En Franco i jo.

Foto manllevada de la Xarxa.

L’altre dia en Temujin va penjar un post al seu blog,  amb un parell de vídeos referits a unes antigues visites del General Franco a Bilbao i a Barcelona, on plantejava la qüestió de la paradoxal rebuda popular que aquells anys  li feien al dictador les esmentades ciutats, avui desafectes i nacionalistes  i aquells temps, segons les imatges del NODO,  fervents adoradores del invicte general. Apart del fenomen popular que es produïa en aquell tipus d’ocasions, quan en Franco venia a Barcelona  hi havia detencions preventives de gent suspecta de desafecte per la seva vella militància o el seu  paper a la Guerra Civil –molts ja es presentaven voluntàriament, estalviant ensurts a la família- decretaven diada de festa a la feina i acudia a rebre’l una profusió de gent vinguda d’arreu amb autocars; també  hi havia aquella mena de popular curiositat morbosa -la mateixa que fa que la gent enalteixi a una Belén Esteban i faci que una de les TV més xarones del país sigui líder d’audiència, o que ompli els carrers per veure el senyor Ratzinger disfressat de Papa de Roma, quan d’habitud  les esglésies estan mig buides.

Però no es tracta d’excusar-se de res, ni tan sols de fer un apunt d’estudi sociològic, tot i que cadascú ja sap del que parlem; del que es tracta és d’explicar la “batalleta” quotidiana. 

Jo he viscut dues vingudes de Franco a Sabadell: una va ser el setembre del 1962 ( jo tenia disset anys) i l’altra va ser a l’abril del 1963, mig any més tard.

La primera havia estat en el context d’unes dramàtiques riuades que es van produir al Vallès: La nit del 25 de setembre del 1962 va caure una tromba d’aigua ( 212 litres per metre quadrat en tres hores) que va provocar un dolorós drama. Una avinguda baixada de la Serralada del Prelitoral, va devastar tot el Vallès, produint més d’un miler de morts i es va endur les fàbriques del “ram de l’aigua” que hi havia a la llera dels rius, junt a moltes vivendes, que fruit del creixement desordenat, especulatiu  i caòtic de l'època, s’havien construït a llocs perillosos, com el mateix llit fluvial.

Jo, com molta altra gent, havia anat al parc de bombers a oferir els meus serveis i m’havien  donat una pala, carregat dalt d'un camió, i enviat a desenrunar i treballar, sovint fent mes nosa que servei, doncs ens sobrava voluntat i ens mancaven coneixements tècnics i habilitats per fer una bona feina. Recordo que ens van dedicar a “desembolicar” els arbres que havien resistit l’envestida, que estaven rodejats de bardisses i canyes arrossegades, fent una mena de catau on hi apareixia de tot: animals morts, estris domèstics, i algun cadàver humà, tot i que jo no en vaig haver de treure cap. La mobilització popular va ser excepcional, i va donar la mida de la capacitat humana d’organitzar-se per fer front a les calamitats. Quan la feina ja estava mig feta, van aparèixer les instàncies oficials, l’exèrcit  i va venir el “Caudillo”-aquesta vegada no en olor de multituds, doncs aquests coses necessiten el seu temps- Va baixar al riu a visitar les fàbriques devastades, i jo, curiós com soc, vaig veure des del barranc del Taulí (Sabadell queda unes dotzenes de metres al damunt de la llera del Ripoll) la comitiva oficial i se’m va ocórrer d’atansar-m’hi.  

Un fort dispositiu policial protegia la comitiva i impedia que la gent s'hi apropés, però amb la inconsciència de l’edat  vaig despenjar-me, amb total impunitat, pel talús del barranc, i vaig anar a parar al bell mig del reguitzell d'autoritats. Jo duia una roba de treball de color blau, que s’havia enfangat, i estava barrejat amb alguns bombers i operaris que encara pul·lulaven per allà quan vaig estar a frec a frec amb en Franco en persona. Era un avi que ho mirava tot amb ulls absents i assentia amb el cap -semblava emocionat- les explicacions que li oferien. Aquell home de 70 anys semblava molt més vell i vist de la vora, fins i tot, inofensiu.

Ningú va parar esment amb mi, ni em van dir ni ase ni bestia, per la qual cosa vaig tornar pel camí normal.

Posteriorment el Dictador va parlar des del balcó de l’Ajuntament i arrel del seu discurs,  la malevolència popular el va batejar com “La oscura golondrina”, doncs com en els famosos versos d’en Gustavo Adolfo Becquer, va a anunciar tornar  per la primavera.

Complint la seva paraula, va visitar Sabadell set mesos més tard, i va ser el 18 d’abril del 1963. Jo havia  anat a la meva feina d’escarràs al despatx tèxtil on treballava, a prop de la Rambla, al carrer Alfonso XIII . Una ordre de la OSE (el sindicat vertical) rebuda aquell matí mateix manava que el dia fos festiu, instant a que tothom anés a rebre  “el Caudillo” i que els caps en tinguessin cura i diligència ... Aquests ens van dir que marxéssim i féssim els que ens donés la gana.

Un cop al carrer,  per anar a casa havia de travessar la Rambla, atapeïda de gent, per enfilar el Carrer de Sant Pere amunt. Jo duia un entrepà de pam i mig, que habitualment em cruspia per esmorzar, quan vaig apressar-me a creuar, doncs ja es veia pujar la comitiva amb les llums dels vehicles policials giravoltant i la fressa de la gent inquieta que  ho indicava. Si no m’apressava ja no creuaria fins que no haguessin passat tots, i n'hi havia per estona.  Vaig fer-me pas a colps de colze, quan  vaig sentir que uns braços potents m’agafaven fortament. Vaig sentir-me arrossegat i al Carrer de Sant Pere, allunyat de la multitud, uns paios de paisà  em tenien bocaterrosa i immobilitzat. L’un em regirava la cartera, cercant la meva identitat, mentre un altre desembolicava amb extrema cautela el paper de diari  del meu esmorzar (hi havia un concepte de la higiene diferent aquells anys i els diaris servien per tot)  Un parell més no em treien l’ull de sobre i m’agafaven fortament. Quan el que cercava la bomba va sentir la cruixent crosta de l’entrepà –me’l feia amb pa acabat de comprar el mateix dia- i es va enllardar els dits amb el tomàquet i l’oli, va tranquil·litzar els seus companys. Aquests, per acabar de cobrir l’expedient, em van preguntar de on venia i a on  anava i em van deixar marxar.

No hi havia papereres com ara, però vaig deixar el malmès entrepà a un altre portal, per fer feliç, almenys, algun gos petaner d’aquells que vagarejaven afamats remenat escombraries.  

Rierada 1962. Sant Quirze del Vallès