemisme de teatre independent) on tu  hi destacaves. Eres bell –encara ahir la meva germana m’ho recordava- i  feies l’àngel dels 'Pastorets' com ningú. Totes les nenes de catorze anys anaven a veure’ls per fruir de la teva aparició, penjat d’un talabard i foragitant les forces del mal, com un heroi wagnerià.

Vas fer el salt al món professional i de primer vas passar-ho molt malament. Hi havia dies que no et llevaves, pendent del telèfon i amb la nevera buida, confessaves.  

Era l’any 1968. Ja les coses havien millorat i et varem venir a veure a “La Cova del Drac” del carrer Tuset. Tu i la Carme Sansa acabàveu d’interpretar un espectacle de cabaret. Ella estava exultant, entresuada, excitada i a tu et brillaven els ulls. Cal haver pujat a un escenari per comprendre el grau d’eufòria que se sent en aquells moments, amb tota l’adrenalina i alliberat de la càrrega de la responsabilitat. És el que en diuen la droga de l’escenari, que no s’oblida mai.  A la taula hi havia la Maria Aurèlia Campmany, el Jaume Vidal Alcover, i a prop hi havia en Ricard Salvat, la Núria Espert, en Pau Garsaball i d’altres patums del teatre. També s’hi va apropar un jove que es deia Ramon Moix, però que es feia dir Terenci i la Maria Aurèlia, amb sornegueria,  ens el va presentar com a un ‘aprenent d’escriptor’. Aquest escandalitzava tothom amb el seu llenguatge desimbolt. Aquella era la ‘gauche’ - i no precisament la ‘divina’ que aquella es movia una mica més amunt, pel ‘Boccaccio’ amb el Serrat, la Guillermina i la Gimpera- de la qual només en queda el rastre  d’uns obres que ningú torna a reeditar. 

La Carme Sansa estava sensual i enlluernadora,  i tu, potser també excitat, vas voler passar comptes amb el passat. Et vas despatxar ben de gust amb tots nosaltres, els amateurs, els no professionals, els que no teníem el valor de fer el sacrifici de jugar-nos-la. Amb la difícil  compaginació de dèries, treballs i estudis, ens vas preveure un horitzó de caps de negociat i de directius a l’associacionisme civil, i no et vas pas equivocar gaire. La predicció era cantada i no precisava grans dots d’endevinació, però tenies raó.

Tu eres bell, ben plantat, i amb talent i apuntaves per galant, en canvi, alguns de nosaltres estàvem abocats a papers característics. A mi, que soc alt i gros, només em donaven papers de bestiota, com el Ferrovius de l’'Androcles i el Lleó' d’en Bernard Shaw, un botxí de “Mesura per mesura”, un dels assassins de 'Macbhet', el sicari que mata Lorenzaccio, el ferrer Mastax, del “Plet per l’ombra d’un ruc” o un ‘marine’ sonat arrestat a ‘La prisión’.

No era pas vocacional, però estàvem abocats a la normalitat sedentària de la mediocritat de les feines ordinàries.

Van anar passant els anys, i t’anava trobant a les series de la TV3 i sentint la teva veu vellutada als doblatges, fins el punt que ja se’ns feia d’habitud.

No fa gaire, el passat gener, va morir un amic comú –el Francesc Umbert- i en el sepeli varem coincidir molta gent sobrevivent d’aquells anys passats: cadascú amb la seva història personal. N’hi havia algun, vell company d’escenaris, que havia coincidit amb tu a les sèries de la TV i al món de la faràndula professional i vaig preguntar-li, estranyat, per la teva absència. Em va informar que estaves molt malalt.

He volgut fer aquesta breu repassada a la teva memòria, amb la convicció  que de maneres molts diferents, crec que essencialment hem coincidit en aquesta mena d’escenari universal que és el món,  on ens ha tocat a cadascú fer el seu paper de l’auca.

Tu seràs sempre aquell àngel dels “Pastorets” que enlluernava més a les nenes de catorze anys que al pèrfid diable i jo aquell característic de punyal i embolcall, abocat als negociats estranys d’aquesta vida.  

Descansa en Pau, Pep.

  

                      

Fragment de "El extraño viaje" de Fernando Fernám Gómez.