Estampes cerdanes.

Des de la Cerdanya es veu  com esclata la primavera, en una mena de combinació de neu i natura renaixent.  Des de la Solana , a prop de la llera del Segre, al davant, les costes nevades de La Masella amb el cim blanc de la Tossa d’Alp i més a la dreta les crestes calcàries de la Serra del Cadí, contrastant amb els prats que ja verdegen.

Les aigües flueixen i el bestiar pastura amb l’aparent llibertat que coarta la subtilitat d’uns discrets  filferros electrificats – els ramaders en diuen vailets- que impedeixen que se’n vagin de l’espai que tenen assignat. Hi ha un munt de vedells nascuts fa poc, buscant el braguer de la mare. Un mascle busca les pessigolles a una femella, que es fa la desentesa, remugant els brots tendres.

.

La llum enlluerna i jo he perdut les ulleres de sol.

Saludo a uns homes que feinegen remenant un femer. De la vora  semblen peruans. No parlen català, i en prou feines un castellà mestís; sento que entre ells es diuen alguna cosa en una llengua incomprensible – potser sigui quítxua- Uns gossos em borden i em rodegen – no sóc de la seva manada i ells defensen el seu territori amb sanya comparada a la dels humans. Passo sense fer-ne cas i m’ensumen. No detecten agressivitat i potser nomes una mica de por,  per la qual cosa veuen que no sóc cap perill i m’obliden, tret d’un petarrell menut i pelut que no para de voler-me intimidar, seguint-me un bon tros amunt amb els seus lladrucs.     

Arribo on hi ha la frontera. Un cartell destenyit, anterior a la lliure circulació comunitària, em prohibeix el pas, però no en faig cas. No hi ha ni guàrdies civils ni gendarmes que em diguin res. Soc a la Guingueta d’Ix, on onegen banderes tricolors. Entro a una botiga i compro verdures i una ampolla de vi novell. La botiguera parla un deliciós català farcit de gal·licismes i amb accent gavatx.  Uns homes que remouen caixes parlen un francès amb un fort accent català, que segueixo sense esforç, cosa que no em passa una mica més al nord, quan les vocals s’enfosqueixen i les consonants es tornen més guturals.

Tot passejant, torno a casa. No gaire lluny, una mena d’esquelet d’una màquina agrícola em fa pensar que, malgrat la verdor, la bucòlica ramaderia i l’aparent renaixença, la síntesi de la dialèctica de la vella era agrícola del sector primari  i les evidències de la transició al sector terciari amb la gran quantitat de xalets d’esbarjo buits que, fora de temporada semblen pobles morts,  ens porten inexorablement a un món diferent. No sé si millor o pitjor, però diferent del que hem conegut.