dilluns, 14 de febrer del 2011

La dona que va caure del taló de la seva sabata.

De la xarxa

 Dedicat a l'amic Jordi M. que va fer l'acudit de la comparació de la torçada de peu per la caiguda des del taló, d'una bona amiga, amb la de Sant Pau del cavall, camí de Damasc. Jo hi he posat més formatge que pa, com sempre,,,

El jutge de primera instància s’asseia, com cada matí,  a l’estrada. L’oficial, amb la rutina habitual i el desmenjament quotidià li havia portat la llista de vistes civils i penals: un parell de furts, alguns temes de família, reclamacions  per causa d’accidents de tràfic. Res, la rutina de cada dia.
Ja n’havia enllestit uns quants, deixant que els advocats fessin les seves exposicions, sovint sense escoltar-los, doncs la majoria ja venien resolts per l’oficial o els advocats i la fiscalia ja s’havien posat d’acord.
Tants anys d’estudis i sacrificis, primer a la facultat i desprès a l’escola nacional de la judicatura, per passar uns llargues, feixugues i complexes oposicions, que li llevaren els millors anys de la seva vida,  per acabar fent un paper gairebé de comparsa: La comèdia de l’exercici  del poder judicial, limitat pel principi de legalitat i els convencionalismes que, a la pràctica, el feien sentir un mer buròcrata.
Van entrar a la sala una dama, de molt bon veure, ben vestida i siliconada – el tipus de dona de classe mitjana alta que al jutge li feia perdre els sentits-  acompanyada del seu advocat i d’altra banda el marit, presumpte cornut segons l’expedient, i  predestinat a repartir els béns i a transigir amb la custodia dels fills.
Aquella dona  de mitja edat, superba i elegant havia caigut d’un taló massa alt, i s’havia torçat el peu. Com Pau de Tars, que havia caigut del cavall i havia vist la llum,  en el seu accident  se l’hi havien obert les portes d’un munt de sensacions desconegudes, doncs un jove fisioterapeuta improvisat l’havia auxiliat, l’havia dut a casa seva i de les fregues al turmell havia passat a carícies més gratificants que l’hi obriren les portes del cel  i a un nou món de sensacions inimaginables.
Talment com Pau de Tars va separar-se del Imperi Romà per dotar d’estructura el cristianisme i crear l’Església, la dama en qüestió s’havia vist abocada a voler divorciar-se del seu marit, un acabalat especulador immobiliari, per estructurar el seu món eròtic personal i obtenir les rendes suficients per finançar-lo adequadament.      
A la vista de la bella adúltera,  el jutge de primera instància  va engrescar-se – els llargs anys de colzes estudiant, mentre els seus companys de llicenciatura anaven de festa, junt  a l’educació religiosa i conservadora que havia rebut, havien produït que gestés  uns certs ressentiments i algunes repressions, que el predisposaven a tenir un odi envejós als advocats i una certa obsessió misògina i malaltissa amb les coses del sexe.    
 Els advocats anaven exposant els fets i les conclusions dels termes dels acords que serien capaços d’assumir. Era evident que ja s’havien posat d’acord prèviament, però el jutge volia conèixer els detalls i anava fent-los preguntes sobre els fets. Anava allargant la vista, baix la mirada astorada de l’oficial, que estava acostumat a que els casos s’enllestissin a correcuita  i sense gaires circumloquis, doncs ni el temps, l’agenda, ni els medis donaven per gaire més.  
El jutge s’imaginava la bella dama al terra, queixant-se, i el  sol·lícit benefactor ajudant-la. Aquest la duia a casa dintre d’un taxi, i allà havia començat el desfici: Frega aquí, frega, allà; paraules dolces, embotiment dels sentits, frenesí, pèrdua de tot control  i rebolcada impetuosa i irresistible. Les fantasies anaven envaint la ment del jutge misogin, que per sota la toga sentia que l’excitació es feia evident en forma de ferma erecció. Les punyetes li tremolaven amb la mà que aguantava la ploma amb la que feia veure que prenia apunts –en realitat qui  aixecava acta era l’oficial i era el que prenia les notes- i les ulleres li lliscaven cara avall pel seu nas excessiu, cobert d’una fina pel·lícula de suor.  
Quan va preguntar si ho havien fet al llit, al sofà o al damunt de l’estora, va enrogir al veure la mirada inquisitiva de tots els compareixents, inclosos uns mossos d’esquadra que esperaven al fons de la sala. Va adonar-se’n que havia ficat la pota i va voler-ho esmenar encetant un balbucejant discurs sobre la importància dels detalls per establir la transcendència dels fets pel principi de bona fides semper proessumitur nissi mala adesse probetur ( la bona fe sempre es presumeix si la mala fe no es prova ), que va avortar ràpidament davant el somriure sarcàstic dels lletrats i la coqueta baixada d’ulls de la dama que havia caigut del seu taló.
De la xarxa-
De mutu acord van resoldre un substanciós repartiment de béns i un règim de visites pels fills, que el jutge no va fer modificar a l’alça a favor de la dona.  

