Tina de Jarque, una possible història d’espionatge dintre de la nostra Guerra Civil.

Fa cosa d’un any que us parlava d’una vella i fosca història en la que una actriu i vedette catalana, de nom Tina de Jarque,  desapareixia misteriosament dintre del magma tràgic de la guerra civil.

Us explicava que l’actriu  havia estat treballant en un rar i extraordinari film, finalment produït per la CNT i que havia desaparegut en una fosca mar d’hipòtesis d’espionatge, prostitució, delacions i dobles jocs que invitaven a una més seriosa investigació historiogràfica.

Aquest film era “Carne de fieras” d’en Armand Guerra, i va ser reconstruït tècnica i històricament per un germà meu que es diu Ferran Alberich,  que es mou, des de fa molts anys professionalment en el món de la recuperació de velles pel·lícules i material cinematogràfic, havent col·laborat amb la Filmoteca, tant a Madrid com a Barcelona.   

També, dintre del context del cinema maleït, no fa gaire us explicava el periple d’un film falangista de l’any 1942, denominat  “Rojo y Negro”, prohibit pel règim i condemnant a l’oblit, pel fet que explica la història dels amors entre un comunista llibertari i una noia falangista, morint ambdós, com en el mite d’en Romeu i Julieta, la qual cosa no era del gust del general manaia que regia els destins de l’Espanya Imperial, que no volia fer cap mena de gest vers a una idea de reconciliació de les dues Espanyes.

Bé, tot això ho ha agafat amb una serietat i un rigor històric prou important el catedràtic de literatura espanyola de la Universitat d’Alacant, Juan Antonio Rios Carratalá, publicant un llibre que es diu “El tiempo de la desmesura”, en el qual fa un estudi molt seriós i ben documentat del periple d’aquests films i dels itineraris dels seus protagonistes, llibre, que si us interessa el tema de la recent història i les seves tortuoses contradiccions, us pot convenir, per la qual cosa em permeto recomanar-vos-el.

 

Un poso un tastet del film amb l'actuació de la Tina de Jarque.         

   

“Rojo y negro”, un cinema falangista que no l’hi agradava a Franco.

El falangista Carlos Arévalo, produïda per CEPICSA,  va dirigir el 1942 “Rojo y negro”, un film contemporani de "Raza" - el guió del qual era del propi general  Franco- i d’altra filmografia hagiogràfica del “Glorioso Alzamiento Nacional”, que té com a nord enaltir les preteses virtuts castrenses de l’exèrcit i els valors d’una Espanya arcaica i rural, sotmesa a l’Església i als poders tradicionals.

Arévalo planteja una història senzilla d’un amor entre una falangista de la “quinta columna” (Conchita Montenegro)  i un comunista llibertari (Ismael Merlo) dintre del Madrid republicà assetjat per les tropes franquistes. El film no està exempt dels tòpics i les exageracions  propagandístiques de l’època, però conté una sèrie de coses que xoquen frontalment amb la intransigència gairebé patològica del franquisme sociològic, que va impedir la reconciliació dels espanyols, fins i tot més enllà de la mort física del dictador.

A “Rojo y negro”, Arévalo l'hi pica l’ullet al moviment llibertari, en una mena d’història de Montescos i Capulettos, on la tragèdia acaba amb els dos joves, idealistes i purs, cadascú defensant els seus particulars valors. No són només bons contra dolents, són valors contraposats, coincidents amb la fe en l’ésser humà i el canvi dels vells tabús, però vistos de prismes diferents: Un home i una dona activa, no submisa com preconitzava el propi règim i la manipulada secció femenina de la Falange domesticada, i un idealista de bons sentiments.

Sabut és el flirteig del falangisme amb l’anarquisme, que va concloure amb la incorporació d' alguns dels  antics membres de la CNT al “Sindicato Vertical”, al mateix temps que anava marcant distàncies amb el comunisme de la III Internacional, del que n’era l’antítesi.

També és de remarcar la distància que el falangisme ortodox va tenir amb el franquisme, que sempre el va voler manipular, ja fos avortant els intents de salvar el seu líder José Antonio primer i amb el maquiavèl·lic invent  de la fusió de gent tant heterodoxa com tradicionalistes, conservadors de missa diària i feixistes en un dels partits polítics que deu ostentar el rècord de tenir el títol més llarg de la història ( FET y de las JONS, que vol dir:  Falange Española Tradicionalista y de las Juntas Ofensivas Nacional Sindicalistas).

“Rojo y negro” es va estrenar i va estar dues setmanes en cartell, malgrat el seu èxit, per ser retirada per ordre de les més altes instàncies del règim, per entendre que xocava frontalment amb la ideologia hegemònica del franquisme.

 Va ser recuperada per la Història el 1994 per la Filmoteca Espanyola .

     

Un nen que vivia entre llops.

Ahir vaig anar al cinema a veure “Entrelobos” de Gerardo Olivares.

