El nas de pallasso .

Aquell escarrassat administratiu de la ‘Societat General de Facturacions Vàries’, empresa de serveis públics que ningú sabia ben bé quina era la seva finalitat social, era un home metòdic i entregat a la seva feina quotidiana de confeccionar amb uns formats configurats en Excel, els milers de factures dels ignots serveis que la Societat generava diàriament. Rebia uns arxius on es detallaven les feines que s’anaven generant, i ell els detallava creuant les dades dels destinataris i les feines fetes, mentre el programa els valorava aplicant les tarifes, triant-les dels centenars que hi havia  preestablertes. Una vegada elaborades les factures, les imprimia i un ordenança les anava posant dintre dels sobres que serien enviats als domicilis dels usuaris dels ignots serveis. Les mateixes dades anaven a parar al Negociat de Cobraments, que tindrien cura en fer-les efectives i posar els plets i contenciosos corresponents en els supòsits d’impagats i reclamacions.

En aquest incessant fluix de feines ignorades i valors inconcrets, anava passat la vida de l’administratiu, sempre enganxat davant la pantalla on ballaven els números, i amb l’espectacle quotidià dels hàbits dels seus companys, en els que predominaven els badalls i les cares de fàstic.  

Eren els dies de Carnestoltes i ell anava del despatx a casa seva, llegint, sense llegir un exemplar de “La Vaguardia”, mig endormiscat, bressolat pel vaivé del vagó del Metro. La quitxalla de les escoles, disfressada i sorollosa es feia notar al seu voltant, barrejada amb la munió de treballadors de totes les procedències que s’apilaven dintre del atapeït compartiment del ferrocarril metropolità.

El Cap de Recursos Humans -això de considerar els humans senzillament  com a recursos era molt propi de la tèrbola ‘Societat General de Facturacions Vàries’, tot i que la terminologia era generalment compartida pel conjunt de la societat- havia suggerit  que atès que era Carnestoltes, i per donar una nota de color tradicional a la diada,  seria convenient que el personal, l’endemà, comparegués disfressat d’alguna cosa. Hi havia hagut reunions i negociats sencers s’havien conjurat a fer-ho, els uns vestits del salvatge oest, els altres d’estètica gòtica i els del servei d’atenció al ciutadà, de meretrius. Només el de facturació no havien consensuat cap mena de coreografia i els seus components barrinaven si complirien tan estrany requeriment o en passarien.

L’endemà, l’administratiu va seguir la metòdica rutina diària: despertador, posar el cafè al foc i anar al bany, on una dutxa ràpida el desvetllaria, per a continuació rentar-se les dents i afaitar-se curosament. Va veure que el seu fill  s’havia deixat un nas vermell de pallasso i una caixa de maquillatge, de ben segur sobres de la disfressa escolar. Va provar a posar-se el nas vermell i va veure que el seu rostre seriós i  hieràtic prenia una certa expressió peculiar, fins i tot potser més humana. Es va posar una base de cold cream de la caixa de maquillatge, i a continuació va anar fent proves: es va pintar un somriure d’orella a orella, allargant amb una línea de negre la comissura caiguda dels seus llavis, a continuació la va rodejar de blanc, que va ribetejar de roig i de negre. També va rodejar els seus ulls amb uns amples cercles  blancs com els d’un ós panda i els va perfilar amb negre, posant, de manera exagerada,  rímel a les seves pestanyes, talment com si fos una vedette de revista. Una perruca arrissada de plàstic de color taronja van completar l’obra. A continuació es va posar el vell  vestit gris, una mica lluent i gastat per l’ús, la camisa blanca que groguejava, i la corbata negra amb ratlles blaves d’habitud.

Quan va arribar al despatx, la recepcionista, disfressada de ‘Pocahontas’ ja se’l va mirar amb curiositat, però l’expectativa va anar creixen a mida que passava per Impagats, on anaven tots de vampirs, per Negocis Exteriors, on s’havien vestit de Muamar el Gaddafi ells i amb burca elles i per Serveis Generals, on anaven d’estruç i d’altres aus de galliner, segons la jerarquia, fins el punt que una becària anava de pollet.

L’administratiu disfressat de pallasso va obrir l’ordinador i va començar la quotidiana rutina de serveis, preus i factures. L’ordenança, simplement disfressat d’ordenança, com cada dia,  se’l mirava de reüll. A mida que anaven desfilant les fredes xifres per la pantalla, l’home s’anava enriolant. Va començar a creuar dades de serveis rars amb preus impossibles i a fer hipòtesis sobre serveis inexistents i preus inventats. Es pixava de riure. Aquella freda màquina de facturar havia embogit i emetia  càrrecs pel dret a fer fel·lacions al Director General i al Cap dels Serveis Jurídics i  també va  emetre la facturació de taxes pel dret que els meritoris es masturbessin als lavabos i que els oficials administratius  miressin, amb esguard lasciu i concupiscent,  el cul i els escots de les secretàries. A elles els va enviar càrrecs per establir rànquings de bellesa masculina i passar-se’ls per l’Intranet. Es pixava de riure!

El Director General, disfressat de Batman, acompanyat pel Cap de Recursos Humans, vestit de cowboy armat amb un revòlver  ‘ Peacemaker’ de plàstic,  no van tardar en acomiadar l’administratiu que per un dia havia tingut el rampell de disfressar-se de pallasso.