Aquell vespre, quan va anar a dormir, el jutge no va fantasiejar amb la Scarlett Johansson com acostumava a fer-ho cada dia, sinó que ho va fer va pensant amb la bella dama que,  talment  com Sant Pau, havia aterrat i s’havia obert a la llum de'un nou món: el de l’erotisme. Tot per haver caigut del taló de la seva sabata.              

14 comentaris:

  1. Pobre home, tot i ser un jutge. Boníssim relat. I és que en 14 de febrer no acceptes casos compromesos pels sentiments. Per cert, què en té la Scarlett que tant ens agrada? Jo també li dedico, amb el permís de la meua dona, l'últim pensament abans de tancar els ulls. Ai, em faig gran.;)

    ResponElimina
  2. De l'Scarlett ni piu no diré que no és el meu tipus, massa poc pèl com si diguéssim ;) Ara, però, amb els talons que porta el personal, i atenent-nos als fets descrits (:P) entenc que hi deu començar a haver una epidèmia de protuberàncies frontals de proporcions esfereïdores. L'altre dia ho comentàvem amb una amiga: "si aquesta (una que passava) cau d'aquí dalt, acaba a urgències enguixada de cap a peus". Molt bona descripció de personatges :)

    ResponElimina
  3. Aquest cop he gaudit doblement: per l'excel·lent relat i perquè retrates un món tal com l'imagino, tot i que gaire bé no conec.

    Per sort només he estat una vegada en un judici per un sinistre de tràfic (afortunadament sense més transcendència que unes suposades lesions que el contrari va al·legar per veure si en podia treure alguna cosa) i tot això que dius dels advocats, l'oficial i el jutge absent, va anar exactament així. És més, quan vaig sortir d'aquella espècie de maremàgnum, no hauria sabut dir qui era el jutge, l'oficial ni la resta de gent rara que hi havia en aquella "sala", per anomenat d'alguna manera aquella espècie de tuguri. Anys després, llegint Kafka, ho he comprés tot millor.

    ResponElimina
  4. La referència paulina és molt divertida. Però sent mascle com sóc, no he pogut evitar valorar especialment la fotografia de la Scarlett. Coses de les hormones, que ja ensumen la primavera.

    ResponElimina
  5. Ara no sé què m'ha agradat més, si el text o l'Scarlett asseguda al raconet ... Som incorregibles.

    ResponElimina
  6. Dec ser rar, no m'agrada gtens Scarlett Johansson, te la pinta de ser sebosa de pell i d'envellir malament. No és paas el meu tipus que seria més aviat Julianne Moore.

    a banda del comentario, una bona història, d'aquelles que segurament s'han produït en la realitat d'algun jutjat.

    ResponElimina
  7. Vicicle,
    Els jutges, com d’altres col•lectius que han de fer unes dures oposicions que precisen anys i panys i una dedicació sobrehumana, surten a l’estrada amb l’experiència d’haver fet mesos i anys de colzes, i han de fer front a la complexitat de la societat, de la que n’han estat apartats. Els països de tradició jurídica consuetudinària, arriben a la judicatura els advocats de molta experiència i com a colofó d’una brillant carrera de prestigi. Vull dir amb això, que amb totes les excepcions del món, a la judicatura hi ha una bona colla d’inexperts i alguns notables sonats.
    De la Scarlett, sense comentaris.

    ResponElimina
  8. Clidice,
    Aquesta moda d’anar amb talons no l’he entesa mai. Potser soc una mica de bosc, però això d’anar enfilat damunt d’una mena de ‘palillos’ deu ser d’una incomoditat immensa. I és perillós, es cert.
    La Scarlett deu ser al cafè el que ès el cafè amb llet ;-)

    ResponElimina
  9. Brian,
    Ja li he dit al Vicicle el que en penso del sistema de provisió de jutges. Jo no tinc experiència forense ni m’he mogut gaire pels jutjats, però he tingut companys de feina que els tocava pledejar i tinc un fill que està a primera línia de trinxera, i se’n veuen de l’alçada d’un campanar.
    No fa gaire, els jutjats de guàrdia eren al Palau de Justícia i els de primera instància, al davant, al Passeig Lluís Companys. Era tot un poema veure un bidell a primera hora del matí, portant totes les peces de convicció ( navalles, eines confiscades, alguna arma de foc...) travessant el Passeig pel semàfor, tibant un carretó

    ResponElimina
  10. Lluís,
    La referència paulina no és meva: l’altre dia una bona amiga es va torçar el peu, i per treure ferro a la caiguda, un amic comú va fer l’acudit, comparant la seva aterrada amb la del sant Pau camí de Damasc...
    La Scarlett fa de molt bon veure, si.

    ResponElimina
  11. Joan,
    Jo penso que t’ha agradat més la Scarlett, va, confessa-ho!

    ResponElimina
  12. Francesc,
    La Scarlett no et diu res...De quin pa fas engrunes, noi!
    És joveneta i té un cert aire sensual, una mica exòtic, molt del gust dels mediterranis.
    La Julianne Moore fa força goig, si, i fa més per la nostra edat.

    ResponElimina
  13. Jo, la Scarlett, des que Woody Allen li feia com de pare a Scoop, que me la miro com una nebodeta :)

    ResponElimina
  14. Brian,
    Deu ser com la nebodeta que a tots ens agradaria tenir...:)

    ResponElimina

Cercar en aquest blog