El film narra la història real d’un andalús que l’any 1954 va ser enviat a ajudar a un tosc i feréstec pastor troglodita, cuidador de cabres d’un terratinent.  Aquest va morir i el nano es va quedar sol i deixat anar de la mà dels déus durant dotze anys.  El film es mou en el context de la postguerra i el vell pastor és un solitari anacoreta fugitiu de les frustracions i malvestats de la guerra civil. La Sierra Morena apareix com un perillós paradís, on la natura s’ofereix amb tota la seva cruesa, prevalent la llei del més fort, inclosos els homes.

El film no passarà a la història del cinema i, al meu entendre, li manca un plus de profunditat, doncs es queda en la anècdota d’un infant abandonat a la seva sort al mig d’un mitjà hostil. Les particularitats del fet, no eren tan inhabituals; jo havia sentit a parlar de besavis que havien anat a cuidar ovelles a la Serra del Cadí, i s’alimentaven del que podien, inclòs el furt de la caça de les àligues, escalant amb tot el perill del món els seus nius –escena que apareix a “Entrelobos”- i tot això tenia unes causes socials, en aquell cas, basades amb les misèries del minifundisme-  que són les que poden interessar i no tant l’anècdota en si mateixa.

El context social en el que en Marcos Rodríguez Pantoja és enviat a la muntanya i queda aïllat es mou en un entorn social d’explotació social i de misèria moral que avui semblen de ciència ficció. El problema d’en Olivares, el director,  és que esmenta aquests fets i hi passa de puntetes, apuntant un maniqueisme d’aquells que donarien sentit a un western de la vella escola, però es queda amb això: una simple anècdota.

No va ser exagerat el caciquisme, l’exercici de pràctiques feudals i el xantatge al que estava sotmesa bona part de la població andalusa de l’època, que expliquen el destí del nen Marcos, però el director ho deixa esbossat, fent més èmfasi amb una idealitzada relació del nen i el seu entorn natural, molt més espectacular, la qual cosa produeix un producte superficial i mancat de credibilitat, malgrat estar basat en una història real.

Crec que  el film es queda a mig camí entre un muntatge presumptament documental  dels que feia en Félix Rodríguez de la Fuente a la TV espanyola i el “Tarzan dels micos” i a anys llum de “L’enfant sauvage” d’en François Truffaut. 

Forest of the gods” (Dievu Miskas) Un film sobre la manipulació de la realitat històrica.

“Forest of the gods” (Dievu Miskas), de Aligmantas Puipa  és un film lituà que evidencia la intromissió del poder per adaptar la realitat històrica a les seves finalitats propagandístiques.
Basada en l’obra autobiogràfica de Balys Sruoga, un professor, poeta i dramaturg, que va ser confinat en el camp de concentració alemany de Stutthof a Polònia dintre de la delirant política basada en les mesures de prevenció del sistema penal alemany nazi, narra la seva experiència viscuda en l’horror d’aquest tipus de camps. No hi ha cap càrrec en concret en contra del professor, però la Gestapo el tanca, atès que com a docent “no feia res per incentivar el règim nazi” i treure’l de la societat era protegir-lo de l’arbitrarietat de possibles fanàtics agressors. Al camp es troba l’horror en el seu estat més pur: el de la mecanització sistemàtica, burocràtica,  freda i mecànica de l’aniquilació de l’ésser humà.    Narrada emprant  flash back que van anant del immediat temps de la posterior alliberament i la elaboració de les memòries de Sruoga sota el règim soviètic  a la realitat del camp. L'acció paral·lela entre el proppassat nazi i el posterior procés de memorització i de recreació literària baix els soviètics, el director Aligmantas Puipa el resol contraposant les imatges de l’experiència en el camp, amb l’assaig d’una obra teatral sobre la mateixa, dirigida pel propi Sruoga, fet que es veu obstaculitzat per la intromissió  de  la nova autoritat, que pretén que sigui subratllada la crueltat alemanya i es faci un discurs molt més adaptat als postulats propagandístics que li van dictant. Un dels exemples que il·lustren aquest fet és una escena en la qual els actors de teatre assagen l’execució d’una ordre de penjar uns presos. El supervisor soviètic els suggereix major dramatisme i èmfasi en el moment de dictar l’ordre, al que Sruoga replica: “No hi havia dramatisme en aquest tipus d’ordres. Era un fet quotidià i les dictaven en el mateix to amb el qual ordenaven arxivar uns papers”.
És una pel·lícula honesta, freda i una mica inhòspita per a l’espectador, que retrata la cruel quotidianitat de la injustificable maquinària repressiva nazi i la posterior manipulació propagandística d’aquest horror pels guanyadors. La lluita de l’autor per fer prevaler la seva percepció de la realitat per damunt del intent de manipulació política, és el “leit motiv” del film, resolt amb fredor i una reiteració de flash back, que trenquen el ritme i poden portar a algun tipus de confusió a l’espectador. Malgrat les seves mancances cinematogràfiques, em permeto recomanar aquest film, donada la vigència del seu discurs, que és universal i amb possibilitat d’ extrapolar a d’altres latituds i escenaris,  inclosos els nostres actuals erals polítics, on sovint hom manipula i malda per fer entrar els claus per la cabota.